Carta a un amic

No puc negar que he patit molt, aquelles nits d’intens dolor a l’ànima, perquè la pluja era massa trista per mi. O aquelles passejades pel carrer, deixant-me acaronar per una brisa suau el rostre, i fixant la mirada en un horitzó imaginari que omplia la meva ànima d’esperança. Però tampoc puc ni he de negar que el que tinc ara val molt més que tot això. Perquè la soledat i l’amor no són incompatibles. Perquè, malgrat que sigui cert, com diu el poeta “amargo es el dolor, pero siquiera padecer es vivir”, no cal estar sol per a sentir-lo. Hi ha, per desgràcia, massa coses al món que produeixen dolor. A més, crec, i ho diré saben que pot arribar a sonar pretenciós per part meva, que sóc un d’aquells éssers que és capaç de guardar, com un tresor, tot el que ha sentit. I això, amagat en el racó més cert i profund de la meva memòria, de la meva ànima, apareix en el moment oportú per fer dels meus ulls una llàgrima, dels meus llavis un somrís, de la meva veu un vers, i de la meva mà un poema.

Però potser encara em quedin molts somnis per complir. Em refereixo a somnis d’aquells no tangibles; d’aquells que no enriqueixen la butxaca, sinó l’ànima. D’aquells, en definitiva, que et fan una miqueta millor com a persona. No sé si m’explico bé. Salvar alguna vida, entendre el llenguatge dels ocells, poder mirar al cel i ser capaç de veure mil estrelles alhora, poder besar el vent i que aquest bes es reparteixi per tot el món,.... em comprens? Sentir en el cos i l’ànima que m’estic elevant del terra i que em confonc amb el món, que sóc còmplice de la Terra, de la Vida.

Infantil? Potser. Somniadora? Segur. Però no hi ha res comparable a tot això. I és una llàstima que a vegades ens passin per alt aquestes petites coses de la vida que ens fan millors persones, que fan veure que val la pena viure. Et semblarà absurd, l’amor no alimenta. Em diràs. La pau no et compra un pis. Els records no fan el futur. Però, i si una d’aquestes petites coses és la teva mirada? O el frec descuidat de la teva mà amb la meva? Ho pots comprendre ara? Aquests petits detalls que fan del món el lloc més bonic de l’univers.

Com va dir una vegada certa persona, i espero que em disculpi per no recordar el seu nom, “Diuen que s’ha de veure per creure, però el que és cert és que el món es manté per les coses que no es veuen”. I una d’aquestes coses, estimat amic meu, éres tu.

Relats.

Els meus somnis són com les estrelles del cel, o com la lluna, que encara que no es poden aconseguir, serveixen per a il·luminar-me en la foscor, de les llargues nits de la meva vida i seguir caminant.
Amb això ja em conformo

Que bé que ho dius, lola. Una carta molt maca.