Últimos temas
Llegendes catalanes
5 participantes
Pàgina 2 de 2
Pàgina 2 de 2 • 
1, 2
Re: Llegendes catalanes
Invitat 27/07/10, 05:29 pm
Deixem però que el propi autor ens els presenti:
Tombatossals, Arrancapins,com si diguérem la força, l'ardidesa, el poderiu. i Cagueme, l'apocat voluntariós qui fa lo que pot. Milhòmens,el baladró de pocs poders, forro de coratge de què a tothora alardeja, temoruc com ell a soles. Bufanúvols,el que tot ho sap i res entén, que pronostica i mai acerta. i Carracuca, el que sempre està torbat i es perd a tothora i fracassa en tot, i té eixida de cavall desbarrat i paró de burra coixa. Governasetcases,qui en tot se fica i tot ho vol apanyar, sense vore que lo seu camina desarreglat: el manegueta. i l’Agüelo Maces, el vell de mal gènit a qui los xiquets envien a picar salses, perquè ja per altra cosa no aprofita. Nas de Rei, el nassut a qui tot lo món penja el cresol dels fets quan no sap a qui penjar-lo o no vol senyalar-ho clarament. «¿Qui ha segut? -Nas de Rei.»
éssers del bosc i de la neu
La Natura, els boscos, les muntanyes, tot això ha inspirat multitud de rondalles a la vora del foc. A continuació veurem éssers de molt diferent origen i aspecte. Tenen en comú la seva relació amb les muntanyes, la neu i el bosc espès i no controlat per l'home. També tenim un parell de casos de licantropia, encara que costi creure hi ha homes llop catalans, Abrigueu-vos...
accidents naturals humanitzats
origen dels Pirineus
A l'apartat d'orígens tenim una llegenda que tracta d'Hèrcules i la formació del Pirineu, però en tenim més:
Déu va fer el món pla, però molt aviat es va cansar de tanta monotonia i hi va voler posar muntanyes. Es va carregar amb un sac de rocs i els anava deixant a terra. Un cop a terra creixien fins a tornar-se muntanyes. Un cop va arribar al lloc on ara hi ha el Pirineu... el sac se li va rebentar!
També es diu que uns pastors van negar caritat a un captaire que no era altre que Nostre Senyor. Van ser maleïts i els prats es van convertir en geleres , els remats en tarteres i els pastors i gossos en tossals i roques. Es diu que això va passar a la Maladeta (d'aquí el nom) però els seus efectes es van escampar de l'Essera fins al Segre.
Aneto és un gegant de neu que va ensenyar als pastors a fer formatge. Ara està convertit en muntanya perquè no va voler ajudar Jesús, quan aquest, cansat i afamat, li va demanar hospitalitat. La seva penitència és, les nits de tempesta, recobrar la consciència i la veu. La gent de Benasc diu que les nits de molt vent se senten els clams d'Aneto que es lamenta del que va fer. Diuen que els pobles d'Aneto i Aineto a l'Alta Ribagorça i Ainet de Besaran i Ainet de Cardós, al Pallars Sobirà recorden al gegant de neu.
El Puigmal és l'amo i senyor de les muntanyes de la vall de Ribes. Va vestit de neu i és el protector dels arbres i els animals, que els defensa de la fúria de l'home. Un dia que un caçador perseguia un isard, seguint-ne el rastre arribà al cim més alt. Allí es va trobar amb el senyor Puigmal, que el va increpar per intentar caçar una de les seves criatures. El caçador va argumentar que havia d'alimentar a seva família.
Puigmal va munyir una daina i refregant-la amb les mans la va convertir en formatge i li va dir que mentre no se l'acabés tot el formatge tornaria a créixer i es podrien alimentar tota la vida. La dèria de la caça, però, va poder més i molt temps després l'home va tornar a perseguir uns cérvols, que va matar. El vell Puigmal va castigar-lo estimbant-lo al fons d'un barranc.
Els Encantats són dos caçadors gegants que van quedar convertits en pedra perquè van sortir a caçar en Dijous Sant.
Tombatossals, Arrancapins,com si diguérem la força, l'ardidesa, el poderiu. i Cagueme, l'apocat voluntariós qui fa lo que pot. Milhòmens,el baladró de pocs poders, forro de coratge de què a tothora alardeja, temoruc com ell a soles. Bufanúvols,el que tot ho sap i res entén, que pronostica i mai acerta. i Carracuca, el que sempre està torbat i es perd a tothora i fracassa en tot, i té eixida de cavall desbarrat i paró de burra coixa. Governasetcases,qui en tot se fica i tot ho vol apanyar, sense vore que lo seu camina desarreglat: el manegueta. i l’Agüelo Maces, el vell de mal gènit a qui los xiquets envien a picar salses, perquè ja per altra cosa no aprofita. Nas de Rei, el nassut a qui tot lo món penja el cresol dels fets quan no sap a qui penjar-lo o no vol senyalar-ho clarament. «¿Qui ha segut? -Nas de Rei.»
éssers del bosc i de la neu
La Natura, els boscos, les muntanyes, tot això ha inspirat multitud de rondalles a la vora del foc. A continuació veurem éssers de molt diferent origen i aspecte. Tenen en comú la seva relació amb les muntanyes, la neu i el bosc espès i no controlat per l'home. També tenim un parell de casos de licantropia, encara que costi creure hi ha homes llop catalans, Abrigueu-vos...
accidents naturals humanitzats
origen dels Pirineus
A l'apartat d'orígens tenim una llegenda que tracta d'Hèrcules i la formació del Pirineu, però en tenim més:
Déu va fer el món pla, però molt aviat es va cansar de tanta monotonia i hi va voler posar muntanyes. Es va carregar amb un sac de rocs i els anava deixant a terra. Un cop a terra creixien fins a tornar-se muntanyes. Un cop va arribar al lloc on ara hi ha el Pirineu... el sac se li va rebentar!
També es diu que uns pastors van negar caritat a un captaire que no era altre que Nostre Senyor. Van ser maleïts i els prats es van convertir en geleres , els remats en tarteres i els pastors i gossos en tossals i roques. Es diu que això va passar a la Maladeta (d'aquí el nom) però els seus efectes es van escampar de l'Essera fins al Segre.
Aneto és un gegant de neu que va ensenyar als pastors a fer formatge. Ara està convertit en muntanya perquè no va voler ajudar Jesús, quan aquest, cansat i afamat, li va demanar hospitalitat. La seva penitència és, les nits de tempesta, recobrar la consciència i la veu. La gent de Benasc diu que les nits de molt vent se senten els clams d'Aneto que es lamenta del que va fer. Diuen que els pobles d'Aneto i Aineto a l'Alta Ribagorça i Ainet de Besaran i Ainet de Cardós, al Pallars Sobirà recorden al gegant de neu.
El Puigmal és l'amo i senyor de les muntanyes de la vall de Ribes. Va vestit de neu i és el protector dels arbres i els animals, que els defensa de la fúria de l'home. Un dia que un caçador perseguia un isard, seguint-ne el rastre arribà al cim més alt. Allí es va trobar amb el senyor Puigmal, que el va increpar per intentar caçar una de les seves criatures. El caçador va argumentar que havia d'alimentar a seva família.
Puigmal va munyir una daina i refregant-la amb les mans la va convertir en formatge i li va dir que mentre no se l'acabés tot el formatge tornaria a créixer i es podrien alimentar tota la vida. La dèria de la caça, però, va poder més i molt temps després l'home va tornar a perseguir uns cérvols, que va matar. El vell Puigmal va castigar-lo estimbant-lo al fons d'un barranc.
Els Encantats són dos caçadors gegants que van quedar convertits en pedra perquè van sortir a caçar en Dijous Sant.
Invitat- Invitat
Re: Llegendes catalanes
Invitat 03/08/10, 01:58 pm
l'Aneto
els Encantats
Al Ripollès i la Cerdanya es parla d'un home de les neus. S'explica que un hivern que va nevar set dies seguits, un matrimoni molt vell sense fills va haver de pujar a la teulada per treure'n la neu. Fent-la caure es va formar una muntanya davant la porta i la vella es va entretenir a fer un ninot que va vestir de nena. El ninot de neu va cobrar vida davant la felicitat del matrimoni que veien en ella la filla que no havien pogut tenir. L'alegria va durar poc ja que amb el desgel la nena es va fondre.
L'any següent van fer el mateix però ara van fer un noi... això ho van anar fent molts anys, però un any es van decidir a fer un gegant que, amb la seva força, pogués fer la feina de tot l'any en pocs dies. Tan bon punt va ser viu, el gegant es va treure els vestits perquè l'apretaven, es va cruspir tots els queviures dels vells i se'n va anar a les muntanyes allà on hi ha neu tot l'any. Viu sol i surt i corre per tots els indrets nevats tant bon punt cauen els primers flocs de neu.
També existeixen els genis dels rius, sobretot a les comarques de Girona. Tenim personificats com a genis d'aigua que han anat degenerant fins a esdevenir espantacriatures els rius Fluvià, Ter, Onyar, Terri, Galligans, Rigumbert, Garrumbert.
La Muga, també és un dels genis-riu, convertit en espantacriatures. A més és un lloc encantat: es diu que cada set anys es deborda per un lloc o altre per venjar-se, inundant-ho tot, d'aquells que no l'han tractat amb respecte.
genis de la neu
També a les comarques pirinenques hi ha la creença en un ésser gegantí anomenat Nonell de la Neu, no confondre amb l'anterior. Aquest gegant estaria emparentat amb el Baxajaunak basc i es tracta d'un ésser pacífic que, quan s'acosta als remats, les esquelles dels animals sonen a l'hora. Aleshores les bèsties saben que poden dormir tranquil·les doncs el Nonell de la Neu els protegeix de qualsevol perill.
A la Garrotxa, concretament a Beuda i Tortellà, conten que les nevades són provocades per un personatge anomenat Andreu o Pare de la Neu. Al final de l'hivern fa la seva festa i organitza uns grans banquets als quals convida altres éssers celestials. Uns mesos abans, veritables legions de servidors plomes gran quantitats d'oques, que són el principal component del tiberi. Aquestes plomes cauen a terra i així és com queda tot nevat. És diu Andreu perquè al voltant de Sant Andreu es comencen a produir les primeres nevades.
El Nonell era un xicot de gran bellesa, amb barba poblada i llargs cabells rossos. la seva veu enamorava i era tan ben plantat que no se li resistia cap noia. Donava paraula de casament i després se n'oblidava, i les noies es morien de pena, això ho va fer fins a set vegades. Al final es va trobar amb una noia bellíssima que li va dir que si es volia casar amb ella s'ho havia de guanyar i es casaria amb ell si era capaç de seguir-la corrent mentre ella anava a cavall. Quan feia molta estona que corrien sobre la neu, la noia li va cantar.
En matares una, en matares dues, en matares tres, en matares quatre, en matares cinc, en matares sis, en matares set i l'octava no la mataràs, que per ella moriràs.
Nonell veient que se l'havia jugada, en un rampell de bogeria es maleí ell mateix. es va tornar un gossot gran i blanc per poder córrer més i encalçar la noia. El Gos Nonell apareix amb la primera nevada perquè és ell mateix qui porta la neu d'un lloc a l'altre.
genis del bosc
Els simiots, mig bèsties mig persones, banyuts i amb dents com ganivets, llargues urpes i cua, i tan peluts que només se'ls veia ulls i les dents. El seu rei és set vegades més pelut que tots i va guarnit amb brins d'herba. Vivien dalt dels arbres prop del castell de Rocabertí a La Jonquera, Alt Empordà. De nit entren a les cases xemeneia avall i espanten a la gent. Són dolents: congrien tempestes, dispersen els ramats i escampen la pesta. Ronden el Forat del Vent i provoquen furioses ventades. Diuen que un dia fred, un viatger va arribar al castell i hi fou ben rebut. Com que tenia els dits balbs se'ls va bufar per escalfar-los. Els simiots van aprendre, doncs no ho sabien, que amb el buf hom produïa escalf, per agrair-li el rei dels simiots va manar que li oferissin un brou ben calent. El viatger, per refredar-lo, va bufar. Van creure que el viatger era un gran bruixot, doncs si no, no s'explicaven com amb el mateix gest escalfés i refredés alhora i van fer-lo fora del castell. Aquests éssers repugnants encarnen l'ànima obscura del bosc.
Com a divinitats boscanes tenim la Molsosa, geni del bosc que és una espècie de bèstia de quatre potes amb el cos cobert de molsa. Fa mal als qui no respecten els arbres. Té por dels cops de pedra i, sobretot, del foc. Per això els carboners, per vigilar les seves barraques, hi ballaven al voltant amb branques enceses i picaven una paella amb una destral per espantar-la.
L'Home d'Escorça, com la Molsosa és un geni del bosc, cobert d'escorça de surera. Protegeix els boscos
Un altre geni protector dels conreus, darrerament vingut a menys i reconvertit pel catolicisme en un espantacriatures és el Paredinot o Pardinot, ésser alt i negre, cobert per una mata de pèl embullada i amb una gepa al davant i una altra al darrere, motiu pel qual camina de manera estranya. Té una gran boca, nas llarg i corb i grans ullals. Quan mastega i empassa, fa un soroll desagradable. Viu a les coves subterrànies de la comarca del Ripollès.
A Fumanya, al Berguedà, existeix una donota que dóna nom a la cova de la Ginebreda. El seu cos no és de carn i ossos, sinó de fusta i molsa, com els arbres. Els braços semblen branques. Té un geni terrible, s'irrita fàcilment i descarrega el seu furor pegant amb les seves mans de fusta, plenes de punxes i arestes. Els seus cops produeixen una coïssor que dura set setmanes.
El Carmençó és un geni que ronda pels prats de muntanya, negre com el sutge i llanut de cap a peus. Temut pels vells pastors empordanesos. quan pujaven de terra baixa llençaven set pedrades amb el mandró per fer-lo fora de la cabana, lloc on s'instal·la quan baixen els ramats. Veure el Carmançó porta desgràcia, però, tanmateix, és ell qui vetlla per les cabanes i evita que s'esfondrin a l'hivern.
simiot
Pare Llop
homes i dones amb poder sobre els animals
El Pare Llop és, aparentment un home com qualsevol altre però hi ha alguns aspectes que el fan diferent: té una expressió ferotge a la cara, una gran melena. Es diu que habita al més pregon dels boscos i en les nits més fredes, a vegades baixa fins les masies cercant refugi. Quan els pagesos li neguen hospitalitat, ferotge i ressentit, llença una manada de llops contre els ramats de la casa. Aquesta creença s'extén a banda i banda dels Pirineus. La Nit de Sant Joan i durant nou dies seguits, els pastors, abans de l'alba, resaven el "Parenostre del llop" dedicat al Pare Llop. Aquesta oració deia: Cans i llops les dents serrades; lladres i traidors les mans lligades Déu nos guard de cuca i fam i de tota cosa que fa mal.Déu nos guard de cuca i serpent i de tota mala gent
La Mare de les Guilles és la versió femenina del Pare Llop. Dones que tenen el poder de menar i dominar les guilles. A la Terra Alta hi ha les ties raboses mena de bruixes captaires que menaven guineus.
A la pàgina de les bruixes es parla dels menadors, mena de curanderos o conjuradors que poden menar diferents tipus d'animals, per bé o per mal. Un cas concret son els Menadors de Llops del Canigó. A la mitjanit de Sant Joan es ficaven e l'Estany negre i el travessaven nedant. A l'altra riba s'havien convertit en llops i s'unien a la llopada. Al cap de set anys tornaven a entrar a l'aigua i tornaven a recuperar la seva humanitat però amb el coneixement del tarannà dels llops
El llop de Móra és un cas d'home llop: l'ànima del cruel senyor del castell de Móra, a la ribera d'Ebre, al morir s'encarnà en llop que campa per tot arreu i d'un salt pot travessar l'Ebre.
éssers varis
Al Pirineu lleidatà hi habita el Gatillop o Llop Cerver, mena de gat monstruós que combina l'astúcia del gat i la brutalitat del llop. És la fera més malvada que existeix, de la que es diu també que és el rei de tots els llops i que els fa anar com vol. No menja carn: degolla un cap de bestiar només per xuclar-li la sang. Es demanava a Santa Agnès que guardés del "mossec del llop cerver". Poden ser engendrats pels Genis del Fred durant el mes de maig També podriem afegir-hi a l'Erulet de la val d'Aran. segons la tradició popular, en el moment de la creació del món l'erulet no va voler escollir entre el bé i el mal i, per tant no va ser volgut ni al cel ni al infern. Va anar quedant relegat a l'Haut Aran, entre Bossost i Lés. És un esperit malèfic sense especificar el seu aspecte. per protegir-se de l'erulet es crema eth Haro per Sant Joan. El Cabraboc és un ésser estrany, meitat persona, meitat cabra i boc, que empaita a tothom que troba pel bosc: als homes els va darrere com una cabra, a les dones, desenfrenadament, com un boc. Si atrapa la presa, l'estimba La Mala Bèstia és un animal ferotge que ronda entre l'Empordà i el Rosselló, sobretot per la Nit de Sant Joan. No té forma definida, s'estira i s'arronsa prenent formes i proporcions absolutament variables.
A Eivissa trobem els Crespells, éssers amb el cos ple de berrugues, que grunyen i treuen foc pels ulls. Aquests petits monstres viuen dins la Cova des Crespells, apareixen durant la nit i es mengen els nens petits. Serien una barreja de éssers del bosc i espantacriatures
Invitat- Invitat
Re: Llegendes catalanes
Panter 25/09/10, 02:04 am
la gent menuda
Els nostres genis menuts estan segurament emparentats amb els penats i lars romans, o els silfs i gnoms de les muntanyes nòrdiques, o amb els nans minaires que custodiaven els tresors subterranis. Però els nostres genis menuts tenen un caire més casolà: viuen a les cases amb la gent, són d'un tarannà trapasser i murri però no són venjatius ni cruels.
Els follets, la denominació dels quals varia segons la geogafia -esquitxó, esperit, minairó, foc follet, ventada, nan, gnom- mostren, però, trets similars. Lligats tradicionalment al bolet reig bord, alguns antropòlegs els associen als símptomes al.lucinògens generats per la ingesta del fong. Els follets treballen si se'ls sap menar. Si no, es desfermen i cometen tota mena de trapelleries. Als cellers de les masies montsenyenques, per exemple, obrien les botes i acabaven amb les reserves de vi.
