Cada dia un mot

afegir llenya al foc

(fig.) Atiar les discòrdies.
<Està molt enfadat amb el seu germà; no li'n parlis malament, que seria afegir llenya al foc.>
També: posar llenya al foc, tirar llenya al foc, atiar el foc

Em va divertir l'article, perquè afegia llenya al foc de greuges que el nostre poble, escaldat, dedica al ponent. Des de menuts, tots hem sentit a dir que el ponent no porta res de bo. Tenim una por cerval a la calor sufocant quan, en estiu, ens anuncien uns dies de ponent. I hem vist patir l'espant dels llauradors quan el vent els toca la butxaca. «Vent de ponent marceix la collita, vent de ponent la força debilita», crec que deia mon pare.
· Salvador Vendrell, «Ponent» (Levante, 20 de desembre del 2004)

M'agradaria saber evitar el to antipolític que habitualment se sol fer servir per fer la crítica de les campanyes electorals. Tot plegat és prou estantís per afegir llenya al foc d'un descrèdit de la política no sempre justificat.
· Salvador Cardús i Ros, «Polítics contra política» (Avui, 23 de maig del 2003)

esgatinyar-se (v)

Barallar-se a esgarrapades.

Variants: gatinyar-se, esgatifar-se, esgatissar-se, esgatifinyar-se, escatifenyar-se, escatifinyejar-se

[Etimologia -- De «gat».]

Només t'explicaré perquè te'n facis una idea, que fins s'hi va presentar l'oncle Soler, que no es parlava amb l'oncle Nicolau des que un dia, deu anys enrere, s'havien esgatinyat de valent mentre jugaven de parella a la botifarra en aquesta mateixa taula; la baralla, que donà molt a parlar, va començar a propòsit d'una eixida atabalada de l'oncle Soler que els va costar la manilla de copes, la sota del mateix pal i disset pintes.

Jesús Moncada, «Absoltes i sepeli de Nicolau Vilaplana», dins El Cafè de la Granota (Barcelona: La Magrana, 1988)

Esmunyir: Fugir d'estudi, lliscar,

...Allà, el riu esmuny les seves aigües entre roquissars abruptes.

xiuxiueig (m)

1 Acció de xiuxiuejar o parlar en veu molt baixa.
2 So que fa una persona o una cosa que xiuxiueja.


[Etimologia -- De «xiuxiuejar», de «xiu-xiu», d'origen onomatopeic.]

Hi ha cartes escrites dins del cor, somnis
que s'estimben i trobades penjades a les celles que,
de tant en tant, apareixen. Moren els ocells
en un lleu xiuxiueig pels racons del bosc, i jo
vull matar les imatges que perseveren, aquelles bèsties
que molesten la vista clara de la consciència.

Cinta Mulet, Qui ha mort una poeta (Tarragona: Arola, 2007)

arranar (v)

1 Tallar arran, deixar com tallat arran.


2 Arrasar (un poble, un edifici, etc.).

[Etimologia -- D'«arran», i aquest de «randa», d'origen incert, sembla afí amb el germànic «rand», 'vora, cantell, guarnició de l'escut' i també amb el cèltic «randa», 'frontera, límit', cosa que fa pensar en un possible origen comú preromà, potser indoeuropeu.]

Sense sobirania, la il·lusió de l'autogovern dins i sota l'Estat espanyol per aconseguir «més i més Estat» es pot assolir reformant l'Estatut o la Constitució. La de l'Estatut ja s'ha fet: tant és que l'aprovi el Parlament amb un 89%, són els espanyols qui el fan al seu gust «cepillado», i tant és el referèndum, el Tribunal Constitucional l'arranarà entre nul·litats i declaracions d'ineficàcia, convertint l'Estatut en un catàleg d'intencions sense força jurídica ni vinculant. És una opció fracassada.

Alfons López Tena, «Il·lusió fracassada» (Avui, 5 d'octubre del 2008)

enllorar (v)

Entelar.



[Etimologia -- De «llor», 'bru fosc', antigament 'dit especialment de la persona de pare blanc i mare negra, o viceversa', de «llor» en el sentit de 'llorer', del llatí «laurus», mateix significat. Segons Coromines, «llorar» o «enllorar» també voldria dir 'enfosquir'.]

