Calen els partits polítics?

15/11/10 02:00 - Jordi Cerveraemail
Si les ideologies són tan primetes, cal omplir-se la boca de postulats teòrics i d'idees abrandades?


No sé, potser dec ser un romàntic i em devien marcar les pel·lícules d'aventures de la Sesión de tarde i dels programes dobles del diumenge a la tarda, però a hores d'ara em costa molt trobar una utilitat pràctica al paper dels polítics en la societat sense ser profundament crític i negatiu. I no cauré en la defensa fàcil, en la demagògia barata d'omplir-se la boca de proclames basades en postulats teòrics sobre la necessitat de la tasca política com a reguladora de les nostres vides. La teoria l'accepto, el que ja em costa més és assumir la pràctica. Com és possible que les ideologies polítiques siguin tan i tan primes que, posem per cas (qualsevol semblança amb la realitat és pura coincidència, és clar), un militant d'ERC es passi a Reagrupament i al cap de quatre dies s'apunti a Solidaritat? Com pot ser que un jovenet sense ofici ni benefici (tret de viure d'un correu electrònic que va enviar amb au fènix missatgera) renunciï a ERC i es passi a Convergència, partit que, a més, acull a so de bombo i platerets destacats membres del socialisme amb càrrec i responsabilitats? Com pot ser que després de governar plegats durant set anys, tothom renegui del pacte i digui que el fins fa quatre dies aliat és una mala influència i el pitjor company que es pot tenir a la vida?

La pregunta seria: si les ideologies són tan primetes que algú que pensa d'una manera es pot apuntar a l'oposició sense cap problema només buscant més responsabilitat o un càrrec, cal tenir partits polítics que s'omplin la boca de postulats teòrics i d'idees abrandades que, a més, varien segons el moment concret en què són verbalitzades? D'altra banda tenim el president de la Generalitat i tots els polítics que perden el nord quan els criden per anar al Polònia. Ja sé que s'ha de ser plural, obert i acceptar les crítiques amb un somriure, però d'aquí a fer el clown a la tele crec que hi va un abisme. Si tot s'hi val, si no hi ha ideologies i si el prestigi de les institucions i de les idees no val res, com pot ser que siguin tan i tan fariseus i s'esquincin les vestidures quan es presenten l'Ariel Santamaria i la Carmen de Mairena? Com a mínim són més sincers, no?

Sempre m'he fet aquesta pregunta. Es tan absurd dividir un país en classes, com en ideologies...com en pobres i rics, grassos i prims, etc. etc. etc.

Els partits, ja ho diu la paraula son per partir: dividir el que més cal ara es anar tots a una, siguem o pensem diferents.

Tambè crec que es falsa democràcia que tots, tan els que tenen uns coneixements, com els ignorants votin per igual el pes del seu vot sigui igual. Ja que molt d'aquests poden ser fàcilment manipulables i enganyats... es clar que enganyats ens poden enganyar a tots i de fet a tots ens han enganyat i mentit cínicament.

Ara estem en una partitocràcia i prevaleix la conveniència de partit que no pas l'interés comú, i així ens va.

Ens poden enganyar i ho fan. Lo trist és que persones amb criteri - i em costa molt d'entendre - s'autoenganyin. M'explicaré. Ahir, i des de far 36 anys, ens reunim al voltant d'una taula, els que fa molts més anys varem acabar els estudis en el col-legi dels Germans Maristes a Girona.
En un moment donat, en les converses, va sortir el tema polític. Dels quatre que participavem en el diàleg, tres van dir que segurament votarian a CiU i com és natural vaig dir-los que un servidor votaria una candidatura independentista.
Les opinions van ser contraposades ja que mentres ells creuen que l'indepedentisme actual (ERC) és una farsa, (totalment d'acord ) només queda una opció per votar a favor de Catalunya i aquesta és CiU.
Passo per alt els diferents punts de vista sobre aquesta opció. Crec que l'opinió que vaig donar sobre CiU i els Pujol, Mas, Duran Lleida, amb les contundents discrepàncies entre ells tant en qüestions posicionals polítiques com econòmiques, van ser suficients perquè almenys reflexionessin sobre lo que tots ens hi juguem fa tantíssims anys i que per desgràcia en podem palpar les conseqüències
En un moment donat varem coincidir però, que l'inmensa majoria dels mals que arrossagem quedarian solventats si disposessim dels 20 - 22 mil milions d'euros que Espanya ens roba anualment i que aquest expoli només podrá ser ser aturat quan per majoria absoluta i des del Parlament es pugui proclamar uniteralment la independència.

Varem posar-nos d'acord en el fet de que patim per desgràcia dos problemes que costarà resoldre. El primer, l'inscripció o militància dels independentistes en diferents grups polítics o assossiacions. És difícil d'entendre aquesta dispersió després de l'important manifestació del 10 M. on un milió de persones es manifestavan al crit de : independència ! Tothom vol ser capdavanter (malament !) i queda manifest un refrà espanyol que diu : " Cada puta por su casa " És ben trist.
El segón problema és que mai CiU acceptarà ser l'abanderat de l'independentisme tot i el flirteig paraulístic que a voltes n'ha fet i fa en Mas però que tot seguit ha estat negat i nega rotundament el seu soci de dretes espanyolistes Durán Lleida.
Desenganyeu-vos, els vaig dir. Si CiU governa mai ho farà amb la llestesa en que ho va fer el Regionalista Pujol, tot i que amb la seva campetxania i malabarismes, només va aconseguir adormir el sentiment catalanista i autoenganyar-nos amb la tàctica d'un "peix al cove" escarransit i insultant. Ara, quan CiU ha estat a l'oposició, és quan s'ha atrevit a dir en veu baixa paraules com " sobirania" ", concert econòmic " etc. Saben que MAI ho aconseguiran ja que el conjunt de les forçes polítiques espanyoles hi estan en contra a banda de que la Constitució espanyola és clara en aquest sentit.
CiU tornarà a practicar la política del seny i la prudència i totes les reivindicacions, al igual que van fer els 23 anys en que varen governar, es tornaran en covardia i renùncies.

Tot i que ho varen entendre, votarán CiU. No és aixó un autoengany ? No ho entenc.

El dubte per molts catalans és "independència" o CiU. Quan dic independència em refereixo sobretot al partit de Laporta (sobretot) o Carretero, i no pas a ERC.
Som molts els que volem la independència i el vot de la il•lusió ens diu que votem Laporta, però a la vegada hi ha la por a que aquests vots es perdin i això afavoreixi que torni a sortir un tripartit amb Montilla al capdavant. Si aquests vots que anirien cap a la independència acaben anant cap a CiU el mèrit serà tot del que ha fet ERC posant al capdavant de la Generalitat un espanyol que va trair l'Estatut, provocant ara la por a que això es repeteixi en tots aquells que estimen Catalunya.