On son avui els follets? No ho sabem, però difícilment sabrien circular pels nostres pisos estrets, sense racons, ni secrets, ni misteris, amb el televisor tot el dia engegat, sense llocs d'ombra, sense el caliu de la llar de foc, sense portes que grinyolin, ni escletxes per on xiuli el vent...
follets
El follet, cameta coixa, gateta negra, mà peluda,... i molts altres noms que rep segons la contrada, és un personatge molt estès dins la nostra mitologia i, amb qualsevol d'aquests noms, pot trobar-se a quasi tota la geografia catalana. Tenen la pinta d'un homenet, com de frarot barbut, amb una barretina vermella i una ganyota a la cara entre múrria, desagradable i juganera. Eren estimats per la bona gent, per la quitxalla,... hom els deixava un gerricó de mel, una panera amb fruites, una safateta amb pastissos casolans. Els follets donaven gra a les bèsties, escombraven, feien els llits, però a canvi es dedicaven a molestar a aquella persona que ho havia d'haver fer. No se sabia com guanyar-los ni com perdre'ls: a vegades si tot ho trobaven bé, ho capgiraven tot. A vegades, per treure'ls, s'escampaven pels passadissos de la casa grans de mill, d'escaiola, per tal que, amoïnats per endreçar-los, es cansessin i pleguessin.
Follets de campanar: Donat que el toc de campanes foragitava els éssers boscans, el follet de campanar intentava impedir que el campaner fes la seva tasca entortolligant les cordes.
Follet familiar o Patufet: És l'esperit benèvol i protector de la llar que cuida els interessos de la família. Va de nit a les cases i controla que tot estigui en ordre, cuida el bestiar i apallissa les mestresses que no han deixat la llar com cal.
En Telles-Melles és un follet protector dels nens de la zona del Montnegre. A la majoria de follets domèstics els agrada estar a la vora dels nens , i quan i tenen confiança i se'n fan amics, els proposen jocs, balls, cançons, llocs on amagar les joguines i un munt d'activitats més.
Expliquen que un nen de la serra de Montnegre, quan jugava amb el seu amic invisible i li preguntaven amb qui estava, responia:
- Amb en Telles- Melles
- I com és?
- Petit com jo, i m'acompanya a tot arreu
Els nens petits arriben a veure fades i follets, especialment quan son molt sensibles. Això fa que després expliquin als seus pares que juguen amb amics invisibles, amb els que intercanvien regals.
Follet del vent.
A València, en general a tot el País Valencià tenim el Donyet o el Duendo, molt semblants al follet del Principat però el donyet porta faixa i jaqueta i viuen també a les cases. En comptes de barretina porten un mocador nuat amb un picarol a la punta.
Els nostres genis menuts estan segurament emparentats amb els penats i lars romans, o els silfs i gnoms de les muntanyes nòrdiques, o amb els nans minaires que custodiaven els tresors subterranis. Però els nostres genis menuts tenen un caire més casolà: viuen a les cases amb la gent, són d'un tarannà trapasser i murri però no són venjatius ni cruels.
Els follets, la denominació dels quals varia segons la geogafia -esquitxó, esperit, minairó, foc follet, ventada, nan, gnom- mostren, però, trets similars. Lligats tradicionalment al bolet reig bord, alguns antropòlegs els associen als símptomes al.lucinògens generats per la ingesta del fong. Els follets treballen si se'ls sap menar. Si no, es desfermen i cometen tota mena de trapelleries. Als cellers de les masies montsenyenques, per exemple, obrien les botes i acabaven amb les reserves de vi.
On son avui els follets? No ho sabem, però difícilment sabrien circular pels nostres pisos estrets, sense racons, ni secrets, ni misteris, amb el televisor tot el dia engegat, sense llocs d'ombra, sense el caliu de la llar de foc, sense portes que grinyolin, ni escletxes per on xiuli el vent...
follets
El follet, cameta coixa, gateta negra, mà peluda,... i molts altres noms que rep segons la contrada, és un personatge molt estès dins la nostra mitologia i, amb qualsevol d'aquests noms, pot trobar-se a quasi tota la geografia catalana. Tenen la pinta d'un homenet, com de frarot barbut, amb una barretina vermella i una ganyota a la cara entre múrria, desagradable i juganera. Eren estimats per la bona gent, per la quitxalla,... hom els deixava un gerricó de mel, una panera amb fruites, una safateta amb pastissos casolans. Els follets donaven gra a les bèsties, escombraven, feien els llits, però a canvi es dedicaven a molestar a aquella persona que ho havia d'haver fer. No se sabia com guanyar-los ni com perdre'ls: a vegades si tot ho trobaven bé, ho capgiraven tot. A vegades, per treure'ls, s'escampaven pels passadissos de la casa grans de mill, d'escaiola, per tal que, amoïnats per endreçar-los, es cansessin i pleguessin.
Follets de campanar: Donat que el toc de campanes foragitava els éssers boscans, el follet de campanar intentava impedir que el campaner fes la seva tasca entortolligant les cordes.
Follet familiar o Patufet: És l'esperit benèvol i protector de la llar que cuida els interessos de la família. Va de nit a les cases i controla que tot estigui en ordre, cuida el bestiar i apallissa les mestresses que no han deixat la llar com cal.
En Telles-Melles és un follet protector dels nens de la zona del Montnegre. A la majoria de follets domèstics els agrada estar a la vora dels nens , i quan i tenen confiança i se'n fan amics, els proposen jocs, balls, cançons, llocs on amagar les joguines i un munt d'activitats més.
Expliquen que un nen de la serra de Montnegre, quan jugava amb el seu amic invisible i li preguntaven amb qui estava, responia:
- Amb en Telles- Melles
- I com és?
- Petit com jo, i m'acompanya a tot arreu
Els nens petits arriben a veure fades i follets, especialment quan son molt sensibles. Això fa que després expliquin als seus pares que juguen amb amics invisibles, amb els que intercanvien regals.
Follet del vent.
A València, en general a tot el País Valencià tenim el Donyet o el Duendo, molt semblants al follet del Principat però el donyet porta faixa i jaqueta i viuen també a les cases. En comptes de barretina porten un mocador nuat amb un picarol a la punta.
Panter- Nombre de missatges : 2858
Fecha de inscripción : 12/05/2010
Re: Llegendes catalanes
Panter 25/09/10, 02:08 am
A Alacant hi trobem un parent de donyets i follets: el Cerdet, nom que, a vegades és sinònim dels anteriors però que en algun cas apareix com un ésser pelut amb dents.
A les illes Balears tenim l'Homo de sa Colzada, que, com el seu nom indica mesura un colze (mida del canell al colze, de 30-40 cm.), barba blanca, cabells llargs i blancs, vestits virolats de seda, sense gorra. Són un poble que habita sota terra i surten pels pous o de les coves o bé apareixen quan se'ls crida. Són pencaires i fan feines impossibles com els minairons però quan han fet la feina se'ls paga i marxen contents.
També tenim els Nanets, éssers menuts que s'acosten a jugar amb els nens i, a canvi de que els nens guardéssin el secret els donaven monedes d'or. Ara se'n va el nanet, li guardarà el secret?
A Beniquadrellar, Mallorca, hi ha el nan de la Cova de Ses Mosqueres, mena de gnom de mitja colzada d'alt ue apareixia als que passaven per allà enfilat dalt una columna cridant. Igualment a les illes hi trobem el Negret. Si un mortal es trobava amb un negret i el tocava amb una espelma encesa, el negret es transformava en una pila de monedes. Se'ls situa al barranc de Sa Coma, a Sòller. Du capell de frare i són de color negre o al menys de pell morena, llarga barba i d'uns 30-60 cm. d'alçada. Viuen en coves i la seva feina es guardar un tresor. Tenen el costum de sortir de la cova el dissabte de Pasqua.
A les Pitiüses hi trobem el Barruguet, normalment invisible, ja que és petit com una berruga, que té els seus origens en els lemurs i larvae romans. Pot assolir moltes formes per assolir els seus fins. Malgrat la seva petitesa té més força que uns quants homes junts. Quan se li atribueix una forma es parla d'un nan amb barbeta punxeguda, braços forts i allargassats i una veu ronca i masculina (potser el déu Bes que dóna el nom a l'illa d'Eivissa). Viu en cisternes, sota les teules i en les escletxes de la paret. a la nit va a les cases a fer trapelleries. Molesten més les dones que els homes. No són dolents però poden arribar a ser enormement pesats i, quan s'instal·len en una casa resulta impossible lliurar-se de la seva companyia. S'explica que alguns pagesos han arribat a canviar de casa però a la fi s'han adonat que s'emportaven al barruguet. No hem de descartar que potser algun turista s'hagi emportat un barruguet en el seu equipatge...
També podríem afegir-hi a l'Erulet de la val d'Aran. Segons la tradició popular, en el moment de la creació del món l'erulet no va voler escollir entre el bé i el mal i, per tant no va ser volgut ni al cel ni al infern. Va anar quedant relegat a l'Haut Aran, entre Bossost i Lés. És un esperit malèfic sense especificar el seu aspecte. per protegir-se de l'erulet es crema eth Haro per Sant Joan.
També a la Vall d'Aran hi tenim l'holet, segons M.G. Aracil, éssers de petita estatura i mals instints que fan tot tipus d'entremaliadures. De fet holet és la paraula aranesa que es podria traduir per follet.
Al Ripollés s'anomenen genèricament Joanets als genis del bosc. Si la nit de Sant Joan es recullen dues pedres del camp i es tanquen en un calaix, no obrint-se fins passat una setmana, es convertiran en dos Joanets trapelles.
El Millet o Molet és una mena de follet menut, és el vent rúfol de la tardor. Pot deixar embarassades les dones si reben un dels seus cops de vent i infanten un monstre de moltes cames i braços i caps, anomenat Mola, que immediatament fuig o torna a entrar dins la mare. Junt amb aquest monstre neix un nen raquític i poc vividor. Porta mal averany. Per destruir-lo cal llençar-lo dins un forn de coure pa i tancar ben seguit la portella però llavors ja no es pot coure més menjar en aquest forn, com a molt es podia fer servir per coure terrissa.
El Frare. A la Cova del Frare, a Capnegret, prop d'Altea (la Maina Baixa), hi viu un estrany nan amb caputxa de frare. Els mariners expliquen que, en realitat, és l'esperit d'una persona que als dotze anys va prendre els hàbits de franciscà per una promesa que va fer sa mare. El nen, de gran va ser una mala persona i d'aquí el càstig.
A les illes Balears tenim l'Homo de sa Colzada, que, com el seu nom indica mesura un colze (mida del canell al colze, de 30-40 cm.), barba blanca, cabells llargs i blancs, vestits virolats de seda, sense gorra. Són un poble que habita sota terra i surten pels pous o de les coves o bé apareixen quan se'ls crida. Són pencaires i fan feines impossibles com els minairons però quan han fet la feina se'ls paga i marxen contents.
També tenim els Nanets, éssers menuts que s'acosten a jugar amb els nens i, a canvi de que els nens guardéssin el secret els donaven monedes d'or. Ara se'n va el nanet, li guardarà el secret?
A Beniquadrellar, Mallorca, hi ha el nan de la Cova de Ses Mosqueres, mena de gnom de mitja colzada d'alt ue apareixia als que passaven per allà enfilat dalt una columna cridant. Igualment a les illes hi trobem el Negret. Si un mortal es trobava amb un negret i el tocava amb una espelma encesa, el negret es transformava en una pila de monedes. Se'ls situa al barranc de Sa Coma, a Sòller. Du capell de frare i són de color negre o al menys de pell morena, llarga barba i d'uns 30-60 cm. d'alçada. Viuen en coves i la seva feina es guardar un tresor. Tenen el costum de sortir de la cova el dissabte de Pasqua.
A les Pitiüses hi trobem el Barruguet, normalment invisible, ja que és petit com una berruga, que té els seus origens en els lemurs i larvae romans. Pot assolir moltes formes per assolir els seus fins. Malgrat la seva petitesa té més força que uns quants homes junts. Quan se li atribueix una forma es parla d'un nan amb barbeta punxeguda, braços forts i allargassats i una veu ronca i masculina (potser el déu Bes que dóna el nom a l'illa d'Eivissa). Viu en cisternes, sota les teules i en les escletxes de la paret. a la nit va a les cases a fer trapelleries. Molesten més les dones que els homes. No són dolents però poden arribar a ser enormement pesats i, quan s'instal·len en una casa resulta impossible lliurar-se de la seva companyia. S'explica que alguns pagesos han arribat a canviar de casa però a la fi s'han adonat que s'emportaven al barruguet. No hem de descartar que potser algun turista s'hagi emportat un barruguet en el seu equipatge...
També podríem afegir-hi a l'Erulet de la val d'Aran. Segons la tradició popular, en el moment de la creació del món l'erulet no va voler escollir entre el bé i el mal i, per tant no va ser volgut ni al cel ni al infern. Va anar quedant relegat a l'Haut Aran, entre Bossost i Lés. És un esperit malèfic sense especificar el seu aspecte. per protegir-se de l'erulet es crema eth Haro per Sant Joan.
També a la Vall d'Aran hi tenim l'holet, segons M.G. Aracil, éssers de petita estatura i mals instints que fan tot tipus d'entremaliadures. De fet holet és la paraula aranesa que es podria traduir per follet.
Al Ripollés s'anomenen genèricament Joanets als genis del bosc. Si la nit de Sant Joan es recullen dues pedres del camp i es tanquen en un calaix, no obrint-se fins passat una setmana, es convertiran en dos Joanets trapelles.
El Millet o Molet és una mena de follet menut, és el vent rúfol de la tardor. Pot deixar embarassades les dones si reben un dels seus cops de vent i infanten un monstre de moltes cames i braços i caps, anomenat Mola, que immediatament fuig o torna a entrar dins la mare. Junt amb aquest monstre neix un nen raquític i poc vividor. Porta mal averany. Per destruir-lo cal llençar-lo dins un forn de coure pa i tancar ben seguit la portella però llavors ja no es pot coure més menjar en aquest forn, com a molt es podia fer servir per coure terrissa.
El Frare. A la Cova del Frare, a Capnegret, prop d'Altea (la Maina Baixa), hi viu un estrany nan amb caputxa de frare. Els mariners expliquen que, en realitat, és l'esperit d'una persona que als dotze anys va prendre els hàbits de franciscà per una promesa que va fer sa mare. El nen, de gran va ser una mala persona i d'aquí el càstig.
Panter- Nombre de missatges : 2858
Fecha de inscripción : 12/05/2010
Re: Llegendes catalanes
Panter 11/10/10, 07:35 pm
Nan i a la dreta Minairó
éssers d'antropomorfisme imprecís
Els Menairons, anomenats també manairons, minairons, diablorins i femilians, són una mena de lemmings que habiten la zona dels Pirineus. Diuen els que els han vist que són com un eixam de mosques però molt més petits. Hom els guarda tancats en un canut de posar agulles, i, dins el canut n'hi caben a milers.
Quan el seu posseïdor destapa el canut, els minairons pregunten: "Què farem?, Què direm?" si es dubta i no se'ls mana una feina o se'ls dóna conversa o se'ls mana tornar al canut abans de que repeteixin la frase tres vegades, maten l'amo. Per molt dura que sigui la tasca , l'enllesteixen en un obrir i tancar d'ulls. Diuen que les cases dels Pirineus que han prosperat més ha estat gràcies a que en un moment o altre han posseït el canut dels minairons.
Els minairons neixen de l'Herba Menaironera , anomenada també herba de Sant Joan ja que floreix i grana la nit del Solstici d'Estiu. Creix en coves de molta fondària guardades per gegants i dracs que només deixen passar al punt de mitjanit de Sant Joan. Algunes versions indiquen que aquesta herba no és altra que la falguera. No queda clar, però, si el minairó surt de la llavor o és ell mateix la llavor.
Al Pirineu hi ha al menys dues tarteres que son obra del treball descontrolat d'un equip de minairons. La història és, si fa no fa, la mateixa. L'amo del canut envia a algú a buscar-lo amb l'ordre de no obrir-lo. Aquest, vençut per la curiositat l'obre i, al demanar-li els minairons feina no se li acut res més que manar que moguin pedres. Un cop passat l'ensurt els mana tornar al canut, però la feina ja està feta: ha aparegut una nova tartera! Aquestes tarteres estan a Font Pallaresa (Ras de Conques) i a La Guàrdia d'Ares (Tartera dels Minairons, bosc de la Guàrdia) .
Sembla que els minairons, similars si no idèntics als menairons, acompanyaven a Xollat, patriarca de la Vall de Belera al Pallars Jussà, i li proporcionaven riquesss. Quan va morir no els va poder deixar a ningú i van deaparèixer per sempre.
Amb el nom de mainairons són coneguts a la Ribagorça i al Pirineu aragonès i a Andorra s'anomenen manairons.
Per saber llegendes al voltant dels minairons i d'aquestes tarteres podeu anar a l'article de Pep Coll a Rodamots titulat així: Minairons
Similars als minairons trobem a les Balears els Diables Boiets o Boets. S'aconsegueixen aplegant els grans d'una falguera la nit de Sant Joan i ficant-los en un canut de plata. Demanen ocupació cridant: Feina, feina! Si no n'estan fent fan entremaliadures. A diferència dels éssers pirinencs els dimonis boets de Menorca no deixen mai cap feina acabada. Per que deixin d'emprenyar se'ls hi pot encomanar que rentin la pell d'un xai negre o que resin el parenostre al revés.
A les Pitiüses d'una herba molt petita que neix sota el pont vell del riu de Santa Eulària (construït, com no!, pel diable), collida per la nit (endevineu) de Sant Joan o de cap d'Any i ficada dins una ampolla negra apareix... el Fameliar, nanet espantós de boca horrorosa, braços molt llargs i prims, molt petit però que s'infla en sortint de l'ampolla. Té un caràcter més benevolent que els menairons o els diables boets. Té una força i uns poders descomunals i, en sortint de l'ampolla demana feina o menjar. Fameliars i Barruguets són personatges molt arrelats a Eivissa, on només tenen com a enemics alguns ocells marins i el vent de migjorn que se'ls pot endur pels aires i, ara, potser algun turista o neohippy despistat.
Els Martinets són una mena d'homenets menuts com llavors que, quan passen, semblen una flama. Fan feines sorprenents, com ara canviar de lloc una muntanya o desviar el curs d'un riu, en un obrir i tancar d'ulls. Tenen un geni terrible i per salvar-se dels martinets es pot fer servir la baba de serp. Diuen que es crien de les llavors d'uns bolets de la Cerdanya anomenats martinets. Com veieu són parents propers dels minairons a l'igual que els anomenats Petits, també a la Cerdanya, de característiques molt difuminades. Tant uns com altres possiblement siguin els mateixos minairons amb noms diferents.
