pos aixo es el que pasa

vos imageu a TV3 fer planteament als seus inicis si fer-ho en castella o catala? a que no? pos aixo es el que pasa...

Ens toca entomar marrons

Albert Pla Nualart / Filòleg

El bilingüisme a què sembla abocat al país -la millor estratègia perquè la llengua petita acabi sent prescindible i, per tant, fent nosa- fa evidents, més que mai, les misèries de la traducció: des dels rètols públics fins a un dels grans diaris catalans (que potser demà seran dos). Dir el mateix en el mateix espai obliga a fer entrar amb calçador una de les llengües (endevineu quina) i acaba sent una màquina d'erosionar-ne la genuïnitat.
Cap traductor pot evitar que, poc o molt, la llengua original arrossegui la final. I la versió catalana d'El Periódico n'és una prova més, malgrat el seu excel·lent equip de lingüistes.
De vegades, però, la consciència d'aquesta perillosa atracció porta a caure en l'altre extrem; i és que, en català, tot és sospitós de castellanisme fins que no es demostri el contrari, i fer-ho no és sempre fàcil.
Fa uns mesos, Manel Manchón publicava a El Periódico el confidencial Cómo tragarse un sapo, la mena de títol que fa exclamar al lingüista "Ja la ballem!" seguit d'un indefectible "Com ho podem dir en català?".
Després d'una recerca exhaustiva i infructuosa del maleït sapo per tots els diccionaris, l'angoixat lingüista devia arribar a la conclusió que si el convertia en gripau s'esquinçarien vestidures i va decidir posar-hi Com entomar un marró. És un calc del castellà, sí, però enrotllat i juvenil; i com que, a més, va de bracet amb el catalaníssim entomar, qui s'atreveix a dir res?
L'arrel del mal aquí és l'obsessió pel castellà, aquesta mena d'orelleres bilingüistes que ens hi tenen amorrats. Perquè si obrim finestres a l'aire fresc del poliglotisme, veiem que aquest sapo que tanta aprensió ens fa té germans a totes les grans llengües de cultura: to swallow a toad, en anglès; ingoiare un rospo, en italià; avaler un crapaud, en francès. I si gratem una mica més, descobrim que la suggerent expressió té l'origen al segle XVIII en una frase del moralista Nicolas Chamfort: "Il faudrait avaler un crapaud tous les matins pour ne rien trouver de dégoûtant dans la journée quand on doit la passer dans le monde".
Tota l'Europa culta ho pot dir menys els desgraciats catalans, que, com que no ho troben als diccionaris, creuen que és un castellanisme.
De misèries així només en sortirem si un dia, alliberats de la presó bilingüista, deixem de confondre el castellà amb l'aire que respirem i el veiem, només, com una llengua del nostre entorn. No sé si aquest dia arribarà mai, però sí que, mentrestant, continuarem menjant marrons.