Últimos temas
Els Càtars
4 participantes
Pàgina 2 de 3
Pàgina 2 de 3 • 
1, 2, 3
Re: Els Càtars
Panter 26/10/10, 12:35 am
Lápida de María Negre, Marquesa de Blanchefort
Columna visigoda (donde se supone encontró los documentos)
Cruz cátara
Tumba nueva del Abad Sauniere (antes estaba en el cementerio)
Virgen de Lourdes sobre el pilar visigodo, puesto al revés
Villa Bethania
Torreón del château de Rennes
Panter- Nombre de missatges : 2858
Fecha de inscripción : 12/05/2010
Re: Els Càtars
Panter 27/10/10, 05:04 am
Castell de Villerouge-Termenès
És el castell dels càtars Villerouge-Termenès, Sobre el que van fer una bona reconstrucció, presentant-se com una fortalesa, acabada de sortir de les mans dels picapedrers i constructors.
El castell de Villerouge-Termenès, Del segle XIII, amb les seves torres emmerletades en les quatre cantonades, s'alça enmig del poble de Villerouge-Termenès, De manera que el seu accés és perfecte, per mitjà d'una rampa en la part nord, que condueix a una porta fortificada, amb les armes de l'arquebisbe Bernat de Farges, però més aviat va ser aquest castell dels càtars com a residència estiuenca dels seus amos , apinyant-se les cases del poble al seu voltant, a l'estil medieval de l'època ia menys de 25 metres del refrescant riu "Li Lou".
A la part alta de la muralla del castell de Villerouge-Termenès, La recorre el camí de ronda.
Des del 15 de juliol fins a finals d'agost de cada any, els habitants del poble, representen la vida al castell de Villerouge-Termenès, A "L'estiu medieval" amb gran fidelitat. Es projecten audiovisuals molt complets, amb vídeos, diapositives, maniquís vestits de l'època, com a exemple en la vida comuna dels càtars, s'exposarà també frescos murals rescatats recentment.
Igualment pot contemplar el visitant vaixelles medievals, com vestigis arqueològics trobats, que fan referència al castell de Villerouge-Termenès, Sent declarat aquest castell en la ruta dels càtars, monument històric l'any 1976.
A la sala de banquets, de l' castell de Villeruorge-Termenès es pot degustar la carn a l'estil medieval, en una llarga taula a aquest efecte, on no s'utilitzen forquilles ni plats, tan sols culleres, ganivets mitjalluna i escudelles, les boníssimes coques de pa sense llevat, servint-se la beguda en gobelets, gerres o càntirs.
Al pati de l' castell de Villerouge-Termenès, Va ser cremat viu a la foguera, l'últim perfecte dels càtars, Guillem Belibaste, el 24 d'agost de 1321, pel que aquest castell va adquirir aquesta nefasta fama en els temps actuals.
El visitant quedarà reconfortat visitant el poble de Villerouge-Termenès, Al peu mateix del castell el poble dels càtars, recorrent els seus tortuosos carrers d'època medieval, transportant a més de sis segles enrere, d'aquells atzarosos temps, visita obligada sens dubte seria l'església de Sant-Etienne, amb el seu retaule del segle XVI restaurat amb tot meravella.
Els que prefereixin provar la cuina dels càtares, fora del castell i poble de , Trobarà un bon restaurant a Ruffiac-des-Corbières, o bé en Duilhac, de camí cap a Perapertusa i si ho prefereix acostar-se a tastar la cuina regional a Cucugnan.
El castell de Villerouge Termenes es troba en un pintoresc poble del mateix nom i constitueix un altre lloc emblemàtic de la història Càtara.
És el castell dels càtars Villerouge-Termenès, Sobre el que van fer una bona reconstrucció, presentant-se com una fortalesa, acabada de sortir de les mans dels picapedrers i constructors.
El castell de Villerouge-Termenès, Del segle XIII, amb les seves torres emmerletades en les quatre cantonades, s'alça enmig del poble de Villerouge-Termenès, De manera que el seu accés és perfecte, per mitjà d'una rampa en la part nord, que condueix a una porta fortificada, amb les armes de l'arquebisbe Bernat de Farges, però més aviat va ser aquest castell dels càtars com a residència estiuenca dels seus amos , apinyant-se les cases del poble al seu voltant, a l'estil medieval de l'època ia menys de 25 metres del refrescant riu "Li Lou".
A la part alta de la muralla del castell de Villerouge-Termenès, La recorre el camí de ronda.
Des del 15 de juliol fins a finals d'agost de cada any, els habitants del poble, representen la vida al castell de Villerouge-Termenès, A "L'estiu medieval" amb gran fidelitat. Es projecten audiovisuals molt complets, amb vídeos, diapositives, maniquís vestits de l'època, com a exemple en la vida comuna dels càtars, s'exposarà també frescos murals rescatats recentment.
Igualment pot contemplar el visitant vaixelles medievals, com vestigis arqueològics trobats, que fan referència al castell de Villerouge-Termenès, Sent declarat aquest castell en la ruta dels càtars, monument històric l'any 1976.
A la sala de banquets, de l' castell de Villeruorge-Termenès es pot degustar la carn a l'estil medieval, en una llarga taula a aquest efecte, on no s'utilitzen forquilles ni plats, tan sols culleres, ganivets mitjalluna i escudelles, les boníssimes coques de pa sense llevat, servint-se la beguda en gobelets, gerres o càntirs.
Al pati de l' castell de Villerouge-Termenès, Va ser cremat viu a la foguera, l'últim perfecte dels càtars, Guillem Belibaste, el 24 d'agost de 1321, pel que aquest castell va adquirir aquesta nefasta fama en els temps actuals.
El visitant quedarà reconfortat visitant el poble de Villerouge-Termenès, Al peu mateix del castell el poble dels càtars, recorrent els seus tortuosos carrers d'època medieval, transportant a més de sis segles enrere, d'aquells atzarosos temps, visita obligada sens dubte seria l'església de Sant-Etienne, amb el seu retaule del segle XVI restaurat amb tot meravella.
Els que prefereixin provar la cuina dels càtares, fora del castell i poble de , Trobarà un bon restaurant a Ruffiac-des-Corbières, o bé en Duilhac, de camí cap a Perapertusa i si ho prefereix acostar-se a tastar la cuina regional a Cucugnan.
El castell de Villerouge Termenes es troba en un pintoresc poble del mateix nom i constitueix un altre lloc emblemàtic de la història Càtara.
Panter- Nombre de missatges : 2858
Fecha de inscripción : 12/05/2010
Re: Els Càtars
Panter 27/10/10, 05:55 am
Castell de Puillorenç
Abans d'arribar al castell de Puillorenç, Haurem recorregut un camí del jardí botànic, que s'estén abans d'arribar a Puillorenç, perfectament retolat, per poder identificar cada grup de plantes i arbusts.
Una vegada traspassada la porta d'entrada sud sota la seva barbacana, estarem davant la recepció del castell de Puillorenç, On estan a la nostra disposició, uns panells detallats de totes les estances del castell càtar.
El castell de Puillorenç s'alça a uns 700 metres sobre el nivell del mar, formant una xarxa de vigilància, organitzada pels càtars, les anomenades filles de Carcassona, com el castell d'Aguilar, Peyrepertuse, Quéribus, i Termes, controlant tota invasió que pogués venir de la Corona d'Aragó contra els càtars, i que el Tractat dels Pirineus, es van transformar tots ells, juntament amb el castell de Puillorenç, En prescindibles com castells càtars fronterers.
El castell de Puillorenç, Com la majoria dels castells càtars, va ser construït sobre la cresta de la muntanya, al voltant d'un primitiu torrassa d'origen romà, construint dues muralles bessones, la primera muralla de Puillorenç al voltant d'un ampli pati, la segona muralla amb la torrassa quadrangular i la seva torre de l'homenatge del segle X, posteriorment en el transcurs dels segles XIII i XVII, es van anar afegint defenses secundàries, utilitzant el castell de Puillorenç més modernament com a presó.
El castell de Puillorenç, Conté quatre torres rodones, amb un característic dentat dels seus merlets, en el seu costat nord se situen diverses poternes, la seva torre més sortint de la segona muralla és anomenat de la Dama Blanca, ja que existeix una llegenda d'aquest personatge neboda de Philippe de bel, la qual Dama Blanca, es passeja en les nits de lluna per tot el camí de ronda de les muralles, onejant les seves vaporosos vels al vent, per si algun visitant volgués presenciar les escapades d'aquesta senyora.
El castell de Puillorenç, Es troba enmig d'un circ de muntanyes, les vistes que poden gaudir els viatgers, són inigualables, com poques en la ruta dels càtars, sobre la Vall de la Santa Creu, i la muntanya del Canigó.
També i al peu mateix del castell de Puillorenç, Es troba el poble de Lapradelle, envoltat de pins, la seva església de Sant Laurent del segle XII i XVII, al mateix temps que un antic bosc real de "Fang amb 1.800 hectàrees d'extensió, que es poden recórrer en diversos circuits a peu .
Al pocs quilòmetres del castell de Puillorenç, Podem admirar la cova de Aguzou, així com els impressionants congostos de Sant Georges i Pierre Lys, practicant l'esport d'aigua viva, com a exemple d'activitats a la ruta dels càtars.
El Castell de Puillorenç (en occità Puèglhaurenç) és un castell d'Occitània, al departament de l'Aude (França), al cim del Mont Ardu a 697 m., del qual se'n poden veure encara unes restes bastant ben conservades. Al costat del poble de Puillorenç, i prop del poble de La Pradèla en el terme de La Pradèla, va ser durant quatre segles la fortalesa més meridional de França. Castell pedagògic per excelència, Puillorenç representa la plaça defensiva més completa.
Història
El nom apareix per primera vegada el 958 en una carta on Lotari I de França concedeix al monestir de Sant Miquel de Cuixà el territori prebostal de Puillorenç a la vall de Santa Creu. El document menciona també la presència d'una església de Sant Llorenç que serveix de refugi fortificat i elevat d'època carolíngia.
El castell primitiu, dit de Sant Lluc, fou bastit entre 958 i 986 dins d'una gran propietat cedida al monestir de Cuixà pel comte Sunifred II de Cerdanya i Besalú, i fou ampliat amb la gran muralla que encara subsistia als segles XI i XII, fou fortificat de nou i reparat al llarg del XIII.
El castell pertangué als senyors de Perapertusa i el primer conegut és Pere Català, vassall de Pere de Perapertusa el 1217. El 1229 pertanyia a Guillem de Perapertusa i el 1242 a Roger Català, fill de Guillem.
Càtars
El 1241 s'hi va allotjar Pere Paraire, diaca càtar de la Fenolleda. També s'hi refugiaren alguns perfectes el 1245 i 1246. Simó de Montfort mai no s'apoderà del castell
Domini francès
Cap el 1250 ja era en mans del rei Lluís IX de França i el 1255 el senescal de Carcassona va rebre l'ordre de Sant Lluís de fortificar-lo. El 1258 el tractat de Corbeil va assegurar el castell a França i el 1259 s'hi va establir una guarnició sota les ordres del senyor de la fortalesa Odó de Monteuil. El 1263 i cap el 1280 s'hi van fer obres.
Després del tractat dels Pirineus (1659), el castell, com els altres quatre fills de Carcassona, va perdre importància estratègica en deixar de ser fronterer i va acollir una guarnició de veterans fins a la Revolució durant la qual se l'abandona definitivament
Arquitectura
A l'exterior, és envoltat per un alt mur emmerletat amb torres semicirculars als angles. Una gran torre quadrada del segle X s'aixeca a l'angle nord-oest.
A l'interior, a la dreta del pati es veu les torres i l'antiga cisterna. Una rampa porta a una terrassa d'accés a l'edifici principal on es troben dues torres circulars i una de quadrada, la més elevada, coneguda com Torre de l'homenatge. La torre circular situada a l'oest es coneix com Torre de la Dama Blanca perquè s'hi va allotjar Blanca de Bourdon, neboda de Felip IV el Bell, en una parada durant un viatge.
Força ben conservada amb voltes de creueria que descansen sobre unes cartel·les prismàtiques i un arc cruciforme; un conducte vertical permet la comunicació per veu entre les diverses altures de la torre. Entre ambdues torres hi ha una cisterna que recull aigua de pluja i a dalt tres conductes situats a la cortina de la muralla amb un dels matacans que disposen de latrina.