Els Nyitus, o nytus, nyitols o nitus son imaginats com unes cuques, petits com un gra de pols que entren per l'orella de la gent fins arribar al cervell. No maten, només es mengen la memòria i fan venir moltes ganes de dormir. Per això a qui té molta son o mala memòria se li diu que té els nyitus.
Panter- Nombre de missatges : 2858
Fecha de inscripción : 12/05/2010
Re: Llegendes catalanes
Panter 16/10/10, 01:24 am
nitus
la pesanta
Coneguda a la Garrotxa, en especial a la Vall de Bianya tenim la Pesanta, anomenada també Pesadillo o Passarillo, que acostuma a ser descrita com un gat o un gossot negre, pelut i grandiós, més pesat que el plom. És invisible quan li convé i pot passar pel forat del pany, passar per sota les portes i, fins i tot, travessar parets. És posa damunt el pit de les persones quan dormen. oprimint la respiració i provocant malsons agitats i una forta sensació d'ofec. Si hom pot dir "Jesús meu!" o "Mare de Déu!", la bestiota fuig. Tothom pot rebre la seva visita, fins i tot la gent que està de pas. N'hi ha prou amb llençar alguna peça de vestir de color negre cap a la finestra més propera per què marxi de cop
És diu que és neta fins a extrems malaltissos i no entrarà mai en una habitació sense fer neteja: per això es deixa un plat de mill o qualsevol altre cereal sota la finestra, així la Pesanta voldrà recollir el gra, però com que té les mans foradades es passarà tota la nit intentant fer-ho sense aconseguir-ho.
És, ni més ni menys, la personificació dels mals sons, aquells que ens desperten a mitja nit amb aquella sensació d'opressió al pit...
A Eivissa també hi viuen els Crespells, éssers amb el cos ple de berrugues, que grunyen i treuen foc pels ulls. Viuen a la Cova des Crespells, surten de nit i es mengen els nens petits. Serien una mena d'espantacriatures .
éssers de morfologia indefinida
El Follet del Vent, Bofarut (dimoni, al Lluçanès), Bofarull, Joan del Vent al Ripollès o Joanet del Vent, a quasi tot Catalunya és el nom que es dóna a un cert vent a moltes comarques del nordest del principat. Al Ripollès hom creu que dins els remolins d'aquest vent hi ha embolicat un ésser menut, que el governa i el dirigeix. Al Lluçanès hom creu que qui el governa és un diable.
Els Gambutzins són follets que prenen forma d'ocellots negres i no els agrada sortir de dia. Les nits més fosques volen en grups damunt els boscos i ciutats. Si pareu bé l'orella els sentireu respirar de manera molt sorollosa. Cal evitar-los la nit de Sant Joan, doncs són especialment perillosos. Se'ls anomena també gambos i gamusins.
La Cucala és semblant al Gambutzí, però més gros. És semblant a un gran ocellot negre. No se'l veu però se'l pot sentir. Apallissa tothom qui troba i la seva presència porta mal averany. La Nit de Nadal perd tota la seva força.
La (o el) Feram, que a vegades es confon amb la Cucala és un ésser fantàstic que diuen que persegueix les dones soles per pendre'ls-hi les faldilles a les nits de Sant Joan i Sant Silvestre. Propis, tant la Cucala i la Feram, com els Gambutzins, de la ribera d'Ebre i el camp de Tarragona.
A l'Alguer trobem un ésser anomenat Mangarrao que vindria a ser una mena d'espantacriatures, vagament emparentat amb els follets
Panter- Nombre de missatges : 2858
Fecha de inscripción : 12/05/2010
Re: Llegendes catalanes
Panter 26/10/10, 01:19 am
dracs
Mentre a quasi totes les mitologies el drac és el símbol fecundador de les aigües, de la terra verge... , és una deïtat protectora de les aigües vives, dels fruits meravellosos, dels tresors amagats. Pel cristianisme, en canvi, el drac és l'encarnació del mal. En els mites cristians es produeix l'enfrontament del llinatge humà contra el drac monstruós. L'heroi combat a pit descobert contra el drac. L'heroïna rendeix la bèstia d'altra manera: s'hi lliura, l'amanyaga i li treu el verí mortal... A Catalunya el combat contra el drac té un mostrari considerable.
dracs i víbries
A l'estany de Banyoles hi vivia un drac, perdó, una draga, descomunal: amb ales de rat penat i una cresta amb pues des de l'espinada fins a la punta de la cua. Tenia una fam adient al seu aspecte, és a dir, monstruosa: es cruspia remats sencers i malmetia les collites de la comarca. Van arribar a un pacte: cada dia li portarien una criatura, un dia nen, l'altre nena. El propi Carlemany en persona.
Va ser Sant Mer, venerable ermità del desert, el que vestit de sac i amb un gaiato i una estola es va atansar al cau del drac, li va llençar l'estola al damunt i, al punt, la bèstia es va amansir, seguint al sant allà on aquest anés. Van morir tots dos a l'hora, molt de temps després.
A Sant Llorenç de Munt, al Vallès Occidental, els moros al retirar-se van deixar una cria de drac que, al fer-se gran, es va dedicar al que es dediquen els dracs:
atemorir la gent, menjar remats, segrestar donzelles... Fins que el comte de Barcelona, Guifré el Pilós es va arromangar i, armat amb una llarga llança i una branca de roure per escut (?), es va enfrontar a la mala bèstia. El comte, al mig de la batussa, sense adonar-se, va creuar la branca i la llança formant una creu i el drac, ai las!, es va tornar mansoi.
Molt possiblement el drac de Sant Llorenç, així com el de Sant Jordi i, amb seguretat el de Banyoles, eren femelles que s'anomenen Víbries. Es diferencien dels dracs mascles o vibres en que tenen pits semblants als de les dones i que són més ferotges (algú ho dubtava?).
Al castell de Vilardell (Sant Celoni, Vallès Oriental) també niava una bèstia d'aquesta mena, i el cavaller Soler de Vilardell, armat d'una espasa de virtut que fendia les roques i partia els roures, regal de Sant Martí i, atenció a la jugada!, guarnit d'arnesos ben lluents ell i cavall que tot plegat semblaven un mirall (quina fila devia fer el tal Soler!).
El drac al veure's reflectit va restar esglaiat, oportunitat que va saber aprofitar el cavaller per clavar-li una bona coltellada amb l'espasa i deixar-lo fregit allà mateix. A l'alçar l'espasa per celebrar la victòria la sang de la fulla li va regalimar fins al braç i el va emmetzinar. El pobre cavaller va ser enterrat a l'ermita de Sant Martí de Pertegàs, prop de Sant Celoni.
A Vallfogona (no he escatit a quina de les tres, de Riucorb, de Balaguer o del Ripollès) existia un drac que feia de les seves, també se'l va carregar un cavaller abillat de mirallets que, aprofitant l'espant de la bèstia va poder matar-lo.
Segons una altra llegenda, el mateix va fer el senyor de Mieres amb el drac de Banyoles (no l'havíem matat ja , a aquest?).
Tenim també dracs al Pallars Sobirà, no sé si a Soriguera o a Saverneda on hi ha un Forat del Drac. Sigui d'on sigui, el cavaller de Malmercat li va atiar el seu gos vestit amb una cuirassa de punxes de ferro. El drac se'l va cruspir i va morir udolant de dolor.
N'hi havia al tossal de Llívia, a la Cerdanya, que fou vençut per un tal Llívia, que donà nom al lloc, plantant-li cara amb un escut on tenia una gran creu dibuixada.
En tenim un de set caps que viu a la serra del Carrascal a Alcoi, al Port de l'Aigüeta Amarga, que va ser derrotat per un noi, fill de pescadors, amb una espasa màgica.
Menció a part mereixerien el drac de Sant Jordi, que segons la tradició tenia residència a Montblanc o a Rocallaura totes dues poblacions a la Conca de Barberà, però també n'hi ha qui afirma que residia a Sant Jordi (Baix Empordà) i inclús a El Tallat, prop de Rocallaura (Urgell), o la que es recull al Tirant lo Blanc, que parla del drac que va matar un tal Espèrcius. Però aquestes són històries que cal explicar en un altre lloc...
El Drac de Sant Llorenç
la tarasca
Emparentat amb el drac tenim un ésser anomenat tarasca. La Tarasca és una bèstia ferotge filla del monstre Leviatan i d'un escurçó gegant. És una serpent amb sis potes i una enorme cua. Diuen que al créixer es va fer a la mar i va anar a parar a la Camarga, on va trobar les santes Maries. Marta li va ensenyar la creu i es va tornar mansa com un xaiet i la va seguir fins la vila, on la gent atemorida la va matar a pedrades. Des d'aquest fet la vila s'anomena Tarascó (e si non é vero, é ben trobato...). A casa nostra tenim "documentada" una esgarrifosa Tarasca al coll de Canes, prop de Vallfogona del Ripollès, la qual (com no!) l'havien deixada els moros en la seva retirada.
Mentre a quasi totes les mitologies el drac és el símbol fecundador de les aigües, de la terra verge... , és una deïtat protectora de les aigües vives, dels fruits meravellosos, dels tresors amagats. Pel cristianisme, en canvi, el drac és l'encarnació del mal. En els mites cristians es produeix l'enfrontament del llinatge humà contra el drac monstruós. L'heroi combat a pit descobert contra el drac. L'heroïna rendeix la bèstia d'altra manera: s'hi lliura, l'amanyaga i li treu el verí mortal... A Catalunya el combat contra el drac té un mostrari considerable.
dracs i víbries
A l'estany de Banyoles hi vivia un drac, perdó, una draga, descomunal: amb ales de rat penat i una cresta amb pues des de l'espinada fins a la punta de la cua. Tenia una fam adient al seu aspecte, és a dir, monstruosa: es cruspia remats sencers i malmetia les collites de la comarca. Van arribar a un pacte: cada dia li portarien una criatura, un dia nen, l'altre nena. El propi Carlemany en persona.
Va ser Sant Mer, venerable ermità del desert, el que vestit de sac i amb un gaiato i una estola es va atansar al cau del drac, li va llençar l'estola al damunt i, al punt, la bèstia es va amansir, seguint al sant allà on aquest anés. Van morir tots dos a l'hora, molt de temps després.
A Sant Llorenç de Munt, al Vallès Occidental, els moros al retirar-se van deixar una cria de drac que, al fer-se gran, es va dedicar al que es dediquen els dracs:
atemorir la gent, menjar remats, segrestar donzelles... Fins que el comte de Barcelona, Guifré el Pilós es va arromangar i, armat amb una llarga llança i una branca de roure per escut (?), es va enfrontar a la mala bèstia. El comte, al mig de la batussa, sense adonar-se, va creuar la branca i la llança formant una creu i el drac, ai las!, es va tornar mansoi.
Molt possiblement el drac de Sant Llorenç, així com el de Sant Jordi i, amb seguretat el de Banyoles, eren femelles que s'anomenen Víbries. Es diferencien dels dracs mascles o vibres en que tenen pits semblants als de les dones i que són més ferotges (algú ho dubtava?).
Al castell de Vilardell (Sant Celoni, Vallès Oriental) també niava una bèstia d'aquesta mena, i el cavaller Soler de Vilardell, armat d'una espasa de virtut que fendia les roques i partia els roures, regal de Sant Martí i, atenció a la jugada!, guarnit d'arnesos ben lluents ell i cavall que tot plegat semblaven un mirall (quina fila devia fer el tal Soler!).
El drac al veure's reflectit va restar esglaiat, oportunitat que va saber aprofitar el cavaller per clavar-li una bona coltellada amb l'espasa i deixar-lo fregit allà mateix. A l'alçar l'espasa per celebrar la victòria la sang de la fulla li va regalimar fins al braç i el va emmetzinar. El pobre cavaller va ser enterrat a l'ermita de Sant Martí de Pertegàs, prop de Sant Celoni.
A Vallfogona (no he escatit a quina de les tres, de Riucorb, de Balaguer o del Ripollès) existia un drac que feia de les seves, també se'l va carregar un cavaller abillat de mirallets que, aprofitant l'espant de la bèstia va poder matar-lo.
Segons una altra llegenda, el mateix va fer el senyor de Mieres amb el drac de Banyoles (no l'havíem matat ja , a aquest?).
Tenim també dracs al Pallars Sobirà, no sé si a Soriguera o a Saverneda on hi ha un Forat del Drac. Sigui d'on sigui, el cavaller de Malmercat li va atiar el seu gos vestit amb una cuirassa de punxes de ferro. El drac se'l va cruspir i va morir udolant de dolor.
N'hi havia al tossal de Llívia, a la Cerdanya, que fou vençut per un tal Llívia, que donà nom al lloc, plantant-li cara amb un escut on tenia una gran creu dibuixada.
En tenim un de set caps que viu a la serra del Carrascal a Alcoi, al Port de l'Aigüeta Amarga, que va ser derrotat per un noi, fill de pescadors, amb una espasa màgica.
Menció a part mereixerien el drac de Sant Jordi, que segons la tradició tenia residència a Montblanc o a Rocallaura totes dues poblacions a la Conca de Barberà, però també n'hi ha qui afirma que residia a Sant Jordi (Baix Empordà) i inclús a El Tallat, prop de Rocallaura (Urgell), o la que es recull al Tirant lo Blanc, que parla del drac que va matar un tal Espèrcius. Però aquestes són històries que cal explicar en un altre lloc...
El Drac de Sant Llorenç
la tarasca
Emparentat amb el drac tenim un ésser anomenat tarasca. La Tarasca és una bèstia ferotge filla del monstre Leviatan i d'un escurçó gegant. És una serpent amb sis potes i una enorme cua. Diuen que al créixer es va fer a la mar i va anar a parar a la Camarga, on va trobar les santes Maries. Marta li va ensenyar la creu i es va tornar mansa com un xaiet i la va seguir fins la vila, on la gent atemorida la va matar a pedrades. Des d'aquest fet la vila s'anomena Tarascó (e si non é vero, é ben trobato...). A casa nostra tenim "documentada" una esgarrifosa Tarasca al coll de Canes, prop de Vallfogona del Ripollès, la qual (com no!) l'havien deixada els moros en la seva retirada.
Panter- Nombre de missatges : 2858
Fecha de inscripción : 12/05/2010
Re: Llegendes catalanes
Panter 29/10/10, 04:59 am
bèsties fantàstiques
Hi ha altres bèsties, a part del drac, que van fent la viu viu enmig de mites i llegendes. Hi tenim serps, amb cabellera o sense, lluerts i, fins i tot un basilisc, igualment hi tenim un bou amb molts fogots, la mare de tots els óssos i més d' una bèstia de la que se'n desconeix l'aspecte
mites i creences sobre les serps
Les serps provoquen quasi bé alhora rebuig i fascinació i al seu voltant han sorgit tota una sèrie de mites i creences:
Es creu que si es tira un cabell de dona, amb arrel, a una bassa o a un rec, al cap d'uns dies es convertirà en una serp!
Ataquen sobretot a les dones: els pugen cames amunt, entortolligant-se al al seu ventre. S'alliberen posant-hi pa calent al damunt. Si es dorm amb la boca oberta les serps poden entrar i quedar-se a viure als budells, per fer-les fóra s'han de cremar sabates velles i respirar-ne el fum. A casa s'havia dit sempre d'algú molt pesat: "Aquest no marxa ni amb fum de sabatots!"
Es creu que xuclen la sang de les persones o que es beuen el seu alè, xuclant-lo amb tanta força que la víctima creu que li estan arrancant les entranyes, tambe es diu d'elles que poden matar a distància perquè encisen. Per salvar una persona encisada per una serp s'ha de desfer el filde la mirada amb un bastó o una canya verda.
Per protegir-se de les serps va molt bé els alls crus que les mantenen a distància ( a les serps i a tot allò que es mou!). També va bé una oracioneta que diu:
Serp, serpònia,
veste'n a la torre
de Babilònia;
si no te n'hi vas,
et rebentaràs
Sembla ser que les serps toquen el dos immediatament
Per matar-les, no n'hi ha prou amb un tret ja que si se li engalta una escopetada, l'escopeta rebenta i, per m´s desgràcia la bala no les toca. Cal matar-la amb un bon cop de bastó, i si pot ser amb una canya verda, millor que millor. Cal, però enterrar el cos ja que si les altres serps la troben us perseguiran. Millor però que si li heu xafat el cap, la trossegeu i n'escampeu els bocins ja que no ha mort i si una altra serp se la menja al cap d'un temps l'escopirà viva.
Animeu-vos, però, qui mata la primera serp que veu en començar l'any tindrà un any molt afortunat...
serp de la llet (o llaminera)
Tipus de serp que es deleix per la llet de dona. Se n'expliquen llegendes del tipus: el fill d'una dona emmagreix dia a dia fins que es descobreix que una serp es beu la llet de la mare
serps de cabellera
A Vall d'Aro hi vivia un serpent enorme, que duia una enorme cabellera i amagava un "brillant gros com una magrana i tant lluminós que de nit feia tanta resplendor com el sol i encara que fos de nit semblava que fos gran dia" (quina perla...). Quan anava a banyar-se (les serps de Vall d'Aro han estat sempre molt netes), deixava el brillant a la sorra. El senyor del castell d'Aro va ser prou ràpid per robar-li, mentre es remullava, la joia. Empaitat per l'animal es refugià al castell. La fúria del rèptil es va traduir amb cops i empentes, tan forts que torres i muralles van cedir sepultant tots els habitants del castell.
Un cas semblant li va passar al cavaller d'Hostoles (Les Planes d'Hostoles, La Garrotxa), que va pispar el brillant a la descomunal serp que feia estada al gorg de Santa Margarita, proper al castell. Al fugir del monstre anà a refugiar-se a l'esglesiola de les Encies, amb tant bona sort que al tancar la porta esclafà el cap de l'ofidi. En agraïment cedí el brillant a la imatge de la Mare de Déu.
