Últimos temas
» Música de la Terra
23/09/14, 07:46 am por VlCTUR

» Per a Pantera.
26/05/14, 01:25 am por VlCTUR

» Bona tarde de¨fret ivent
07/05/14, 12:56 am por VlCTUR

» Bon Fret i molta pluja
01/02/14, 12:33 pm por greta

» Bonas festes Nadalenques i Any Nou
16/01/14, 12:19 pm por greta

» BONA TARDE ATOS
14/10/13, 01:37 am por VlCTUR

» Les Portes
13/10/13, 11:44 pm por VlCTUR

» Que te apartes y no me quites el sol
22/08/13, 05:30 pm por greta

» Pel victur
26/06/13, 11:15 pm por VlCTUR


Llegendes catalanes

Pàgina 1 de 4 1, 2, 3, 4  Següent

Veure tema anterior Veure tema següent Ir abajo

Llegendes catalanes

Missatge  Invitat el 17/06/10, 12:46 am

Els orígens dels pobles es perden en la nit dels temps com si es tractés d'una espessa boira. Per sort, quan la història és incapaç d'explicar els fets, la llegenda, el mite estan allà per suplir amb la imaginació la manca de documents. La llegenda està allà, aquí, per satisfer a cor que vols, la necessitat de saber qui som, d'on venim i la necessitat de mantenir i fomentar un orgull nacional. Així apareixen els ascendents mítics, els fundadors de nissagues i nacions, que seran inventats totalment o basats en personatges reals elevats a la categoria de mítics...



PIRENE i HÈRCULES

Diu la llegenda que quan Hèrcules anava pel món el foc va fer-se amo dels boscos del s Pirineus (pyr, en grec, vol dir foc). El foc es va fer tan intens que va arribar a fondre les roques. els pobles quedaven sepultats sota els rius de magma. enmig la catàstrofe va arribar el semidéu i va sentir uns gemecs, va estendre els braços al bell mig de les flames a i allà va trobar la princesa Pirene, filla del rei Túbal que, abans de morir, va tenir esma d'explicar-li la seva història:


- El meu pare, Túbal, era el rei d'Ibèria quan el país va ser envaït per Gerió, el monstre de tres caps, que va acabar derrotant-lo i prenent-li el tron. Jo, esfereïda, vaig fugir a aquests boscos. Gerió, temorós que un dia sortís a reclamar la meva herència, va calar foc a les muntanyes i va retirar-se a Gades.


Dit això, Pirene va morir als braços del grec, donant-li les seves terres. Hèrcules va deixar Pirene al terra i va començar a cobrir el seu cos amb grans pedres fins a formar una gran muralla de roques que anava del mar Cantàbric fins al Mediterrani, on va llençar les pedres que li van sobrar, formant el cap de Creus.



GERIÓ, FUNDADOR DE GIRONA

Ja que hem esmentat a Gerió, el monstre de tres caps, fill de Crisaor i Col·lírroe, rei d'Hespèria, hauriem de saber que aquest manso, abans de derrotar Túbal, en el seu afany expansionista cap al nord d'Ibèria, va fundar la ciutat de Geriona (mira tú, ja tenim l'orígen de Girona!). Tot això va passar, però, abans de que Hèrcules li robés el seu gran remat de bous matant al bover i al seu gos de dos caps, Ortre, abans de matar al propi Gerió amb tres cops de maça (un per cada cap) i abans de intentar salvar Pirene i "construir" els Pirineus...



JOAN DE L'ÓS

És una de les rondalles poplars amb més elements mítics, estesa per tot Catalunya, sobretot pels Pirineus. Joan és fill d'un ós i d'una noia raptada per aquest. L'Ós rapta la dóna i la reclou en una cova amb l'entrada protegida per una gran roca. Al fer-se gran en Joan pot apartar la pedra i se'n, torna al poblat amb la seva mare.


Allà demana al batlle una vara de noranta quintars (alça!) i ell i vara surt al camí on trobarà un home que arranca pins amb les ungles (Arrancapins), un que s'obre pas empenyent les muntanyes amb l'espatlla (Regiramuntanyes) i un que fa còrrer i ballar els núvols (Bufim-bufaina). Tota quatre van a casa del Dimoni.i en prenen possessió i, mentre un cuina i els altres treballen l'hort, es sent de la xemeneia "Ai, que caic!" i cauen cames, cap, tronc... fins que es forma un dimoni que seu, encen la pipa, escup dins l'olla i apallissa el cuiner (quina cosa més agradable, senyor!). Això ho repeteix fins que li toca a Joan de l'Ós que apallissa al dimoni maleducat amb la vara i el llença aun pou. Havent sopat, volen baixar al pou i només o aconsegueix (endevineu...) en Joan de l'Ós i troba tres noies que el dimoni té encantades, les hi reclama, lluiten i perd en Banyeta, li talla l'orella i el dimoni queda al servei d'en Joan. Els "companys" intenten traïr-lo però en Joan els estossina tots tres. Els acompanyants s'anomenen al Rosselló: Passa-rius i Tombapenyes; a l'Alt Aragó, Batemontes i Arrancopinos; a Mallorca són en Joanet de l'Onso, Arrabassapins, Escardapenyes i Apunterapareis i no és el dimoni sinò el "jai" i al fons del pou hi ha la serp de foc o el bou de foc. A Occitània troba en Roda-de-Molí i en Porta-Canó i se'ls apareix un vellet mentre cacen.

Aquesta llegenda que es pot emparentar amb les figures dels peluts: San Joan Pelut de Pollença, Nicolau el Vellòs d'Alemanya, Guifré el Pilòs i, fins i tot amb Hèrcules o el gegant Rotllà o la tribu pirinenca dels Beribracis (els fills de l'ós), celtes de l'Europa central que van introduir la cultura del ferro.



INDIBIL I MANDONI

Dos cabdills íbers, de la tribu dels ilergets. Personatges reals mitificats com a herois nacionals per haver resistit als romans invasors fins a la mort. Segons la tradició eren germans i experts en l'ús de la fona. Indibil va morir en combat mentre que Mandoni va ser clavat en creu i decapitat



OTGER CATALÓ I ELS SET BARONS DE LA FAMA

Quan els moros van envair Catalunya, els homes de la nostra terra van ser ajudats per homes de més enllà dels Pirineus. Els moros van guanyar la batalla però a costa d'una gran desfeta als dos bàndols que va impedir que ocupessin els Pirineus. Un d'aquells valents que ens va venir a ajudar era Otger Cataló, senyor d'un castell a la Gascunya. Després de la lluita, ferit i cansat, es va amagar a Mogrony, amb l'única companyia d'un gos. En aquell indret, que era lafrontera de terres de moros, Otger va passar molt de temps guarint-se, menjant fruits del bosc i llet de les cérvoles i cabres que pasturaven lliures per aquells verals.


Quan es va veure les orelles, va decidir aplegar tots el supervivents de la lluita i formar un exèrcit per fer retrocedir l'invasor. El van seguir nou senyors acompanyats dels seus vassalls: els senyors d'Anglesola, d'Alemany, de Cervelló, de Cervera, d'Erill, de Mataplana, de Montcada, de Pinós i de Ribelles. Tots ells comandats per Otger, es van encomanar a la Mare de Déu de Mogrony i es van llençar a la lluita, cadascú per un camí diferent. Tots van assolir el seu objectiu, però Otger va caure a mans dels moros de Roses.


En el seu honor, els barons van anomenar Catalunya a la terra que havien recuperat dels sarraïns i van adoptar per escut de la nació, l'escut d'Otger: l'emblema del noble gos que havia ajudat l'heroi. Aquest escut va ser el nostre fins que Guifré va canviar-lo, però això és una altra història...



L'ESCUT DE CATALUNYA

Es va esdevenir que en una guerra que van lliurar els normands contra els francs, el rei franc, Carles, anomenat el Calb, va demanar ajuda als catalans. El comte de Barcelona va acudir immediatament en ajut del seu aliat. La presència catalana va ser decisiva: l'exèrcit franc que ja es veia perdut, va recuperar els ànims i al costat dels catalans van foragitar l'invasor normand. Durant la lluita, però va resultar ferit Guifré, anomenat el pilós, comte de Barcelona, i va ser traslladat a la tenda del rei franc. Carles, just la batalla era finida, va anar a visitar el seu aliat i nebot Guifré.