Llegendes
Una llegenda conta que la Senyora Blanca, la neboda petita de Felip el Bell, ve durant les nits pàl·lides a passejar les seves vaporoses veles sobre el camí de ronda de les muralles desmantellades
Torre de la Dama Blanca
Torre del homenatge, la part mes alta del castell de Puillorenç
Abans d'arribar al castell de Puillorenç, Haurem recorregut un camí del jardí botànic, que s'estén abans d'arribar a Puillorenç, perfectament retolat, per poder identificar cada grup de plantes i arbusts.
Una vegada traspassada la porta d'entrada sud sota la seva barbacana, estarem davant la recepció del castell de Puillorenç, On estan a la nostra disposició, uns panells detallats de totes les estances del castell càtar.
El castell de Puillorenç s'alça a uns 700 metres sobre el nivell del mar, formant una xarxa de vigilància, organitzada pels càtars, les anomenades filles de Carcassona, com el castell d'Aguilar, Peyrepertuse, Quéribus, i Termes, controlant tota invasió que pogués venir de la Corona d'Aragó contra els càtars, i que el Tractat dels Pirineus, es van transformar tots ells, juntament amb el castell de Puillorenç, En prescindibles com castells càtars fronterers.
El castell de Puillorenç, Com la majoria dels castells càtars, va ser construït sobre la cresta de la muntanya, al voltant d'un primitiu torrassa d'origen romà, construint dues muralles bessones, la primera muralla de Puillorenç al voltant d'un ampli pati, la segona muralla amb la torrassa quadrangular i la seva torre de l'homenatge del segle X, posteriorment en el transcurs dels segles XIII i XVII, es van anar afegint defenses secundàries, utilitzant el castell de Puillorenç més modernament com a presó.
El castell de Puillorenç, Conté quatre torres rodones, amb un característic dentat dels seus merlets, en el seu costat nord se situen diverses poternes, la seva torre més sortint de la segona muralla és anomenat de la Dama Blanca, ja que existeix una llegenda d'aquest personatge neboda de Philippe de bel, la qual Dama Blanca, es passeja en les nits de lluna per tot el camí de ronda de les muralles, onejant les seves vaporosos vels al vent, per si algun visitant volgués presenciar les escapades d'aquesta senyora.
El castell de Puillorenç, Es troba enmig d'un circ de muntanyes, les vistes que poden gaudir els viatgers, són inigualables, com poques en la ruta dels càtars, sobre la Vall de la Santa Creu, i la muntanya del Canigó.
També i al peu mateix del castell de Puillorenç, Es troba el poble de Lapradelle, envoltat de pins, la seva església de Sant Laurent del segle XII i XVII, al mateix temps que un antic bosc real de "Fang amb 1.800 hectàrees d'extensió, que es poden recórrer en diversos circuits a peu .
Al pocs quilòmetres del castell de Puillorenç, Podem admirar la cova de Aguzou, així com els impressionants congostos de Sant Georges i Pierre Lys, practicant l'esport d'aigua viva, com a exemple d'activitats a la ruta dels càtars.
El Castell de Puillorenç (en occità Puèglhaurenç) és un castell d'Occitània, al departament de l'Aude (França), al cim del Mont Ardu a 697 m., del qual se'n poden veure encara unes restes bastant ben conservades. Al costat del poble de Puillorenç, i prop del poble de La Pradèla en el terme de La Pradèla, va ser durant quatre segles la fortalesa més meridional de França. Castell pedagògic per excelència, Puillorenç representa la plaça defensiva més completa.
Història
El nom apareix per primera vegada el 958 en una carta on Lotari I de França concedeix al monestir de Sant Miquel de Cuixà el territori prebostal de Puillorenç a la vall de Santa Creu. El document menciona també la presència d'una església de Sant Llorenç que serveix de refugi fortificat i elevat d'època carolíngia.
El castell primitiu, dit de Sant Lluc, fou bastit entre 958 i 986 dins d'una gran propietat cedida al monestir de Cuixà pel comte Sunifred II de Cerdanya i Besalú, i fou ampliat amb la gran muralla que encara subsistia als segles XI i XII, fou fortificat de nou i reparat al llarg del XIII.
El castell pertangué als senyors de Perapertusa i el primer conegut és Pere Català, vassall de Pere de Perapertusa el 1217. El 1229 pertanyia a Guillem de Perapertusa i el 1242 a Roger Català, fill de Guillem.
Càtars
El 1241 s'hi va allotjar Pere Paraire, diaca càtar de la Fenolleda. També s'hi refugiaren alguns perfectes el 1245 i 1246. Simó de Montfort mai no s'apoderà del castell
Domini francès
Cap el 1250 ja era en mans del rei Lluís IX de França i el 1255 el senescal de Carcassona va rebre l'ordre de Sant Lluís de fortificar-lo. El 1258 el tractat de Corbeil va assegurar el castell a França i el 1259 s'hi va establir una guarnició sota les ordres del senyor de la fortalesa Odó de Monteuil. El 1263 i cap el 1280 s'hi van fer obres.
Després del tractat dels Pirineus (1659), el castell, com els altres quatre fills de Carcassona, va perdre importància estratègica en deixar de ser fronterer i va acollir una guarnició de veterans fins a la Revolució durant la qual se l'abandona definitivament
Arquitectura
A l'exterior, és envoltat per un alt mur emmerletat amb torres semicirculars als angles. Una gran torre quadrada del segle X s'aixeca a l'angle nord-oest.
A l'interior, a la dreta del pati es veu les torres i l'antiga cisterna. Una rampa porta a una terrassa d'accés a l'edifici principal on es troben dues torres circulars i una de quadrada, la més elevada, coneguda com Torre de l'homenatge. La torre circular situada a l'oest es coneix com Torre de la Dama Blanca perquè s'hi va allotjar Blanca de Bourdon, neboda de Felip IV el Bell, en una parada durant un viatge.
Força ben conservada amb voltes de creueria que descansen sobre unes cartel·les prismàtiques i un arc cruciforme; un conducte vertical permet la comunicació per veu entre les diverses altures de la torre. Entre ambdues torres hi ha una cisterna que recull aigua de pluja i a dalt tres conductes situats a la cortina de la muralla amb un dels matacans que disposen de latrina.
Llegendes
Una llegenda conta que la Senyora Blanca, la neboda petita de Felip el Bell, ve durant les nits pàl·lides a passejar les seves vaporoses veles sobre el camí de ronda de les muralles desmantellades
Torre de la Dama Blanca
Torre del homenatge, la part mes alta del castell de Puillorenç
Panter- Nombre de missatges : 2858
Fecha de inscripción : 12/05/2010
Re: Els Càtars
Panter 28/10/10, 04:22 am
Castell d'Arques
El castell d'Arques, a prop del castell de Quillan, és fàcilment visitable, en construir en un terreny pla, el seu recinte quadrangular del segle XIII i XIV, envoltant a una torre amb garites en els seus quatre costats, a 24 metres d'altura, és una obra mestra del gòtic, que es contempla assíduament en la ruta dels càtars, restaurant-el castell d'Arques recentment, respectant sempre la seva antiga configuració.
Hi ha una exposició permanent del castell dels càtars d'Arques, al poble, a la casa natal de l'historiat sobre el catarisme, "Déodat Roché" (1877-1978).
Sobre la porta d'arc rebaixat del castell d'Arques, es troba l'escut heràldic de la família Voisins.
Es poden distingir en la torre de sud-oest del castell d'Arques, dues plantes d'habitatge, de voltes ogivals i rosassa, més unes finestres adornades amb motius trilobulats.
A la torre sud-est del castell d'Arques, un altre blasó en la seva façana, així com unes escales de cargol i un doble contrafort, similar en tots els castells càtars.
A la paret nord del castell d'Arques, uns vestigis de xemeneia interior del recinte, amb dues obertures triangulars, així com restes de la base d'una porta arran de terra.
Una altra torre del castell d'Arques, a 25 metres de terra, de quatre plantes, les dues primeres amb voltes ogivals, i la quarta principal de defensa.
A la façana sud del castell d'Arques, s'obre una porta d'entrada baixa, i en la seva façana oriental, hi ha una finestra decorada per columnillas rematades amb un adorn multilobular.
Es dóna la circumstància que en aquest castell d'Arques, en temps una mica més recents, es va detenir una dona de 60 anys per la Inquisició, acusada de bruixeria, pel que va ser cremada viva en la foguera, encara que això no tingués res a veure amb els càtars.
[color=#000]Prop del [color=#000]castell d'Arques[color=#000], se situava la frontera del Llenguadoc, amb la Corona d'Aragó, així com els cinc castells càtars, anomenats els cinc fills de Carcassona, és a dir, el Castell d'Aguilar, Perapertusa, Puillorenç, Quéribus i Termes, per el que en desaparèixer, aquesta frontera pel Tractat dels Pirineus, el castell d'Arques, va deixar de ser important, com a castell fronterer dels càtars
El castell d'Arques, a prop del castell de Quillan, és fàcilment visitable, en construir en un terreny pla, el seu recinte quadrangular del segle XIII i XIV, envoltant a una torre amb garites en els seus quatre costats, a 24 metres d'altura, és una obra mestra del gòtic, que es contempla assíduament en la ruta dels càtars, restaurant-el castell d'Arques recentment, respectant sempre la seva antiga configuració.
Hi ha una exposició permanent del castell dels càtars d'Arques, al poble, a la casa natal de l'historiat sobre el catarisme, "Déodat Roché" (1877-1978).
Sobre la porta d'arc rebaixat del castell d'Arques, es troba l'escut heràldic de la família Voisins.
Es poden distingir en la torre de sud-oest del castell d'Arques, dues plantes d'habitatge, de voltes ogivals i rosassa, més unes finestres adornades amb motius trilobulats.
A la torre sud-est del castell d'Arques, un altre blasó en la seva façana, així com unes escales de cargol i un doble contrafort, similar en tots els castells càtars.
A la paret nord del castell d'Arques, uns vestigis de xemeneia interior del recinte, amb dues obertures triangulars, així com restes de la base d'una porta arran de terra.
Una altra torre del castell d'Arques, a 25 metres de terra, de quatre plantes, les dues primeres amb voltes ogivals, i la quarta principal de defensa.
A la façana sud del castell d'Arques, s'obre una porta d'entrada baixa, i en la seva façana oriental, hi ha una finestra decorada per columnillas rematades amb un adorn multilobular.
Es dóna la circumstància que en aquest castell d'Arques, en temps una mica més recents, es va detenir una dona de 60 anys per la Inquisició, acusada de bruixeria, pel que va ser cremada viva en la foguera, encara que això no tingués res a veure amb els càtars.
[color=#000]Prop del [color=#000]castell d'Arques[color=#000], se situava la frontera del Llenguadoc, amb la Corona d'Aragó, així com els cinc castells càtars, anomenats els cinc fills de Carcassona, és a dir, el Castell d'Aguilar, Perapertusa, Puillorenç, Quéribus i Termes, per el que en desaparèixer, aquesta frontera pel Tractat dels Pirineus, el castell d'Arques, va deixar de ser important, com a castell fronterer dels càtars
Panter- Nombre de missatges : 2858
Fecha de inscripción : 12/05/2010
Re: Els Càtars
Panter 28/10/10, 04:53 am
Castell de Queribus
A 39 quilòmetres de Perpinyà, ens donarem de morros amb un dels castells més representatius de les rutes càtares, ja que en un formidable cim de muntanya, podem contemplar la imponent figura del castell de Quéribus, inexpugnable per ser la continuació de la muntanya en que va ser construït, sent dels més bells castells càtars.
Tot i així al castell de Quéribus s'accedeix per una carretera gairebé al peu del mateix, on podem veure, el castell de Quérib, a uns 800 metres sobre el nivell del mar, la construcció és de 250 metres de llarg, ocupant tot l'espai de aquest impressionant pic, pròxim a Cucugnam i Maury a 3 quilòmetres de distància només.
L'avantatge del castell de Quéribus va ser important per als càtars, per l'escarpat del lloc a defensar, a més de la seva ferma construcció que encara es pot contemplar, impressionants murs de Quéribus. que aprofitant les roques que l'envolten, era molt difícil la seva assalt.
És destacable en el castell de Quéribus, la sala gòtica restaurada al segle XV, on probablement es va situar la capella de Sant Lluís, utilitzada pels càtars. En Quéribus es pot veure encara la Sala del Pilar, per la seva gruixuda columna llisa del capitell sorgeixen els nervis de creueria gòtica que es creuaven en el sostre.