Una altra Serpent de Cabellera, diuen que des de molt antic, habita a la muntanya de Sant Llorenç del Munt. Qui l'ha vista -un pagès primer, i un pastor- expliquen que es tracta d'una enorme serp verda, de dos metres de llarg, gruixuda com un tub de rec, i que es mou amb molt d'encarcarament. A la part posterior del cap té una crinera blanca i llarga, i davant la presència -que ella creu, potser amb raó, agressiva- dels humans, s'aixeca en vertical sobre la cua i ensenya les afilades dents de què està dotada la seva enorme boca. Com la Brívia -el Drac de Sant Llorenç- la Serpent de Cabellera és originària dels deserts del nord d'Àfrica, des d'on, presumiblement, els sarraïns n'importaren un munt d'exemplars en la seva conquesta de la península, d'aquí que també han estat vistes als Pirineus, aniuades de manera estratègica a l'entrada de caus que amaguen fabulosos tresors.
Als rodals de Sant Llorenç del Munt, les serpents de cabellera han estat vistes, també, pels voltants de les ruïnes de l'hostal de Sant Jaume de Vallhonesta, i de les ruïnes del mas de Puigdoure, al terme municipal de Mura.
En ambdós casos, les persones que les han vistes han reaccionat amb autèntic pànic degut, segons sembla, a l'aspecte terrorífic de l'ofidi, aixecat en vertical sobre la part de la cua i amb la cabellera caient-li a banda i banda del cap.
A Sendes (vall de Castellbo) a casa Enmí li desapareixien les vaques i li tornaven munyides. Seguint un animal es va trobar una enorme serp de cabellera; quan va disparar-li un tret la serp es va convertir en una dona encantadora que el va maleir dient: Enmí, Enmí: la terra llossana se't tornarà fossana. A partir d'aquell moment la desgràcia va caure damunt casa Enmí.
A la bassa del casal, a Benés, hi tenim una altra serpent de cabellera .
Es veu que els serpents de cabellera són més habituals del que em creia doncs m'informa Sílvia Caballeria des d'Osona que a Torelló hi ha la "serp dels Comuns" que figura encara ara a l'imaginari popular de manera molt viva i, molt a prop, a Manlleu hi tenim el serpent de Manlleu.
Dues serps de cabellera, ara al País Valencià:
A Musseros, a l'Horta, fa molt de temps, entre el primer cant del gall i el segon, es va sentir un soroll molt estrany "entre bram de fera i udol del vent", les bèsties es mostraven inquietes. El soroll s'anava acostant al poble fins que va aparèixer una serp que caminava quasi bé dreta i amb una llarga cabellera que va travessar el poble i va desaparèixer dins el mar.
A Olocau (Camp del Túria) un carboner aconseguí domesticar una serp a la que va anomenar Tereseta. Un dia el carboner tingué brega amb un pastor i, en la discussió, va acabar matant-lo. El carboner va anar a la presó. Després de molts anys, gràcies a un indult, el carboner, ja vell, sortí de la presó i el primer que va fer va ser anar al bosc i cridar la Tereseta. Mai ho hagués fet! Una enorme serp "tan gran com el botaló d'un navili" amb una llarga cabellera se li va enroscar al pit matant-lo.
Hi ha altres bèsties, a part del drac, que van fent la viu viu enmig de mites i llegendes. Hi tenim serps, amb cabellera o sense, lluerts i, fins i tot un basilisc, igualment hi tenim un bou amb molts fogots, la mare de tots els óssos i més d' una bèstia de la que se'n desconeix l'aspecte
mites i creences sobre les serps
Les serps provoquen quasi bé alhora rebuig i fascinació i al seu voltant han sorgit tota una sèrie de mites i creences:
Es creu que si es tira un cabell de dona, amb arrel, a una bassa o a un rec, al cap d'uns dies es convertirà en una serp!
Ataquen sobretot a les dones: els pugen cames amunt, entortolligant-se al al seu ventre. S'alliberen posant-hi pa calent al damunt. Si es dorm amb la boca oberta les serps poden entrar i quedar-se a viure als budells, per fer-les fóra s'han de cremar sabates velles i respirar-ne el fum. A casa s'havia dit sempre d'algú molt pesat: "Aquest no marxa ni amb fum de sabatots!"
Es creu que xuclen la sang de les persones o que es beuen el seu alè, xuclant-lo amb tanta força que la víctima creu que li estan arrancant les entranyes, tambe es diu d'elles que poden matar a distància perquè encisen. Per salvar una persona encisada per una serp s'ha de desfer el filde la mirada amb un bastó o una canya verda.
Per protegir-se de les serps va molt bé els alls crus que les mantenen a distància ( a les serps i a tot allò que es mou!). També va bé una oracioneta que diu:
Serp, serpònia,
veste'n a la torre
de Babilònia;
si no te n'hi vas,
et rebentaràs
Sembla ser que les serps toquen el dos immediatament
Per matar-les, no n'hi ha prou amb un tret ja que si se li engalta una escopetada, l'escopeta rebenta i, per m´s desgràcia la bala no les toca. Cal matar-la amb un bon cop de bastó, i si pot ser amb una canya verda, millor que millor. Cal, però enterrar el cos ja que si les altres serps la troben us perseguiran. Millor però que si li heu xafat el cap, la trossegeu i n'escampeu els bocins ja que no ha mort i si una altra serp se la menja al cap d'un temps l'escopirà viva.
Animeu-vos, però, qui mata la primera serp que veu en començar l'any tindrà un any molt afortunat...
serp de la llet (o llaminera)
Tipus de serp que es deleix per la llet de dona. Se n'expliquen llegendes del tipus: el fill d'una dona emmagreix dia a dia fins que es descobreix que una serp es beu la llet de la mare
serps de cabellera
A Vall d'Aro hi vivia un serpent enorme, que duia una enorme cabellera i amagava un "brillant gros com una magrana i tant lluminós que de nit feia tanta resplendor com el sol i encara que fos de nit semblava que fos gran dia" (quina perla...). Quan anava a banyar-se (les serps de Vall d'Aro han estat sempre molt netes), deixava el brillant a la sorra. El senyor del castell d'Aro va ser prou ràpid per robar-li, mentre es remullava, la joia. Empaitat per l'animal es refugià al castell. La fúria del rèptil es va traduir amb cops i empentes, tan forts que torres i muralles van cedir sepultant tots els habitants del castell.
Un cas semblant li va passar al cavaller d'Hostoles (Les Planes d'Hostoles, La Garrotxa), que va pispar el brillant a la descomunal serp que feia estada al gorg de Santa Margarita, proper al castell. Al fugir del monstre anà a refugiar-se a l'esglesiola de les Encies, amb tant bona sort que al tancar la porta esclafà el cap de l'ofidi. En agraïment cedí el brillant a la imatge de la Mare de Déu.
Una altra Serpent de Cabellera, diuen que des de molt antic, habita a la muntanya de Sant Llorenç del Munt. Qui l'ha vista -un pagès primer, i un pastor- expliquen que es tracta d'una enorme serp verda, de dos metres de llarg, gruixuda com un tub de rec, i que es mou amb molt d'encarcarament. A la part posterior del cap té una crinera blanca i llarga, i davant la presència -que ella creu, potser amb raó, agressiva- dels humans, s'aixeca en vertical sobre la cua i ensenya les afilades dents de què està dotada la seva enorme boca. Com la Brívia -el Drac de Sant Llorenç- la Serpent de Cabellera és originària dels deserts del nord d'Àfrica, des d'on, presumiblement, els sarraïns n'importaren un munt d'exemplars en la seva conquesta de la península, d'aquí que també han estat vistes als Pirineus, aniuades de manera estratègica a l'entrada de caus que amaguen fabulosos tresors.
Als rodals de Sant Llorenç del Munt, les serpents de cabellera han estat vistes, també, pels voltants de les ruïnes de l'hostal de Sant Jaume de Vallhonesta, i de les ruïnes del mas de Puigdoure, al terme municipal de Mura.
En ambdós casos, les persones que les han vistes han reaccionat amb autèntic pànic degut, segons sembla, a l'aspecte terrorífic de l'ofidi, aixecat en vertical sobre la part de la cua i amb la cabellera caient-li a banda i banda del cap.
A Sendes (vall de Castellbo) a casa Enmí li desapareixien les vaques i li tornaven munyides. Seguint un animal es va trobar una enorme serp de cabellera; quan va disparar-li un tret la serp es va convertir en una dona encantadora que el va maleir dient: Enmí, Enmí: la terra llossana se't tornarà fossana. A partir d'aquell moment la desgràcia va caure damunt casa Enmí.
A la bassa del casal, a Benés, hi tenim una altra serpent de cabellera .
Es veu que els serpents de cabellera són més habituals del que em creia doncs m'informa Sílvia Caballeria des d'Osona que a Torelló hi ha la "serp dels Comuns" que figura encara ara a l'imaginari popular de manera molt viva i, molt a prop, a Manlleu hi tenim el serpent de Manlleu.
Dues serps de cabellera, ara al País Valencià:
A Musseros, a l'Horta, fa molt de temps, entre el primer cant del gall i el segon, es va sentir un soroll molt estrany "entre bram de fera i udol del vent", les bèsties es mostraven inquietes. El soroll s'anava acostant al poble fins que va aparèixer una serp que caminava quasi bé dreta i amb una llarga cabellera que va travessar el poble i va desaparèixer dins el mar.
A Olocau (Camp del Túria) un carboner aconseguí domesticar una serp a la que va anomenar Tereseta. Un dia el carboner tingué brega amb un pastor i, en la discussió, va acabar matant-lo. El carboner va anar a la presó. Després de molts anys, gràcies a un indult, el carboner, ja vell, sortí de la presó i el primer que va fer va ser anar al bosc i cridar la Tereseta. Mai ho hagués fet! Una enorme serp "tan gran com el botaló d'un navili" amb una llarga cabellera se li va enroscar al pit matant-lo.
Panter- Nombre de missatges : 2858
Fecha de inscripción : 12/05/2010
Re: Llegendes catalanes
Panter 07/11/10, 12:46 am
serps guardianes de tresors
A les runes del castell de Carmany (L'Empordà), hi ha un serpent que guarda un tresor. Només s'hi pot entrar la nit de Sant Joan: és dins una cova tancada a la que s'hi pot entrar estirant una anella que fa lliscar una llosa. Dins la cova es troba una serp que custòdia grans estibes de faves. Quan el serpent obre la boca cal tirar-hi dins la gola una moneda d'or, que desencanta la serp i la converteix en una noia o, segons altres versions, l'amansiria. Totes les faves que surtin de la cova, esdevindran monedes d'or...
Molt a prop a Quermançó, la serp custòdia una cabra d'or. També es pot desencantar la serp llençant-li una moneda d'or a la gola. La serp del pont de la Cabreta a Ribes de Freser va ser deixada a les coves del Freser per un moro per tal que vigilés un tresor. La serp no era altre que la filla del moro en qüestió encantada. Un cop a la seva terra el rei moro va enviar un esclau seu que era de Ribes a desencantar-la i recuperar el tresor
La serp del pont de la Cabreta a Ribes de Freser va ser deixada a les coves del Freser per un moro per tal que vigilés un tresor. La serp no era altre que la filla del moro en qüestió encantada. Un cop a la seva terra el rei moro va enviar un esclau seu que era de Ribes a desencantar-la i recuperar el tresor. L'objecte desencantador era una carta màgica escrita pel rei i adreçada a la seva filla. El xicot de Ribes un cop davant la serp, va posar la carta a la punta d'una canya i va atansar-la a la cara de la bèstia. Però la por va poder més i, quan estava a punt d'assolir l'èxit, la carta va anar per terra i la serp se'l va cruspir.
A l'Ebre hi havia una serp que tenia el cos més gruixut que un home. Ningú l'havia vist mai, però el seu rastre de plantes mortes o terreny aplanat donaven una idea de la seva mida.
A Mallorca, a Son Cervera, tenim la Serp de Son Lluc. Un camperol trobà un homenet a la roca de Son Lluc. L'homenet li digué que si volia ser ric tornés l'endemà i dos dies més amb una torrada de pa a cada mà, untada amb oli verge. Quan hi anà, aparegué una serp gruixuda com la torre d'un molí que es menjà les torrades. Al segon dia el camperol tremolà i es va desfer l'encanteri.
Tenim una serpent al coll de Collegats, a la cova del Serpent. Un monjo, fart de que el serpent es mengés tots els rucs que transportaven queviures, va carregar-ne un amb pans farcits de ganivets esmolats. Quan la serp es va menjar el ruc se li van estripar les tripes. Al sostre de la cova es pot veure la marca de la seva espinada.
A baix de tot, a la comarca de l'Alcoià, entre Benifallim i Penàguila, al pla dels Dubots hi tenim una altra serp que rep dels atemorits pastors, dues ovelles cada dia. És morta per un noi de Benifallim que, convertit en llop, mata la serp de la que surt una llebre, convertit en llebrer la mata i en surt un tudó que mata convertint-se en falcó. Del tudó en treurà un ou que matarà al gegant que el té presoner esclafant-li al front
serp protectora de tresors
animals reals amb trets fantàstics
El lluert o llangardaix gegant (a voltes surt esmentat com a drac) vivia a Vallfogona del Ripollès, i va ser mort pel baró de Coll.
Al Pirineu, especialment a l'Alt Urgell i a Andorra és coneix la Mare Ossa, molt gran i molt ferotge. Es considera la mare de tots els óssos.
A l'Empordà existeix un animal fantàstic, el Bou Mascard que baixa de les muntanyes envoltat de flames, braolant i llançant uns "buuuu!" esfereïdors.
També inofensiva és la Cérvola Blanca, que pastura per la Fou, prop del castell de Tous (Anoia). Ningú la pot caçar perquè és una noia encantada.
El burro que s'allarga. Expliquen que a Banyoles, en plena guerra carlina, una voluntaris de la població, després d'apedregar diversos cranis (?) de la font de les Ànimes, troben un burro ben peculiar amb el llom ben allargat. Després de cavalcar-hi una bona estona escolten soroll de tropa que ve de Girona i l'últim dels genets del fantàstic animal, pensant-se que és un atac carlí, pronuncia una exclamació divina que fa desaparèixer el burro de manera misteriosa.
La Donamula o Muladona era una donzella que per irreverent i gens religiosa va ser castigada a tornar-se mula, de manera que, sobretot de nit, vagava per les muntanyes, afegint-se als grups de traginers amb les seves mules. Amb la seva presència les mules s'espantaven i esvalotaven fins al punt que podien caure penya-segat avall i perdre la vida.
D'aspecte podia semblar com les altres mules però era més destralera; la seva crin era de dona i la seva cara tot i no deixar de ser de mula tenia un deix humà.
Els traginers donaven de menjar a les mules uns panellets amb la forma de la donamula tot convençuts així que no s'espantarien encara que aparegués i les bèsties farien com si no hi fos. Tot i així, durant la marxa comptaven els caps que tenien no fos cas que se'ls hi hagués barrejat sense adonar-se'n i ho acabessin pagant car.
Els polls en gran quantitat també eren temuts, amb l'amenaça d'embogir, de ser menjat o de ser dominat per ells. Es conta que un soldat carregat de polls es passejava per la vora del riu Andelles. Els animalons, farts de menjar i assedegats es van tirar al riu amb soldat i tot, Van morir ofegats, soldat i polls
A les runes del castell de Carmany (L'Empordà), hi ha un serpent que guarda un tresor. Només s'hi pot entrar la nit de Sant Joan: és dins una cova tancada a la que s'hi pot entrar estirant una anella que fa lliscar una llosa. Dins la cova es troba una serp que custòdia grans estibes de faves. Quan el serpent obre la boca cal tirar-hi dins la gola una moneda d'or, que desencanta la serp i la converteix en una noia o, segons altres versions, l'amansiria. Totes les faves que surtin de la cova, esdevindran monedes d'or...
Molt a prop a Quermançó, la serp custòdia una cabra d'or. També es pot desencantar la serp llençant-li una moneda d'or a la gola. La serp del pont de la Cabreta a Ribes de Freser va ser deixada a les coves del Freser per un moro per tal que vigilés un tresor. La serp no era altre que la filla del moro en qüestió encantada. Un cop a la seva terra el rei moro va enviar un esclau seu que era de Ribes a desencantar-la i recuperar el tresor
La serp del pont de la Cabreta a Ribes de Freser va ser deixada a les coves del Freser per un moro per tal que vigilés un tresor. La serp no era altre que la filla del moro en qüestió encantada. Un cop a la seva terra el rei moro va enviar un esclau seu que era de Ribes a desencantar-la i recuperar el tresor. L'objecte desencantador era una carta màgica escrita pel rei i adreçada a la seva filla. El xicot de Ribes un cop davant la serp, va posar la carta a la punta d'una canya i va atansar-la a la cara de la bèstia. Però la por va poder més i, quan estava a punt d'assolir l'èxit, la carta va anar per terra i la serp se'l va cruspir.
A l'Ebre hi havia una serp que tenia el cos més gruixut que un home. Ningú l'havia vist mai, però el seu rastre de plantes mortes o terreny aplanat donaven una idea de la seva mida.
A Mallorca, a Son Cervera, tenim la Serp de Son Lluc. Un camperol trobà un homenet a la roca de Son Lluc. L'homenet li digué que si volia ser ric tornés l'endemà i dos dies més amb una torrada de pa a cada mà, untada amb oli verge. Quan hi anà, aparegué una serp gruixuda com la torre d'un molí que es menjà les torrades. Al segon dia el camperol tremolà i es va desfer l'encanteri.
Tenim una serpent al coll de Collegats, a la cova del Serpent. Un monjo, fart de que el serpent es mengés tots els rucs que transportaven queviures, va carregar-ne un amb pans farcits de ganivets esmolats. Quan la serp es va menjar el ruc se li van estripar les tripes. Al sostre de la cova es pot veure la marca de la seva espinada.
A baix de tot, a la comarca de l'Alcoià, entre Benifallim i Penàguila, al pla dels Dubots hi tenim una altra serp que rep dels atemorits pastors, dues ovelles cada dia. És morta per un noi de Benifallim que, convertit en llop, mata la serp de la que surt una llebre, convertit en llebrer la mata i en surt un tudó que mata convertint-se en falcó. Del tudó en treurà un ou que matarà al gegant que el té presoner esclafant-li al front
serp protectora de tresors
| l'autor convertit en Caro gràcies al Photoshop! |
animals reals amb trets fantàstics
El lluert o llangardaix gegant (a voltes surt esmentat com a drac) vivia a Vallfogona del Ripollès, i va ser mort pel baró de Coll.
Al Pirineu, especialment a l'Alt Urgell i a Andorra és coneix la Mare Ossa, molt gran i molt ferotge. Es considera la mare de tots els óssos.
A l'Empordà existeix un animal fantàstic, el Bou Mascard que baixa de les muntanyes envoltat de flames, braolant i llançant uns "buuuu!" esfereïdors.