Demanant-li Carles que volia en recompensa pel seu ajut, Guifré va demanar que vetllés pel seu poble i li donés una senyera. Carles va sucar els dits en la sang de les ferides del comte i els va fer lliscar sobre la superfície daurada de l'escut del Pilós. Vet aquí que els catalans teníem un escut guanyat heroicament pel primer comte - rei de Barcelona.


EL COMTE L'ARNAU

El comte Arnau és el mite català per excel·lència. Les llegendes que el poble li atribueix tant aviat el presenten com un heroi noble i just defensor dels seus vassalls com ens parlen d'una mena de monstre cruel i despietat. També existeix la creença de la seva condemna a vagar per la terra després de mort. N'hi ha moltes de llegendes, sobre aquest fet; alguna parla del penediment, del perdó que cercava...
El comte Arnau era senyor de Mataplana i els seus dominis s'estenien per bona part del Ripollès.


La condemna del comte està lligada per amors blasfems, bé amb un donzella que, per fugir dels seus reptes es va fer monja de Sant Joan de les Abadesses o de Sant Amanç, però que Arnau no va parar fins que sense respectar el sagrat va entrar el convent per, a la fi, veure-la morta. Bé l'amor blasfem va ser amb la pròpia Adalaisa, abadessa de Sant Joan. O bé per culpa d'haver estimbat una donzella que el requeria de casar-se amb ell per haver-la seduït...


també es diu que la condemna és "per soldades mal pagades", "per mesures mal rasades", o per "fer patir el pobres en anys de fam..."


El cert és que, segons diuen, al punt de la mitjanit, sota la lluna, el Comte l'Arnau s'aixeca de la tomba, pren el corn i al seu so - talment un udol - surten de les entranyes de la terra els seus fidels escuders, les cavalleries, els criats amb els gossos i comença el galop esperitat del comte:


Correràs, correràs, i mai t'aturaràs...



Invitat
Invitat


Tornar a dalt Ir abajo

Re: Llegendes catalanes

Missatge  Invitat el 17/06/10, 01:40 am

EL NAIXEMENT DEL REI EN JAUME

Sembla ser que el rei Pere el Catòlic i la seva dona, Maria de Montpeller, no s'entenien gens, cosa que es veu que era del domini públic. Tant era així que el Pere sembla que intentà en va quie el papa li concedís el divorci. El propi rei Jaume explica en El llibre dels feyts que una vegada que el rei estava a Lates i la reina a Miraval, Guillem d'Alcalà, conseller del comte, li parlà al rei d'una dona "estupenda" que aniria al llit amb ell amb la condició de que no s'encengués la llum en tota la nit: el rei (que devia anar més cremat que una moto) va acceptar i el d'Alcalà aconseguí que jaguessin junts i Maria quedés prenys, donant al regne un hereu, doncs Pere i Maria no tenien fills.


Així Jaume el Conqueridor fou engendrat amb engany igual que Hèrcules, o igual que el rei Arthur o el cavaller de la taula rodona Galaad. Curiós i casual, no? Qui no té llegenda... se la inventa!



EL COMTE ARNAU

El comte Arnau, del que sempre s’ha dit que era un comte senyor del castell de Mataplana, és el mite més popular, més discutit i comentat, el més apassionadament representatiu i emblemàtic del Ripollès, però també, a més, és un dels més genuïns i originals de Catalunya

El mite del comte Arnau parteix d'una cèlebre cançó popular musicada: la "Cançó del comte l’Arnau". El comte Arnau, un personatge mític i d’amagades referències històriques, és d’una gran personalitat. Encara que té com a nucli una cançó popular, és una de les més originals creacions que ha donat el llegendari català, ja que no existeix equivalència en cap altre cultura, com moltes vegades succeeix en el cançoner popular. Quan els Barbaroja, dips (o vampirs) i altres ogres i malvats formen part de la nostra tradició cultural, és l'hora que el comte Arnau assoleixi relleu i nomenada, tot tenint en compte la versió original i les reelaboracions populars i literàries posteriors

A la xarxa World Wide Web (WWW) sols hi ha un text que comenta la figura d'el comte Arnau. Arqueologia de la llegenda del comte Arnau.

A l'entorn d'aquesta cançó hi ha tot un món. Des de la tradició popular que parla de les aventures del comte Arnau, fins la de les persones que l'han estudiat i els literats (un compendi bastant complert de les grans figures de la literatura catalana moderna) que l'han utilitzat fins a les llegendes col·laterals. I tota una geografia plena de cingles, muntanyes, avenç, coves, monestirs i castells com els cingles de Montgrony, Sant Amanç, el forat de Sant Hou, coves de Ribes, Sant Joan de les Abadesses i el castell de les Dames o de Blancafort

Caldria però preguntar-se que fou primer, l'ou o la gallina: el mite, la cançó o la tradició popular. La cançó popular i tradicional i el mite del comte Arnau fou per primera vegada recollida, a meitats del segle passat. La seva recopilació erudita com el desenvolupament posterior del mite forma tot un món. Des de les persones que l'han estudiat fins a llegendes associades, o història documentada, hi ha un munt de coses que mereixen ésser descrites

Per començar pel començament caldrà parlar com aquesta cançó va arribar a la popularitat i no esdevenir sols una cançó popular. Manuel Milà i Fontanals va publicar la cançó per primera vegada en Observacions sobre la poesía popular (1853) i, posteriorment, en el recull Romancerillo Catalán (1882). Com diu Josep Pla (Guia de Catalunya (1971), a partir de la publicació de la cançó per Milà "el seu èxit fou immens: la cançó elaborà un mite literari i musical ple de vida". Sols cal fer la llarga llista de literats catalans, de totes les tendències i corrents literàries que han existit, per veure com l'èxit de la "Cançó del comte l’Arnau" ha perviscut al llarg dels anys

La primera versió recollida de la cançó del Comte Arnau data de l'any 1843 i fou recaptada d’una família pirinenca radicada a Barcelona, com a fruït del treball de recopilació realitzat per Marià Aguiló qui, posteriorment va oferir-la a Pau Piferrer i aquest a Milà i Fontanals, en un recorregut per grans personatges de la Renaixença:

Com explica Tomàs Carreras y Artau en el pròleg a l’estudi més complert realitzat sobre la cançó i el mite del comte Arnau, el de Romeu Figueras (El mito de "El Comte Arnau" en la canción popular, la tradición legendaria y la literatura (1948): "La primera versión de la cançó del Comte Arnau data del año 1843: la recogió de una familia pirenaica radicada en Barcelona Mariano Aguiló, quien la dio a Pablo Piferrer y esté a Manuel Milà y Fontanals"

Avui sabem, pel documents d'Aguiló guardats per l'Obra del Cançoner Popular de Catalunya, que la cançó, segurament, havia estat recitada a Aguiló per Joan Monbardó: "fou el 1er. que me digué unes quantes posades de la Cançó del Comte l'Arnau en 1844 abans de conexerla en Piferrer y en Milá (segons crech)", com podem veure en l’obra Inventari de l'Arxiu de l'Obra del Cançoner Popular de Catalunya (1993), fet per Josep Massot i Muntaner. Romeu Figueras fa esment d'aquesta primera versió com "Procedencia: Barcelona (de una familia pirenaica). Colector: Mariano Aguiló. Hacia 1843"

Com diu Tomàs Carreras en el pròleg al llibre de Romeu i ens assenyala Llorenç Prats (El mite de la tradició popular (1988), d’aquest manera neix "la línia estudiosa i erudita" sobre la cançó del comte Arnau que tindrà la seva culminació en l'obra de Rossend Serra i Pagès i Josep Romeu Figueras

Qui era aquest Joan Monbardó? Segurament un parent dels tres Monbardó dels que tenim notícia que participaren en la defensa de Ripoll davant l'atac de les forces carlines del Conde de Espanya el maig de 1839. Eudald Monbardó, membre de la primer companyia de la Milícia Nacional de Ripoll, fou ferit durant el setge i assalt, segons consta en la llista del comandant Juan Carbó datada a Olot el 8 de març de 1840. Però també consten Aleix i Josep Monbardó com a membres de la tercera companyia de la Milícia Nacional de Ripoll en una relació datada a Ripoll el 6 d'agost de 1838. Son dades que podem trobar en el llibre de Joaquim Boixès, La destrucció de Ripoll al 1839. El Ripollès en la primera guerra carlina (1995)

Manuel Milà i Fontanals, nascut l'any 1818, fou, a partir de 1845, un dels grans catedràtics de la restablerta Universitat de Barcelona després dels llargs anys d'exili del estudis superiors a Cervera. Milà fou un personatge clau i pintoresc de la història cultural de Barcelona de la segona meitat del segle passat (morí el 1884), i per tant de tot el moviment que donaria com a resultat la Renaixença.