I jo no les havia pas vistes mai aquelles feixes, aquella ermita, aquelles muntanyes; no, n'estava segur, allò no era un record; però, que eren belles i com me les estimava aquelles terres mai visitades! Per por de perdre'n la imatge, vaig abstenir-me de discutir i analitzar el meu estat. Amb el cap caigut i els ulls enllorats vaig seguir embevent-me del meu semisomni, sometent-m'hi passivament com una planta a la mullena agradosa d'una boira que passa.

Joaquim Ruyra, La parada (1919)

més coent que un all

1 Que produeix una sensació anàloga a la d'una cremada, que cou.

2 Bufat, presumptuós, cursi en un grau extrem; passat de moda, amb mal gust.

En el nostre català del sud fem servir el mot «coent» i l'expressió «ser més coent que un all», que és ser algú cursi en grau superlatiu; i doncs quan escoltem l'Arcadi Espada exagerant les grandeses demogràfiques de la cultura espanyola podem dir d'ell que és més coent que un all. Em fa l'efecte que el terme 'pijo' podia ser substituït, si ens plau, per «del puntet». Ser algú del puntet, diem a la comarca de la Costera i com a mínim a les comarques de l'entorn. Algú és del puntet quan actua amb l'arrogància i la pretensió del ric acabat de fer, de qui acaba d'estrenar condició social superior i vol deixar-ne constància davant la seua anterior classe social més inferior.

Toni Cucarella, «Pijos, pixorros, coents, del puntet, llepons...», al blog 'Cucarella en roba de batalla' (8 de juny del 2005)

entretoc (m)

Insinuació, suggeriment.


[Etimologia -- D'«entretocar-se», de «tocar», d'origen onomatopeic, possiblement existent ja en el llatí vulgar, al·lusiu al so de qualsevol objecte batut, copejat.]

Jo no sé si era tímida de natural, per l'edat, o perquè, pobra de mi, no era filla de la casa on vivia. Com si ben bé aquell lloc no em pertoqués i només gosava anar com si caminés de puntetes. Crec que la meva entrada a la colla dels fadrins i de les fadrines fou per dos motius: un entretoc de tia al senyor rector, i l'altre, que feien córrer, mal m'està dir-ho, que era eixerida com poques pubilles de la contrada. I aquest descobriment en veu dels altres, tota sola, em va fer posar vermella fins a l'esquena i l'endemà, en sortir de casa, em creia que tothom em mirava diferent i que darrere els porticons m'espiaven.

Maria Barbal, Pedra de tartera (Barcelona: Laia, 1985)

escolar-se (m)

1 Passar una cosa, una persona o un animal a través d'un lloc estret o vencent algun obstacle.


2 Transcórrer el temps.


[Etimologia -- De «colar», del llatí «collare», mateix significat, derivat de «colum», 'filtre, garbell'.]

«Moix» va ser la primera paraula enviada per 'Cada dia un mot', el 2 de març del 1999. Des d'aleshores molts altres mots felins i afins s'han escolat per la web, potser perquè ens agrada cercar tres peus al mix o donar mot per llebre.

Jordi Palou i Pau Vidal, RodaMots. 10 anys fent 'Cada dia un mot' (Barcelona: Empúries, 2009)

haver-n'hi (d'una cosa) més que un foc no en cremaria

Haver-n'hi en gran abundància, especialment de coses perjudicials, molestes, etc.



Els planians, que n'hi ha més que un foc no en cremaria, sempre posen aquest precursor dels homenots com a exemple ineluctable a l'hora d'adjectivar: aquelles postes evanescents, aquella gesticulació exacta, aquella ignorància oceànica...

Jordi Palou i Pau Vidal, RodaMots. 10 anys fent 'Cada dia un mot' (Barcelona: Empúries, 2009)

menja (f)

Cosa bona per a menjar.
<Ens van servir tot de menges exquisides.>

[Etimologia -- De «menjar», del llatí vulgar «mandicare», clàssic «manducare», mateix significat, verb popular derivat de «manducus», 'fartaner, golafre; ogre', derivat, al seu torn, de «mandere», 'mastegar'.]

«Amb les coses de menjar no s'hi juga», és una de les primeres sentències que sentim quan ens fan entrar al món adult. I és una llàstima, perquè amb la quantitat de paraules que es refereixen a la menja se'n podria fer un munt de jocs. Si no, mireu els noms de molts restaurants, sens dubte el sector del comerç amb més fantasia a l'hora de retolar.