També inofensiva és la Cérvola Blanca, que pastura per la Fou, prop del castell de Tous (Anoia). Ningú la pot caçar perquè és una noia encantada.
El burro que s'allarga. Expliquen que a Banyoles, en plena guerra carlina, una voluntaris de la població, després d'apedregar diversos cranis (?) de la font de les Ànimes, troben un burro ben peculiar amb el llom ben allargat. Després de cavalcar-hi una bona estona escolten soroll de tropa que ve de Girona i l'últim dels genets del fantàstic animal, pensant-se que és un atac carlí, pronuncia una exclamació divina que fa desaparèixer el burro de manera misteriosa.
La Donamula o Muladona era una donzella que per irreverent i gens religiosa va ser castigada a tornar-se mula, de manera que, sobretot de nit, vagava per les muntanyes, afegint-se als grups de traginers amb les seves mules. Amb la seva presència les mules s'espantaven i esvalotaven fins al punt que podien caure penya-segat avall i perdre la vida.
D'aspecte podia semblar com les altres mules però era més destralera; la seva crin era de dona i la seva cara tot i no deixar de ser de mula tenia un deix humà.
Els traginers donaven de menjar a les mules uns panellets amb la forma de la donamula tot convençuts així que no s'espantarien encara que aparegués i les bèsties farien com si no hi fos. Tot i així, durant la marxa comptaven els caps que tenien no fos cas que se'ls hi hagués barrejat sense adonar-se'n i ho acabessin pagant car.
Els polls en gran quantitat també eren temuts, amb l'amenaça d'embogir, de ser menjat o de ser dominat per ells. Es conta que un soldat carregat de polls es passejava per la vora del riu Andelles. Els animalons, farts de menjar i assedegats es van tirar al riu amb soldat i tot, Van morir ofegats, soldat i polls
Panter- Nombre de missatges : 2858
Fecha de inscripción : 12/05/2010
Re: Llegendes catalanes
Panter 07/11/10, 12:55 am
animals imaginaris o mitològics
La versió mítica clàssica ens diu que és un ésser amb cos de serp, potes de gall, ales espinoses i cua en forma de llança, el basilisc, que neix del baf d'or, és com una mena de serpent llefiscosa, com un llimac, segons uns, o com una salamandra amb quatre potes i la boca allargassada, també hi ha qui el pensa prim i no més llarg d'un pam. Se li atribueix la facultat de matar amb la mirada. Té la funció de guardar tresors, concretament els tresors de les tombes i impedir que ningú les robi.
D'aquesta espècie eren els que covaven al castell de Sant Esteve, a Sant Esteve Sesrovires, al Baix Llobregat. A veure qui era el valent que s'atrevia a provocar al senyor el castell... Un altre exemplar de basilisc el tenim al cementiri que hi ha al costat de l'església romànica de la Santa Creu de Palol , als límits dels termes de Mura, Rocafort i el Pont de Vilomara. Allà sembla que hi va existir (o existeix encara) un basilisc que protegia els tresors de les tombes. S'explica que un veí, atiat per la fam, va voler profanar una de les tombes, i a l'endemà va ser trobat mort pel mossèn agenollat damunt un taüt. malgrat ningú el va veure mai (i els qui el van veure no ho van poder explicar), l'existència del basilisc quedava provada i ningú, mai més, va intentar profanar cap d'aquelles tombes.
Relacionat amb el basilisc o els gambutzins trobem el Tamarro, ésser de característiques indefinides, animal sanguinari d'origen fantàstic.
La Clamor Amarga és avui un cabal d'aigua canalitzada. Tocant a Almacelles hi havia hagut uns aiguamolls que van ser canalitzats als anys cinquanta i en aquest indret, ple de canyes i de vegetació, se sentia els dies de vent un bramul: era la Fera de la Clamor.
Una noia va ser deixada als aiguamolls en sacrifici a la fera, ara ha esdevingut una ànima en pena, la Marmota, vestida de blanc, que és mou enmig la boira lliscant en l'aire sense tocar a terra. És inofensiva.
Tenim la Tarasca, bèstia filla de Leviatan i d'un escurçó gegant. És una serp enorme de sis potes i una immensa cua. N'hi havia hagut una al coll de Canes, prop de Vallfogona del Ripollès, que la van deixar allà els moros per protegir-se la retirada. La va matar el cavaller Dulcet, després d'haver invocat l'ajut de Sant Eudald .
La Magòria és un animal fabulós que viu sota terra. El vesc n'és la cua, que s'entortolliga a la soca dels grans arbres. Per obtenir ventura se li ha de portar menjar diàriament. Si no es saciada torna en desgràcia la sort concedida, fins a causar la mort.
Cuca de la Mola. A Sòller, al castell del Port hi havia una cuca enorme que devorava als passants Quan no trobava ningú per dinar es menjava la penya del castell. Sant Jordi la matà.
A Sant Llorenç també hi tenim un altre animaló, la Simanya, que habita a la cova del mateix nom, sota el Montcau. És un animal esgarrifós i pelut que té la cova (marrà!) plena d´ossos
El Caro, és una mena d’ocell, mig pardal amb cara d’home barbut que vola de nit, fa de pastor i cerca cabres perdudes i, a mesura que les va trbant crida: “ja en tinc una, ja en tinc dues, ja en tinc tres,...”
El Caro era un pastor que, alacollir un peregrí, que no era altre que Nostre senyor, va prometre oferir-li un cabrit. A l’hora de la vritat, va decidir matar i cuinar el gat. El peregrí, davant del plat va dir: “si eres cabrit pega un belit, si eres gat salta del plat”.
En càstig va ser condemnat a no trobar mai el remat,i, obrint els braços es va convertir en ocell. Ara, quan ja en té aplegada una part, se li escapa i ha de tornar a començar.
L’haqueta de foc (l’euga de foc). S’apareix a la vall de Bihar al sud-oest de la Mariola, passa pels carrers de Beneixama i desapareix tot seguit. No fa mal a ningú,però porta un sentiment de perill molt gran. Després d’un temps va deixar d’apareixer i no va tornar més.
La Quarantamaula. Ésser imprecís i voluble. Tant pot tenir forma de gat, de cargol, dimoni de cames lleugeres o animal meitat gallina meitat home, que viu als canyars vora el riu. També s'anomena Cucamaula, Quicamaula, Corantameula.... Tingui l’aspecte que tingui i es digui com es digui, el poder d’horroritzar fins a fer esmussar els ossos és constant en aquest ésser tant voluble. Es diu que quan una persona la distingeix, sigui quina sigui la seva aparença, i crida “la Quarantamaula!”, la població fuig i es tanca dins de casa i cessa tota activitat.
La versió mítica clàssica ens diu que és un ésser amb cos de serp, potes de gall, ales espinoses i cua en forma de llança, el basilisc, que neix del baf d'or, és com una mena de serpent llefiscosa, com un llimac, segons uns, o com una salamandra amb quatre potes i la boca allargassada, també hi ha qui el pensa prim i no més llarg d'un pam. Se li atribueix la facultat de matar amb la mirada. Té la funció de guardar tresors, concretament els tresors de les tombes i impedir que ningú les robi.
D'aquesta espècie eren els que covaven al castell de Sant Esteve, a Sant Esteve Sesrovires, al Baix Llobregat. A veure qui era el valent que s'atrevia a provocar al senyor el castell... Un altre exemplar de basilisc el tenim al cementiri que hi ha al costat de l'església romànica de la Santa Creu de Palol , als límits dels termes de Mura, Rocafort i el Pont de Vilomara. Allà sembla que hi va existir (o existeix encara) un basilisc que protegia els tresors de les tombes. S'explica que un veí, atiat per la fam, va voler profanar una de les tombes, i a l'endemà va ser trobat mort pel mossèn agenollat damunt un taüt. malgrat ningú el va veure mai (i els qui el van veure no ho van poder explicar), l'existència del basilisc quedava provada i ningú, mai més, va intentar profanar cap d'aquelles tombes.
Relacionat amb el basilisc o els gambutzins trobem el Tamarro, ésser de característiques indefinides, animal sanguinari d'origen fantàstic.
La Clamor Amarga és avui un cabal d'aigua canalitzada. Tocant a Almacelles hi havia hagut uns aiguamolls que van ser canalitzats als anys cinquanta i en aquest indret, ple de canyes i de vegetació, se sentia els dies de vent un bramul: era la Fera de la Clamor.
Una noia va ser deixada als aiguamolls en sacrifici a la fera, ara ha esdevingut una ànima en pena, la Marmota, vestida de blanc, que és mou enmig la boira lliscant en l'aire sense tocar a terra. És inofensiva.
Tenim la Tarasca, bèstia filla de Leviatan i d'un escurçó gegant. És una serp enorme de sis potes i una immensa cua. N'hi havia hagut una al coll de Canes, prop de Vallfogona del Ripollès, que la van deixar allà els moros per protegir-se la retirada. La va matar el cavaller Dulcet, després d'haver invocat l'ajut de Sant Eudald .
La Magòria és un animal fabulós que viu sota terra. El vesc n'és la cua, que s'entortolliga a la soca dels grans arbres. Per obtenir ventura se li ha de portar menjar diàriament. Si no es saciada torna en desgràcia la sort concedida, fins a causar la mort.
Cuca de la Mola. A Sòller, al castell del Port hi havia una cuca enorme que devorava als passants Quan no trobava ningú per dinar es menjava la penya del castell. Sant Jordi la matà.
A Sant Llorenç també hi tenim un altre animaló, la Simanya, que habita a la cova del mateix nom, sota el Montcau. És un animal esgarrifós i pelut que té la cova (marrà!) plena d´ossos
El Caro, és una mena d’ocell, mig pardal amb cara d’home barbut que vola de nit, fa de pastor i cerca cabres perdudes i, a mesura que les va trbant crida: “ja en tinc una, ja en tinc dues, ja en tinc tres,...”
El Caro era un pastor que, alacollir un peregrí, que no era altre que Nostre senyor, va prometre oferir-li un cabrit. A l’hora de la vritat, va decidir matar i cuinar el gat. El peregrí, davant del plat va dir: “si eres cabrit pega un belit, si eres gat salta del plat”.
En càstig va ser condemnat a no trobar mai el remat,i, obrint els braços es va convertir en ocell. Ara, quan ja en té aplegada una part, se li escapa i ha de tornar a començar.
L’haqueta de foc (l’euga de foc). S’apareix a la vall de Bihar al sud-oest de la Mariola, passa pels carrers de Beneixama i desapareix tot seguit. No fa mal a ningú,però porta un sentiment de perill molt gran. Després d’un temps va deixar d’apareixer i no va tornar més.
La Quarantamaula. Ésser imprecís i voluble. Tant pot tenir forma de gat, de cargol, dimoni de cames lleugeres o animal meitat gallina meitat home, que viu als canyars vora el riu. També s'anomena Cucamaula, Quicamaula, Corantameula.... Tingui l’aspecte que tingui i es digui com es digui, el poder d’horroritzar fins a fer esmussar els ossos és constant en aquest ésser tant voluble. Es diu que quan una persona la distingeix, sigui quina sigui la seva aparença, i crida “la Quarantamaula!”, la població fuig i es tanca dins de casa i cessa tota activitat.
Panter- Nombre de missatges : 2858
Fecha de inscripción : 12/05/2010
Re: Llegendes catalanes
Panter 20/11/10, 06:20 pm
els nens
A l’apartat d’espantacriatures veiem tota una sèrie de personatges, alguns d’ells antics déus vinguts a menys, utilitzats per amenaçar els nens per tal que mengin, que no vagin sols al bosc, que no estiguin per la nit fora de casa, en fi, per que creguin. També tenen els seus mites associats: alguns, quasi tots, ja estan repartits entre aquestes pàgines de mitologia catalana, però aquí les agrupo i n’afegeixo de noves.
naixement i salut
el naixement
Quan el nen neix, neix amb ell un àngel del cel, que li farà de protector al llarg de la seva vida: l’àngel de la guarda (el lar particular dels romans?)
malalties infantils
Pel que fa a les malalties infantils totes o quasi totes tenen una cura, diem-ne, màgica. Vull fer esment a dues, encara que una d'elles no ho és de malaltia.
L'enaiguament. Aquí deixo el mestratge d'Amades i passo a explicar la meva experiència personal. Quan tenia sis anys va néixer el meu germà i, com sol passar, devia tenir fred de peus (gelosia). L'àvia, per curar-me, ja que no menjava i estava trist, em feia tirar pedretes a un cosi (el recordo enorme, de zinc!), mentre sortien bombolles és que estaves enaiguat ("neigat", deia l'àvia). Un cop constatada l'"enfermetat" em feia fregues d'oli als polsos i a les temples mentre es salmodiava aquesta oració, crec que tres vegades...
Dos t'han enaiguat,
tres et desenaiguaran,
Pare, Fill i Esperit Sant.
Si estàs enaiguat del matí,
que et curi Sant Agustí.
Si estàs enaiguat del migdia,
que et curi la Verge Maria.
I si estàs enaiguat del vespre,
que et curi Sant Silvestre.
Això es feia diàriament fins el total guariment. Jo devia ser molt gelós, ja que recordo haver-ho fet més d'una vegada. A Internet he trobat mes informació sobre l'enaiguament que inclou una oració per curar aquesta malaltia que és un pèl diferent (aneu-hi).
L' Angelet de les dents és un mite popular català destinat a tranquil·litzar els infants petits quan perden les dents de llet. A l'igual que a d'altres països occidentals, a Catalunya hi ha la tradició que quan a un nen li cau una dent de llet, l'ha de posar sota el coixí quan se'n va a dormir, durant la nit l'Angelet de les dents la recollirà i deixarà confits o algun dineret per al nens. Actualment està perdent protagonisme en favor del personatge equivalent espanyol: el ratón Pérez
A la resta del món aquest mite té diferents protagonistes: la petite souris (una fada transformada en ratolí a França); Tooth Fairy (la fada de les dents, a Anglaterra i Canadà). Amb la mateixa traducció, fada de les dents tenim la Zahnfee alemanya, la Tannfe noruega, mentre a Itàlia conviuen la fada Fatina i el ratolí Topino. Al País Basc, existeix la tradició de Mari Teilatukoa (Maria de la teulada).
follets domèstics
Telles-melles (Montnegre) A la majoria de follets domèstics els agrada estar a la vora dels nens , i quan i tenen confiança i se'n fan amics, els proposen jocs, balls, cançons, llocs on amagar les joguines i un munt d'activitats més.
Seria l’explicació màgica dels amics invisibles que els nens teniem. La pregunta seria: els nens d’ara tenen amics invisibles? En un bloc vaig llegir: “Tinc la sensació, i no em pregunteu per què, que no en tenen. Com han de tenir temps per tenir amics invisibles si les poques hores que tenen a casa deuen tenir mil jocs més interessants? “
Soneta (és el nom que donen al personatge de la son a les comarques del Penedès i el Garraf) Se li canten cançonetes a aquest personatge personificació de la son com ara la següent:
Soneta vine'm a l'ull
que no he dormidet encara
soneta vine'm a l'ull
que no he dormit avui
Sunyer (Vilajuïga i Palausator, Empordà) Es fa creure als nens qua aquest personatge, en Sunyer, fa adormir els nens. Porta la son dins d'un sac en forma de pols, que l'escampa com si sembrés-Entra a les cases per la xemeneia llançant un grapat de pòlvores a l'aire i deixant adormits tots aquells que toquen
genis del cicle de Nadal
Uns altres genis relacionats amb els nens són tots aquells personatges nadalencs relacionats amb els regals que reberan aquests:
Sant Nicolau, és el patró de nois i noies, malgrat que en certs llocs només porta llaminadures als nois. Amb la diada de Sant Nicolau comença el cicle nadalenc. A molts llocs d'Europa és Sant Nicolau, vestit de bisbe amb llargues barbes blanques, qui porta les joguines als infants el dia 6 de desembre. A Catalunya, per Sant Nicolau, els nens sortien al carrers amb un d'ells vestit de bisbe com el sant, a fer captiris i recollir el necessari per fer un berenar. Encara avui algunes escoles del Baix Llobregat i el Penedès mantenen la tradició. A Montserrat es celebra la festa del Bisbetó. És un dels genis del final de l'any, el sant que acompanya les ànimes del purgatori cap al cel.
El pare Noël Personatge aliè a la nostra cultura però que, poc a poc, gràcies, com hem dit abans, als grans magatzems i a la televisió esdevé inevitable. És un geni provinent dels països nòrdics, viatja amb trineu i entra a les cases per la xemeneia.
Els reis d'orient Segons la tradició són tres: Melcior, el rei blanc, Gaspar, el rei ros i Baltasar, el rei negre. Són uns dels genis generosos del Nadal i, a més exòtics: venen de l'Orient i porten joguines als nens
A aquests personatges, dadors d’obsequis, els acompanyen els personatges que informen del comportament dels nens i nenes al llarg de l’any, però molt especialment en aquestes dates de les festes de Nadal.
Els angelets. A casa meva, i a la de molts dels meus amics, al Vallès, específicament a Sabadell (no sé a altres llocs), eren els angelets els que espiaven i informaven als reis del nostre comportament.
En Fumera (Catalunya Nord i de bona part de la província de Girona) Arribava i se'n ’anava de la casa per la xemeneia, com el fum per la llar de foc, i se’l representava dibuixat o bé s’observava l’home de drap que tenint set ulls al cap, quatre davant i tres darrera, feia l’espieta del Caga Tió tot explicant-los si els infants havien estat bons minyons i s’havien portat bé per ser dignes de rebre algun que altre regal el dia sis de gener o, si per al contrari, hi havien de deixar carbó perquè corregissin la seva condició: misteriós benefactor que tot ho veu, tot ho sent i tot ho xerra.
En Pelut (Garrotxa i al Ripollés) Es tracta d'un home rústic, malcarat, de dimensions considerables i pelut com un ós, que du a l'espatlla un sac ple de palla i un sobretot de pell de boc que utilitza per endur-se a tots aquells que s'han portat malament. És ambaixador dels Reis d'Orient i reparteix palla entre la mainada perquè la puguin deixar als camells de Ses Majestats, que només s'aturaran en aquelles cases que tinguin palla als balcons i finestres. Allà on no hi ha palla és que l'infant s'ha portat malament i se l'ha endut el Pelut embolicat dins la pell i carregat damunt del carro. És una barreja de “espia” dels reis i espantacriatures.