Va escriure un estudi que encara ara cal esmentar, com hem fet, sempre que es parla dels trobadors: De los trovadores en España (1861).


Fou el mestre de la primera generació de la Renaixença literària catalana i de grans estudiosos espanyols com Marcelino Menéndez y Pelayo, el gran pare de tota la ciència crítica literària castellana, que el considerava el seu mestre. Menéndez Pelayo, diu de les obres de Milà i Fontanals Observacions sobre la poesía popular (1853) i Romancerillo Catalán (1882), que "es hasta el presente, en toda la península, la colección más copiosa, esmerada y perfecta"
La cançó va impressionar fortament a Milà

. Hi ha un detall que en demostra l'impacte. A Milà i Fontanals se l'anomenava, en el seu temps, la balena literària, pel seu immens saber i per la seva enorme corpulència quasi estàtica. Es comprendrà doncs l'esforç que el sedentari Milà va fer per a traslladar-se a diferents llocs del Ripollès, on va fer un treball de recollida de diferents versions de la cançó. Ho explica Romeu Figueras: "A Piferrer, gran temperamento romántico, le impresionó vivamente la canción; pero no menos honda debió ser la emoción de Milà, a juzgar por un detalle aparentemente trivial. Es sabido que al autor del Romancerillo Catalán se le llamaba, en su tiempo, la "ballena literaria", por dos razones: en primer lugar, por su inmenso saber, pero también por la enorme corpulencia, casi estática, de su persona física. Me decía, en cierta ocasión, mi venerado maestro don Antonio Rubió y Lluch, que tantas veces había visitado a su maestro, don Manuel, en su casa, siempre le había visto del mismo modo: apoltronado, inmóvil, en su butaca y ante una mesa de trabajo con pocos libros y papeles. Y ahora se comprenderá el esfuerzo y la emoción que supone el hecho de que el sedentario Milà se decidiese a trasladarse a distintos lugares de Ripoll, y acompañado de un tal Fossas, residente en esta villa, emprendiese la recolección de diversas versiones de la canción mediante el interrogatorio directo de los sujetos, verificado sobre el mismo terreno"

Però els altres dos participants en el conjur de fer aparèixer el comte Arnau mereixen que tinguem un retrat de cadascun

Marià Aguiló i Fuster (1825-1897), el primer del personatges de la Renaixença que va quedar enamorat de la cançó del comte Arnau, va néixer a Mallorca
(on i ha la tradició del comte Mal, molt semblant), de família benestant d'origen xueta, o sigui un jueu més o menys convers i d'una raça perseguida. És un dels celebrats iniciadors de la Renaixença catalana. "Aguiló encarnava l'ideal de les col·leccions romàntiques" diu Prats comparant-lo amb Milà i Piferrer

Pau Piferrer, nascut a Barcelona l'any 1818, "d'origen menestral", bibliotecari, professor de retòrica, escriptor, crític teatral i musical i poeta, fou traductor de Dumas i Walter Scott, un molt determinat romanticisme. Però la seva principal inspiració fou clarament francesa i pouava de Víctor Hugo, com molt acertadament indica Prats. Fou un dels grans personatges del romanticisme català, al que cal relacionar molt estretament amb Ripoll ja que el seu llibre Recuerdos y bellezas de España (1839) suposa una de les primeres referències a l'estat de destrucció del monestir de Santa Maria de Ripoll

Una aportació fonamental al mite: Víctor Balaguer i Pau Parassols
Però hi hagué un quart i cinquè personatge que van suposar una infecció de ferro pel comte Arnau. Com explica sintèticament Josep Pla: "El fantasiós Víctor Balaguer fou el primer que intuí les moltes possibilitats de la balada i el rendiment de la figura del comte Arnau; probablement falsejà la llegenda, però la completà amb la figura d'Adelaisa, abadessa de Sant Joan [de Ripoll, posteriorment conegut com de les Abadesses], dona de singular bellesa i de vida dissipada i lliure, amiga del comte blasfem. Gairebé tot allò que escriví Balaguer és fantàstic, però no cal dubtar que enriquí la llegenda, fins el punt que, sense la seva aportació, les dues glosses que ha produït la figura del comte -les poesies de Maragall i el poema de Josep Maria de Sagarra- serien molt diferents"


La seva aportació fou vigorosament contestada per mossèn Pau Parassols, capellà de Sant Joan de les Abadesses, que va sortir en defensa de les monges del monestir de Sant Joan de les Abadesses, donant així ales a la tradició i l’enginy popular. A patir d’aleshores la relació entre el comte Arnau i la presumpta corrupció del convent santjoaní fou ja un fet consumat

I el que més pot arribar a coure a les persones benpensants és que a San Joan de les Abadesses tenen un monument al Comte Arnau, encara que altres diguin que es dedicat a Guifré el Pilós o a Ramon Berenguer IV. El cas és que el bisbe de Vic, el dia de la seva inauguració (11 de setembre de 1927) no va beneir el monument, que és obra de l'arquitecte Jeroni Martorell. En tot cas, l'any 1930, en un periòdic local es demanava l'enderroc del monument per ser una infamia per la població


Cal esmentar també els estudis sobre el mite i la cançó fets per Rossend Serra i Pagès, que va patir una enfermetat molt semblant a la de Milà i Fontanals, cercant les petjades del comte Arnau pel Ripollès, en companyia del seu parent, el folklorista ripollès Tomàs Raguer, i l'estudi definitiu de Josep Romeu Figueras de l'any 1948
Podem comprovar en la seva influència sobre els principals noms de la literatura catalana, però alhora per la capacitat de fabulació popular. Poc mites populars catalans poden dir que han estat objecte d'atenció per tant preclars literats com Jacint Verdaguer, Frederic Soler Pitarra, Àngel Guimerà, Joan Maragall, Josep Carner, Carles Riba, Josep Maria de Segarra, Miquel Ferrà, Joan Brossa, entre molts d'altres

La cançó i el mite

La cançó del Comte Arnau és la narració de la conversa que hi ha entre el comte, ja condemnat, i la seva dona. Alguns diuen que la escena va tenir lloc al castell de les Dames, un punxegut esperó de roca sobre Gombrèn La cançó explica com el comte visita la seva esposa i les seves filles, muntat en un cavall de foc. Se li presenta al peu d'una reixa on ella broda i tracta d'agafar-la, per tal de cremar-la i fer-la seguir cap el infern. A la muller no li val estar darrera d'una reixa de ferro molt gruixut, perquè, com que el Comte Arnau és tot flames, passa per entre els barrots de la reixa. Mentre ell parla se li atansa, però així que ella diu: Valga'm Déu val !, en sentir el nom de Déu el comte fuig com un esperitat i no es refà fins que la comtessa calla. Segons diuen, el comte va visitar la seva esposa set anys sencers cada nit. Set anys que era el temps que durava el dol entre la gent de pro

Però el mite no comença ni s'acaba amb la cançó. La cançó es fa ressò de l’aurèola que envolta al senyor de la baronia de Mataplana, i que estava casat amb una dama honestísima. Segons la tradició, aquest cavaller ripollès sostenia relacions sacrílegues amb l'abadessa o les monges del convent de Sant Joan de les Abadesses o de Sant Amanç. Altres versions diuen que es va condemnar al intentar conquistar a una donzella que va fer-se monja. El comte, infatigable en el seu propòsit, va entrar sense autorització al convent, on va trobar-la jaient morta al mig de l'església


Per anar de Montgrony fins el convent, el Comte Arnau passava per una mina quilomètrica que, segons diuen, tenia l'entrada al forat de Sant Hou o per les coves de Ribes i anava a sortir dins del claustre del convent. El cavaller passava per aquest conducte subterrani muntat en un cavall que corria com el vent i que passava com una alenada

