Marti i pol

Vull somiar el demà
sense la nosa ni el pes
d’un vent caduc
que entela els ulls
i els lleva força i delit per lluitar.
Tot el que m’heu donat
és un espai de foscor
i el meu anhel
és clar i encès
com el desig que m’empeny a cantar.
No em vull negar cap demà
per una almoina
de llum del passat.
Crec en qui creu en mi
i en la promesa d’un temps
tan lluminós
com els colors
que dibuixen l’arc que em tensa
tant el temps com l’esperança.
No vull cantar i fugir
sóc el que sóc, i la por
mai no em farà
recular un pas
perquè amb les mans em vaig fent el destí.
L’arbre del meu desig
creix allunyat dels horrors
i estimo tant
el seu fullam
que la seva ombra m’acull dia i nit.
Cap vell encís
no m’és precís
per fer que vibrin
els llavis i els dits.
Vull compartir el recer
dels anys que tinc davant meu
amb gent de pau
vora del mar
perquè em gronxi tots els somnis
i em mantingui sempre el cor viu.
Cap vent no estimaré
com el gran vent que m’empeny
vers l’horitzó
ple de claror
que jo mateix amb esforç traçaré.
Pobres atribolats
plens de desfici i d’”estrès”
on anireu quan arribareu
al trist enlloc que entre tots heu creat.
Canto i cantant
vaig caminant
que amb la cançó
sempre miro endavant.
Vull somiar
el meu demà
ple de força
i el goig d’estimar.
Marti Pol

Voldria tenir un llagut
i una casa a la muntanya;
poder encendre un flam al vent
i un altre flam a la calma;
de dia estimar muller
i de nit les dones d'aigua.

Voldria ser tan divers,
tan lliure i divers com l'aire,
conèixer tots els camins
i jeure en totes les cales.

Voldria esbrinar els secrets
de les cambres de les dames
i estimar-les totes, fins
les que fossin maridades,
i morir, de mort suau,
un dimecres a la tarda.

No se res de la seva vida.
sols se que m agrada el que he llegit.

Miquel Martí i Pol va néixer un Sant Josep de fa seixanta-vuit anys. Però no va dir-se Josep, com hagués sigut tradició (de Josep ja se'n deia el seu germà gran). Es diu Miquel perquè el seu padrí al batejar-lo se'n deia (un cosí de la seva mare).
Provinent d'una família humil (pobres, però de dretes, afirma ell), va néixer al carrer del Pont número 18 de Roda de Ter, on va viure fins als 27 anys, d'on va sortir-ne per casar-se.
L'any 1939, quan va acabar la guerra civil, ell tenia 10 anys, va ser aleshores quan va conèixer l'Emili Teixidor. I a mesura que passava el temps, ell com tants d'altres, van viure l'adolescència i una bona part de la seva joventut entre "Años de la victoria", "Años triumfales" i "Años de Paz".

Primera comunió de Martí i Pol
També va ser llavors, pels volts dels tretze anys, quan va començar a festejar amb la que després el 1956 es convertiria en la seva primera muller, la Dolors Feixas. D'aquest matrimoni, el 1958 va néixer la M. Àngels i el 1965 en Jordi. Malauradament, al cap de vint-i-vuit anys, el 1984, víctima d'un càncer, moriria la Dolors.
El 1986, dos anys més tard d'aquest fet, Martí i Pol tornà a refer la seva vida, i es va casar amb la seva actual muller, la Montserrat Sans.