Les Llufes Esmentades també a l'apartat de fades i dones d'aigua, són uns esperits eteris, éssers d'aire o vent, semblants a les fades o als follets. Es creu que durant el final de l'any, les llufes ronden per tot arreu, silencioses i entremaliades, enrient-se de la gent massa innocent, escarnint-la, amoinant-la... Per això al ninot de paper que es penja (o es penjava) el dia dels innocents s'anomena llufa
L'home dels nassos és un personatge mitològic català que té tants nassos com dies té l'any. Només se'l pot veure, però, el trenta-u de desembre.
Segons Joan Amades, l'home dels nassos sembla ser una degeneració d'un personatge mític que simbolitzava l'any. Tradicionalment, se sol explicar a la mainada que en aquest dia surt l'home dels nassos, una persona que té tants nassos com dies té l'any.
Els nens s'imaginen un personatge estrafolari amb 365 nassos a la cara, sense pensar que el 31 de desembre a l'any liqueda només un dia per acabar. Per arrodonir la broma, se solia dir als nens que se l'acabava de veure passar per algun carrer proper, per tal que correguessin a veure si el podien trobar. Cada any el meu avi em convidava a anar a veure’l i sortiem a passejar, quan tornàvem em preguntava si l’havia vist, jo responia que no, que m’havia enredat. Ell rient m’explicava la facècia: quants dies li queden a l’any?. Crec que hi vaig caure dos o tres anys seguits, que recordi...També hi havia qui creia veure'l a les canonades de l'aigua i així ho feien saber a les criatures.
A Mallorca a més de dir anar a veure l'home dels nassos es deia anar a veure matar l'home dels nassos, perquè el punt de concentració popular a Palma dia 31 de desembre era la plaça de Cort, amb motiu de la Festa de l'Estendard, i s'hi disparaven salves d'honor
A l’apartat d’espantacriatures veiem tota una sèrie de personatges, alguns d’ells antics déus vinguts a menys, utilitzats per amenaçar els nens per tal que mengin, que no vagin sols al bosc, que no estiguin per la nit fora de casa, en fi, per que creguin. També tenen els seus mites associats: alguns, quasi tots, ja estan repartits entre aquestes pàgines de mitologia catalana, però aquí les agrupo i n’afegeixo de noves.
naixement i salut
el naixement
Quan el nen neix, neix amb ell un àngel del cel, que li farà de protector al llarg de la seva vida: l’àngel de la guarda (el lar particular dels romans?)
malalties infantils
Pel que fa a les malalties infantils totes o quasi totes tenen una cura, diem-ne, màgica. Vull fer esment a dues, encara que una d'elles no ho és de malaltia.
L'enaiguament. Aquí deixo el mestratge d'Amades i passo a explicar la meva experiència personal. Quan tenia sis anys va néixer el meu germà i, com sol passar, devia tenir fred de peus (gelosia). L'àvia, per curar-me, ja que no menjava i estava trist, em feia tirar pedretes a un cosi (el recordo enorme, de zinc!), mentre sortien bombolles és que estaves enaiguat ("neigat", deia l'àvia). Un cop constatada l'"enfermetat" em feia fregues d'oli als polsos i a les temples mentre es salmodiava aquesta oració, crec que tres vegades...
Dos t'han enaiguat,
tres et desenaiguaran,
Pare, Fill i Esperit Sant.
Si estàs enaiguat del matí,
que et curi Sant Agustí.
Si estàs enaiguat del migdia,
que et curi la Verge Maria.
I si estàs enaiguat del vespre,
que et curi Sant Silvestre.
Això es feia diàriament fins el total guariment. Jo devia ser molt gelós, ja que recordo haver-ho fet més d'una vegada. A Internet he trobat mes informació sobre l'enaiguament que inclou una oració per curar aquesta malaltia que és un pèl diferent (aneu-hi).
L' Angelet de les dents és un mite popular català destinat a tranquil·litzar els infants petits quan perden les dents de llet. A l'igual que a d'altres països occidentals, a Catalunya hi ha la tradició que quan a un nen li cau una dent de llet, l'ha de posar sota el coixí quan se'n va a dormir, durant la nit l'Angelet de les dents la recollirà i deixarà confits o algun dineret per al nens. Actualment està perdent protagonisme en favor del personatge equivalent espanyol: el ratón Pérez
A la resta del món aquest mite té diferents protagonistes: la petite souris (una fada transformada en ratolí a França); Tooth Fairy (la fada de les dents, a Anglaterra i Canadà). Amb la mateixa traducció, fada de les dents tenim la Zahnfee alemanya, la Tannfe noruega, mentre a Itàlia conviuen la fada Fatina i el ratolí Topino. Al País Basc, existeix la tradició de Mari Teilatukoa (Maria de la teulada).
follets domèstics
Telles-melles (Montnegre) A la majoria de follets domèstics els agrada estar a la vora dels nens , i quan i tenen confiança i se'n fan amics, els proposen jocs, balls, cançons, llocs on amagar les joguines i un munt d'activitats més.
Seria l’explicació màgica dels amics invisibles que els nens teniem. La pregunta seria: els nens d’ara tenen amics invisibles? En un bloc vaig llegir: “Tinc la sensació, i no em pregunteu per què, que no en tenen. Com han de tenir temps per tenir amics invisibles si les poques hores que tenen a casa deuen tenir mil jocs més interessants? “
Soneta (és el nom que donen al personatge de la son a les comarques del Penedès i el Garraf) Se li canten cançonetes a aquest personatge personificació de la son com ara la següent:
Soneta vine'm a l'ull
que no he dormidet encara
soneta vine'm a l'ull
que no he dormit avui
Sunyer (Vilajuïga i Palausator, Empordà) Es fa creure als nens qua aquest personatge, en Sunyer, fa adormir els nens. Porta la son dins d'un sac en forma de pols, que l'escampa com si sembrés-Entra a les cases per la xemeneia llançant un grapat de pòlvores a l'aire i deixant adormits tots aquells que toquen
genis del cicle de Nadal
Uns altres genis relacionats amb els nens són tots aquells personatges nadalencs relacionats amb els regals que reberan aquests:
Sant Nicolau, és el patró de nois i noies, malgrat que en certs llocs només porta llaminadures als nois. Amb la diada de Sant Nicolau comença el cicle nadalenc. A molts llocs d'Europa és Sant Nicolau, vestit de bisbe amb llargues barbes blanques, qui porta les joguines als infants el dia 6 de desembre. A Catalunya, per Sant Nicolau, els nens sortien al carrers amb un d'ells vestit de bisbe com el sant, a fer captiris i recollir el necessari per fer un berenar. Encara avui algunes escoles del Baix Llobregat i el Penedès mantenen la tradició. A Montserrat es celebra la festa del Bisbetó. És un dels genis del final de l'any, el sant que acompanya les ànimes del purgatori cap al cel.
El pare Noël Personatge aliè a la nostra cultura però que, poc a poc, gràcies, com hem dit abans, als grans magatzems i a la televisió esdevé inevitable. És un geni provinent dels països nòrdics, viatja amb trineu i entra a les cases per la xemeneia.
Els reis d'orient Segons la tradició són tres: Melcior, el rei blanc, Gaspar, el rei ros i Baltasar, el rei negre. Són uns dels genis generosos del Nadal i, a més exòtics: venen de l'Orient i porten joguines als nens
A aquests personatges, dadors d’obsequis, els acompanyen els personatges que informen del comportament dels nens i nenes al llarg de l’any, però molt especialment en aquestes dates de les festes de Nadal.
Els angelets. A casa meva, i a la de molts dels meus amics, al Vallès, específicament a Sabadell (no sé a altres llocs), eren els angelets els que espiaven i informaven als reis del nostre comportament.
En Fumera (Catalunya Nord i de bona part de la província de Girona) Arribava i se'n ’anava de la casa per la xemeneia, com el fum per la llar de foc, i se’l representava dibuixat o bé s’observava l’home de drap que tenint set ulls al cap, quatre davant i tres darrera, feia l’espieta del Caga Tió tot explicant-los si els infants havien estat bons minyons i s’havien portat bé per ser dignes de rebre algun que altre regal el dia sis de gener o, si per al contrari, hi havien de deixar carbó perquè corregissin la seva condició: misteriós benefactor que tot ho veu, tot ho sent i tot ho xerra.
En Pelut (Garrotxa i al Ripollés) Es tracta d'un home rústic, malcarat, de dimensions considerables i pelut com un ós, que du a l'espatlla un sac ple de palla i un sobretot de pell de boc que utilitza per endur-se a tots aquells que s'han portat malament. És ambaixador dels Reis d'Orient i reparteix palla entre la mainada perquè la puguin deixar als camells de Ses Majestats, que només s'aturaran en aquelles cases que tinguin palla als balcons i finestres. Allà on no hi ha palla és que l'infant s'ha portat malament i se l'ha endut el Pelut embolicat dins la pell i carregat damunt del carro. És una barreja de “espia” dels reis i espantacriatures.
Les Llufes Esmentades també a l'apartat de fades i dones d'aigua, són uns esperits eteris, éssers d'aire o vent, semblants a les fades o als follets. Es creu que durant el final de l'any, les llufes ronden per tot arreu, silencioses i entremaliades, enrient-se de la gent massa innocent, escarnint-la, amoinant-la... Per això al ninot de paper que es penja (o es penjava) el dia dels innocents s'anomena llufa
L'home dels nassos és un personatge mitològic català que té tants nassos com dies té l'any. Només se'l pot veure, però, el trenta-u de desembre.
Segons Joan Amades, l'home dels nassos sembla ser una degeneració d'un personatge mític que simbolitzava l'any. Tradicionalment, se sol explicar a la mainada que en aquest dia surt l'home dels nassos, una persona que té tants nassos com dies té l'any.
Els nens s'imaginen un personatge estrafolari amb 365 nassos a la cara, sense pensar que el 31 de desembre a l'any liqueda només un dia per acabar. Per arrodonir la broma, se solia dir als nens que se l'acabava de veure passar per algun carrer proper, per tal que correguessin a veure si el podien trobar. Cada any el meu avi em convidava a anar a veure’l i sortiem a passejar, quan tornàvem em preguntava si l’havia vist, jo responia que no, que m’havia enredat. Ell rient m’explicava la facècia: quants dies li queden a l’any?. Crec que hi vaig caure dos o tres anys seguits, que recordi...També hi havia qui creia veure'l a les canonades de l'aigua i així ho feien saber a les criatures.
A Mallorca a més de dir anar a veure l'home dels nassos es deia anar a veure matar l'home dels nassos, perquè el punt de concentració popular a Palma dia 31 de desembre era la plaça de Cort, amb motiu de la Festa de l'Estendard, i s'hi disparaven salves d'honor
Panter- Nombre de missatges : 2858
Fecha de inscripción : 12/05/2010
Re: Llegendes catalanes
Isona77 21/11/10, 01:52 am
Es extraordinari la quantitat de històries i llegendes que hi han. M'agrada moltissim aquest panell. 
Isona77- Nombre de missatges : 1095
Fecha de inscripción : 18/01/2009
Panter- Nombre de missatges : 2858
Fecha de inscripción : 12/05/2010
Re: Llegendes catalanes
Panter 30/11/10, 02:16 am
el dimoni
El diable és l'esperit maligne, enganyador, destructiu, una força natural personificada que desplega tot allò que és distint. Totes les promeses de plaers i riqueses, de domini i de poder a canvi de vendre's l'ànima al diable tindran l'Infern com a desenllaç. Rep diferents noms Satanàs, Llucifer, Banyeta, Banyut, Peu de Boc. També se l'anomena Barrufet, Barrumbo, Mafumet, Fumat, Mal Esperit, Mala Bèstia, Maligne... És com una divinitat oculta, el poder de les tenebres, el seu reialme és sota terra.
De tota manera, però, el diable esdevé una figura casolana, un personatge familiar. Com diu Xavier Fàbregas, l'origen del nostres dimonis podria estar en les antigues divinitats celestials pre-romanes, les divinitats menors que representaven el foc de la llar, la fertilitat, la pluja,... Podrien ser la continuitat, malgrat els deus romans i el cristianisme, d'aquells éssers que personificaven les forces elementals de la natura.
Més l'hora vindrà que la terra mudable
fins doni a l'oblit el nom meu.
Què em fa! Quan la terra s'oblidi del Diable...
serà que s'oblida de Déu!
Àngel Guimerà
noms del diable
El dimoni rep una munió de noms, entre ells BARRUFET, BELSEBUC, PEU RODÓ, HOME DE LA POTA GROSSA, MASCARÓ.
BARRABÀS .-Personatge del Nou Testament, elevat (?) a la catgoria de dimoni.
BELITRE .- Nom medieval que rebia el dimoni.
BOC DE BITERNA .- Altre nom medieval del diable. Biterna era una caverna imaginària on vivia el diable i ls bruixes s'hi congregaven per adorar-lo
ÀNGEL BLAU, ÀNGEL MERLENC, MERLOT .- Nom que rep el diable per associació amb la merla, ocell relacionat amb el maligne.
DIMONI DAGO.- És el forner de l'infern i l'encarregat de les fornades i del pa. Els forners que, segons la casuística popular, acostumaven a fer trampes amb el pes de la farina , tenien clar que anirien a l'infern, d'aquí que procuressin te nir-hi un dimoni que els fes d'advocat i ningú millor que un del seu ofici. Sembla que els forners el veneraven i hi cremaven llum
XIRIBELLES, XIRIBIRELLES .- Dimoniot encarregat d'ensenyar el camí a aquells que es perden pel bosc, tot procurant conduir-los pel mal camí o enviar-los directament a l'infern.
Llegendes del diable
El pont del diable
Els ponts del diable. Una de les dèries més conegudes del diable és la de bastir ponts en temps rècords. Mireu si no la quantitat d'obres d'enginyeria diabòliques amb les que comptem al nostre pais. La història és més o menys sempre la mateixa:
Temps era temps, en un poble al costat del riu hi ha un personatge, femení (jove o velleta), ha d'anar a cercar aigua a l'altra banda del riu, la qual cosa implicava travessar-lo per una passera, palanca o gual. S'esdevé un gran aiguat que impedeix a la nostra protagonista anar a omplir el càntir. Enmig de la seva desesperació apareix un cavaller sinistre que s'ofereix a bastir un pont de pedra abans de l'alba o abans de mitjanit segons el cas. El pagament? Molt senzill, l'ànima de la dona o bé l'ànima del primer que passi el pont..
Mentre el diable, que no n'era altre el cavaller, comença a aixecar el pont del no res, la víctima se n'adona que el tracte era seriòs i comença a desdir-se'n. Confessa el seu pacte a algú a qui se li ocorreix la sol·lució (a vegades és ella mateixa qui la pensa).
La sol·lució passa per despertar als galls perquè cantin abans de l'alba i fent així que el dimoni deixi la feina inacabada o fer passar pel pont algun animal (gat a Martorell, boc a Sant Cugat...) o ésser inanimat. A vegades és el propi diable o algun ajudant seu que desperten el gall.Aquesta història es repeteix a Martorell i Tarragona, les més conegudes, però també a Cardona, Santa Eugènia de Ter, Ceret, Sant Cugat del Vallès,...i a tots els llocs que figuren als mapes de la geografia diabòlica
El Cavall Bernat
A Montserrat, lloc sagrat, és un dels llocs on hi tenim més presència diabòlica, deu ser per allò que no existeix el be sense el mal...
Diuen que un llenyataire que havia de transportar feixos de llenya del massís al Llobregat, va rebre del diable un cavall anomenat Bernat. Aquest animal, un cop carregat, baixava a la plana com un llamp a la veu de Cavall Bernat, Cavall Bernat, porta'm la llenya a baix al Llobregat. A canvi, però, el llenyataire havi de donar la seva ànima, o proporcionar un cavall d'iguals característiques segons la versió, al cap de deu anys.Passat aquest termini el dimoni aparegué per reclamar el deute. La dona resà a la Verge i una llum intenssíssima es va emportar, Déu sap on, diable i cavall, del qual només va restar el monòlit que, eternament, assenyala el cel: el Cavall Bernat .
El diable és l'esperit maligne, enganyador, destructiu, una força natural personificada que desplega tot allò que és distint. Totes les promeses de plaers i riqueses, de domini i de poder a canvi de vendre's l'ànima al diable tindran l'Infern com a desenllaç. Rep diferents noms Satanàs, Llucifer, Banyeta, Banyut, Peu de Boc. També se l'anomena Barrufet, Barrumbo, Mafumet, Fumat, Mal Esperit, Mala Bèstia, Maligne... És com una divinitat oculta, el poder de les tenebres, el seu reialme és sota terra.
De tota manera, però, el diable esdevé una figura casolana, un personatge familiar. Com diu Xavier Fàbregas, l'origen del nostres dimonis podria estar en les antigues divinitats celestials pre-romanes, les divinitats menors que representaven el foc de la llar, la fertilitat, la pluja,... Podrien ser la continuitat, malgrat els deus romans i el cristianisme, d'aquells éssers que personificaven les forces elementals de la natura.
Més l'hora vindrà que la terra mudable
fins doni a l'oblit el nom meu.
Què em fa! Quan la terra s'oblidi del Diable...
serà que s'oblida de Déu!
Àngel Guimerà
noms del diable
El dimoni rep una munió de noms, entre ells BARRUFET, BELSEBUC, PEU RODÓ, HOME DE LA POTA GROSSA, MASCARÓ.
BARRABÀS .-Personatge del Nou Testament, elevat (?) a la catgoria de dimoni.
BELITRE .- Nom medieval que rebia el dimoni.
BOC DE BITERNA .- Altre nom medieval del diable. Biterna era una caverna imaginària on vivia el diable i ls bruixes s'hi congregaven per adorar-lo
ÀNGEL BLAU, ÀNGEL MERLENC, MERLOT .- Nom que rep el diable per associació amb la merla, ocell relacionat amb el maligne.
DIMONI DAGO.- És el forner de l'infern i l'encarregat de les fornades i del pa. Els forners que, segons la casuística popular, acostumaven a fer trampes amb el pes de la farina , tenien clar que anirien a l'infern, d'aquí que procuressin te nir-hi un dimoni que els fes d'advocat i ningú millor que un del seu ofici. Sembla que els forners el veneraven i hi cremaven llum
XIRIBELLES, XIRIBIRELLES .- Dimoniot encarregat d'ensenyar el camí a aquells que es perden pel bosc, tot procurant conduir-los pel mal camí o enviar-los directament a l'infern.