Al comte Arnau se li atribueixen altres tractes il·legítims amb les dones. Era culpable de fer ús del dret de cuixa i de mantenir diverses dones al seu castell de Blancafort o de les Dames, de Sant Amanç i altres. Cal dir que el paper del castell o convent de Sant Amanç dins la llegenda ve avalat per una cançó que Milà i Fontanals (amb versions recollides també per Rossend Serra i Pagès) va transcriure també en el seu Romancerillo Catalán:

Les monges de Sant Amanç
totes en finestra estan.
Veuen venir un jove galant:
-Galant, galant, voleu lloguer?
I quina feina sabeu fer?
-Portar les monges al cutxer
i dormir-hi si convé.
Quan vingué lo cap de l'any,
dotze monges, tretze infants,
la priora el dos més grans [I la priora el més galant].
Ve el rei demanant:
-De qui són aquest infants?
-De les monges de Sant Amanç [-De frares i capellans.]
-O també del comte Arnau.
Les monges de Sant Amanç
al mercat se'n van anant.
Troben un jove galant:
-"Vos, galant, voleu lloguer?
I quina feina hem fareu fer?"
-"Portar monges a cutxer
I a dormir-hi si convé".
Lo galant prou s'hi avé,
I al venir el cap d'any
dotze monges, tretze infants,
la priora el dos més grans [I la priora el més galant].
Ve el rei demanant:
-"De qui són aquest infants?"
-"De les monges de Sant Amanç" [-"De frares i capellans".].

Cal dir que l'ús del dret de cuixa, és una tradició que s'aplica a molts dels castells de Catalunya. El dret de cuixa (que el senyor pugui dormir la primera nit amb la muller del pagès) formava part del grup de mesures més vexatòries per a la dignitat remença. Era fora dels sis mals usos que varen eximir-se als pagesos al segle XV, tot i que, segons sembla, perdurava sols simbòlicament

El càstig del comte Arnau fou que restà damnat a haver de vagar per tota l'eternitat caçant sense mai parar. Va seguit d'un estol de gossos que corrent al seu darrera. El cavaller porta a la gropa del seu cavall la monja que va estimar, damnada com ell. El seu pas ha estat sentit, des d'Olot fins a Bagà. La creença en la cacera infernal i eterna del comte Arnau és encara ben viva per les contrades ripolleses

Però els elements de la llegenda del comte Arnau no acaben pas aquí. La tradició oral perpetua la maldat del comte fent-lo culpable d'uns sous mal pagats i de cobrar uns cens a la població de Gombrèn del que havien estat redimits per la seva àvia. En el primer dels casos, segons la tradició popular, no va pagar l'establert (una mesura curulla i la va donar rasa i que va donar pedres per blat) als treballadors que varen construir les escales que menen de l'albergueria a la cova de la Mare de Déu de Montgrony i a l' església de Sant Pere


La llegenda de comte Arnau s'allarga per tots costats. Segons aquesta, el comte Arnau tenia dos gats que, curiosament, l'ajudaven a il·luminar-se amb ciris quan sopava. Una nit, tornant d'alguna de les seves disbauxes, un dels gats l'esperava en la Roca del gall, sobre el gorg del Banyuts, per emportar-se'l a l'infern. El comte Arnau el va matar, però l'altre gat el va matar i s'el va emportar a les calderes del Pere Botero

La llegenda del Comte Arnau es fon, per un altre costat, amb la d'Otger Cataló, el llegendari Pelai català, i els set barons de la Fama, de qui es diu que era company, i amb la de les cent donzelles de Galceran de Pinós


Segons sembla, el Comte Arnau també havia estat condemnat per blasfem ja que va voler desviar el curs del riu Llobregat des de Castellar de N'Hug fins a Montgrony, tant si Déu vol, com si no vol!

Els llocs citats a la llegenda són Gombrèn, la Fossa dels Moros, el castell de Blancafort o de les Dames, el gorg dels Banyuts, Mataplana, Montgrony, Coma Armada, les coves de Ribes, Sant Amanç i Sant Joan de les Abadesses, llocs tots ells situats al Ripollès. Estem davant una vida turbulenta, genuïnament ripollesa, i que ens recorda a Guillem de Berguedà

La versió princeps de Ripoll de la cançó
La cançó ha estat profundament estudiada. Romeu i Figueras indica que la cançó és de la darreria del segle XVI o la primeria del següent i es pot considerar un requeriment als amos i senyors perquè tractin bé els servents i treballadors i no els regategin les soldades ben guanyades, presentant-los l'exemple del comte Arnau

Però Romeu fa una altra important aportació en el seu estudi. Segons ell, la versió més original, la versió prínceps és la provinent de Ripoll que ell conceptua com a mare de les versions que es poden trobar escampades per tot Catalunya, fou la recollida a Ripoll. Fou Ripoll on va néixer aquesta cançó que havia d’impactar tota la literatura catalana moderna i contemporània?
Josep Pla ho veu molt clar: "En principi hom pensà que la cançó era arcaica. El senyor Romeu no ho creu i fonamenta la seva tesi en raons de pes. Creu que la cançó és de finals del segle XVII. D'aquestes coses, jo no en sé res, però a mi em sembla que la cançó no pot ésser, de cap manera, anterior a la Guerra del Remences. Abans d'aquesta guerra, abans de la sentència de Guadalupe, ningú no hauria gosat parlar d'un senyor feudal en els termes que fa servir la cançó. Qualsevol sapastre de la gleva que s'hagués atrevit a xiuxejar-ne alguna estrofa se l'hauria ben jugada. És una cançó social -no trobo un adjectiu més precís-, coetània o posterior a la guerra social dels pagesos, que descriu, segons entén el poble, el càstig imposat al comte Arnau per allò de les soldades mal pagades"


En tot cas, la llegenda arnaudiana va deixat petjada en la tradició popular i en la literatura. Tanta petjada com les suposades petjades sobre pedra que existeixen en el nucli central del mite del comte Arnau, el territori de Mataplana, Montgrony i Gombrèn
La opinió de Romeu i Figueras es que la forma mètrica de la cançó del comte Arnau "es muy evolucionada, no se encuentra en cancioneros medievales populares y cultos" i que la seva estructura (versos de 8 síl·labes) "se introdujo en Cataluña, por influencia castellana, a finales del XV, pero que hasta el siglo XVI no acabó por imponerse como metro casi único y general de la poesía popular". La conclusió es que "todo lo dicho nos lleva a sospechar que la canción debió nacer a finales del XVI o principios del XVII"
18/09/05

Invitat
Invitat


Tornar a dalt Ir abajo

Re: Llegendes catalanes

Missatge  Sinuhé el 17/06/10, 06:20 am

Moltes d'aquestes llegendes no les coneixia. Gràcies Carme.

Sinuhé

Nombre de missatges: 1687
Fecha de inscripción: 15/01/2009

Veure perfil de l'usuari

Tornar a dalt Ir abajo

Re: Llegendes catalanes

Missatge  Invitat el 17/06/10, 07:17 am

Gràcies a tu per llegir-les

Invitat
Invitat


Tornar a dalt Ir abajo

Re: Llegendes catalanes

Missatge  Invitat el 17/06/10, 04:15 pm

Jaume I

Jaume I és un personatge envoltat de llegenda, començant pel seu engendrament i acabant per la seva tomba. Aquest rei, absolutament documentat per tres de les quatre Grans Cròniques ha traspassat el llindar de la història per aterrar al camp de la llegenda. Jaume I, més que Otger Cataló o Guifré el Pilòs ha esdevingut el mite català per excel·lència: és l'heroi fundacional i primigeni, alliberador de les Illes i el País Valencià de les urpes dels sarraïns, el que porta la fe cristiana i la imatge de la Verge a tots els llocs conquerits.Segons Bernat Desclot (12; 71-72) ...fo lo pus bell hom del món, que ell era major que altre hom un palm e era molt ben format e complit de tots sos membres...., d'acord que Jaume era el que pagava però alguna cosa de veritat havia d'haver-hi.

