La ràbia i el dolor

La ràbia o ira és una de les expressions emocionals menys acceptades, de fet, qui l'expressa sap que pot quedar etiquetatge i exclòs del grup només per treure alguna cosa que li menja dins, a més, aquesta mateixa expressió està molt lligada a perilloses formes de violència que, a causa de tanta repressió, exploten i gairebé sempre contra els que més estimem.
La ira és una forma d'encobriment del dolor, i aquí

toquem una altra emoció que, per por a allunyar-nos de la
posició de l'heroi i deixar-nos en debilitat, no
exterioritzem, pel que hem trobat a la ràbia i
l'hostilitat una forma d'expressar-la.

Així, quan algú està tot el dia en l'amargor,
maleint, enfurismat, ple d'hostilitat, estem davant
un ésser que de genolls ens crida: no se'm s'acostin, que
tinc tant dolor que no sé com fer! I els explico això,
no perquè el vegin en els altres, sinó perquè
reconeguem que quan ens fem servir en forma hostil,
quan estem de "a toc", quan ens enfurismats per
res, és un dolor segurament molt vell que s'ha tornat a
mostrar, i cal veure-ho. Quan ens permetem
responsabilitzar de manera que sentim, trobarem
formes vàlides i amoroses per viure, en cas contrari,
seguirem lluitant per no sentir. I els recordo que,
abans d'individus pensants o corporis, som éssers que
senten i que estan sentint sempre.

De tant en tant despojémonos de les disfresses de
Superman, Batman, o Batichica i trobem en Joan,
Pere o Maria i en ella, la humanitat que ens deixi
viure, sentir i no estar permanentment atropellats.
És bo recordar que el nostre cos somatitza les
emocions reprimides i que la seva major eina per
cridar l'atenció és el dolor físic.

El que jo no se es com cnalitzar ixa rabia sense que fasi cap mal.
Diuen que cop de puny dalt de una taula, podira haber evitat algun que altre infart.

Personalment, fa anys que faig servir risperidona, per la ràbia ... i així, fins que em mori.

Arco; es tan cert tot el que dius... A vegades, com més agreste es mostra un persona més necessita que l'estimin. La impossibilitat de fer arribar aquest crit afora de un mateix es el que provoca aquesta mena de rancúnia o ràbia que acaba fent mal a qui ho pateix.

Les persones cal que expressin els seus sentiments perquè aquests no acabin fent un tap per dins sempre a punt d'explotar.

Ja feia massa temps que no et veia per aquí!

Sí noi, crec que tots anem una mica empastillats

Que difícil és contenir la ràbia. Amb el pas del temps però s'aprén. És millor sempre explotar sense dir res però picant de mans una sola vegada, o respirar fons, o picant a terra també una vegada amb el peu.

La ràbia és com una olla de presió, no pots obrirla de cop, has de desfogar-te deixant anar el vapor poc a poc, dominar-te. No hi ha més remei que deixar-ho calmar tot, deixar-ho "secar", aleshores la ràbia desapareix com si fos pols.

Joan escrigué:Que difícil és contenir la ràbia. Amb el pas del temps però s'aprén. És millor sempre explotar sense dir res però picant de mans una sola vegada, o respirar fons, o picant a terra també una vegada amb el peu.

La ràbia és com una olla de presió, no pots obrirla de cop, has de desfogar-te deixant anar el vapor poc a poc, dominar-te. No hi ha més remei que deixar-ho calmar tot, deixar-ho "secar", aleshores la ràbia desapareix com si fos pols.

...Com s'aprend amb els anys, oi, Joan?...i tot i així sempre queden "flecos" de juventut