Llegendes del diable
El pont del diable
Els ponts del diable. Una de les dèries més conegudes del diable és la de bastir ponts en temps rècords. Mireu si no la quantitat d'obres d'enginyeria diabòliques amb les que comptem al nostre pais. La història és més o menys sempre la mateixa:
Temps era temps, en un poble al costat del riu hi ha un personatge, femení (jove o velleta), ha d'anar a cercar aigua a l'altra banda del riu, la qual cosa implicava travessar-lo per una passera, palanca o gual. S'esdevé un gran aiguat que impedeix a la nostra protagonista anar a omplir el càntir. Enmig de la seva desesperació apareix un cavaller sinistre que s'ofereix a bastir un pont de pedra abans de l'alba o abans de mitjanit segons el cas. El pagament? Molt senzill, l'ànima de la dona o bé l'ànima del primer que passi el pont..
Mentre el diable, que no n'era altre el cavaller, comença a aixecar el pont del no res, la víctima se n'adona que el tracte era seriòs i comença a desdir-se'n. Confessa el seu pacte a algú a qui se li ocorreix la sol·lució (a vegades és ella mateixa qui la pensa).
La sol·lució passa per despertar als galls perquè cantin abans de l'alba i fent així que el dimoni deixi la feina inacabada o fer passar pel pont algun animal (gat a Martorell, boc a Sant Cugat...) o ésser inanimat. A vegades és el propi diable o algun ajudant seu que desperten el gall.Aquesta història es repeteix a Martorell i Tarragona, les més conegudes, però també a Cardona, Santa Eugènia de Ter, Ceret, Sant Cugat del Vallès,...i a tots els llocs que figuren als mapes de la geografia diabòlica
El Cavall Bernat
A Montserrat, lloc sagrat, és un dels llocs on hi tenim més presència diabòlica, deu ser per allò que no existeix el be sense el mal...
Diuen que un llenyataire que havia de transportar feixos de llenya del massís al Llobregat, va rebre del diable un cavall anomenat Bernat. Aquest animal, un cop carregat, baixava a la plana com un llamp a la veu de Cavall Bernat, Cavall Bernat, porta'm la llenya a baix al Llobregat. A canvi, però, el llenyataire havi de donar la seva ànima, o proporcionar un cavall d'iguals característiques segons la versió, al cap de deu anys.Passat aquest termini el dimoni aparegué per reclamar el deute. La dona resà a la Verge i una llum intenssíssima es va emportar, Déu sap on, diable i cavall, del qual només va restar el monòlit que, eternament, assenyala el cel: el Cavall Bernat .
Panter- Nombre de missatges : 2858
Fecha de inscripción : 12/05/2010
Re: Llegendes catalanes
Panter 04/12/10, 01:23 am
Fra Garí
La llegenda de Fra Garí. Diu la llegenda que l'ermità Fra Joan Garí va rebre l'encàrrec de deslliurar del diable el cos de la filla del comte Guifré. Però el diable el temptà i Fra Garí va violar i assassinar la filla del Comte. Un cop es va adonar del que havia fet va anar a Roma a cercar el perdó del Papa. Aquest va escoltar el relat de Fra Garí i li va perdonar els seus terribles pecats imposant-li per això una penitència: Havia de caminar a quatre grapes fins que un nen li digués "Garí, posa't dret, els teus pecats et són perdonats".
Fra Garí va tornar a Montserrat complint la penitència imposada pel Papa. Hi va arribar corbat i amb el cos tan deformat que gairebé no semblava un home. El Comte Guifré va organitzar una cacera per Montserrat i allí van trobar a Fra Garí. Ningú el va reconèixer i es van meravellar tant del seu aspecte que se'l van endur a Barcelona dins una gàbia per exhibir-lo a la Cort. Dies després, la dona del comte Guifré va parir un fill que vuit dies més tard es va acostar a la gàbia de Fra Garí i li va dir "Garí, posa`t dret, els teus pecats et són perdonats".
Guifré i Garí es van dirigir a Montserrat, al lloc on Garí havia enterrat la filla del Comte. Allí van exhumar les restes per endur-se-les a Barcelona i miraculosament van trobar el cos incorrupte de la noia. Havia estat salvada per la Verge en el darrer moment.
EL DIMONI
CONSTRUCTOR DE PONTS
El dimoni té una dèria a construir tota mena de ponts i conduccions d'aigua, com ja hem vist abans, aquí teniu un mapa interactiu dels llocs on tenim, o teniem ponts del diable.
La llegenda de Fra Garí. Diu la llegenda que l'ermità Fra Joan Garí va rebre l'encàrrec de deslliurar del diable el cos de la filla del comte Guifré. Però el diable el temptà i Fra Garí va violar i assassinar la filla del Comte. Un cop es va adonar del que havia fet va anar a Roma a cercar el perdó del Papa. Aquest va escoltar el relat de Fra Garí i li va perdonar els seus terribles pecats imposant-li per això una penitència: Havia de caminar a quatre grapes fins que un nen li digués "Garí, posa't dret, els teus pecats et són perdonats".
Fra Garí va tornar a Montserrat complint la penitència imposada pel Papa. Hi va arribar corbat i amb el cos tan deformat que gairebé no semblava un home. El Comte Guifré va organitzar una cacera per Montserrat i allí van trobar a Fra Garí. Ningú el va reconèixer i es van meravellar tant del seu aspecte que se'l van endur a Barcelona dins una gàbia per exhibir-lo a la Cort. Dies després, la dona del comte Guifré va parir un fill que vuit dies més tard es va acostar a la gàbia de Fra Garí i li va dir "Garí, posa`t dret, els teus pecats et són perdonats".
Guifré i Garí es van dirigir a Montserrat, al lloc on Garí havia enterrat la filla del Comte. Allí van exhumar les restes per endur-se-les a Barcelona i miraculosament van trobar el cos incorrupte de la noia. Havia estat salvada per la Verge en el darrer moment.
EL DIMONI
CONSTRUCTOR DE PONTS
El dimoni té una dèria a construir tota mena de ponts i conduccions d'aigua, com ja hem vist abans, aquí teniu un mapa interactiu dels llocs on tenim, o teniem ponts del diable.
Panter- Nombre de missatges : 2858
Fecha de inscripción : 12/05/2010
Re: Llegendes catalanes
Panter 04/12/10, 01:28 am
EL DIMONI
ENTRADES A L'INFERN
Hi ha llocs en que el cel i l'infern entren en contacte.
ENTRADES A L'INFERN
Hi ha llocs en que el cel i l'infern entren en contacte.
Panter- Nombre de missatges : 2858
Fecha de inscripción : 12/05/2010
Re: Llegendes catalanes
Panter 04/12/10, 01:33 am
EL DIMONI
TOPONIMIA DEL DIMONI
Hi trobem clots, boscos, barrancs del dimoni, de l'infern..
TOPONIMIA DEL DIMONI
Hi trobem clots, boscos, barrancs del dimoni, de l'infern..
Panter- Nombre de missatges : 2858
Fecha de inscripción : 12/05/2010
Re: Llegendes catalanes
Panter 04/12/10, 01:38 am
EL DIMONI
OBRES HUMANES ATRIBUÏDES AL DIABLE
Menhirs, dòlmens, grafittis, qualsevol cosa estranya, inexplicable, passa a ser obra del diable, fins i tot una cosa tan útil com unes sèquies...
OBRES HUMANES ATRIBUÏDES AL DIABLE
Menhirs, dòlmens, grafittis, qualsevol cosa estranya, inexplicable, passa a ser obra del diable, fins i tot una cosa tan útil com unes sèquies...
Panter- Nombre de missatges : 2858
Fecha de inscripción : 12/05/2010
Re: Llegendes catalanes
Panter 10/12/10, 04:48 am
Llegenda del Timbaler del Bruc
Historia
La historia explica que el 4 de juny de 1808 una columna francesa comandada per Schwartz, sortí de Barcelona en direcció a Lleida i Saragossa. De pasada tenia l'ordre de passar per Manresa i Igualada per castigar a ambdues ciutats. El dia 5 de juny van tallar pins i van cavar foses per barrar el pas als francesos. Els efectius francesos sumaven 3.800 homes dirigits per un cap, Schwartz, un oficial certament mediocre acostumat a grans maniobres de cavalleria en camp obert i gran desconeixedor del territori proper al Bruc. El resultat de l'emboscada estratègica del dia 6 de juny fou la retirada de la columna francesa, amb 300 efectius morts i un dels canons perdut en ensorrar-se el pont d'Abrera, quan es retiraven. Pocs dies després, els francesos van preparar una acció de represàlia. El 14 de juny va tenir lloc un segon enfrontament. El factor sorpresa ja havia desaparegut i les forces franceses comandades pel general Chabran eren molt més nombroses. Les forces que s'enfrontaren als francesos, dirigides per Joan Baget, cap dels terços de Lleida, estaven formades pels propis terços de Lleida i soldats regulars -en total 1.500 soldats-, per voluntaris i sometents, dues companyies dels Terços de Cervera, la segona i quarta companyies del regiment suís de Wimpffen que estaven a Lleida.
Destaca també la col.laboració dels igualadins Antoni Franch i Antoni Roca. El fet de comptar a més amb quatre peces d'artilleria va provocar una segona victòria.
El timbaler del Bruc és una llegenda formada a partir de fets ocorreguts el 1808 durant la guerra del francès. La llegenda explica que la reverberació del so del tambor en xocar amb les parets de Montserrat va fer creure que el nombre de soldats espanyols era molt superior al que realment hi havia.El Diario de Manresa de 26 de setembre de 1808 explica els fets d'una manera que seria l'embrió de la creació de la llegenda respecte a la lluita d'un poble desarmat enfront del gran exèrcit invasor. Anys després, l'any 1809, s'incorporava la llegenda del Timbaler.
L'historiador Cabanes parlava del minyó de Santpedor, convertit en "general en xefe". Es parla que aquest jove, per alguns autors Isidre Lluçà i Casanoves, nascut a Santpedor el 15 de març de 1791 i mort el 7 d'abril de 1809, va dirigir la batalla amb un timbal com els que s'utilitzaven a les confraries.
Panter- Nombre de missatges : 2858
Fecha de inscripción : 12/05/2010
Re: Llegendes catalanes
Panter 14/12/10, 02:21 am
LLEGENDES DEL MONTSENY
BRUIXES I DONES D'AIGUA, LES DONES MALEÏDES
La bruixa és possiblement el personatge més popular de la rondallística universal. Així doncs, no és estrany que el Montseny presenti també una rica tradició popular relacionada amb les bruixes, cosa que també queda reflectida en l'abundància de topònims que hi fan referència: el pla de les Bruixes, can Bruix o la torre de les Bruixes. Aquesta visió folklòrica té tanmateix, un rerefons històric força més dramàtic, representat per episodis de persecució contra dones acusades de bruixeria, com per exemple els que van tenir lloc a Vic entre 1617 i 1627 i que van condemnar a la forca catorze dones de Viladrau, quatre de Seva i quatre del Brull.
BRUIXES I DONES D'AIGUA, LES DONES MALEÏDES
La bruixa és possiblement el personatge més popular de la rondallística universal. Així doncs, no és estrany que el Montseny presenti també una rica tradició popular relacionada amb les bruixes, cosa que també queda reflectida en l'abundància de topònims que hi fan referència: el pla de les Bruixes, can Bruix o la torre de les Bruixes. Aquesta visió folklòrica té tanmateix, un rerefons històric força més dramàtic, representat per episodis de persecució contra dones acusades de bruixeria, com per exemple els que van tenir lloc a Vic entre 1617 i 1627 i que van condemnar a la forca catorze dones de Viladrau, quatre de Seva i quatre del Brull.
Panter- Nombre de missatges : 2858
Fecha de inscripción : 12/05/2010
Re: Llegendes catalanes
Panter 16/12/10, 03:26 am
EL GORG NEGRE
El paisatge ferèstec i ombrívol del gorg Negre de Gualba ha contribuït potser a amarar-lo de llegendes infernals. Bruixes i bruixots hi anaven a dansar i després quan pujàven a celebrar el sàbat al pla de les Bruixes, era el diable en persona qui prenia banys a les aigües negres de l'engorjat.
LA MERLA D'AIGUA
Algunes creences populars ens parlen d'uns ocells negres de pit blanc que volen sobre els gorgs i que les nits càlides d'estiu es transformen en bellíssimes dones d'aigua, que es banyen a la claror de la lluna i es pentinen les llargues cabelleres rosses amb pintes d'or. Però tot i que, efectivament, les merles d'aigua, fosques i de pit blanc, sovintegen els rierols de muntanya, ningú no pot donar fe d'haver observat la transformació. La merla d'aigua té, no obstant això, alguns constums curiosos associats a l'aigua: camina per damunt de les lleres i no és estrany que amagui el niu darrere la cortina d'una cascada. Potser va ser aquesta la font de la llegenda?
"L'hereu d'una rica massia del Montseny contemplava les aigües fosques d'un gorg quan, de sobte, hi va aparèixer una dona d'aigua. De seguida, els joves es van enamorar. La nimfa va accedir a casar-se amb el noi amb el requisit que mai no li recordés la seva condició de dona d'aigua. Van tenir un fill i una filla, el mas va prosperar i van ser feliços. Una tarda, la tempesta amenaçava arruïnar la collita, i la dona va ordenar segar el blat, encara que no estava ben madur. Al final la tempesta no es a congriar i el marit, en tornar a casa i veure el desfici, va exclamar irat: "Dona d'aigua havies de ser!" Al moment, la dona va desaparèixer i tot i que cada matí els fills asseguraven que la mare els venia a pentinar, el marit no la va tornar a veure mai més". Aquesta és la llegenda que estructura l'audiovisual "Llegendes del Montseny" que es pot veure al Museu Etnològic del Montseny, La Gabella, a Arbúcies.
Riera
El paisatge ferèstec i ombrívol del gorg Negre de Gualba ha contribuït potser a amarar-lo de llegendes infernals. Bruixes i bruixots hi anaven a dansar i després quan pujàven a celebrar el sàbat al pla de les Bruixes, era el diable en persona qui prenia banys a les aigües negres de l'engorjat.
LA MERLA D'AIGUA
Algunes creences populars ens parlen d'uns ocells negres de pit blanc que volen sobre els gorgs i que les nits càlides d'estiu es transformen en bellíssimes dones d'aigua, que es banyen a la claror de la lluna i es pentinen les llargues cabelleres rosses amb pintes d'or. Però tot i que, efectivament, les merles d'aigua, fosques i de pit blanc, sovintegen els rierols de muntanya, ningú no pot donar fe d'haver observat la transformació. La merla d'aigua té, no obstant això, alguns constums curiosos associats a l'aigua: camina per damunt de les lleres i no és estrany que amagui el niu darrere la cortina d'una cascada. Potser va ser aquesta la font de la llegenda?
"L'hereu d'una rica massia del Montseny contemplava les aigües fosques d'un gorg quan, de sobte, hi va aparèixer una dona d'aigua. De seguida, els joves es van enamorar. La nimfa va accedir a casar-se amb el noi amb el requisit que mai no li recordés la seva condició de dona d'aigua. Van tenir un fill i una filla, el mas va prosperar i van ser feliços. Una tarda, la tempesta amenaçava arruïnar la collita, i la dona va ordenar segar el blat, encara que no estava ben madur. Al final la tempesta no es a congriar i el marit, en tornar a casa i veure el desfici, va exclamar irat: "Dona d'aigua havies de ser!" Al moment, la dona va desaparèixer i tot i que cada matí els fills asseguraven que la mare els venia a pentinar, el marit no la va tornar a veure mai més". Aquesta és la llegenda que estructura l'audiovisual "Llegendes del Montseny" que es pot veure al Museu Etnològic del Montseny, La Gabella, a Arbúcies.
Riera
Panter- Nombre de missatges : 2858
Fecha de inscripción : 12/05/2010
Re: Llegendes catalanes
Panter 16/12/10, 03:34 am
ELS FOLLETS
El dels follets és un tema recurrent en la literatura oral universal, i també apareix al Montseny, juntament amb les llegendes de bruixes, de bandolers, satíriques, religioses o històriques. Els follets, la denominació dels quals varia segons la geogafia -esquitxó, esperit, minairó, foc follet, ventada, nan, gnom- mostren, però, trets similars. Lligats tradicionalment al bolet reig bord, alguns antropòlegs els associen als símptomes al.lucinògens generats per la ingesta del fong. Els follets treballen si se'ls sap menar. Si no, es desfermen i cometen tota mena de trapelleries. Als cellers de les masies montsenyenques, per exemple, obien les botes i acabaven amb les reserves de vi.
LLEGENDA: LA DONA D'AIGUA DE
GUALBA
Una vegada, temps era temps, a Can Prat hi havia un amo poderós que governava amb intel.ligència terres, espessoralls i ramats. Tothom és sabedor, per aquella contrada del Montseny, que Can Prat és una casa antiga que té més de cinc-centes quarteres de bosc i cent noranta de terra campa i prats frescals. En aquella època, a més, li feien censos de domini dotze masos petits i arreu de la muntanya, posseïa altres set masoveries que habitaven bona gent pagesa.
A l'amo de Can Prat li esqueia, a vegades, de caminar per les rouredes. Coneixia el que vol dir el vent quan passa pel cim dels pollancres.
Copsava el bordar dels gossos, a l'hora vespertina, entre els suros i els aulets o el dring a penes audible, del ramat que va cap a la cleda. Com que era un home triscador, sovint se li feia de nit ben enllà dels dos turons que atermenaven la seva propietat i, encara amunt i amunt, pujava- segur de pas-, sota la celístia variable, tiranys i migs camins fins a les engires de la Vall de Santa Fe, on hi ha la gran penombra.
Un dia, doncs, bo i fent una d'aquestes passejades de ranvespre, succeí que l'amo de Can Prat va arribar al topant mateix del Gorg Negre, allà a les aigües insondables, quan era ja la mitjanit d'un pleniluni total i claríssim. El gorg era quiet i exànime. Ni un bri d'aire pel brancatge dels vímets. Ni un fresseig d'animal. Ni cap altra guspira que no fos l'esplendor de l'astre nocturn que l'emplenava. Hi havia quelcom de pesarós i estrany i, amb una mica de fatic a les cames, l'amo de Can Prat va asseure's al bell costat de l'aigua, sobre una pedra inclinada. Llavors, de primer confusament, i després nítida i precisa, va aparèixer, mig submergida en el líquid del gorg, la figura meravellosa d'una dona nua que, lenta i abstreta, es pentinava la cabellera, rossa com l'or, amb una pinta fulgurant. L'amo de Can Prat no havia vist mai una perfeccció com aquella, ni tampoc no hi ha paraules per a explicar-la. Cap home no hauria pogut resistir tal torbadora bellesa.