Jordi Palou i Pau Vidal, RodaMots. 10 anys fent 'Cada dia un mot' (Barcelona: Empúries, 2009)

muntaner (m)

Antic guarda de muntanyes, deveses, garrigues, etc.; bosquerol.

[Etimologia -- Del llatí vulgar «montanariu», 'muntanyès', format per derivació de «montanus», 'muntanyenc', de «mons, montis», 'muntanya'. Altres mots derivats d'aquesta mateixa arrel són 'amuntegar', 'damunt', 'muntatge' i 'munteria'.]

Els noms d'oficis són una font de sorpreses contínua, sobretot quan es presenten disfressats de cognoms, que és una cosa que fan molt (muntaner: guardià de muntanyes o boscos; macip --encara que us ho escrigueu Massip, o Masip--: aprenent d'un ofici; calafat: constructor d'embarcacions de fusta...).

Jordi Palou i Pau Vidal, RodaMots. 10 anys fent 'Cada dia un mot' (Barcelona: Empúries, 2009)

mullena (f)

Quantitat considerable de líquid, especialment d'aigua, adherida a la superfície d'una cosa, que fa bassiols, que xopa els vestits, etc.
<M'he deixat el paraigua i mira quina mullena porto!>

[Etimologia -- De «mullar», del llatí vulgar «molliare», 'estovar'.]

No us passa que de vegades sentiu l'home o la dona del temps i teniu la sensació que està llegint el butlletí del dia abans? És clar, com que això de la meteorologia és tan repetitiu... Però no us penseu: només per parlar de pluja, mireu quanta varietat de mullena.

Jordi Palou i Pau Vidal, RodaMots. 10 anys fent 'Cada dia un mot' (Barcelona: Empúries, 2009)

de viu en viu

1 Essent viu
<Sovint la inquisició cremava les seves víctimes de viu en viu.>
2 En estat conscient, sense anestèsia.
<Li feren una primera cura de viu en viu.>

[7 de juny de 1918] El meu cognom patern --Pla-- és categòricament romà. Quan Xènius veié escrites per primera vegada en un paper imprès les dues paraules: Josep Pla, digué que el nom gravitava cap a terra, que tocava de peus a terra, d'una manera concreta i indiscutible. Però i aquest Casadevall que porto de part de mare, què significa? Aquest cognom, a Barcelona, a Girona, a l'Empordà, és considerat una mica hebraic, sensiblement israelita. En les llistes de persones cremades de viu en viu a Castelló d'Empúries a l'Edat Mitjana en successius pogroms contra el call jueu, el cognom Casadevall s'hi troba reiteradament. De tota manera, el nom té potser més puresa que l'aiguabarreig de la sang...

Josep Pla, El quadern gris (Barcelona: Destino, 1966)

enriolat -ada (adj)

Que expressa ganes de riure, que té rialles.

[Etimologia -- D'«enriolar-se», de «riure», del llatí «ridere», mateix significat.]

[16 d'abril de 1918] Ahir es produí una avaria en els forns de suro aglomerat i els obrers hagueren de plegar fora d'horari. Un d'ells entrà a casa seva i es trobà amb la sorpresa que un home en calçotets seia, en un balancí, al corredor de la casa, amb un aire de parar la fresca, satisfet i enriolat. Al seu costat hi havia una tauleta amb unes galetes i un vaset de vi ranci.
--I doncs, mestre, què feu aquí...? --preguntà el marit amb un aire literalment astorat.
--He vingut a donar un encàrrec a la teva dona... i com que comença de fer calor... ja ho comprendràs... --digué el qui semblava parar la fresca, amb una veu molt pausada.

Josep Pla, El quadern gris (Barcelona: Destino, 1966)

regirar (v)

Treure del seu lloc, fer anar d'un costat a l'altre (les coses que hi ha en un calaix, en un armari, etc.), especialment per cercar-ne o treure'n alguna que se suposa que hi és.
<Per a trobar aquest rebut he hagut de regirar tots els papers del calaix.>
<Si no ho troba, és capaç de regirar la casa de dalt a baix.>

[Etimologia -- De «girar», del llatí «gyrare», mateix significat, derivat de «gyrus», i aquest, del grec «gyros», 'gir, cercle'.]

[15 de juliol de 1918] Aprofitant la mica de frescor deixada per la darrera tronada, he anat al mas. He passat un parell o tres d'hores mirant papers i regirant calaixos. He confirmat el que ja suposava: la poca afecció dels meus avantpassats per la lletra impresa.