Al castell de Quéribus i en la seva torre s'admiren les originals finestres que li donen un aire primitiu, sobre una espitllera per on llançaven els seus dards els arquers, es poden veure encara les seves diverses escales de pedra, la xemeneia on encenien el foc en els dies d'hivern, així com el seu gran pati.
No obstant la inexpugnabilitat del castell de Quéribus, es va lliurar als croats, gairebé sense resistència, el senescal de Carcassona, fet encara inexplicable, on els historiadors no es posen d'acord.
Un cop els visitants hagin arribat al castell de Quéribus amb la magnífica vista panoràmica, que es presenta davant els seus ulls, del que forma part la regió càtara.
[color=#000]En efecte des de la imponent alçada del [color=#000]castell [color=#000] la seva amplitud i bellesa, el Rosselló, Albesa, el Canigó, el Puigmal, i àdhuc la vista pot estendre's més en la llunyania, en contemplar el mar Mediterrani, en el fons d'aquest conjunt de paisatges.
Després de la contemplació tant en perspectiva com in situ del castell de Quéribus, el viatger trobarà hotels i restaurants a Cucugnam (Aude), Sant Pau de Fenolleda, Perpinyà, i si ho prefereix alguna cosa més lluny en Quillan.
Capital de l'Església herètica del Rasès, el castell de Queribús acollí els càtars que s'hi varen refugiar després de la caiguda de Montsegur (març de 1244).
La que fou darrera fortalesa occitana, defensada per Xacbert de Baberà, continuà resistínt fins el març de 1256. Segons sembla, una traïció d'un antic company d'armes, obligà al cavaller Xacbert a rendir el castell al senescal del Rei de França.
Poc després, la signatura del tractat de Corbeil (maig de 1258) entre Lluís IX i Jaume I, convertí Queribús en fortalesa reial de frontera.
Finalment, arran del tractat dels Pirineus (1659), el castell perdé tot el seu valor estratègic- defensiu i fou abandonat.
A 39 quilòmetres de Perpinyà, ens donarem de morros amb un dels castells més representatius de les rutes càtares, ja que en un formidable cim de muntanya, podem contemplar la imponent figura del castell de Quéribus, inexpugnable per ser la continuació de la muntanya en que va ser construït, sent dels més bells castells càtars.
Tot i així al castell de Quéribus s'accedeix per una carretera gairebé al peu del mateix, on podem veure, el castell de Quérib, a uns 800 metres sobre el nivell del mar, la construcció és de 250 metres de llarg, ocupant tot l'espai de aquest impressionant pic, pròxim a Cucugnam i Maury a 3 quilòmetres de distància només.
L'avantatge del castell de Quéribus va ser important per als càtars, per l'escarpat del lloc a defensar, a més de la seva ferma construcció que encara es pot contemplar, impressionants murs de Quéribus. que aprofitant les roques que l'envolten, era molt difícil la seva assalt.
És destacable en el castell de Quéribus, la sala gòtica restaurada al segle XV, on probablement es va situar la capella de Sant Lluís, utilitzada pels càtars. En Quéribus es pot veure encara la Sala del Pilar, per la seva gruixuda columna llisa del capitell sorgeixen els nervis de creueria gòtica que es creuaven en el sostre.
Al castell de Quéribus i en la seva torre s'admiren les originals finestres que li donen un aire primitiu, sobre una espitllera per on llançaven els seus dards els arquers, es poden veure encara les seves diverses escales de pedra, la xemeneia on encenien el foc en els dies d'hivern, així com el seu gran pati.
No obstant la inexpugnabilitat del castell de Quéribus, es va lliurar als croats, gairebé sense resistència, el senescal de Carcassona, fet encara inexplicable, on els historiadors no es posen d'acord.
Un cop els visitants hagin arribat al castell de Quéribus amb la magnífica vista panoràmica, que es presenta davant els seus ulls, del que forma part la regió càtara.
[color=#000]En efecte des de la imponent alçada del [color=#000]castell [color=#000] la seva amplitud i bellesa, el Rosselló, Albesa, el Canigó, el Puigmal, i àdhuc la vista pot estendre's més en la llunyania, en contemplar el mar Mediterrani, en el fons d'aquest conjunt de paisatges.
Després de la contemplació tant en perspectiva com in situ del castell de Quéribus, el viatger trobarà hotels i restaurants a Cucugnam (Aude), Sant Pau de Fenolleda, Perpinyà, i si ho prefereix alguna cosa més lluny en Quillan.
Capital de l'Església herètica del Rasès, el castell de Queribús acollí els càtars que s'hi varen refugiar després de la caiguda de Montsegur (març de 1244).
La que fou darrera fortalesa occitana, defensada per Xacbert de Baberà, continuà resistínt fins el març de 1256. Segons sembla, una traïció d'un antic company d'armes, obligà al cavaller Xacbert a rendir el castell al senescal del Rei de França.
Poc després, la signatura del tractat de Corbeil (maig de 1258) entre Lluís IX i Jaume I, convertí Queribús en fortalesa reial de frontera.
Finalment, arran del tractat dels Pirineus (1659), el castell perdé tot el seu valor estratègic- defensiu i fou abandonat.
Panter- Nombre de missatges : 2858
Fecha de inscripción : 12/05/2010
Panter- Nombre de missatges : 2858
Fecha de inscripción : 12/05/2010
Re: Els Càtars
Panter 31/10/10, 02:31 am
Castell de Menerbes
Menerbes amb el seu castell mereix especial interès, per ser un bastió avançat enfront de les tropes dels croats, ja que és el lloc més oriental del Llenguadoc, entre els rius Cesse i Brian.
Jugant un important paper el seu el castell de Menerbes, en la lluita càtara contra l'invasor, bé és veritat que l' castell de Menerbes, tan sols es conserva una torre emmerletada, però val la pena endinsar-se en la petita vila de Menerbes, per la qual intricat dels seus carrerons del més pur estil medieval conservades magníficament, on cada pedra pot parlar per si mateixa de la seva turbulenta història.
El castell de Menerbes càtar, va ser defensat pel vescomte Guillén, enfront de les tropes de Simó de Montfort, en una aferrissada lluita, saldant-se aquesta amb una gran mortaldat entre els dos bàndols, fins que es va permetre a Guillem i la seva família, abandonar el castell, ja que no era càtar, però fets presoners 140 perfectes i seguidors càtars, per als que van disposar una gran foguera en el lloc de Cesse, ells mateixos es van llançar a les flames.
Un visita interessant pot ser l'església romànica del segle XI de Sant Esteve, així com el pou d'aigua anomenat Potz Sant rústica Dins Brian, d'on s'aprovisionava la ciutat i el seu castell, fins que els croats van tallar tot subministrament del preat líquid.
Enfront de l'església romànica, hi ha la plaça on modernament es va erigir el deixant de "lenhier" monòlit, amb la figura d'un colom volant, feta en buit, que traspassa la pedra, i com un dels símbols càtars, amb una llarga inscripció d'una banda, i per l'altre en grans lletres es pot llegir "ALS Càtars 1210", obra de l'escultor Jean-Luc-Severac, en commemoració dels fets històrics que van tenir com a escena el castell de Menerbes lloc tan emblemàtic.
Al final d'una de les carrerons de Menerbes, hi ha el museu de Husepel, on s'exposen una sèrie de diorames, així com figuretes representatives dels personatges participants en l'assalt al castell càtar, amb tot detall, posant a disposició dels visitants una guia explicativa en diversos idiomes.
Vilanava de Menerbés (nom occità; la forma oficial francesa és Villeneuve-Minervois) és una vila del Menerbès, a la regió del Llenguadoc-Rosselló, al departament de l'Aude, dins el districte de Narbona i el cantó de Peiriac de Menerbés. La ciutat, a l'entrada de la vall de Clamós i al peu de la Muntanya Negra (la Montanha Negra), té 824 habitants i està a quasi 200 metres sobre el nivell del mar. El terme té 2.385 hectàrees.
El seu origen fou un castell del segle IX que defensava l'entrada a la vall i del qual encara es veuen algunes restes, però la major part fou destruïda i al seu lloc hi ha l'església de Sant Esteve, abans capella del castell. Possessió dels vescomtes de Menerba, va passar al segle XIII al capítol de la Catedral de Carcassona i es va dir Vilanova dels Canonges. La senyoria es féu més gran per donacions del rei Lluís IX amb les espoliacions als senyors albigesos.
La vila es caracteritza per tres monuments, dos d'ells neolítics, coneguts com els dòlmens de Vilanava de Menerbés. El primer és el Palet de Rotllan o de l'Home Vell, que també s'anomena dolmen de Jargantièra, que la llegenda atribueix a Rotllan, el nebot de Carlemany. Un segon dolmen és conegut com la Tomba de Rotllan, és del tercer mil·lenni abans de Crist i fou restaurat el 1972; s'hi van trobar ossos i objectes de sílex. Un dolmen del mateix nom existeix en una altra vila no gaire llunyana (Pepius). És a prop del Palet de Rotllan. El tercer és el dolmen de Ròcatraucada, un megàlit que domina unes ruïnes amb el mateix nom, que seria una tomba col·lectiva del tercer mil·lenni abans de Crist; s'hi van trobar pots, i braçalets de coure i bronze; la part superior va desaparèixer i la tomba està descoberta
Molí de Vilanava de Menerbés
Vescomtat de Menerba
Menerba fou un vescomtat feudal d'Occitània a França, sorgit com a part del vescomtat de Narbona, del que era una dependència feudal. El seu centre fou el castell de Menerba (Minerve en francès) a la confluència dels rius Cessa i Brian. El 854 ja s'esmenta un vescomte dels comtes de Narbona al Menerbès, anomenat Berard. El 873 un comte anomenat Isembert (a Narbona governaven Francó I i Alaric), va delegar un missus de nom Salomó que va actuar en un judici (cal no confondre'l amb Salomó comte de Cerdanya). Vers el 990 el vescomtat va agafar forma com a delegació dels vescomtes de Narbona i poc després Guillem I, fill del vescomte Ramon, apareix actuant com a vescomte. Va iniciar una dinastia vescomtal pròpia i hereditària que va continuar el seu fill Ramon i després el fill d'aquest Bernat. Aquest es va casar amb Agnès i al morir cap el 1125 va deixar dos fills anomenats Pons i Guillem. El primer es creu que fou el vescomte titular però va viure molts anys a la cort castellana amb el rei Alfons VII de Castella i se'l va conèixer allí com a Rodrigo González de Lara, i mes tard a la cort de Ferran II de Lleó (1140-1161) on va rebre la senyoria de Sandoval i fou a mes governador de Lleó i alferes del rei; es va casar amb Estefania d'Urgell vídua de Fernando Garcíez, i no va deixar successió. Guillem, el seu germà, va rebre el 1125 la senyoria d'Olargues i des el 1135 al menys va regir el vescomtat que devia heretar a la mort del seu germà; es va casar amb Garsenda i va morir el 1166 . Va deixar un fill anomenat Pons (I d'Olargues) que va governar la senyoria d'Olargues i potser el vescomtat. El seu fill Pons II d'Olargues el va seguir i després el fill d'aquest Guillem Bernat. A Menerba s'esmenten Guillem III i Guillem IV. El 1210 Simó de Montfort va assetjar el castell de Menerba, el va conquerir (22 de juliol), va cremar vius uns 150 albigesos, i poc després va confiscar el vescomtat. Guillem IV es va fer cavaller hospitalari el 1215 però no va tardar en revoltar-se aliat amb Ramon VIII de Tolosa, fins que va morir el 1219 i el vescomtat va passar als Trencavell vescomtes de Besiers i Carcassona. Guillem V, el seu fill, va participar a la rebel·lió dels Trencavell el 1240 i després va anar amb el rei francès Sant Lluís a Terra Santa
Menerbes amb el seu castell mereix especial interès, per ser un bastió avançat enfront de les tropes dels croats, ja que és el lloc més oriental del Llenguadoc, entre els rius Cesse i Brian.
Jugant un important paper el seu el castell de Menerbes, en la lluita càtara contra l'invasor, bé és veritat que l' castell de Menerbes, tan sols es conserva una torre emmerletada, però val la pena endinsar-se en la petita vila de Menerbes, per la qual intricat dels seus carrerons del més pur estil medieval conservades magníficament, on cada pedra pot parlar per si mateixa de la seva turbulenta història.