Seguint l'esquema mític de Lord Raglan a The Hero (1936) veiem que Jaume I acompleix molts dels vint-i dos punts de l'esquema mític que elabora a partir de diferents herois grecs.


engendrament i infantesa

Com tots els herois fundadors pare i mare són d'ascendència reial, el seu naixement és extraordinari, en aquest cas l'estraordinari és l'engendrament, és un fill diví , en el sentit que el seu naixement és un regal diví que allunya els problemes de successió que s'estaven plantejant. No es compleixen alguns dels punts com, per exempe, que el pare i la mare fossin parents pròxims, ni que el pare intenti matar l'heroi, encara que al Llibre dels Feits es parli de que tiraren per una trapa sobre nós un cantal, e caec prop del bressol. (5; p. 44)


engendrament

Sembla ser que el rei Pere el Catòlic i la seva dona, Maria de Montpeller, no s'entenien gens, cosa que es veu que era del domini públic. Tant era així que el Pere sembla que intentà en va que el papa li concedís el divorci. El propi rei Jaume explica en El llibre dels feyts que una vegada que el rei estava a Lates i la reina a Miraval, Guillem d'Alcalà, conseller del comte, li parlà al rei d'una dona "estupenda" que aniria al llit amb ell amb la condició de que no s'encengués la llum en tota la nit: el rei (que devia anar més cremat que una moto) va acceptar i el d'Alcalà aconseguí que jaguessin junts i Maria quedés prenys, donant al regne un hereu, doncs Pere i Maria no tenien fills.

Així Jaume el Conqueridor fou engendrat amb engany igual que Hèrcules, o igual que el rei Arthur o el cavaller de la taula rodona Galaad. Curiós i casual, no? Qui no té llegenda... se la inventa!


el bateig

Ja al món no sabien quin nom posar-li, ja que no li volien posar ni Ramon, ni Pere, ni Berenguer, ni cap que recordés els seus nobles avantpassats. Ja que havia vingut al món de manera, diem-ne miraculosa, van voler que el nom de la criatura fos producte de l'atzar. Per això, van encendre un ciri dedicat a cada un dels dotze apòstols: aquell que cremés més estona seria el patró del l'Infant Reial. El que més cremà va ésser el de Sant Jaume, i per aquest motiu va donar-se-li aquest nom (us imagineu que haguéssim tingut el rei Bartomeu I, o Judes I...).

el pi de les tres branques

La infantesa la va passar a Montpeller, però encara molt petit va venir a Catalunya. Segons els costums d’aquells temps, va fer el viatge a cavall i en diverses jornades. Una de les nits va haver-la de passar sota del pi de les tres branques, al Berguedà), i allà va tenir un somni: que seria rei de tres regnes. La visió d’aquell somni, inspirada i afavorida pel simbòlic pi va donar al futur rei la inspiració per a no parar de lluitar fins a haver-ne aconseguit la culminació d'aquell somni, és a dir, conquerir les Balears i València per afegir-les a Catalunya.

el camí del rei Jaume

Quan el rei Jaume era petit encara va tenir unes diferències amb un altre noi com ell, i aquest li digué: «Bé pots cridar, si no tens pare». Jaume, que no tenia record del seu pare, va anar a veure sa marei li va expilcar el que li havia passat i li demanar que li expliqués què havia estat del seu pare. Maria li digué que els moros l’havien fet presoner i el tenien tan­cat a la cova de la Gruta de Menorca.

Aquesta nova colpí profundament l’esperit del minyó, i mai més, d’aleshores endavant, no el veieren riure ni jugar. Quan algú li preguntava què tenia, responia: “Quan tingui setze anys, ja us ho diré”.

Quan va complir els setze anys, va cridar tota la seva gent, nobles i cavallers, i els va fer saber que havia decidit d’anar a alliberar el seu pare. Juntament amb els seus súbdits i vassalls es va posar en marxa cap a l’illa de Menorca, en la qual desembarcaren i es dirigiren di­rectament a combatre els molts moros que defensaven la cova on tenien pres el rei. Després d’una terrible lluita, en què varen matar els moros com a mosques, el rei cristià i la seva gent acon­seguiren de prendre la cova i entrar ben endins, on es varen topar amb un homenet tot vell i carregat de grillons. El rei En Jaume li preguntà qui era i què feia allí. Respon­gué el vell :


-Sóc un rei cristià. Els moros fa setze anys que em varen prendre i em varen tancar dintre d’aquesta cova. Primer em tragueren els ulls i després em carre­garen de grillons. No m’han deixat sortir més a la llum del sol. Per a menjar em donen tan sols pa i aigua, i encara no cada dia, puix que moltes vegades se n’obliden.


El rei li preguntà :


-I no teniu qui s’interessi per vós?
-Tinc solament un fill, que ja deu tenir setze anys i que, si sabés on sóc, prou que em vindria a salvar, puix que deu ésser valent i esforçat.


Li digué el rei que ell era el fill enyorat. Li féu ar­rencar les pesades cadenes que l’atuïen, el varen treu­re de la cova i el portaren triomfalment assegut en reial cadira, seguit del seu fill i de tota la gent que amb ell anaven i dels molts cristians que, deslliurats del jou musulmà per les armes del gran rei, varen ajuntar-s’hi. Entre tots varen formar una llarga i in­acabable filera, que dona­va visques al gran rei. Alçaren entre tots gran polse­guera que va volar cel amunt i prengué un to brillant, fins a quedar gravada per sempre més al cel,. Aquest rastre lluminós encara avui es coneix a Mallorca per camí del rei En Jaume, i a Catalunya per carretera de Sant Jaume, i que els savis anomenen Via Làctia.


la conquesta de Mallorca

el sopar de Tarragona.

Que el rei fos tan jove havia dividit la noblessa en dos bàndols: uns veien malament la joventud del rei, altres estaven entusiasmants emb el monarca ja que a aquest li bullia el cap pensant sempre en conquestes i grandeses. Un dia que el jove rei visità la ciutat de Tarra­gona, fou obsequiat amb un gran sopar pel noble tarragoní Joan Martell. Tots els més nobles cavallers de la seva cort l’acompanyaren. Amb el menjar i, sobretot, la beguda, els ànims es van escalfar, i s’armà una forta discussió entre els dos bàndols esmentats, fins al punt que alguns ja tiraven d'espasa quan el rei els digué que, si tantes ganes de guerrejar tenien, millor fessin servir el seu valor lluitant contra enemics i no entre ells, i que, si volien, ell organitzaria la guerra contra els moros de Mallorca, que eren els qui més a prop tenien.

Retrat d'en Jaume I, per Manuel Aguirre y Monsalbe

Les paraules del rei foren molt ben acceptades per tots els de la taula, i es va decidir d’emprendre en aquell mateix moment la conquista de les illes, sense ni tan sols acabar el sopar. Es van conjurar per acabar-lo un cop haurien aconseguit treure del tot els moros de les Balears. Seguidament es varen alçar i a tocs de corns i trompetes van dirigr-se a Salou, on hi havia un gran nombre de naus, i tot seguit van salpar cap a Mallorca. Després de dotze hores de navegació van arribar a Sóller.


Els criats van tapar totes les ampolles de vi mig encetades i van empaquetar tots els rics menjars i delicades viandes, mentre arribava l’hora d’acabar l’àpat. Durant aquella crua guerra de conquista, els cristians van arribar a patir fam, però mai no van tocar els menjars sobrants, que van ser considerats pel rei i tots els seus cavallers com a sagrats i que sols els podrien tastar si expulsaven els moros de les illes.

Invitat
Invitat


Tornar a dalt Ir abajo

Re: Llegendes catalanes

Missatge  Invitat el 17/06/10, 11:59 pm

dones d'aigua

De bon començament, el sol que naixia cada matí, i la lluna, ara creixent, ara minvant, que sortia als vespres es reflectien a les aigües del mar i dels estanys.

L'aigua, font de vida té els seus esperits: les dones d'aigua, esperits subtils i lleugers que s'hi banyen i s'escolen. Hom les anomena, segons la contrada: goges, aloges, llufes, paitides...

Són bellíssimes donzelles, d'ulls blaus o verd maragda, de llargues cabelleres d'or o de tons de coure, que enlluernen i encisen sota els raigs de la lluna, perquè són éssers nocturns.

Van nues o amb tuls transparents,. N'hi ha qui diu que tenen cua de peix, o ales de papallona o espiadimonis. Són permanentment joves malgrat que no són immortals, bé que arriben a viure més de mil anys.

Amb les aigües contaminades que tenim al nostre país, que n'hem fet de les lleus, fugisseres i encantadores dones d'aigua?

Autors com Mn. Cinto Verdaguer fan servir indistintament per referir-se a elles els noms de dones d'aigua o encantades. Aquí utilitzarem Dones d'Aigua i els seus noms locals per referir-nos als éssers elementals de les aigües. El nom d'Encantades el reservarem a aquelles dones (humanes) que per algun motiu han estat castigades pel fat i purguen els seu càstig.