Lànguidament, la dona, amb els braços ben alçats, es passava la pinta mentre, baixet, anava cantant no sé quina esquerpa melodia. I els ulls!: verdíssims, ten- dres i manyacs, però llunyans, llunyans com si encara contemplessin, en la perduda ratlla de la foscor del bosc, un país de segures i perfectes formes.
De sobte, la dona va esguardar-lo fit a fit i, en aquell instant precís, ell va compren- dre que ja l'estimava com mai no havia estimat ningú i que el seu destí quedava junyit al d'ella, sense remei. I era desig i era contemplació i voluntat i orgull i audàcia el que sentia admirant aquella cara adorable i el cos provocador.
L'amo de Can Prat va preguntar-li com se deia, però la dona, sense deixar de mirar-lo, no contestà. I diu la contalla que, durant una bona estona, l'amo li anava fent preguntes i ella sols l'observava amb els seus ulls de maragda jove sense dir ni un mot, però que, al final, va arribar un moment en què, tímida i calmosa, explicà que era donzella de riu, no pas mortal, però tampoc immortal i que obeïa una llei de vida i costums ben diferents dels humans; que la seva abraçada, en aquell lloc pregon esdevenia perillosíssima perquè tenia el costum de negar els homes que pel pleniluni la volien aconseguir. També diu que la veu de la dona vibrava com el so d'una campana marina i que el seu accent recordava modula- cions d'un altre món, potser d'aquell que alguns han conegut en una existència feliç i primitiva.
Fou enraonia d'amor la d'aquella nit singular. L'home, presoner del lloc i de l'hora, demanà a la nimfa, amb insistència, que volgués a acceptar de ser la seva esposa i li oferí compartir la casa, la terra i la riquesa que ell tenia per tota la contrada, com a penyora de la seva voluntat. Ella, però, sentia angúnia de deixar la somnolenta protecció de l'indret on havia estat engendrada i d'endinsar-se en una nova vida que desconeixia del tot. Havia sentit parlar de la inconstància dels humans, de llurs desequilibris i rudesa, de la cobdícia esvalotada.
No obstant així, també hi havi en aquella dona d'aigua un cansament de la freda certitud del seu medi vital i, d'altra banda, s'adonava que l'home cepat que tenia al davant li agradava molt, de manera que, en conclusió, va acordar de maridar-se amb l´única reserva-que fou confirmada i jurada allí mateix per l'amo de Can Prat- que mai de mai, en cap circumstància ni per cap raó, ell no li recordaria, ni en públic ni en privat, l'origen fluvial d'on ella dimanava ni tampoc no l'escarniria amb paraules ni expressions que la concernissin.
I fou d'aquesta manera - segons diuen- que la dona d'aigua va arribar a ser senyora i majora de Can Prat, legítima i amant esposa, assenyada consellera, disposta i respectada propietària, junt amb el seu marit, de molta prosperitat i que, encara més, feu augmentar el poder de la família fins al punt que el nom d'en Prat de Gualba, resultà altament considerat en el palau del mateix comte de Barcelona i, enllà la Mediterrània, en totes les terres, illes i consolats de Catalunya. També m'han explicat com a cosa certa que del matrimoni naixeren dos fills, un nen i una nena, els quals guardaven gran semblança de visatge amb la seva mare i que anaven creixent ferms i espigats enmig de tot aquell benestar. Passaren els anys.
Després de la calda, amb els seus esplets, venia la tardor vermella: més tard l'hivern xiuladís i tothora sortia alegre fum de la llar de Can Prat. La primavera sobtava amb el vol de les pasqüetes i home i dona, agafats de la mà, contemplaven llavors els dolls d'aigua vital que regalimava de la muntanya.
A vegades, però, a Penya Negra, a l'altra banda de la planassa, hi feia niu un déu mesquí que sotjava inquietament l'hora de la fallida: un maligne geni del lloc, sense nom ni aspecte coneguts, promotor de malvestats de tota mena i cos dels diables que bullien dins les aigües sinistres; autor, potser-qui ho sap- de la desgràcia que estava a punt de produir-se i, això sí que és ben segur, no pas estrany, d'alguna manera, al que ara explicaré:
Doncs heus aquí que un mal dia, quan l'amo de Can Prat i la seva dona mesuraven una bona terra que calia preparar, van començar a disputar sobre el cultiu que allí fóra més adient. Li semblava a l'amo que seria bo de sembrar-hi blat de xeixa, d'aquell esplèndid de llevar i molt valuós al mercat. La dona, en canvi, argumentava en contra i deia que el terrer no hi era pas propici i que, segons ella, el moresc amb les seves reblertes panolles convenia molt més. Raons i raons de l'un i de l'altra anaren punjant de to fins al punt que el marit, enfadat, ple de vehemència i oblidant el jurament que havia fet ja feia anys, reciminà a la muller amb grans crits- que ressonaren per muntanyes i turons- dient-li que, al cap i la fi, poc podia ella entendre de sementeres ni d'anyades perquè no era pas cap altra cosa que una pobra dona nascuda i treta per ell mateix de l'aigua del riu. Ho acabava de fer i ja se'n penedia; però qui pot fer tornar enrera una paraula funesta? El mal ja era fet. La desgràcia, infal.lible, i esbarriat del tot l'encanteri.
La dona d'aigua, en sentir els mots prohibits, fugí ràpidament cap als fondals del Gorg Negre, sense que l'amo de Can Prat pogués aturar-la. Corria i corria com si fos enduta d'un torb sinistre, fins que va desaparèixer. Ell decaigut, i sense esma, se n'anà cap a casa, mentre, des e la coma de Morou fins al turó d'en Berenguer Mort, el cel s'espesseïa de nuvolades furioses.
I diu que l'amo de Can Prat mai no tornà a veure la seva dona; que ferreny i alent com era, moltes vegades durant el dia, s'encaminava al gorg i la cridava; que féu sortilegis i prometences a les deïtats que governen aquell lloc, sense cap resultat; que anava i venia, frenètic, de la casa al gorg i del gorg a la casa, fent i desfent el camí, plorant com una criatura, mirant de descobrir-la quan ella no s'ho esperé: que es passava hores i hores en una finestra de ponent del seu mas guaitant l'indret d'on havia fugit i que, de nit, quan la lluna era plena, prou volia sortir de la casa per anar a trobar-la a la ribera del turmentós estany però que, cada vegada que ho provava, li venia una gran son i queia , com cau un cos mort, damunt l'escó de la llar i s'adormia profundament fins a l'alba.
També expliquen que la dona, quan l'amo, envaït d'aquella postració, no se'n podia adonar, entrava amb cautela a la masia, anava a la cambra dels seus fills i els acaronava i els besava molt dolçament, s'hi quedava una bona estona, dreta i sol.lícita, cantant la seva cançó i que, abans de sortir, deixava caure unes llàgrimes brillants dessobre la gran taula de castanyer del menjador, llàgrimes que, l'endemà, convertides en raríssimes perles de gran valor, recollia, esbalaït, l'amo de Can Prat, sense saber-ne la procedència. Així fou com, malgrat la tragèdia, s'enfortí encara més i més la puixança de la casa durant molt de temps.
Font de les Nàiades
Extret del llibre: "Llegendes del Montseny" Martí Boada
Font: dona d'aigua Xavier Renau Pub. Editorial Altafulla, 1986
El dels follets és un tema recurrent en la literatura oral universal, i també apareix al Montseny, juntament amb les llegendes de bruixes, de bandolers, satíriques, religioses o històriques. Els follets, la denominació dels quals varia segons la geogafia -esquitxó, esperit, minairó, foc follet, ventada, nan, gnom- mostren, però, trets similars. Lligats tradicionalment al bolet reig bord, alguns antropòlegs els associen als símptomes al.lucinògens generats per la ingesta del fong. Els follets treballen si se'ls sap menar. Si no, es desfermen i cometen tota mena de trapelleries. Als cellers de les masies montsenyenques, per exemple, obien les botes i acabaven amb les reserves de vi.
LLEGENDA: LA DONA D'AIGUA DE
GUALBA
Una vegada, temps era temps, a Can Prat hi havia un amo poderós que governava amb intel.ligència terres, espessoralls i ramats. Tothom és sabedor, per aquella contrada del Montseny, que Can Prat és una casa antiga que té més de cinc-centes quarteres de bosc i cent noranta de terra campa i prats frescals. En aquella època, a més, li feien censos de domini dotze masos petits i arreu de la muntanya, posseïa altres set masoveries que habitaven bona gent pagesa.
A l'amo de Can Prat li esqueia, a vegades, de caminar per les rouredes. Coneixia el que vol dir el vent quan passa pel cim dels pollancres.
Copsava el bordar dels gossos, a l'hora vespertina, entre els suros i els aulets o el dring a penes audible, del ramat que va cap a la cleda. Com que era un home triscador, sovint se li feia de nit ben enllà dels dos turons que atermenaven la seva propietat i, encara amunt i amunt, pujava- segur de pas-, sota la celístia variable, tiranys i migs camins fins a les engires de la Vall de Santa Fe, on hi ha la gran penombra.
Un dia, doncs, bo i fent una d'aquestes passejades de ranvespre, succeí que l'amo de Can Prat va arribar al topant mateix del Gorg Negre, allà a les aigües insondables, quan era ja la mitjanit d'un pleniluni total i claríssim. El gorg era quiet i exànime. Ni un bri d'aire pel brancatge dels vímets. Ni un fresseig d'animal. Ni cap altra guspira que no fos l'esplendor de l'astre nocturn que l'emplenava. Hi havia quelcom de pesarós i estrany i, amb una mica de fatic a les cames, l'amo de Can Prat va asseure's al bell costat de l'aigua, sobre una pedra inclinada. Llavors, de primer confusament, i després nítida i precisa, va aparèixer, mig submergida en el líquid del gorg, la figura meravellosa d'una dona nua que, lenta i abstreta, es pentinava la cabellera, rossa com l'or, amb una pinta fulgurant. L'amo de Can Prat no havia vist mai una perfeccció com aquella, ni tampoc no hi ha paraules per a explicar-la. Cap home no hauria pogut resistir tal torbadora bellesa.
Lànguidament, la dona, amb els braços ben alçats, es passava la pinta mentre, baixet, anava cantant no sé quina esquerpa melodia. I els ulls!: verdíssims, ten- dres i manyacs, però llunyans, llunyans com si encara contemplessin, en la perduda ratlla de la foscor del bosc, un país de segures i perfectes formes.
De sobte, la dona va esguardar-lo fit a fit i, en aquell instant precís, ell va compren- dre que ja l'estimava com mai no havia estimat ningú i que el seu destí quedava junyit al d'ella, sense remei. I era desig i era contemplació i voluntat i orgull i audàcia el que sentia admirant aquella cara adorable i el cos provocador.
L'amo de Can Prat va preguntar-li com se deia, però la dona, sense deixar de mirar-lo, no contestà. I diu la contalla que, durant una bona estona, l'amo li anava fent preguntes i ella sols l'observava amb els seus ulls de maragda jove sense dir ni un mot, però que, al final, va arribar un moment en què, tímida i calmosa, explicà que era donzella de riu, no pas mortal, però tampoc immortal i que obeïa una llei de vida i costums ben diferents dels humans; que la seva abraçada, en aquell lloc pregon esdevenia perillosíssima perquè tenia el costum de negar els homes que pel pleniluni la volien aconseguir. També diu que la veu de la dona vibrava com el so d'una campana marina i que el seu accent recordava modula- cions d'un altre món, potser d'aquell que alguns han conegut en una existència feliç i primitiva.
Fou enraonia d'amor la d'aquella nit singular. L'home, presoner del lloc i de l'hora, demanà a la nimfa, amb insistència, que volgués a acceptar de ser la seva esposa i li oferí compartir la casa, la terra i la riquesa que ell tenia per tota la contrada, com a penyora de la seva voluntat. Ella, però, sentia angúnia de deixar la somnolenta protecció de l'indret on havia estat engendrada i d'endinsar-se en una nova vida que desconeixia del tot. Havia sentit parlar de la inconstància dels humans, de llurs desequilibris i rudesa, de la cobdícia esvalotada.
No obstant així, també hi havi en aquella dona d'aigua un cansament de la freda certitud del seu medi vital i, d'altra banda, s'adonava que l'home cepat que tenia al davant li agradava molt, de manera que, en conclusió, va acordar de maridar-se amb l´única reserva-que fou confirmada i jurada allí mateix per l'amo de Can Prat- que mai de mai, en cap circumstància ni per cap raó, ell no li recordaria, ni en públic ni en privat, l'origen fluvial d'on ella dimanava ni tampoc no l'escarniria amb paraules ni expressions que la concernissin.
I fou d'aquesta manera - segons diuen- que la dona d'aigua va arribar a ser senyora i majora de Can Prat, legítima i amant esposa, assenyada consellera, disposta i respectada propietària, junt amb el seu marit, de molta prosperitat i que, encara més, feu augmentar el poder de la família fins al punt que el nom d'en Prat de Gualba, resultà altament considerat en el palau del mateix comte de Barcelona i, enllà la Mediterrània, en totes les terres, illes i consolats de Catalunya. També m'han explicat com a cosa certa que del matrimoni naixeren dos fills, un nen i una nena, els quals guardaven gran semblança de visatge amb la seva mare i que anaven creixent ferms i espigats enmig de tot aquell benestar. Passaren els anys.
Després de la calda, amb els seus esplets, venia la tardor vermella: més tard l'hivern xiuladís i tothora sortia alegre fum de la llar de Can Prat. La primavera sobtava amb el vol de les pasqüetes i home i dona, agafats de la mà, contemplaven llavors els dolls d'aigua vital que regalimava de la muntanya.
A vegades, però, a Penya Negra, a l'altra banda de la planassa, hi feia niu un déu mesquí que sotjava inquietament l'hora de la fallida: un maligne geni del lloc, sense nom ni aspecte coneguts, promotor de malvestats de tota mena i cos dels diables que bullien dins les aigües sinistres; autor, potser-qui ho sap- de la desgràcia que estava a punt de produir-se i, això sí que és ben segur, no pas estrany, d'alguna manera, al que ara explicaré:
Doncs heus aquí que un mal dia, quan l'amo de Can Prat i la seva dona mesuraven una bona terra que calia preparar, van començar a disputar sobre el cultiu que allí fóra més adient. Li semblava a l'amo que seria bo de sembrar-hi blat de xeixa, d'aquell esplèndid de llevar i molt valuós al mercat. La dona, en canvi, argumentava en contra i deia que el terrer no hi era pas propici i que, segons ella, el moresc amb les seves reblertes panolles convenia molt més. Raons i raons de l'un i de l'altra anaren punjant de to fins al punt que el marit, enfadat, ple de vehemència i oblidant el jurament que havia fet ja feia anys, reciminà a la muller amb grans crits- que ressonaren per muntanyes i turons- dient-li que, al cap i la fi, poc podia ella entendre de sementeres ni d'anyades perquè no era pas cap altra cosa que una pobra dona nascuda i treta per ell mateix de l'aigua del riu. Ho acabava de fer i ja se'n penedia; però qui pot fer tornar enrera una paraula funesta? El mal ja era fet. La desgràcia, infal.lible, i esbarriat del tot l'encanteri.
La dona d'aigua, en sentir els mots prohibits, fugí ràpidament cap als fondals del Gorg Negre, sense que l'amo de Can Prat pogués aturar-la. Corria i corria com si fos enduta d'un torb sinistre, fins que va desaparèixer. Ell decaigut, i sense esma, se n'anà cap a casa, mentre, des e la coma de Morou fins al turó d'en Berenguer Mort, el cel s'espesseïa de nuvolades furioses.
I diu que l'amo de Can Prat mai no tornà a veure la seva dona; que ferreny i alent com era, moltes vegades durant el dia, s'encaminava al gorg i la cridava; que féu sortilegis i prometences a les deïtats que governen aquell lloc, sense cap resultat; que anava i venia, frenètic, de la casa al gorg i del gorg a la casa, fent i desfent el camí, plorant com una criatura, mirant de descobrir-la quan ella no s'ho esperé: que es passava hores i hores en una finestra de ponent del seu mas guaitant l'indret d'on havia fugit i que, de nit, quan la lluna era plena, prou volia sortir de la casa per anar a trobar-la a la ribera del turmentós estany però que, cada vegada que ho provava, li venia una gran son i queia , com cau un cos mort, damunt l'escó de la llar i s'adormia profundament fins a l'alba.
També expliquen que la dona, quan l'amo, envaït d'aquella postració, no se'n podia adonar, entrava amb cautela a la masia, anava a la cambra dels seus fills i els acaronava i els besava molt dolçament, s'hi quedava una bona estona, dreta i sol.lícita, cantant la seva cançó i que, abans de sortir, deixava caure unes llàgrimes brillants dessobre la gran taula de castanyer del menjador, llàgrimes que, l'endemà, convertides en raríssimes perles de gran valor, recollia, esbalaït, l'amo de Can Prat, sense saber-ne la procedència. Així fou com, malgrat la tragèdia, s'enfortí encara més i més la puixança de la casa durant molt de temps.
Font de les Nàiades
Extret del llibre: "Llegendes del Montseny" Martí Boada
Font: dona d'aigua Xavier Renau Pub. Editorial Altafulla, 1986
Panter- Nombre de missatges : 2858
Fecha de inscripción : 12/05/2010
Pàgina 2 de 2 • 1, 2
Temas similares» Les ONG catalanes no són espanyoles
» Los catalanes viven de los andaluces?
» La història de les seleccions esportives catalanes
» Premi d’Honor de les Lletres Catalanes del 2009,
» Moren 1.500 xais a les granges catalanes per una causa desconeguda
» Los catalanes viven de los andaluces?
» La història de les seleccions esportives catalanes
» Premi d’Honor de les Lletres Catalanes del 2009,
» Moren 1.500 xais a les granges catalanes per una causa desconeguda
Pàgina 2 de 2
Permisos d'aquest fòrum:
No pots respondre a temes en aquest fòrum
» Un Joc Divertit: VERITAT ò MENTIDA
» ALFABETO EMOCIONAL...
» El domini de les emocions, clau en el treball i fora d'aquest
» M'han ajudat a eliminar un xic de burriqueria.
» Música de la Terra
» Per a Pantera.
» Bona tarde de¨fret ivent
» Bon Fret i molta pluja