El castell de Menerbes càtar, va ser defensat pel vescomte Guillén, enfront de les tropes de Simó de Montfort, en una aferrissada lluita, saldant-se aquesta amb una gran mortaldat entre els dos bàndols, fins que es va permetre a Guillem i la seva família, abandonar el castell, ja que no era càtar, però fets presoners 140 perfectes i seguidors càtars, per als que van disposar una gran foguera en el lloc de Cesse, ells mateixos es van llançar a les flames.
Un visita interessant pot ser l'església romànica del segle XI de Sant Esteve, així com el pou d'aigua anomenat Potz Sant rústica Dins Brian, d'on s'aprovisionava la ciutat i el seu castell, fins que els croats van tallar tot subministrament del preat líquid.
Enfront de l'església romànica, hi ha la plaça on modernament es va erigir el deixant de "lenhier" monòlit, amb la figura d'un colom volant, feta en buit, que traspassa la pedra, i com un dels símbols càtars, amb una llarga inscripció d'una banda, i per l'altre en grans lletres es pot llegir "ALS Càtars 1210", obra de l'escultor Jean-Luc-Severac, en commemoració dels fets històrics que van tenir com a escena el castell de Menerbes lloc tan emblemàtic.
Al final d'una de les carrerons de Menerbes, hi ha el museu de Husepel, on s'exposen una sèrie de diorames, així com figuretes representatives dels personatges participants en l'assalt al castell càtar, amb tot detall, posant a disposició dels visitants una guia explicativa en diversos idiomes.
Vilanava de Menerbés (nom occità; la forma oficial francesa és Villeneuve-Minervois) és una vila del Menerbès, a la regió del Llenguadoc-Rosselló, al departament de l'Aude, dins el districte de Narbona i el cantó de Peiriac de Menerbés. La ciutat, a l'entrada de la vall de Clamós i al peu de la Muntanya Negra (la Montanha Negra), té 824 habitants i està a quasi 200 metres sobre el nivell del mar. El terme té 2.385 hectàrees.
El seu origen fou un castell del segle IX que defensava l'entrada a la vall i del qual encara es veuen algunes restes, però la major part fou destruïda i al seu lloc hi ha l'església de Sant Esteve, abans capella del castell. Possessió dels vescomtes de Menerba, va passar al segle XIII al capítol de la Catedral de Carcassona i es va dir Vilanova dels Canonges. La senyoria es féu més gran per donacions del rei Lluís IX amb les espoliacions als senyors albigesos.
La vila es caracteritza per tres monuments, dos d'ells neolítics, coneguts com els dòlmens de Vilanava de Menerbés. El primer és el Palet de Rotllan o de l'Home Vell, que també s'anomena dolmen de Jargantièra, que la llegenda atribueix a Rotllan, el nebot de Carlemany. Un segon dolmen és conegut com la Tomba de Rotllan, és del tercer mil·lenni abans de Crist i fou restaurat el 1972; s'hi van trobar ossos i objectes de sílex. Un dolmen del mateix nom existeix en una altra vila no gaire llunyana (Pepius). És a prop del Palet de Rotllan. El tercer és el dolmen de Ròcatraucada, un megàlit que domina unes ruïnes amb el mateix nom, que seria una tomba col·lectiva del tercer mil·lenni abans de Crist; s'hi van trobar pots, i braçalets de coure i bronze; la part superior va desaparèixer i la tomba està descoberta
Molí de Vilanava de Menerbés
Vescomtat de Menerba
Menerba fou un vescomtat feudal d'Occitània a França, sorgit com a part del vescomtat de Narbona, del que era una dependència feudal. El seu centre fou el castell de Menerba (Minerve en francès) a la confluència dels rius Cessa i Brian. El 854 ja s'esmenta un vescomte dels comtes de Narbona al Menerbès, anomenat Berard. El 873 un comte anomenat Isembert (a Narbona governaven Francó I i Alaric), va delegar un missus de nom Salomó que va actuar en un judici (cal no confondre'l amb Salomó comte de Cerdanya). Vers el 990 el vescomtat va agafar forma com a delegació dels vescomtes de Narbona i poc després Guillem I, fill del vescomte Ramon, apareix actuant com a vescomte. Va iniciar una dinastia vescomtal pròpia i hereditària que va continuar el seu fill Ramon i després el fill d'aquest Bernat. Aquest es va casar amb Agnès i al morir cap el 1125 va deixar dos fills anomenats Pons i Guillem. El primer es creu que fou el vescomte titular però va viure molts anys a la cort castellana amb el rei Alfons VII de Castella i se'l va conèixer allí com a Rodrigo González de Lara, i mes tard a la cort de Ferran II de Lleó (1140-1161) on va rebre la senyoria de Sandoval i fou a mes governador de Lleó i alferes del rei; es va casar amb Estefania d'Urgell vídua de Fernando Garcíez, i no va deixar successió. Guillem, el seu germà, va rebre el 1125 la senyoria d'Olargues i des el 1135 al menys va regir el vescomtat que devia heretar a la mort del seu germà; es va casar amb Garsenda i va morir el 1166 . Va deixar un fill anomenat Pons (I d'Olargues) que va governar la senyoria d'Olargues i potser el vescomtat. El seu fill Pons II d'Olargues el va seguir i després el fill d'aquest Guillem Bernat. A Menerba s'esmenten Guillem III i Guillem IV. El 1210 Simó de Montfort va assetjar el castell de Menerba, el va conquerir (22 de juliol), va cremar vius uns 150 albigesos, i poc després va confiscar el vescomtat. Guillem IV es va fer cavaller hospitalari el 1215 però no va tardar en revoltar-se aliat amb Ramon VIII de Tolosa, fins que va morir el 1219 i el vescomtat va passar als Trencavell vescomtes de Besiers i Carcassona. Guillem V, el seu fill, va participar a la rebel·lió dels Trencavell el 1240 i després va anar amb el rei francès Sant Lluís a Terra Santa
Panter- Nombre de missatges : 2858
Fecha de inscripción : 12/05/2010
Re: Els Càtars
Panter 31/10/10, 02:54 am
Castell de Carcassona
Es pot arribar a Carcassona, bé per avió, a l'aeroport al costat de la ciutat, o per autopista, "L'Autorute des Deux Mers" Autopista dels dos mars, ja que aquesta enllaça per l'oest a la vora del mar Atlàntic i per l'est, al mar Mediterrani.
Ja des de l'autopista, conforme ens anem apropant, es pot albirar la immensa mola dels seus dobles muralles amb tres metres de gruix, i tres quilòmetres de longitud, declarada com a patrimoni mundial per la UNESCO el 1997, i una de les més ben conservades d'Europa .
Els murs de Carcassona, emmerletats, en algunes de les torres amb el característic teulada en punta, sota el qual i suportats per voladissos encara es poden veure els matacans de fusta, pels quals es llançaven pedres i tot tipus d'objectes contundents contra els atacants , sembrats tots els seus murs per espitlleres, a fi de poder llançar fletxes els arquers, però entre les dues muralles existia un espai lliure, a fi de dificultar el moviment dels invasors en cas de traspassar la primera muralla.
Coronaven els murs de Carcassona, 53 torres, les principals d'elles eren la de Saint Nazaire i la seva barbacana, la del Tresor, mostrant les seves finestres d'estil gòtic, la crida de la Justícia, on potser va estar el tribunal de la Inquisició amb els seus masmorres on el defensor de Carcassona, Trencavel, es va refugiar durant els atacs, juntament amb la família, la torre del Bisbe, quadrada entre tots dos murs, flanquejades seves cantonades per talaies.
Importants són les portes de la Cité, Narbona orientada cap a la Mediterrània, Aude per la seva proper riu del mateix nom, la porta de Burgo o Rodez mirant al nord i la de Saint Nazaire amb la torre del seu mateix nom.
La ciutat que alberga Carcassona, anomenada La Cité, veritable joia de la ciutat, ja que conserva tot el tipisme de l'edat mitjana, amb els seus tortuosos carrers, podent sense esforç trasportarte als temps de llavors.
Mereix ser visita la Basílica de Saint Nazaire gòtica, extramurs, anomenada la joia de la Cité i els seus magnífiques vidrieres dels segles XIII i XIV representant la vida de Crist i els seus deixebles, l'església de Sant Miquel, o la catedral nova de Vicenç.
Hi ha una curiosa llegenda sobre el nom de Carcassona, estant assetjada durant cinc anys per Carlemany, defensada per un àrab, que en morir al sisè any, la seva esposa anomenada Carcas, va fingir tenir encara molts queviures per a resistir, despenjant un porc, i un sac de blat, de manera que Carlemany creient ja inútil continuar el setge, va aixecar el lloc, els de la ciutat, veient marxar l'exèrcit de Carlemany, van repicar les campanes de tota la Cité, pel que al sentir-va exclamar, "Carcas Sona".
Situada a la vora del riu Aude i envoltada per poderoses muralles, la ciutat de Carcassona posseeix un interessant Château Comtal, protagonista al llarg dels segles d'importants esdeveniments històrics. Va ser el vescomte Bernard-Anton de Trencavel qui, al començament del segle XII, va decidir abandonar l'antiga residència familiar del Château Narbonnaise, emplaçat al costat de la Porta Narbonense, per instal.lar-se al Château Comtal, situat en l'extremitat occidental de l'esperó rocós, en el punt més alt de la Cité. La nova residència comtal va sorgir sobre les restes d'edificis del període romà, com demostren els mosaics gal-romans descoberts en els fonaments.
El Castell Comtal s'articulava en dos edificis d'una sola planta, dominats per una torre quadrada i disposats en angle recte al voltant d'un pati tancat a l'est per una estacada, reconstruïda en la dècada dels anys cinquanta del segle XX. Des del pati avui es poden veure les parts més antigues del castell, caracteritzades per arquitectures medievals romàniques i gòtiques: l'ala occidental, l'ala sud i la planta baixa de la "Tour Pinti", una torre de vigilància de deu pisos i 28 metres d'alçada. Del pati principal es passa després al pati "de Migdia ", en el seu origen una gran habitació demolida al segle XV: d'ella queden les monumentals xemeneies i el paviment de lastrones.
En 1150 en el costat nord es va construir la capella privada dels vescomtes, la Capella de Santa Maria, de la qual es conserven les restes de l'absis.
L'espai ocupat abans pel castell era molt més petit que l'actual: reconstruït i ampliat diverses vegades al llarg dels segles, el castell va aconseguir la extensió que presenta avui només en el segle XIII després de la incorporació de la ciutat a la Corona d' França; en l'actualitat és el millor exemple que hi ha d'arquitectura militar.
Amb la creació del Senescal Reial entre 1228 i 1239, els conqueridors francesos van establir el seu quarter general en el castell, que es va convertir en "una fortalesa en la fortalesa": se li va afegir llavors un nou setge de muralles, amb espitlleres i torres rodones perforades per espitlleres. Aquest setge de muralles, restaurat segons el projecte de l'arquitecte Eugène Viollet-le-Duc, encara es pot apreciar: al llarg de la façana est, on s'obre la porta d'entrada, els murs estan plens per cinc torres semicilíndriques articulades en quatre pisos, els dos primers amb volta cupulada. La segona porta de accés al castell es troba a la cara oest i estava destinada al pas dels carros. El castell està envoltat per un fossat, profund i buit, necessari per impedir l'acostament de les màquines de guerra. En el seu origen, l'actual pont de pedra arribava fins a 2 metres abans de la barbacana: la part final era de fusta, removible. La barbacana semicircular presenta dues portes, una exterior i altra interior, per a major protecció. La doble filera de forats quadrats que s'aprecia en la part superior dels murs servia per fixar les garites: estructures de fusta amb sostre i en voladís, destinades juntament a servir de defensa i de talaia.
En el sòl d'aquestes s'havien practicat obertures per observar i hostilitzar l'enemic. Les torres estaven protegides per doble porta, doble rasclet i doble matacà.
El primer d'agost de 1209, Simó de Montfort va assetjar Carcassona: la ciutat va ser expugnada pocs dies després, els seus habitants van ser proscrits i el vescomte Raimond-Roger de Trencavel tancat en una torre de la Cité, on va morir el 10 de novembre. Després de la mort de Simó de Montfort, el 1218, el seu fill Amaury no va aconseguir conservar els territoris conquerits pel seu pare. Van seguir períodes de lluites intestines fins 1240, quan la ciutat va ser reduïda a runes per les tropes del rei de França. Al llarg del segle XIII, el Castell Comtal va ser dotat de nous sistemes de defensa. Fins 1659, any del Tractat de Pau dels Pirineus, signat entre les monarquies d'Espanya i França, el bastió de Carcassona va ser utilitzat per defensar la frontera entre França i Aragó. Quan van perdre la seva importància defensiva, les fortificacions van ser gradualment abandonades.