De fades, tal com s'entenen a les rondalles, amb la vareta màgica, aquí no en tenim, ho sento

fades

Nom que englobaria a tota la tipologia de deitats femenines de caire positiu. Les virtuts màgiques de la fada emanen de la fertilitat. Amb el cristianisme van ser assimilades a les bruixes, eliminant tota la mitologia boscana. Han quedat, a més de la dona d'aigua, les bruixes benèfiques que son boniques, viuen en coves meravelloses i tenen el do de viure sense menjar. Quan algú està posseit per una fada està enfadat (si ho està per un follet , malament perquè està enfollit!)

Mitona o Nita: fada que viu als Pirineus, el seu origen legendari deriva de Neptú, el deu del mar que també era el senyor de les aigües terrestres i de les fonts


dones d'aigua

Al poema Canigó de Verdaguer, les "encantades", que diu ell, goges, que en direm nosaltres, sota el comanament de la reina Flordeneu, surten les nits de lluna plena de les coves on s'amaguen i ballen a la llum de la lluna. Al poema es mencionen un gran nombre de goges, la de Galamús, la de Ribes, la de Lanós, la de Roses...


Al cim del Balandrau, sobre Ribes de Fresser hi viu una encantada en els roquissars i cultiva una pomera de flors i fruits tots d'or, que tenen el do de la immortalitat i n'ofereix al joves que ella tria

Quan la invasió dels gots (alça!), el rei got Euric matà el rei dels bagaudes, habitants de la vall del Freser, i volgué casar-se amb la seva filla, la formosíssima, com no!, Sigiberta. Aquesta fugí a amagar-se a les coves del Freser. Arribada al peu de la cova sentí al seu interior una gran cridòria i uns bells cants, rialles i el dringar de copes de cristall fi. En veure.la tan bella, les goges , que no eren altres les que organitzaven el sarau, la van adoptar i la van fer la seva reina. De vegades, des de l'avenc de sant Ou, al Mogrony, encara es poden sentir els sorolls de les festes que organitzen, però si hi aneu i ho sentiu no us hi atanseu a escoltar-ho millor doncs serieu encantats i xuclats cap endins de la cova. En aquesta llegenda, com haureu notat, es barregen els termes goja i encantada.

A Rocabertí, La Jonquera, les goges són bones filadores. El que es afavorit amb el do del seu fil, mai no n'hi mancarà, amb la condició que no digui mal del fil ni pronunciï les paraules goja ni boja. Una noia de La Jonquera que va trobar una fusada "made in Rocabertí", va començar a guanyar diners venent-lo fins que al cap del temps la seva néta a la que se li enredava la troca va exclamar "Vatua el fil!" i va endegar a can Pistraus, madeixa, troca i tot el negoci al darrera i les peces de roba cosides amb aquell fil es van desfer (us ho imagineu?)

Les llufes són éssers eteris, de figura femenina i bellíssimes. Són molt sentides, agraïdes a qui els fa bé, però esquerpes a qui els fa mal. Es diu que són elles qui provoquen els ecos o tornaveus enganyosos de les muntanyes.

A Pals es coneixen com a Llufes unes "encantades de vent i de fum que semblaven una alenada i que eren les dones més boniques que mai s'hagin pogut veure" que vivien al redós del castell. Un dia un pagès va exclamar "Voto a les llufes!" i a partir d'aquell moment li abocaren els sacs de gra, li desfeien el llit... fins que, després de rumiar molt, pensà en les llufes i, pel que pogués ser, les beneí. L'ordre tornà a la casa.

L'amo de Can Prat un capvespre, passant pel Gorg negre de Gualba, va veure una dona d'aigua mentre es pentinava, i se'n va enamorar perdudament. Li va declarar el seu amor i ella l'advertia del risc que corria, però tant va fer-se pesat, que es van casar i la goja va esdevenir mestressa de Can Prat. van tenir un fill i una filla. Un dia discutint sobre si era millor plantar moresc o blat ell li va retreure que no entenia res de cultius essent com era dona d'aigua.

Immediatament se'n va penedir, però ja era tard, havia dit en veu alta la veritable natura d'ella. La dona va fugir corrents cap al Gorg Negre. No la va veure més, però a les nits la dona tornava al mas i acotxava els seus fills i les llàgrimes , al caure,, es tornaven perles, que l'amo recollia sense arribar mai a imaginar d'on venien.

A Fontalba (Andorra) hi ha un riu i un estany habitat per goges
A la serra de l'Albera. la nit de Sant Joan, les goges, amb la seva reina Estarella, fan un aplec a la muntanya de Verdera i ballen al voltant de les ruïnes de Sant Salvador, damunt sant Pere de Rodes.

Al Pla de l'Estany, prop de l'Estany, al peu de la serra de Sant Patllari, hi ha el bosc de les Estunes, un gran banc de travertí esquarterat, amb llargs esvorancs penetrats per les arrels dels roures i les alzines. Endins, endins, a través de fondes galeries s'arriba a un palau meravellós on viuen les aloges. Les aloges, de nit, a la riba de l'estany, filaven fil d'or i teixien amb telers de cristall i llançadores d'ivori. A l'estany també sortien a mirallar-se (presumides!) i a fer bugada. Una vegada es veu que una vella de Banyoles que havia anat a fer llenya a Sant Patllari, se li va fer de nit i va topar-se amb les aloges. Va quedar esmaperduda i va demanar pietat a les dones d'aigua. En veure-la tan vella es van compadir i la van deixar anar a canvi de que els rentés les robes. En paga li van fer tancar els ulls i parar la falda, li van omplir i li van posar com a condició que no mirés fins arribar a casa. Quan va arribar va veure que la falda era plena d'unces d'or. Una veïna seva, gelosa, va voler fer el mateix. Es va fer trobadissa i es va repetir la història, però no va poder aguantar i a mig camí va mirar la falda. Quin desencant! Era segó del que mengen les gallines. El va llençar. A l'arribar a casa va veure, enganxat a la falda, pols d'or, que eren les poques engrunes de segó que li havien quedat enganxades. Va sortir corrents a buscar el segó però el vent se l'havia emportat. Les aloges encara riuen ara...

A Lledó, Sant Quirze de Besora, caldes d'Estrac i Cabrera se les anomena Bones Dones, indicant el sentit positiu d'aquests éssers: allà on hi ha una dona d'aigua hi ha prosperitat.

A Mallorca tenim les dones d'aigo que viuen a pous i cisternes (a Mallorca no hi ha rius ni gorgs!). Igual que al principat, son bellíssimes i sempre s'acaben enamorant de mortals.

Les dones d'aigua del Monseny i les dones d'aigo de les illes disposen d'un pas secret que va de la Roca de Babilla a Mallorca al Gorg Negre del Montseny.

Al Pirineu reben el nom de janes, viuen en avencs i coves i de nit baixen al riu a fer bugada

On sembla que és un niu de dones d'aigua és la Vall de Boí on s'anomenen encantàries, malgrat que pel nom semblaria que fossin encantades, les seves històries ens parlen de bugades, cosa que ens recorda les paitides del Montseny : en trobem a Taüll, on vivien en casetes a la Ribera, a Barruera, en una cova de Roca de Carrera i havíen estat vistes vora el riu, pel camí de les Fonts; a Coll hi anaven a rentar roba al barranc d'Escorts i s'amagaven al Forat de la Grallera i a Durro on un home mentre robava una tovalla de la bugada va sentir una veu que deia Tira que tiraràs, si te l'emportes, ni ric ni pobre seràs. I així va ser ja que aquella casa s'ha conservat sempre igual.

