Un Petit planeta anomenat Realitat

Aquest planeta en què viu és petit i es diu "Realitat".

Però a vegades li canvi el nom i l'anomeno "Ilusión".
No sé quan sóc feliç ... si quan ho dic "Realitat" o quan ho dic "Ilusión".
"Realitat" és quan tens por ... però et invents una abraçada i li poses el seu rostre, la seva olor, la força del seu cos.
És quan la cançó sona desentonat, però et fas la qual no te n'adones.
Quan ets un bassalet de plor en el qual flota un full de tardor, però dibuixes, amb el dit, un sol i una flor nova gronxant en l'aire i poc a poc se't desfà el nus dels budells i la respiració s'asserena per fer-te tornar a les noranta pulsacions per minut.
"Realitat" és quan trucar per telèfon i cap amic et contesta ... no hi són o estan tan ocupats que no tornen l'anomenat.
Per ser sincera, quan diuen és quan necessiten explicar un problema i rebre una paraula de suport, d'ànim, una frase que els aclareixi el pensament i els tregui l'angoixa.
Però la teva angoixa ... a qui li interessa? Aprendre a callar.
Per no espantar a ningú.
Per no espantar.
Ja saps que no et van a donar una solució, que temen "contagiar teves penes", i qui sap on, però on ... han après a mostrar interessats pel que els passa als altres ... i als pocs minuts s'esborren, arrenquen, obliden , es tornen amnèsics per recordar qualsevol cosa que no sigui el seu propi melic.
Les paraules trencades es converteixen en ganivets.
De paraules trencades i plors no plorats estan fetes les neus dels cims més alts.
Per això no puc viure sempre en el petit planeta "Realitat", i dono volta el cartell del seu nom perquè l'altre costat diu "Ilusión", i allà sona l'orquestra de Tommy Dorsey tocant una cançó cantada en anglès, la lletra no puc traduir perfectament i la hi invent com més m'agradi.
I Benny Goodman em fa aclucar els ulls tocant "Records de tu ...", i Romeo llegeix les cartes que Julieta el va enviar a Màntua, i cap dels dos es mor.
A "Ilusión" no hi ha desacords ni comiats.
Tots arriben per quedar-se.
Tots t'abracen, somrients.
Tots et necessiten i et volen.
Llegeixen en el teu front el que estàs pensant, no cal explicar-los res ... i pots reclinar el teu cap a la seva espatlla ... i ell es queda quiet, així et dormiu i el somni dissol el diamant perfecte del dolor.
Quan en el planeta "Ilusión" plou, el cafè s'escalfa només en la cafetera, i apareix sobre la taula de la cuina un àlbum amb fotos de tota la família celebrant Nadal, les germanetes vestides iguals en un acte del 25 de maig a la escola, amb moñitos a les trenes i escarapel rodones.
En aquestes fotos no falta ningú.
Ningú no pot escapar d'una foto.
Qui voldria fer-ho? ¿L'àvia amb olor de vainilla a les mans? El oncle Joan amb el seu havà pres i l'admiració de les veïnes enamoradisses? Papà del bracet amb la mare tota somriures i luceritos als ulls?
Quan en el planeta "Ilusión" és de nit, ell ja t'està esperant al llit per dormir abraçats.
Ell, que mai et va dir que necessitava un temps per posar les seves idees en ordre ... ell, que mai et va fer dir per la seva secretària "Està en una reunió" "Diu que després li truca", .. i vós espera, espera fins que l'espera et va esborrar el so de la seva veu ...
Ell, que cada vegada que estaves per deixar de voler-ho, apareixia una estoneta amb promeses i al dia següent escombrava les seves petjades perquè no sabessis a on s'havia anat ... No ... no és així ... el que passa és que m'estic confonent. No és fàcil plorar en un planeta i que els teus llàgrimes facin brollar les roses en l'altre. Que en un planeta t'estimin i en l'altre ...
Però no puc canviar les coses; fondre els dos planetes. Sé que mantenint aquest ordre d'aquesta i de dolor, sense barrejar-los, podré sobreviure, com tots