Que sería d'Espanya sense Catalunya?

Xavier Roig
Enginyer i escriptor

Aquest dimarts vaig assistir a la presentació que els senyors del Centre Català de Negocis (CCN) (www.ccn.cat) van fer a Sant Cugat. De passada, presentaven com a primícia el que ells han batejat com a Nòmina catalana. Els senyors del CCN han tingut la bona idea de preguntar-se què succeiria si una part del dèficit fiscal anés a reduir impostos. Si això mai té lloc, serà d’agrair. Les nòmines es veurien engreixades substancialment, i l’impacte que tindria sobre l’economia des del punt de vista de l’augment del consum intern seria important. La presentació en qüestió, feta amb gran empenta, suma esforços. Aquest treball, d’una pedagogia indiscutible, em porta a reflexionar sobre un altre aspecte.

Fins avui, moltes institucions i estudiosos han publicat treballs macroeconòmics sobre la viabilitat econòmica de Catalunya com a Estat independent. Està bé que es facin estudis d’aquest tipus, però em semblen sobrers. La viabilitat de Catalunya és evident. Si Catalunya no fos viable econòmicament com a Estat lliure, la majoria de països de la UE tampoc ho serien i haurien de plegar. El que trobo a faltar de veritat, però, és un estudi sobre la viabilitat d’Espanya. Vull dir del tipus de viabilitat que, fins ara, ha tingut. Els parlo d’un estudi que calibri els perjudicis econòmics que, a l’Espanya resultant, provocaria la independència de Catalunya. No hi ha dubte que la separació faria mal a la butxaca i a la classe política espanyola. Aquests programes “socials” que es reparteixen a l’estil Evita Perón i amb els quals l’actual govern espanyol s’aguanta, probablement no serien possibles sense els impostos dels catalans.

Només algunes dades: els ajuts que la UE haurà destinat a Espanya entre el 1986 i el 2013 (122.000 milions d’euros en 27 anys), equivalen a 6 anys de dèficit fiscal de Catalunya. És evident que determinats ritmes de vida espanyols s’haurien d’acabar. Canvis de sexe gratuïts, universalitat indiscriminada de la seguretat social, asseure’s a la mateixa taula que alguns socis de la UE considerats “grans”, autovies gratuïtes, etc. En definitiva, cal pensar que el nivell general de vida a Espanya baixaria notablement. La seva consideració internacional, també.

Tot això ho dic perquè cal conèixer les conseqüències de les nostres accions –a les quals tenim dret. Però per actuar correctament cal saber de la forma més precisa possible els danys infligits al contrincant. Pel simple fet que la seva reacció hi estarà condicionada. Massa sovint, davant el tema de la independència de Catalunya, es ventila la reacció espanyola dient que tot ho fan amb l’estómac, visceralment, etc. I això és cert, però només en part. Si el País Basc i Navarra tenen el concert econòmic, i Catalunya no, és perquè amb ells (2,8 milions d’habitants) el tema és suportable. Però afegint Catalunya al sistema de concert (cosa que equival a sostreure a Espanya 10 milions de contribuents), Espanya no és viable –com a mínim no com s’entén ara.

Els catalans, des de la batalla de Muret, no ens hem distingit per escollir correctament entre les opcions que se’ns presentaven. Vull dir que no destaquem per la nostra capacitat estratègica. Altrament no seríem sempre on som: pur estat de supervivència. Sovint acostumem a triar camins difícils sense comptar amb una estratègia ben calibrada i, quan tot s’enfonsa, busquem a qui donar la culpa i reclamem drets. I aquest és un aspecte preocupant, ja que, retroalimentat pel progressisme que ha envaït Catalunya els darrers decennis, hem assumit com a cert un principi fals: que en un procés de lluita, un acaba obtenint allò a què té dret. Mentida. En una negociació, lluita, o diguin-li com vulguin, s’obté allò que un és capaç d’aconseguir. No s’enganyin.

Catalunya només obtindrà la independència si fa les coses ben fetes. I això inclou tenir el màxim d’informació. I utilitzar-la amb intel·ligència. No serà una festa, amb gegants, tallers per als infants, xocolatada, i botiguetes medievals pels carrers. Serà una tasca dura. I, si mai s’aconsegueix, no serà exactament com ho havíem imaginat. Per demanar la independència calen ganes. Treure’s la por de sobre. És cert. Però cal, sobretot, carregar-se d’estratègia

El que jo veig es que ens estàn deixant sota minims i o fem alguna cosa aviat o haurem de remontar el pais amb grues perquè Espanya està en bancarrota i ens arrossegarà irremisiblement si no ens desenganxem de'aquest llast ben aviat i no crec que estiguin disposats a deixar-nos anar.

Home, com a mínim no tindríem de pagar les "peonadas".