Invitat
Invitat


Tornar a dalt Ir abajo

Re: Llegendes catalanes

Missatge  Sinuhé el 18/06/10, 06:39 am

Hi ha una noia que en fa cursos i exposicions sobre les dones d'aigua.

http://www.carmebosch.cat/?modul=cursos&lang=cat&idc=23

Sinuhé

Nombre de missatges: 1687
Fecha de inscripción: 15/01/2009

Veure perfil de l'usuari

Tornar a dalt Ir abajo

Re: Llegendes catalanes

Missatge  Invitat el 18/06/10, 10:10 am

Esperaré la nit de Sant Joan, a veure si en veig alguna pel Montseny

Invitat
Invitat


Tornar a dalt Ir abajo

Re: Llegendes catalanes

Missatge  arcoiris el 19/06/10, 09:04 am

Carme:
Dons jo la nit de Sant Joan preferira trobarme en algun "fado" Smile

arcoiris

Nombre de missatges: 2378
Fecha de inscripción: 20/01/2009

Veure perfil de l'usuari

Tornar a dalt Ir abajo

Re: Llegendes catalanes

Missatge  arcoiris el 19/06/10, 09:27 am

Nu se perque la majoria de llegendes son tan trists. Neutral

La Finestra del Bon Record
«Fou el cas que el donzell fill del senyor de Sentmenat va enamorar—se de la seva germana de llet. Així que el senyor se’n va assabentar va fer fora de casa, per gosada, la dida i la seva filla. Aquestes, sense la protecció del senyor del Castell de Sentmenat, van anar a viure en una casa rònega que hi havia dins dels dominis del senyor. Però la noia no sabia resistir el no poder veure el seu estimat, i cada dia anava a asseure’s al peu d’un àlber, des del qual es veia a l’horitzó la silueta del castell, i allà asseguda hi passava hores i hores. Però del donzell del castell, mogut també per l’enyorança i l’amor que sentia per la seva germana de llet, va fer mans i mànigues per veure la seva estimada, que no va trigar a descobrir asseguda al peu d’aquell arbre mirant el castell. I nit rera nit baixava el donzell a reunir-se amb la seva estimada i passar les hores al seu costat. Així que apuntava el dia, el fadrí tornava al castell, i per tal que el record de la seva estimada es mantingués més viu en ell, van convenir que ella cantaria tanta estona com creia que ell necessitava per arribar al castell, i així ell faria el camí acompanyat pels cants de la noia. El sòl on es trobava cada nit la parella va cobrir-se d’un gran tou d’herbes boscanes, que van enfilar-se amunt i amunt, a l’àlber que servia de recer a la donzella, i van enfilar-se també per un altre àlber, fins a formar com una mena de marc o finestra, al peu de la qual es posava la donzella per festejar amb el seu estimat quan ell acudia al seu costat. Passà un temps i la dida del donzell de Sentmenat va morir i va deixar sola la seva filla, a la qual féu prometre que no es casaria mai amb el seu germà. La parella enamorada va seguir festejant molt i molt temps, fins que un dia els senyors de Sentmenat va indicar al seu fill que li calia casar-se, i li van presentar com a promesa una minyona filla d’uns senyors d’un castell veí. El donzell no es resistí al matrimoni que li proposaven els seus pares, puix comprengué que el costum cavalleresc d’aquells temps no permetia el cansament d’un senyor amb una donzella que no fos del seu braç. El fadrí, amb molta recança va comunicar la decisió dels seus pares a la seva estimada, i li va prometre que no deixaria d’anar-la a veure fins el dia de les esposalles. I els dos enamorats van continuar-se veient encara molt temps més. Fins un dia que el donzell no anà a la seva cita, i la donzella, aixecant el cap, veié tot el castell il·luminat, i sentí la remor, l’alegria i la música que li revelaren el que passava. La pobra donzella en un gest de desesperació, no parà de cantar per veure si la seva veu podia arribar fins a les orelles del seu estimat. I cantant, cantant, anà per dent forces, i paral·lelament al seu costat, les plantes anaven agafant força i l’anaven envoltant, fins arribar a un punt en el qual la donzella es va convertir en un dels molts xuclamels que s’arrapaven i s’enfilaven àlber amunt d’on s’asseia la pobra fadrina. Aquesta finestra s’ha conservat fins ara i la gent l’anomena la “Finestra del Bon Record”. I quan el ventijol fa moure les herbes del bosc, la gent creu sentir encara la remor de la veu apagada de la pobra donzella que encara canta.»

Llegenda recopilada per Jordi Vinyets a Folklore de Sentmenat Grup d’Amics del Museu Arxiu Sentmenat, 1990.



Em va succeir un vespre que passejava pels entorns del castell. Era fosc i feia una mica de fred perque era ben entrada la tardor. Vaig seure una estona sota un lledoner gegantí i preciós que hi ha a les faldes del castell. Allà vaig començar a sentir una veu femenina, que primer semblava un xiuxiueig i després em va semblar un plor. Fins i tot vaig preguntar si hi havia algú, en veu alta, però no vaig escoltar cap resposta. El plor va durar molt poc, com deu segons, i no era un so molt exagerat, semblava venir de la vall de darrera del castell, de la riera, però de ben segur que no hi havia ningú allà, en aquella foscor, i tal com era aquell camí. Em va agafar una esgarrifança i vaig marxar. No m'ha tornat a passar, però quan vaig escoltar aquesta llegenda, em va fer pensar...

arcoiris

Nombre de missatges: 2378
Fecha de inscripción: 20/01/2009

Veure perfil de l'usuari

Tornar a dalt Ir abajo

Re: Llegendes catalanes

Missatge  Sinuhé el 22/06/10, 02:20 pm

Tampoc la sabia aquesta...

Sinuhé

Nombre de missatges: 1687
Fecha de inscripción: 15/01/2009

Veure perfil de l'usuari

Tornar a dalt Ir abajo

Re: Llegendes catalanes

Missatge  Joan el 22/06/10, 04:23 pm

Pels nostres indrets hi han llegendes molt curioses i interessants.

La Llegenda del cavall Bernat: Diu la llegenda, que fa molt molt de temps hi havia un llenyataire que vivia en un poblet proper a Motserrat.
El llenyataire es passava el dia a la muntanya fent llenya per guanyar-se la vida. Era tan pobre tan pobre tan pobre,
que s'havia de traginar ell sol les garves de llenya muntanya amunt, muntanya avall!

Un dia el llenyataire es va trobar un cavaller de capa roja que anava a cella d'un cavall anomenat Bernat.
El cavaller se li apropà e li va dir:
Bon home, no voleu pas ser l'amo d'aquest cavall?
Us el regalo només amb una condició:
D'aquí a 10 anys, me n'heu de portar un d'igual que aquest, o altrament haureu de vindre a viure amb mi.
El pobre llenyataire va pensar que 10 anys era prou temps per fer fortuna i comprar-li un altre cavall, i si altrament les
coses no li sortien com esperava , anar a viure sota les ordres d'un cavaller, tampoc podia estar tan malament.
El llenyetaire va acceptar la proposta.
Ràpidament van pasar els 10anys i per una cosa o altra el llenaytaire no va poder comprar una ltre cavall pel cavaller.
Puntual, el cavaller, es va presentar davant el llenyataire a cobrar el seu deute.
El llenyataire, de sobte es va a donar que el cavaller era el mateix Satanàs! Horror! Aniré a l'infern!
El pobre llenyataire es va encomanar a la verge de Montserrat!
En aquell moment el cavall e va desbocar, i enmig d'un crit esgarrifós... va quedar convertit en roca! Però no creieu pas que tenia forma de cavall, sinó forma com totes les roques de les muntanyes de Montserrat.

El llenyataire es va veure salvat i va dir al cavaller que es cobrés el deute amb qualsevol d'aquelles muntanyes que tant s'assemblaven al seu cavall Bernat!
El diable enfurismat va fer un encanteri a la roca, fent que tothom que l'escalés, si era home es convertís en dona i si era dona es convertís en home!
Es per això que avui en dia els escaladors que pugen al cavall Bernat, tornen a escalar-lo per desfer-ne l'encanteri!

Joan

Nombre de missatges: 745
Fecha de inscripción: 04/05/2010

Veure perfil de l'usuari

Tornar a dalt Ir abajo

Re: Llegendes catalanes

Missatge  Invitat el 24/06/10, 11:02 pm

Encantades

El castell de Rupià és un cau d'encantades. Totes tenien al païdor una pedra. De fet, la pedra, mig d'or, feia que tinguessin aparença humana. S'alimentaven de carn de criatura ben cuinada. Un dia el cuiner, no trobant carn de nen (o nena), els va servir carn de gos. Elles van notar la diferència i el cambrer els ho va confessar. el disgust va ser tan gran que es van tornar fum, quedant al terra només les pedres de goja. Qui en trobi una i se la mengi es tornarà com elles. (Val la pena?)

Al castell de La Roca, al Vallès Oriental, hi ha qui explica l'existència de set princeses que encara obeeixen el manament patern de no eixir de la fortalesa. El pare va morir combatent en terres llunyanes i elles romanen com encantades, encantant al seu torn.