El 1844, l'arquitecte Viollet-le Duc - famós per haver restaurat l'església de Notre-Dame de París - va ser encarregat de dirigir les obres de restauració de tota la ciutat. La imponent obra va ser acabada en 1890, i la ciutat va recobrar així l'aspecte que la caracteritzava en l'època medieval.
A la primera planta del castell hi ha un interessant museu, el Museu Lapidari, on s'exposen estàtues, creus de pedra i sarcòfags descoberts en l'àrea de la ciutat.
Entrada castell comptal.
Es pot arribar a Carcassona, bé per avió, a l'aeroport al costat de la ciutat, o per autopista, "L'Autorute des Deux Mers" Autopista dels dos mars, ja que aquesta enllaça per l'oest a la vora del mar Atlàntic i per l'est, al mar Mediterrani.
Ja des de l'autopista, conforme ens anem apropant, es pot albirar la immensa mola dels seus dobles muralles amb tres metres de gruix, i tres quilòmetres de longitud, declarada com a patrimoni mundial per la UNESCO el 1997, i una de les més ben conservades d'Europa .
Els murs de Carcassona, emmerletats, en algunes de les torres amb el característic teulada en punta, sota el qual i suportats per voladissos encara es poden veure els matacans de fusta, pels quals es llançaven pedres i tot tipus d'objectes contundents contra els atacants , sembrats tots els seus murs per espitlleres, a fi de poder llançar fletxes els arquers, però entre les dues muralles existia un espai lliure, a fi de dificultar el moviment dels invasors en cas de traspassar la primera muralla.
Coronaven els murs de Carcassona, 53 torres, les principals d'elles eren la de Saint Nazaire i la seva barbacana, la del Tresor, mostrant les seves finestres d'estil gòtic, la crida de la Justícia, on potser va estar el tribunal de la Inquisició amb els seus masmorres on el defensor de Carcassona, Trencavel, es va refugiar durant els atacs, juntament amb la família, la torre del Bisbe, quadrada entre tots dos murs, flanquejades seves cantonades per talaies.
Importants són les portes de la Cité, Narbona orientada cap a la Mediterrània, Aude per la seva proper riu del mateix nom, la porta de Burgo o Rodez mirant al nord i la de Saint Nazaire amb la torre del seu mateix nom.
La ciutat que alberga Carcassona, anomenada La Cité, veritable joia de la ciutat, ja que conserva tot el tipisme de l'edat mitjana, amb els seus tortuosos carrers, podent sense esforç trasportarte als temps de llavors.
Mereix ser visita la Basílica de Saint Nazaire gòtica, extramurs, anomenada la joia de la Cité i els seus magnífiques vidrieres dels segles XIII i XIV representant la vida de Crist i els seus deixebles, l'església de Sant Miquel, o la catedral nova de Vicenç.
Hi ha una curiosa llegenda sobre el nom de Carcassona, estant assetjada durant cinc anys per Carlemany, defensada per un àrab, que en morir al sisè any, la seva esposa anomenada Carcas, va fingir tenir encara molts queviures per a resistir, despenjant un porc, i un sac de blat, de manera que Carlemany creient ja inútil continuar el setge, va aixecar el lloc, els de la ciutat, veient marxar l'exèrcit de Carlemany, van repicar les campanes de tota la Cité, pel que al sentir-va exclamar, "Carcas Sona".
Situada a la vora del riu Aude i envoltada per poderoses muralles, la ciutat de Carcassona posseeix un interessant Château Comtal, protagonista al llarg dels segles d'importants esdeveniments històrics. Va ser el vescomte Bernard-Anton de Trencavel qui, al començament del segle XII, va decidir abandonar l'antiga residència familiar del Château Narbonnaise, emplaçat al costat de la Porta Narbonense, per instal.lar-se al Château Comtal, situat en l'extremitat occidental de l'esperó rocós, en el punt més alt de la Cité. La nova residència comtal va sorgir sobre les restes d'edificis del període romà, com demostren els mosaics gal-romans descoberts en els fonaments.
El Castell Comtal s'articulava en dos edificis d'una sola planta, dominats per una torre quadrada i disposats en angle recte al voltant d'un pati tancat a l'est per una estacada, reconstruïda en la dècada dels anys cinquanta del segle XX. Des del pati avui es poden veure les parts més antigues del castell, caracteritzades per arquitectures medievals romàniques i gòtiques: l'ala occidental, l'ala sud i la planta baixa de la "Tour Pinti", una torre de vigilància de deu pisos i 28 metres d'alçada. Del pati principal es passa després al pati "de Migdia ", en el seu origen una gran habitació demolida al segle XV: d'ella queden les monumentals xemeneies i el paviment de lastrones.
En 1150 en el costat nord es va construir la capella privada dels vescomtes, la Capella de Santa Maria, de la qual es conserven les restes de l'absis.
L'espai ocupat abans pel castell era molt més petit que l'actual: reconstruït i ampliat diverses vegades al llarg dels segles, el castell va aconseguir la extensió que presenta avui només en el segle XIII després de la incorporació de la ciutat a la Corona d' França; en l'actualitat és el millor exemple que hi ha d'arquitectura militar.
Amb la creació del Senescal Reial entre 1228 i 1239, els conqueridors francesos van establir el seu quarter general en el castell, que es va convertir en "una fortalesa en la fortalesa": se li va afegir llavors un nou setge de muralles, amb espitlleres i torres rodones perforades per espitlleres. Aquest setge de muralles, restaurat segons el projecte de l'arquitecte Eugène Viollet-le-Duc, encara es pot apreciar: al llarg de la façana est, on s'obre la porta d'entrada, els murs estan plens per cinc torres semicilíndriques articulades en quatre pisos, els dos primers amb volta cupulada. La segona porta de accés al castell es troba a la cara oest i estava destinada al pas dels carros. El castell està envoltat per un fossat, profund i buit, necessari per impedir l'acostament de les màquines de guerra. En el seu origen, l'actual pont de pedra arribava fins a 2 metres abans de la barbacana: la part final era de fusta, removible. La barbacana semicircular presenta dues portes, una exterior i altra interior, per a major protecció. La doble filera de forats quadrats que s'aprecia en la part superior dels murs servia per fixar les garites: estructures de fusta amb sostre i en voladís, destinades juntament a servir de defensa i de talaia.
En el sòl d'aquestes s'havien practicat obertures per observar i hostilitzar l'enemic. Les torres estaven protegides per doble porta, doble rasclet i doble matacà.
El primer d'agost de 1209, Simó de Montfort va assetjar Carcassona: la ciutat va ser expugnada pocs dies després, els seus habitants van ser proscrits i el vescomte Raimond-Roger de Trencavel tancat en una torre de la Cité, on va morir el 10 de novembre. Després de la mort de Simó de Montfort, el 1218, el seu fill Amaury no va aconseguir conservar els territoris conquerits pel seu pare. Van seguir períodes de lluites intestines fins 1240, quan la ciutat va ser reduïda a runes per les tropes del rei de França. Al llarg del segle XIII, el Castell Comtal va ser dotat de nous sistemes de defensa. Fins 1659, any del Tractat de Pau dels Pirineus, signat entre les monarquies d'Espanya i França, el bastió de Carcassona va ser utilitzat per defensar la frontera entre França i Aragó. Quan van perdre la seva importància defensiva, les fortificacions van ser gradualment abandonades.
El 1844, l'arquitecte Viollet-le Duc - famós per haver restaurat l'església de Notre-Dame de París - va ser encarregat de dirigir les obres de restauració de tota la ciutat. La imponent obra va ser acabada en 1890, i la ciutat va recobrar així l'aspecte que la caracteritzava en l'època medieval.
A la primera planta del castell hi ha un interessant museu, el Museu Lapidari, on s'exposen estàtues, creus de pedra i sarcòfags descoberts en l'àrea de la ciutat.
Entrada castell comptal.
Panter- Nombre de missatges : 2858
Fecha de inscripción : 12/05/2010
Re: Els Càtars
Panter 03/11/10, 02:35 am
castell de Carcassona
Ciutadella de Carcassona
La ciutadella o ciutat històrica fortificada de Carcassona és un conjunt urbà i arquitectònic fortificat singular que constitueix la part més antiga del nucli poblacional de la municipi francès de Carcassona, també coneguda en francès com Cité de Carcassona o simplement la Cité i en occità com Ciutat de Carcassona.
Constituïda en gran part per elements conservats des de la Edat Mitjana, després d'un període d'abandonament la ciutat va ser restaurada amb fins monumentals a partir de la segona meitat del segle XIX, amb intervenció de Eugène Viollet-le-Duc, va ser declarada Patrimoni de la Humanitat pel programa de la UNESCO en 1997, està catalogada com Grand site national, i el seu castell i muralles com Monument històric[1] per l'Estat francès, sent un dels centres turístics més visitats de França.
La ciutat fortificada està situada sobre una elevació en la riba dreta del riu Aude, enfront de la ciutat moderna, i mostra en els seus diferents edificis i elements arquitectònics defensius l'empremta entre el període pre-romà, el seu abandonament en el segle XVII i la seva posterior recuperació, el seu passat en el qual ha estat successivament un enclavament protohistòric, una ciutat gal-romana, una plaça forta visigoda, ocupada pels musulmans, capital del Comtat de Carcassona, del Vescomtat de Carcassona, per passar finalment a ser quarter general de l'exèrcit reial francès , mentre que senescalia de Carcassona.[2]
Envoltada per una doble muralla de 3 km de longitud, en el seu interior es conserva l'aspecte de les ciutats medievals europees amb carrers estrets i tortuosos, edificacions de façanes amb entramats, barris d'artesans i gremistas, juntament amb elements propis, com el castell de els comtes de Carcassona i la basílica de Saint-Nazaire.
La Cité de Carcassona.
Situació geogràfica
La Cité es troba emplaçada al sud-est de la ciutat moderna de Carcassona existent als seus peus i ocupa un petit promontori encarat a un gual natural del riu Aude (la ciutat actual se situa a l'altre costat del riu), encara que amb posterioritat es va construir un pont sobre el mateix. La posició del oppidum fortificat permetia així no només un fàcil accés a una font segura de subministrament d'aigua potable, sinó que a més permetia el control eficient de les vies de comunicació a la zona, que confluïen en aquest gual.
Adjacent a la Cité es troba l'anomenada ciutat baixa o bastida de Saint-Louis, en realitat un barri de la ciutat moderna de Carcassona, que ocupa l'espai que queda lliure entre la Cité i el riu Aude, al costat del Pont vieux o Pont vell , que la connecta a la resta del casc urbà.
Per la seva banda, el castell, autèntic nucli del lloc, està situat al nord, enfrontant directament el gual i l'actual pont.
Història
De l'Edat del Ferro als visigots
Excavacions arqueològiques, restes de ceràmica (àmfores, gots, plats, etc.) i el llegat de manuscrits d'autors llatins clàssics manifesten l'existència d'un oppidum fortificat amb important activitat comercial, Carcaso,[3] en la lloma del monticle on hi ha el castell comtal . Datat del segle VI aC,[4] aproximadament en el 3000 aC va ser ocupat pels bolcar tectosagos,[5] poble tribal celta provinent d'Europa central,[6] que va conquistar la zona als ibers languedocienses.
El opiddum, per la seva situació estratègica en relació amb les vies de comunicació, amb recursos immediats i control visual de l'entorn, es va convertir en una de les places fortes dels bolcar, des d'on dominaven la regió, conreaven les terres i extreien or de la mina de Salsigne per fabricar lingots i joies com ofrenes als seus déus. L'autor romà Plini el Vell esmenta aquest emplaçament proto-urbà en el seu escrit Naturalis Historia sota el nom de Carcaso Volcarum tectosagos.[7]
L'any 122 aC, el poder de la Roma republicana arriba a aquestes terres,[Nota 1] que molt aviat queden incloses en la província de la Gallia Narbonensis, que sota l'emperador August passa a ser una província senatorial, és a dir, posada sota el control del Senat romà, al 22 aC
Sota la pax romana, la ciutat de Carcassona, ara colònia romana amb el nom de Colònia Julia Carcaso, coneix un important auge econòmic, motivat per la seva situació a la vora d'una de les vies romans, la via Aquitània, que comunicava Narbo amb Burdigala, passant per Tolosa. Per altra banda, el riu Aude (el riu Atax en l'època) permetia en aquells dies la navegació amb embarcacions de fons pla, el que va contribuir a l'enlairament comercial de la colònia.
