Els fills són com els cometes.

Es passa una la vida tractant de fer-los aixecar el vol , i corres de la seva mà fins que a una i a ells els falta l'alè.
De vegades s'estavellen... o donen contra el sostre...
Una els apedaça, els consola, els ajusta, els ensenya.
Veu que l'aire els eleva, i els assegura que algun dia volaràn.
Per fi es remunten en l'espai: necessiten més fil i una les hi solta, però en cada volta del cabdell, la tristesa es barreja amb l'alegria.
El cometa s'allunya més i més, i una sap que abans de gaire aquesta bella criatura trencarà el fil que la uneix a nosaltres i volarà com cal que voli, lliure per si sola.
Llavors comprèn una, que ha complert amb el seu deure i no deu plorar.
Encara que es quede sempre, amb el cor i els brasos oberts de bat a bat, per si un dia volen tornar.