La filla del senyor de Caldes, del castell de Montbui, va restar encantada al fons d'un gorg, on encara hi és i no en podrà sortir fins que hagi teixit i filat les dotze camises que li van deixar les seves germanes, per poder lligar-les i escapar-se de la torre on el seu pare l'havia tancat. Si algú s'atansa al gorg pot escoltar una veu pregona que demana "Tireu-ne més, tireu-ne més". Es la donzella que vol teixir les camises i desencantar-se.


Prop del santuari de la Mare de Déu del Far, hi ha una encantada en forma de roca. Hi havia una vegada un matrimoni de conveniència format per un home molt vell i una jove que vivia per aquells indrets. Un dia ell, que estava cec i ja no podia treballar, li va demanar a ella que l'empenyés cingles avall. Al moment de fer-ho, l'home es va ajupir i va ser ella la que es va estimbar, quedant el seu cos petrificat. La llegenda no explica que se'n va fer de l'home, cec i sol dalt del cingle..
.

L'encantada del Balandrau viu als roquissars. Cultiva una pomera de flors i fruits d'or. N'ofereix als joves que ella tria.


Les lloranques que viuen en una cova
prop de Castellar del Riu. Ara han passat a la trista categoria d'espantacriatures, igual que les barbotes que viuen a Sant Miquel del Fai i son usades pels pares de Sant Feliu de Codines per posar a rotllo la canalla. (Totes dues amb la resta d'alegre companyia les trobareu a espantacriatures)
Ecadema o encadenada encantada que viu en un avenc prop de Benissanet on se la utilitza com a espantacriatures.


Reina Guilleuma Es diu d'ella que era una bruixa que vivia al castell de Montsoriu i que les nits de lluna plena i, sobretot, els dissabtes sortien a ballar, ella i els seus servents, amb gran gatzara. Els veisn del proper poble de Breda van acudir al mossèn, que va anar al castell, de manera que tots, reina i servents, enrealitat encantats, van sortir volant fins al Gorg Negre de Gualba. Ara, a vegades, surten a ballar a un prat proper, el Prat de les Bruixes, prop del Gorg Negre.que viue

Altres personatges relacionats amb el món de la dona


Afegeixo aquí uns personatges que, més que encantades, llufes o goges, són éssers d'alguna manera relacionats amb el món de la dona i que no he estat capaç de classificar-los enlloc:

La Marota és un ésser femení que encomana mals a les dones i els provoca espant, angúnia i histerisme. Coneguda al Ripollès on és anomenada també Maregassa o Marassa.


Esgarrapadones geni malèfic de la Garrotxa que es dedica a atacar a les dones que estan treballant al camp o quan caminen pel bosc. Les seves intencions són clarament lascives. Podríem dir que són una mena de sàtirs de la mitologia clàssica.
La Maruga és un ésser misteriós que viu a l'aigua dolça, en fonts i rius. Les noies que se n'empassen un bevent aigua o els pica mentre renten la bugada, poden quedar embarassades. Aquest ésser és conegut a l'Alt Empordà.


Ai noies que aneu a l'aigua, que aneu a rentar a la Muga
mireu que us heu de guardar d'un pessic de sa Maruga

Maria Enganxa. Ninfa que viu al fons de pous i cisternes de Mallorca. Si algú bada abocat al brocal, l'enganxa amb un ganxo i l'arrossega al fons de les tenebres aquàtiques!


La Cocollona és un ésser mitològic propi i exclusiu de la ciutat de Girona. La seva història és la següent: una monja, acusada de ser poc devota (només una?) va ser tancada en una masmorra del convent, al barri del Mercadal, que només tenia una sortida al riu Onyar, prop d'on ara té la sortida la sèquia Monar. Amb el pas del temps, la mala alimentació, la clausura i la humitat van fer que la pell de la pobra monja s'omplís d'escates, talment com un rèptil. La seva santedat, la seva resignació i l'oració van fer que, malgrat el seu aspecte de cocodril li sortissin unes precioses ales de papallona. D'aquí el nom: cocodril i papallona. Ja ho diu la cançó:


Jo sóc la Cocollona
el monstre de Girona,
les nits de lluna plena,
amb pluja o amb serena
passejo per l'Onyar ...

Invitat
Invitat


Tornar a dalt Ir abajo

Re: Llegendes catalanes

Missatge  Invitat el 25/06/10, 10:48 pm

Llegendes de Montserrat
LA TROBALLA DE LA IMATGE DE LA MORENETA

La llegenda més coneguda de la troballa de la talla romànica de la Mare de Déu de Montserrat explica que els pastors del mas Riusec de Monistrol pasturaven el seu ramat per la muntanya de Montserrat quan van veure una llum resplendent que provenia d’una cova situada sota un penya-segat sobre el riu Llobregat. Els pastors van decidir fer saber aquest prodigi al clergue de Monistrol i aquest al bisbe de Vic que de seguida va voler esbrinar el que succeïa en aquell indret.

El bisbe, juntament amb els pastors, van arribar fins a la cova d’on sortia la llum i uns cants celestials i hi van trobar la imatge d’una Verge amb el nen Jesús assegut a la falda. El bisbe va decidir portar la imatge a Manresa però en arribar a la plana on està situat actualment el Monestir tots es van quedar immòbils sense poder avançar ,cosa que es va interpretar com que la Verge volia quedar-se en aquest lloc. El bisbe va manar que s’hi edifiqués una capella, lloc on des d’aleshores es venera la imatge de la Mare de Déu de Montserrat.

Invitat
Invitat


Tornar a dalt Ir abajo

Re: Llegendes catalanes

Missatge  Invitat el 25/06/10, 10:53 pm

EL TIMBALER DEL BRUC

El fet històric del qual parteix aquesta coneguda llegenda és la derrota de les tropes franceses manades pel General Schwartz el 6 i el 14 de juny de 1808 davant les tropes de sometents dels pobles veïns i soldats regulars. Va ser la primera derrota patida per les tropes franceses.

El jove Isidre Llussà, nascut a Santpedor, descansava a peu d’unes roques juntament amb els seus companys de sometent quan la caiguda d’unes pedres van fer sonar el seu tambor. Aquest fet els va fer sospitar de la presència de francesos i ràpidament els van poder sorprendre per la reraguarda. Les tropes franceses, que es dirigien a Manresa, van abandonar a corre-cuita la muntanya sorpresos per la presència dels catalans i sobretot pel soroll del timbal tocat per l’Isidre i amplificat per l’eco de la muntanya.

La llegenda del Timbaler és una de les més populars i més conegudes de Catalunya.

A prop de la nostra escola hi ha l'estàtua que va fer en Frederic Marés en honor d'aquest jove de Santpedor.

Tots els matins el veiem amb el seu timbal i la barretina i els dies de boira ens sembla sentir el repic de l'Isidre, que així es deia aquest noi senzill, valent i eixerit.

Tot i que la seva imatge ens recorda una batalla i els morts que hi va haver, avui dia, envoltat de plantes, sembla que ens recordi que hem d'arribar puntuals a l'escola i que si no ho fem farà cantar el seu timbal.

Va néixer a Santpedor (Bages) el 15 de març de 1791 i va morir el 7 d'abril de 1809. Formava part del sometent, gent del poble armada, i portava un timbal de la Congregació de la Verge dels Dolors.

Els enfrontaments amb les tropes franceses van tenir lloc els dies 6 i 14 de juny de 1808 en el Bruc.

La primera batalla va agafar per sorpresa els soldats francesos, que anaven en retirada, fugint de la també inesperada resistència que van trobar quan es dirigien cap a Manresa per a castigar els revoltats d'aquella zona.
En el segon enfrontament, el del dia 14, quan els francesos van tornar per donar un escarment als habitants del Bruc, van ser derrotats per una població.

Aquesta va ser una batalla més de les moltes que hi va haver a la Guerra del Francès, que va durar sis anys; però això ja és un record i avui dia, els nens i nenes del Bruc ja no volen cap més guerra, ni aquí ni enlloc!.

Invitat
Invitat


Tornar a dalt Ir abajo

Pàgina 1 de 4 1, 2, 3, 4  Següent

Veure tema anterior Veure tema següent Tornar a dalt


Permisos d'aquest fòrum:
No pots respondre a temes en aquest fòrum