Durant el segle III, en el marc del que la historiografia denomina com invasions bàrbares dels pobles germànics, especialment dels francs, la inseguretat va fer que els habitants de la ciutat donessin inici a la construcció de fortificacions, o potser a una important ampliació de les petites obres ja existents amb anterioritat. En qualsevol cas, les fonts conservades (en concret el text d'un pelegrí)[agost] parlen de l'existència d'un sistema de fortificacions consolidades ja l'any 333, en citar el castellum de Carcassona. Les obres d'aquesta època són encara visibles en alguns llenços de la muralla, alhora que serveixen com a fonament en la major part del traçat de la muralla actual, més moderna.[9] També són exemples d'aquest període algunes de les 52 torres existents, com la de la Marquière, la de Samsó o la del Molí de Avar.[10] Les obres de fortificació van conferir seguretat als habitants de la ciutat, alhora que van ajudar a la protecció del gual sobre el riu Aude i de les rutes comercials i de comunicació.
Extensió del Regne visigot de Tolosa cap a l'any 500, indicant la seva capital a l'actual Tolosa
Durant el període de decadència de l'Imperi romà, la ciutat de Carcassona va aconseguir resistir als setges soferts amb motiu de les incursions dels pobles germànics però, cap a mitjans del segle V, Carcassona va quedar inclosa en l'anomenat Regne visigot de Tolosa,[Nota 2] amb capital a Tolosa, després de l'ocupació del Llenguadoc pel poble visigot. D'aquesta manera, la ciutat de Carcassona va passar a ser una de les fortificacions que protegien la frontera nord del nou regne, després de la pèrdua davant els francs de les zones septentrionals del regne.[11] En aquells dies, es va continuar amb les obres de fortificació de la vaig citar, tenint en compte el seu nou paper com a fortalesa de frontera, que va quedar augmentat després de la derrota del rei visigot Alaric II a la batalla de Vouillé l'any 507 davant les tropes del rei franc Clodoveu I, el que va comportar la pèrdua de la major part del territori avui francès, llevat Septimània i la ciutat de Carcassona.[12] [Nota 3]
Encara en l'any 508, la Cité de Carcassona va patir un nou setge franc, novament fracassat. No obstant això, en 585, Gontran I, rei de Burgundia (l'actual Borgonya) sí que va aconseguir ocupar la ciutat, encara que va ser ràpidament expulsat de la mateixa pels visigots, que la van mantenir en el seu poder fins a l'any 713, en què el seu regne es va enfonsar definitivament davant la Invasió musulmana de la Península Ibèrica l'any 711.
En un altre ordre de coses, durant el segle VI i sota el domini visigot es va fundar la diòcesi de Carcassona, igual que les de Agde i de Maguelonne (aquesta última en una ciutat, Maguelonne, arrasada en 737 pels francs, al costat de la actual Villeneuve-lès-Maguelone). Les demarcacions coincidien gairebé exactament amb els límits dels comtats respectius, dependents de l'arquebisbat de Narbona. Com a seu episcopal de la nova diòcesi, els visigots van construir a la Cité una catedral, avui desapareguda.[13
Ciutadella de Carcassona
La ciutadella o ciutat històrica fortificada de Carcassona és un conjunt urbà i arquitectònic fortificat singular que constitueix la part més antiga del nucli poblacional de la municipi francès de Carcassona, també coneguda en francès com Cité de Carcassona o simplement la Cité i en occità com Ciutat de Carcassona.
Constituïda en gran part per elements conservats des de la Edat Mitjana, després d'un període d'abandonament la ciutat va ser restaurada amb fins monumentals a partir de la segona meitat del segle XIX, amb intervenció de Eugène Viollet-le-Duc, va ser declarada Patrimoni de la Humanitat pel programa de la UNESCO en 1997, està catalogada com Grand site national, i el seu castell i muralles com Monument històric[1] per l'Estat francès, sent un dels centres turístics més visitats de França.
La ciutat fortificada està situada sobre una elevació en la riba dreta del riu Aude, enfront de la ciutat moderna, i mostra en els seus diferents edificis i elements arquitectònics defensius l'empremta entre el període pre-romà, el seu abandonament en el segle XVII i la seva posterior recuperació, el seu passat en el qual ha estat successivament un enclavament protohistòric, una ciutat gal-romana, una plaça forta visigoda, ocupada pels musulmans, capital del Comtat de Carcassona, del Vescomtat de Carcassona, per passar finalment a ser quarter general de l'exèrcit reial francès , mentre que senescalia de Carcassona.[2]
Envoltada per una doble muralla de 3 km de longitud, en el seu interior es conserva l'aspecte de les ciutats medievals europees amb carrers estrets i tortuosos, edificacions de façanes amb entramats, barris d'artesans i gremistas, juntament amb elements propis, com el castell de els comtes de Carcassona i la basílica de Saint-Nazaire.
La Cité de Carcassona.
Situació geogràfica
La Cité es troba emplaçada al sud-est de la ciutat moderna de Carcassona existent als seus peus i ocupa un petit promontori encarat a un gual natural del riu Aude (la ciutat actual se situa a l'altre costat del riu), encara que amb posterioritat es va construir un pont sobre el mateix. La posició del oppidum fortificat permetia així no només un fàcil accés a una font segura de subministrament d'aigua potable, sinó que a més permetia el control eficient de les vies de comunicació a la zona, que confluïen en aquest gual.
Adjacent a la Cité es troba l'anomenada ciutat baixa o bastida de Saint-Louis, en realitat un barri de la ciutat moderna de Carcassona, que ocupa l'espai que queda lliure entre la Cité i el riu Aude, al costat del Pont vieux o Pont vell , que la connecta a la resta del casc urbà.
Per la seva banda, el castell, autèntic nucli del lloc, està situat al nord, enfrontant directament el gual i l'actual pont.
Història
De l'Edat del Ferro als visigots
Excavacions arqueològiques, restes de ceràmica (àmfores, gots, plats, etc.) i el llegat de manuscrits d'autors llatins clàssics manifesten l'existència d'un oppidum fortificat amb important activitat comercial, Carcaso,[3] en la lloma del monticle on hi ha el castell comtal . Datat del segle VI aC,[4] aproximadament en el 3000 aC va ser ocupat pels bolcar tectosagos,[5] poble tribal celta provinent d'Europa central,[6] que va conquistar la zona als ibers languedocienses.
El opiddum, per la seva situació estratègica en relació amb les vies de comunicació, amb recursos immediats i control visual de l'entorn, es va convertir en una de les places fortes dels bolcar, des d'on dominaven la regió, conreaven les terres i extreien or de la mina de Salsigne per fabricar lingots i joies com ofrenes als seus déus. L'autor romà Plini el Vell esmenta aquest emplaçament proto-urbà en el seu escrit Naturalis Historia sota el nom de Carcaso Volcarum tectosagos.[7]
L'any 122 aC, el poder de la Roma republicana arriba a aquestes terres,[Nota 1] que molt aviat queden incloses en la província de la Gallia Narbonensis, que sota l'emperador August passa a ser una província senatorial, és a dir, posada sota el control del Senat romà, al 22 aC
Sota la pax romana, la ciutat de Carcassona, ara colònia romana amb el nom de Colònia Julia Carcaso, coneix un important auge econòmic, motivat per la seva situació a la vora d'una de les vies romans, la via Aquitània, que comunicava Narbo amb Burdigala, passant per Tolosa. Per altra banda, el riu Aude (el riu Atax en l'època) permetia en aquells dies la navegació amb embarcacions de fons pla, el que va contribuir a l'enlairament comercial de la colònia.
Durant el segle III, en el marc del que la historiografia denomina com invasions bàrbares dels pobles germànics, especialment dels francs, la inseguretat va fer que els habitants de la ciutat donessin inici a la construcció de fortificacions, o potser a una important ampliació de les petites obres ja existents amb anterioritat. En qualsevol cas, les fonts conservades (en concret el text d'un pelegrí)[agost] parlen de l'existència d'un sistema de fortificacions consolidades ja l'any 333, en citar el castellum de Carcassona. Les obres d'aquesta època són encara visibles en alguns llenços de la muralla, alhora que serveixen com a fonament en la major part del traçat de la muralla actual, més moderna.[9] També són exemples d'aquest període algunes de les 52 torres existents, com la de la Marquière, la de Samsó o la del Molí de Avar.[10] Les obres de fortificació van conferir seguretat als habitants de la ciutat, alhora que van ajudar a la protecció del gual sobre el riu Aude i de les rutes comercials i de comunicació.
Extensió del Regne visigot de Tolosa cap a l'any 500, indicant la seva capital a l'actual Tolosa
Durant el període de decadència de l'Imperi romà, la ciutat de Carcassona va aconseguir resistir als setges soferts amb motiu de les incursions dels pobles germànics però, cap a mitjans del segle V, Carcassona va quedar inclosa en l'anomenat Regne visigot de Tolosa,[Nota 2] amb capital a Tolosa, després de l'ocupació del Llenguadoc pel poble visigot. D'aquesta manera, la ciutat de Carcassona va passar a ser una de les fortificacions que protegien la frontera nord del nou regne, després de la pèrdua davant els francs de les zones septentrionals del regne.[11] En aquells dies, es va continuar amb les obres de fortificació de la vaig citar, tenint en compte el seu nou paper com a fortalesa de frontera, que va quedar augmentat després de la derrota del rei visigot Alaric II a la batalla de Vouillé l'any 507 davant les tropes del rei franc Clodoveu I, el que va comportar la pèrdua de la major part del territori avui francès, llevat Septimània i la ciutat de Carcassona.[12] [Nota 3]
Encara en l'any 508, la Cité de Carcassona va patir un nou setge franc, novament fracassat. No obstant això, en 585, Gontran I, rei de Burgundia (l'actual Borgonya) sí que va aconseguir ocupar la ciutat, encara que va ser ràpidament expulsat de la mateixa pels visigots, que la van mantenir en el seu poder fins a l'any 713, en què el seu regne es va enfonsar definitivament davant la Invasió musulmana de la Península Ibèrica l'any 711.
En un altre ordre de coses, durant el segle VI i sota el domini visigot es va fundar la diòcesi de Carcassona, igual que les de Agde i de Maguelonne (aquesta última en una ciutat, Maguelonne, arrasada en 737 pels francs, al costat de la actual Villeneuve-lès-Maguelone). Les demarcacions coincidien gairebé exactament amb els límits dels comtats respectius, dependents de l'arquebisbat de Narbona. Com a seu episcopal de la nova diòcesi, els visigots van construir a la Cité una catedral, avui desapareguda.[13
Panter- Nombre de missatges : 2858
Fecha de inscripción : 12/05/2010
Re: Els Càtars
Panter 03/11/10, 02:56 am
Època feudal
L'any 725, Carcassona va ser ocupada pels àrabs al comandament, després de l'enfonsament del regne visigot arran de la invasió àrab de la península Ibèrica.[14] Els musulmans van mantenir en el seu poder la ciutat fins al 752, data en què la ciutat va ser presa per un exèrcit franc al comandament de Pipí el Breu, donant així inici a la relació de la ciutat amb l'antecedent polític de l'actual França. La coneguda llegenda de la Dóna'm Carcas té molt possiblement el seu origen en aquest episodi de la història bèl.lica de la ciutat.
Vinculada doncs al regne franc, la ciutat va seguir les vicissituds d'aquest, incloent l'expansió del feudalisme. Durant el període feudal la ciutat va gaudir d'un període de creixement econòmic, però també va veure com les defenses i fortificacions de la ciutat creixien, tenint en compte la situació de frontera amb el món islàmic en què es trobava la ciutat en aquesta època.
Així, l'any 1096 es van iniciar les obres de la catedral de l' Cité, per poc després donar-se inici en el segle XII a l'edificació d'un castell com a nucli central de defensa del lloc. El castell va començar la seva construcció amb dos edificis separats situats paral.lelament entre si i destinats a residència (logis senyorial), afegint-cap 1150 una capella que els unia, quedant així un edifici en forma d'U al voltant d'un pati central. No seria fins a 1240 quan es va dotar al castell d'un segon pis.