Martí i Pol amb la seva actual muller
Ell mateix reconeix que; "als deu, onze, dotze anys, era geniüt com un bitxo, i alguna vegada havia portat la meva rebequeira a extrems difícils de suportar".
La seva formació va ser autodidacte, només servit d'uns estudis primaris fins als catorze anys (el que llavors corresponia al primer curs de batxillerat).
La seva formació també es va veure recolzada per les lectures de la seva mare, aficionada a en Josep-Maria Folch i Torres, per l'oferiment del llibreter del seu poble(en Marià Muñoz) i d'un poeta de Roda de Ter, en Josep Clarà, que havia guanyat uns Jocs Florals, havia publicat un o dos llibres, i tenia una biblioteca nodrida, de la qual Martí i Pol en podia disposar.
(De petit quan llegia, com que a casa seva no hi havia calefacció, s'abrigava amb una manta a les cames i una altra a les espatlles i així passava hores llegint, tancat a la cambra de la seva padrina, que era la que quedava més aïllada.)
Tenia gairebé exactament catorze anys i tres mesos, el 15 de juny de 1943 quan va posar per primera vegada els peus al despatx de la Blava, on va treballar durant 30 anys.
A finals dels cinquanta o primeríssim seixanta, al Teatre Romea de Barcelona, debutava amb una guitarra a les mans, al costat d'en Raimon.
Anteriorment, havia actuat en poblacions com Mataró, Centelles o Torelló, posant música als seus poemes, i presentant-los ell mateix en directe.
Un dia, amb un grup d'amics (en una festa), va resistir-se a cantar els seus poemes perquè "els dits no li obeïen per tocar la guitarra". I allò que als seus amics els va semblar desmenjament, eren els primers símptomes d'una malaltia que li travaria les mans i els peus, però no la vocació poètica ni la fecunditat artística.
Amb el diagnòstic que li va fer el neuròleg Lluís Barraquer i Bordas, l'any 1970, d'una esclerosi múltiple, la vida del poeta sofreix un daltabaix enorme i, de retruc, la seva poesia experimenta un tomb decisiu. Acabava de contraure un MALALTIA PER-A-TOTA-LA-VIDA.
Com que la seva situació econòmica era precària, l'any 1987 l'Ajuntament de Vic li va adjudicar una pensió per permetre-li viure sense angoixes i perquè es pogués dedicar a escriure.
Miquel Martí i Pol és fidel a uns principis ètics informadors de la seva vida multicairada, fidel a la seva gent, fidel a la seva nació, fidel a allò que ell mateix qualifica de "vici de pensar", fidel insubornable a la seva veu de poeta.
No és un mer reflex dels canvis del temps, un motor de mudança, al costat d'altres motors com Pere Quart, Espriu, Sarsanedas o Villagómez.
Segons pròpies paraules de l'autor, va començar a llegir Marx quan tenia dinou o vint anys, i confessa que era i que és marxista, potser més per pragmatisme, que per especulació.
Però per damunt de tot, els seus mestres són JOSEP CARNER, del qual admira la seva llengua i la seva música i la seva capacitat de versificar; AUSIAS MARCH, admirat per la seva música i la seva passió; JOAN VINYOLI, pel seu arravatament, igual que amb en GABRIEL FERRATER; i d'en JOAN SALVAT-PAPASSEIT n'admira la frescor, la gosadia i la seva deliciosa sensualitat

L'hivern és just, restitueix la llum
al seu límit més pur,
mescla presència i oblit al cor de les donzelles
i ens incita quietament a la tendresa.

Tot l'estiu hem folgat
i ara els camins s'afuen i es precisen
i el lladruc dels gossos a la nit
és colpidorament pròxim.

Tornarem a la perduda intimitat
i als vells llibres de sempre,
com qui torna de nou a la casa del pare,
una mica menys purs
però qui sap si una mica més dòcils al missatge.

Nosaltres, ben mirat, no som més que paraules,
si voleu, ordenades amb aliva arquitectura
contra el vent i la llum,
contra els cataclismes,
en fi, contra els fenòmens externs
i les internes rutes angoixoses.
Ens nodrim de paraules
i, algunes vegades, habitem en elles,
així en els mots elementals de la infantesa,
o en les acurades oracions
dedicades a lloar l'eterna bellesa femenina,
o, encara, en les darreres frases
del discurs de la vida.
Tot, si ho mireu bé, convergeix en nosaltres
perquè ho anem assimilant,
perquè ho puguem convertir en paraules
i perduri en el temps,
el temps que no és res més
que un gran bosc de paraules.
I nosaltres som els pobladors d'aquest bosc.
I més d'un cop ens hem reconegut
en alguna antiquíssima soca,
com la reproducció estrafeta
d'una pintura antiga,
i hem restat indecisos
com aquell que desconeix la ciutat que visita.
Però la nostra missió és parlar.
Donar llum de paraula
a les coses inconcretes.
Elevar-les a la llum amb els braços de l'expressió viva
perquè triomfem en elles.
Tot això, és clar, sense viure massa prop de les coses.
Ningú no podrà negar que la tasca és feixuga.