Josep Pla, El quadern gris (Barcelona: Destino, 1966)

ni per medecina

Cap, ni un de sol; mai, en cap cas.
També: ni un per medecina
<De persona honrada i com cal no n'hi havia ni una per medecina, en aquella família.>

[Etimologia de «medecina» -- Del llatí «medicina», 'ciència mèdica; medicament'; «la tendència general pertot era a usar «medecina» per als medicaments i «medicina» per a l'art o ciència» (Coromines).]

[12 de març de 1919] A la Universitat, saber compta ben poc: el principal és aprovar. He passat cinc anys de la vida en una facultat de Dret: no he sentit mai parlar, ni per medecina, de Justícia. La paraula mateixa, no l'he sentida mai pronunciar.
· Josep Pla, El quadern gris (Barcelona: Destino, 1966)

[14 d'agost de 1919] En els exercicis de tir que férem a Montjuïc, no vaig encertar cap diana --ni una per medecina. Com a tirador vaig fer un impressionant paper ridícul.
· Josep Pla, El quadern gris

dir mal

Malparlar, parlar malament d'algú.



[21 de març de 1918] La família Massot, sobretot el vell Massot, fou un personatge liberal i republicà d'aquest poble que arribà a tenir una gran preponderància. Els diumenges es reunien sota el porxo de can Massot els correligionaris de la rodalia, tots ells portant la barretina vermella. Era una reunió político-recreativa: hom hi bevia el vi del país, jugava a cartes i deia mal del govern constituït. L'àvia Marieta, que tingué amb el vell personatge una gran amistat, solia dir:
--L'avi Massot no anava pas a missa, però era la més bona persona de Mont-ras, la més entenimentada i de més criteri. Davant de les atzagaiades, no tenia pas pèls a la llengua...

Josep Pla, El quadern gris (Barcelona: Destino, 1966)

tec (m)

Àpat abundós i bo.
<Per celebrar que havien aprovat van fer un tec.>

[Etimologia -- Probablement format a partir de «teca».]

Pel que fa a la teca, hi havia de tot en aquella santa casa. Les menjades eren abundoses en grau superlatiu. Els sacs de mongetes i de patates hi eren estibats com la càrrega d'una nau i mai durant la meva llarga vida no me n'havia cruspit plats tan curulls. I també anava a dojo la llet, sobre la qual nedaven uns totxos impressionants de mantega. Una mena de maons d'uns cinc centímetres de gruix. Quins tecs, Déu méu!

Sebastià Gasch, París, 1940 (Barcelona: Quaderns Crema, 2001)

ser de vida

Menjar molt i de tot.
<El meu home és de vida: a l'hora d'entaular-se, no fa escarafalls de res!>

Tornava a tenir gana. Era jove, i de mena de vida. El dinar només l'enganyaria, la gana. Potser la cuinera, d'amagat, li passaria restes de menjar, alguna vegada s'havia arriscat a fer-ho, quan ell reposa llegint, havent dinat. Cinc hores de treballar, amb aigua de castanyes i un bocí de pa de sègol el menaven, quasi, al defalliment.

Maria Àngels Anglada, El violí d'Auschwitz (Barcelona: Columna, 1994), pàg. 34

mengívol -a (adj)

De bon menjar.

[Etimologia -- De «menjar», del llatí vulgar «mandicare», llatí clàssic «manducare», mateix significat, verb popular derivat de «manducus», 'fartaner, golafre; ogre', derivat, al seu torn, de «mandere», 'mastegar'.]

El senyor exercia sobre mi com una fascinació. Dona Maria Antònia, que era tan bona, no m'inspirà mai l'interès d'aquella ànima que se disputaven Déu i el Dimoni sense que a l'hora d'ara (aborrona sols de pensar-ho) es pugui saber qui ha guanyat en la lluita. Potser en aquesta angoixa radica l'amor que sempre li he professat i potser sigui ella, l'angoixa, aquella salsa que segons el senyor necessiten els plats per esser mengívols.
· Llorenç Villalonga, Bearn o la sala de les nines (1961)

Hi ha una mena de saviesa convencional boletaire que sosté que un agost plujós prefigura una temporada excel·lent per als bolets, mengívols o no. Aquests dies, si es posa a ploure a la platja i entremig de la desbandada general veieu algú que no fa cara de contrarietat, no en dubteu: és un probable boletaire.
· J.J. Navarro Arisa, «Miratge boletaire» (Avui, 4 d'agost del 2005)