El període feudal és igualment l'època en la qual va tenir lloc el naixement del comtat de Carcassona, com a entitat polític-administrativa dotada d'una personalitat pròpia dins del regne carolingi de Carlemany. El primer comte conegut hauria estat Bellón,[15] procedent d'una família d'origen visigot, que ocuparia el càrrec entre 790 i 810. De qualsevol manera, és important destacar que l'elecció per al càrrec recauria en algú vinculat al territori sobre el qual exercia la seva funció, i els successors van mantenir sempre vincles amb els territoris hispans. La funció del menges (comte) era la d'administrar la ciutat i el territori que l'envoltava en nom del regne carolingi. En qualsevol cas, la família d'aquesta primera dinastia comtal ràpidament es va vincular als comtes de Barcelona i als comtes de Tolosa. Així, per exemple, Bernat de Septimània, fill de Guillem I de Tolosa, va ser comte de Barcelona entre el 826 i el 832 i, de nou, entre el 835 i el 844, i comte de Carcassona[16] entre 837 i 844. D'aquesta manera, tot i la conquesta franca un segle enrere, Carcassona reprenia la seva interromput contacte amb la tradició visigoda i amb la península Ibèrica.[17]
D'altra banda, a partir del segle IX l'ús de l'expressió llatina Cives Carcasso, Cité de Carcassona, es fa habitual en la documentació, textos i cartes oficials.[18] Cal recordar que de la primera part, Cives (ciutat) és d'on deriva directament l'apelatiu de La Cité (en francès) pel qual es coneix normalment, que no és sinó la traducció al francès del occità La Ciotat.
L'any 1082 Ramon Berenguer I, comte de Barcelona i titular del comtat de Carcassona, és assassinat pel seu germà i es perd el territori els drets feudals havien estat comprats pel seu antecessor, Ramon Berenguer I en 1067.[19] Passa a mans de la família Trencavel, que va fer d'aquesta manera la seva entrada en la història del lloc.
La família Trencavel era la titular del vescomtat d'Albi i de Besiers, i pretenia tenir dret al comtat ja que Bernat Aton IV Trencavell era fill d' Ermengarda de Carcassona, al seu torn filla de Ramon II de Carcassona. Tot i això, ja que en realitat els drets pertanyien a la casa comtal de Barcelona, els Trencavell no van assumir el títol de comtes mantenint el vassallatge a Barcelona, sinó que es van acontentar amb crear el vescomtat de Carcassona, encara que van governar de fet un ampli conglomerat de vescomtats, que arribava fins a la ciutat de Nîmes.[20] , però, Bernat Aton va prometre lliurar Carcassona a Ramon Berenguer III després de la mort del pare d'aquest, Ramon Berenguer II, en el marc dels acords pactats per superar l'enfrontament.[21]
Sota el domini de Bernat Aton IV, vescomte de Carcassona, Albi, Nimes, Besiers, Rasès i Agde, la ciutat va conèixer un nou període de frenesí constructiu, simbolitzat amb l'autorització en el 1096 per a la construcció d'una catedral, la de Saint- Nazaire, els materials beneir el papa Urbà II. També és l'època en què es va produir l'arribada al lloc d'una nova religió que ràpidament la Església Catòlica va qualificar de heretgia: el catarisme, que marcaria profundament l'esdevenir històric de Carcassona.
Mentre que Bernat Aton IV no compleix la seva promesa de devolució a la Casa de Barcelona de Carcassona, aprofitant en canvi per consolidar i assegurar el seu domini establint relacions amb el comtat de Tolosa que mantenia greus conflictes d'interessos amb els comtes barcelonins,[19] Ramon Berenguer III va fer un primer intent de recuperació de la ciutat, fracassat, en el 1093.
Al 1101 va morir Ermengarda de Carcassona i el seu fill Bernat Aton IV Trencavell va ser proclamat formalment vescomte de Carcassona. Aquest mateix any va partir rumb a les Croades. Els Carcasonesa, en constatar que no anaven a complir-se les clàusules dels acords pels quals la ciutat havia de ser retornada a Barcelona, van fer una primera revolta al 1107, revolta que va ser sufocada per Bernardo Aton, que havia tornat poc abans de Palestina, amb l'ajuda de Bertran de Tolosa, comte de Tolosa i de Trípoli, encara que per un temps la ciutat va estar en mans de Ramon Roger III. Al 1112 un exèrcit barceloní de Ramon Berenguer III es va dirigir cap a Carcassona, però la mediació de l'arquebisbe de Narbona va evitar la batalla, signant una treva en la qual Bernat Aton reconeixia la titularitat sobre Carcassona del comte de Barcelona.[19]
obstant això, en el 1120 els Carcasonesa van negar a Bernat Aton l'accés per les portes de la ciutat, encara que de nou va aconseguir imposar la seva autoritat. En 1130 Bernat Aton va ordenar la construcció d'un castell, al que va denominar palatium.[22]
També va ordenar la reparació de les antigues muralles gal-romans, de manera que, de fet, la ciutat va millorar molt àmpliament les seves capacitats defensives. Aquesta construcció va suposar que la ciutat quedava envoltada per una fortificació continuada en tot el seu perímetre.
Mentrestant, es formalitzava el matrimoni entre el comte de Barcelona Ramon Berenguer IV i Peronella, filla del rei Ramir II d'Aragó, formant una única entitat política en 1137, la Corona d'Aragó, de la qual es declara vassall el vescomtat de Carcassona i Rasès.[23]
Durant aquesta època era una ciutat prospera amb una població d'entre 3.000 a 4.000 persones[24] incloent als habitants de les dues viles, cadascuna amb mercat propi, que es van construir fora de les muralles: l' burg Saint-Vincent situat al nord i el burg Saint-Michel situat al sud de la Porta de Narbona. El 1192 es va constituir un consolat com a òrgan encarregat d'administrar la ciutat. Pocs anys després, el 1229, va ser dotada amb un sistema jurídic d'usos i costums, el dret consuetudinari.
Croada albigesa
Article principal: creuada albigesa
En 1208, el papa Innocenci III, davant l'augment i extensió del catarisme, decreta la Croada albigesa. El comte de Tolosa i el vescomte de Carcassona són acusats d'heretgia i es converteixen els seus territoris en l'objectiu principal de l'atac per part dels barons vinguts de França. L' 1 agost de 1209, la ciutat és assetjada pels croats.[25] Raymond Roger Trencavell es lliura a ells el 15 agost a canvi de la vida dels seus habitants. Es destrueixen els burgs dels voltants de la ciutat. El vescomte mor de disenteria a la presó del seu castell el 10 novembre de 1209.[26] Altres fonts parlen d'assassinat planejat per Simó de Montfort.
La ciutat passa a convertir-se en quarter general de les tropes de la croada.[27] Les terres i ciutat es lliuren a Simó de Montfort, cap militar de l'exèrcit creuat. Aquest mor en 1218 durant el setge de Tolosa i el seu fill, Amaury VI de Montfort, pren possessió de la ciutat però es manifesta incapaç de administrar-la. Cedeix els seus drets a Lluís VIII de França, però Ramon VII de Tolosa i els comtes de Foix s'alien contra el rei. En 1224, Ramon Trencavell II pren possessió de la ciutat després de la fugida de Amaury.[28]
Lluís VIII llança una segona croada en 1226 i Ramon Trencavell ha de fugir.[29] La ciutat de Carcassona entra a formar l'àmbit del rei de França i es converteix en la seu de la senescalia. Un període de terror s'instal • la a l'interior de la ciutat entre els habitants, la recerca i caça dels càtars multipliquen les fogueres a les places i es donen contínues denúncies salvatges, amb la instal.lació d'un Tribunal de la inquisició dins del recinte de la ciutat.
Lluís IX de França ordena la construcció del segon recinte emmurallat per tal que la ciutat pugui suportar llargs setges i llocs. Trencavell, refugiat a Aragó, pretén recuperar les seves terres. Paral.lelament el rei d'Aragó, Jaume I el Conqueridor , es considera una amenaça constant sobre la regió, molt propera a les fronteres del seu regne, formant part la ciutat del sistema defensiu de la frontera entre França i Aragó.
Les primeres construccions s'efectuen al castell comtal adossat a la muralla occidental.
Aquest és envoltat amb muralles i amb torres fins i tot en la part interior que dóna a la ciutat per garantir la protecció dels representants de rei. A continuació, es comença una segona línia de fortificacions al voltant d'un quilòmetre i amb catorze torres.
Aquest recinte es flanqueja per una barbacana que controla els accessos des de la zona que dóna al riu Aude.[30]
En 1240, Ramon Trencavell intenta recuperar la ciutat, amb l'ajuda d'alguns Senyors de la regió.[Nota 4] Ocupa els burgs situats sobre les ribes de l'Aude i obté l'ajuda dels seus habitants que caven túnels des de casa per minar la base dels recintes. El doble recinte exerceix el seu paper defensiu ja que deté l'avanç a Trencavel. La guarnició comandada pel senescal Guillaume des Ormes resisteix eficaçment. Trencavell es veu obligat aviat a aixecar el lloc i abandonar davant l'arribada dels reforços del rei Lluís IX. En 1247, renúncia a favor del rei als seus drets sobre la Cité i és annexionada al regne francès definitivament al mateix temps que en endavant serà governada per senescals.[31]
Època de domini real
A partir d'aquesta data, la Cité no pateix més atacs ni tan sols durant la Guerra dels Cent Anys. Les adaptacions i ampliacions es succeeixen, podent agrupar en tres fases.[32] Els primers treballs es concentren a reparar les muralles i recintes, anivellar les ses, afegir més pisos al castell i construir la torre de la Justícia. La segona fase de construcció té lloc sota el regnat de Felip III l'Ardit:[33] es construeix la porta de Narbona, la torre del Tresor, la porta de Saint-Nazaire i tota la part del recinte circumdant emmurallat exterior, així com la restauració o reparació d'algunes antigues torres gal-romans i la barbacana del castell comtal. Les viles de Saint-Vincent i de Saint-Michel que limiten amb la fortalesa són destruïdes per evitar col.lusions i ajudes entre els seus habitants i probables assaltadors com havia succeït durant el darrer setge que va patir la Cité. Finalment, la tercera i última fase de treballs es desenvolupa sota el regne de Felip el Bell i consisteix en modernitzar la fortalesa en el seu conjunt. Es reconstrueixen nombroses parts del recinte utilitzant les tècniques defensives més recents i es renoven també les antigues muralles situades a l'oest.
L'any 725, Carcassona va ser ocupada pels àrabs al comandament, després de l'enfonsament del regne visigot arran de la invasió àrab de la península Ibèrica.[14] Els musulmans van mantenir en el seu poder la ciutat fins al 752, data en què la ciutat va ser presa per un exèrcit franc al comandament de Pipí el Breu, donant així inici a la relació de la ciutat amb l'antecedent polític de l'actual França. La coneguda llegenda de la Dóna'm Carcas té molt possiblement el seu origen en aquest episodi de la història bèl.lica de la ciutat.
Vinculada doncs al regne franc, la ciutat va seguir les vicissituds d'aquest, incloent l'expansió del feudalisme. Durant el període feudal la ciutat va gaudir d'un període de creixement econòmic, però també va veure com les defenses i fortificacions de la ciutat creixien, tenint en compte la situació de frontera amb el món islàmic en què es trobava la ciutat en aquesta època.
Així, l'any 1096 es van iniciar les obres de la catedral de l' Cité, per poc després donar-se inici en el segle XII a l'edificació d'un castell com a nucli central de defensa del lloc. El castell va començar la seva construcció amb dos edificis separats situats paral.lelament entre si i destinats a residència (logis senyorial), afegint-cap 1150 una capella que els unia, quedant així un edifici en forma d'U al voltant d'un pati central. No seria fins a 1240 quan es va dotar al castell d'un segon pis.
El període feudal és igualment l'època en la qual va tenir lloc el naixement del comtat de Carcassona, com a entitat polític-administrativa dotada d'una personalitat pròpia dins del regne carolingi de Carlemany. El primer comte conegut hauria estat Bellón,[15] procedent d'una família d'origen visigot, que ocuparia el càrrec entre 790 i 810. De qualsevol manera, és important destacar que l'elecció per al càrrec recauria en algú vinculat al territori sobre el qual exercia la seva funció, i els successors van mantenir sempre vincles amb els territoris hispans. La funció del menges (comte) era la d'administrar la ciutat i el territori que l'envoltava en nom del regne carolingi. En qualsevol cas, la família d'aquesta primera dinastia comtal ràpidament es va vincular als comtes de Barcelona i als comtes de Tolosa. Així, per exemple, Bernat de Septimània, fill de Guillem I de Tolosa, va ser comte de Barcelona entre el 826 i el 832 i, de nou, entre el 835 i el 844, i comte de Carcassona[16] entre 837 i 844. D'aquesta manera, tot i la conquesta franca un segle enrere, Carcassona reprenia la seva interromput contacte amb la tradició visigoda i amb la península Ibèrica.[17]
D'altra banda, a partir del segle IX l'ús de l'expressió llatina Cives Carcasso, Cité de Carcassona, es fa habitual en la documentació, textos i cartes oficials.[18] Cal recordar que de la primera part, Cives (ciutat) és d'on deriva directament l'apelatiu de La Cité (en francès) pel qual es coneix normalment, que no és sinó la traducció al francès del occità La Ciotat.
L'any 1082 Ramon Berenguer I, comte de Barcelona i titular del comtat de Carcassona, és assassinat pel seu germà i es perd el territori els drets feudals havien estat comprats pel seu antecessor, Ramon Berenguer I en 1067.[19] Passa a mans de la família Trencavel, que va fer d'aquesta manera la seva entrada en la història del lloc.
La família Trencavel era la titular del vescomtat d'Albi i de Besiers, i pretenia tenir dret al comtat ja que Bernat Aton IV Trencavell era fill d' Ermengarda de Carcassona, al seu torn filla de Ramon II de Carcassona. Tot i això, ja que en realitat els drets pertanyien a la casa comtal de Barcelona, els Trencavell no van assumir el títol de comtes mantenint el vassallatge a Barcelona, sinó que es van acontentar amb crear el vescomtat de Carcassona, encara que van governar de fet un ampli conglomerat de vescomtats, que arribava fins a la ciutat de Nîmes.[20] , però, Bernat Aton va prometre lliurar Carcassona a Ramon Berenguer III després de la mort del pare d'aquest, Ramon Berenguer II, en el marc dels acords pactats per superar l'enfrontament.[21]
Sota el domini de Bernat Aton IV, vescomte de Carcassona, Albi, Nimes, Besiers, Rasès i Agde, la ciutat va conèixer un nou període de frenesí constructiu, simbolitzat amb l'autorització en el 1096 per a la construcció d'una catedral, la de Saint- Nazaire, els materials beneir el papa Urbà II. També és l'època en què es va produir l'arribada al lloc d'una nova religió que ràpidament la Església Catòlica va qualificar de heretgia: el catarisme, que marcaria profundament l'esdevenir històric de Carcassona.
Mentre que Bernat Aton IV no compleix la seva promesa de devolució a la Casa de Barcelona de Carcassona, aprofitant en canvi per consolidar i assegurar el seu domini establint relacions amb el comtat de Tolosa que mantenia greus conflictes d'interessos amb els comtes barcelonins,[19] Ramon Berenguer III va fer un primer intent de recuperació de la ciutat, fracassat, en el 1093.
Al 1101 va morir Ermengarda de Carcassona i el seu fill Bernat Aton IV Trencavell va ser proclamat formalment vescomte de Carcassona. Aquest mateix any va partir rumb a les Croades. Els Carcasonesa, en constatar que no anaven a complir-se les clàusules dels acords pels quals la ciutat havia de ser retornada a Barcelona, van fer una primera revolta al 1107, revolta que va ser sufocada per Bernardo Aton, que havia tornat poc abans de Palestina, amb l'ajuda de Bertran de Tolosa, comte de Tolosa i de Trípoli, encara que per un temps la ciutat va estar en mans de Ramon Roger III. Al 1112 un exèrcit barceloní de Ramon Berenguer III es va dirigir cap a Carcassona, però la mediació de l'arquebisbe de Narbona va evitar la batalla, signant una treva en la qual Bernat Aton reconeixia la titularitat sobre Carcassona del comte de Barcelona.[19]
obstant això, en el 1120 els Carcasonesa van negar a Bernat Aton l'accés per les portes de la ciutat, encara que de nou va aconseguir imposar la seva autoritat. En 1130 Bernat Aton va ordenar la construcció d'un castell, al que va denominar palatium.[22]
També va ordenar la reparació de les antigues muralles gal-romans, de manera que, de fet, la ciutat va millorar molt àmpliament les seves capacitats defensives. Aquesta construcció va suposar que la ciutat quedava envoltada per una fortificació continuada en tot el seu perímetre.
Mentrestant, es formalitzava el matrimoni entre el comte de Barcelona Ramon Berenguer IV i Peronella, filla del rei Ramir II d'Aragó, formant una única entitat política en 1137, la Corona d'Aragó, de la qual es declara vassall el vescomtat de Carcassona i Rasès.[23]
Durant aquesta època era una ciutat prospera amb una població d'entre 3.000 a 4.000 persones[24] incloent als habitants de les dues viles, cadascuna amb mercat propi, que es van construir fora de les muralles: l' burg Saint-Vincent situat al nord i el burg Saint-Michel situat al sud de la Porta de Narbona. El 1192 es va constituir un consolat com a òrgan encarregat d'administrar la ciutat. Pocs anys després, el 1229, va ser dotada amb un sistema jurídic d'usos i costums, el dret consuetudinari.
Croada albigesa
Article principal: creuada albigesa
En 1208, el papa Innocenci III, davant l'augment i extensió del catarisme, decreta la Croada albigesa. El comte de Tolosa i el vescomte de Carcassona són acusats d'heretgia i es converteixen els seus territoris en l'objectiu principal de l'atac per part dels barons vinguts de França. L' 1 agost de 1209, la ciutat és assetjada pels croats.[25] Raymond Roger Trencavell es lliura a ells el 15 agost a canvi de la vida dels seus habitants. Es destrueixen els burgs dels voltants de la ciutat. El vescomte mor de disenteria a la presó del seu castell el 10 novembre de 1209.[26] Altres fonts parlen d'assassinat planejat per Simó de Montfort.
La ciutat passa a convertir-se en quarter general de les tropes de la croada.[27] Les terres i ciutat es lliuren a Simó de Montfort, cap militar de l'exèrcit creuat. Aquest mor en 1218 durant el setge de Tolosa i el seu fill, Amaury VI de Montfort, pren possessió de la ciutat però es manifesta incapaç de administrar-la. Cedeix els seus drets a Lluís VIII de França, però Ramon VII de Tolosa i els comtes de Foix s'alien contra el rei. En 1224, Ramon Trencavell II pren possessió de la ciutat després de la fugida de Amaury.[28]
Lluís VIII llança una segona croada en 1226 i Ramon Trencavell ha de fugir.[29] La ciutat de Carcassona entra a formar l'àmbit del rei de França i es converteix en la seu de la senescalia. Un període de terror s'instal • la a l'interior de la ciutat entre els habitants, la recerca i caça dels càtars multipliquen les fogueres a les places i es donen contínues denúncies salvatges, amb la instal.lació d'un Tribunal de la inquisició dins del recinte de la ciutat.
Lluís IX de França ordena la construcció del segon recinte emmurallat per tal que la ciutat pugui suportar llargs setges i llocs. Trencavell, refugiat a Aragó, pretén recuperar les seves terres. Paral.lelament el rei d'Aragó, Jaume I el Conqueridor , es considera una amenaça constant sobre la regió, molt propera a les fronteres del seu regne, formant part la ciutat del sistema defensiu de la frontera entre França i Aragó.
Les primeres construccions s'efectuen al castell comtal adossat a la muralla occidental.
Aquest és envoltat amb muralles i amb torres fins i tot en la part interior que dóna a la ciutat per garantir la protecció dels representants de rei. A continuació, es comença una segona línia de fortificacions al voltant d'un quilòmetre i amb catorze torres.
Aquest recinte es flanqueja per una barbacana que controla els accessos des de la zona que dóna al riu Aude.[30]
En 1240, Ramon Trencavell intenta recuperar la ciutat, amb l'ajuda d'alguns Senyors de la regió.[Nota 4] Ocupa els burgs situats sobre les ribes de l'Aude i obté l'ajuda dels seus habitants que caven túnels des de casa per minar la base dels recintes. El doble recinte exerceix el seu paper defensiu ja que deté l'avanç a Trencavel. La guarnició comandada pel senescal Guillaume des Ormes resisteix eficaçment. Trencavell es veu obligat aviat a aixecar el lloc i abandonar davant l'arribada dels reforços del rei Lluís IX. En 1247, renúncia a favor del rei als seus drets sobre la Cité i és annexionada al regne francès definitivament al mateix temps que en endavant serà governada per senescals.[31]
Època de domini real
A partir d'aquesta data, la Cité no pateix més atacs ni tan sols durant la Guerra dels Cent Anys. Les adaptacions i ampliacions es succeeixen, podent agrupar en tres fases.[32] Els primers treballs es concentren a reparar les muralles i recintes, anivellar les ses, afegir més pisos al castell i construir la torre de la Justícia. La segona fase de construcció té lloc sota el regnat de Felip III l'Ardit:[33] es construeix la porta de Narbona, la torre del Tresor, la porta de Saint-Nazaire i tota la part del recinte circumdant emmurallat exterior, així com la restauració o reparació d'algunes antigues torres gal-romans i la barbacana del castell comtal. Les viles de Saint-Vincent i de Saint-Michel que limiten amb la fortalesa són destruïdes per evitar col.lusions i ajudes entre els seus habitants i probables assaltadors com havia succeït durant el darrer setge que va patir la Cité. Finalment, la tercera i última fase de treballs es desenvolupa sota el regne de Felip el Bell i consisteix en modernitzar la fortalesa en el seu conjunt. Es reconstrueixen nombroses parts del recinte utilitzant les tècniques defensives més recents i es renoven també les antigues muralles situades a l'oest.
Panter- Nombre de missatges : 2858
Fecha de inscripción : 12/05/2010
Re: Els Càtars
Panter 03/11/10, 03:21 am
Eduardo de Woodstock, el Príncipe Negro, prefirió atacar los burgos adyacentes que a la propia Cité, en 1355
En 1258, el Tratado de Corbeil fija la frontera entre el reino de Francia y la Corona de Aragón cerca de Carcasona, en las Corbières. Luis IX renuncia a su soberanía feudal sobre Cataluña y el Rosellón, y como contrapartida el rey de Aragón renuncia a sus aspiraciones sobre las tierras del Languedoc. La Cité se convierte en una plaza fuerte superior en el dispositivo de defensa de la frontera y de las mejor provistas de Francia;[34] constituye la segunda línea de defensa persuasiva tras puestos más avanzados, denominados los "cinco hijos de Carcasona": los castillos de Peyrepertuse, Aguilar, Quéribus, Puilaurens y de Termes.
La Cité no es atacada y gradualmente se va reduciendo el número de tropas instaladas; a finales del siglo XIV sus murallas y defensas medievales se vuelven obsoletas ante las nuevas armas ofensivas de pólvora pero su situación fronteriza sigue siendo un punto clave estratégico y se mantiene una guarnición en su interior.[35]
La Cité se convierte en prisión estatal en el siglo XV donde son encerrados los enemigos del rey de Francia, como Juan IV de Armañac. La peste diezmó la población de Carcasona y de la Cité en 1557. Entre 1560 y 1630, durante las Guerras de Religión en Francia, la ciudad sigue siendo un importante centro militar para los bandos católicos.
ufre ataques constantes por parte de los protestantes; en 1585, los hombres de Enrique I de Montmorency, hugonotes, atacan la fortaleza fracasando en el intento al ser rechazados por los "mortes-payes" (nombre de la guarnición emplazada en la ciudad amurallada en la época).[36] [37]
La muerte del rey Enrique III desencadena confrontaciones entre los habitantes de la ciudad baja, fieles a Enrique IV, su sucesor legítimo y al duque de Montmorency, y los de la Cité que se niegan a reconocer al nuevo rey y toman partido en la Santa Liga de París. Durante los intensos combates que se prolongaron durante casi 2 años, los suburbios situados cerca de la puerta del Aude son destruidos en su totalidad y sellados los terrenos; el barrio de la Trivalle es incendiado. En 1592, los residentes en la Cité aceptan finalmente al rey.[38]
La Cité caída en el olvido
Tras la anexión del Rosellón a Francia por el tratado de los Pirineos, el papel militar de Carcasona quedó muy reducido, pues la distancia hasta la frontera española aumentó considerablemente. El papel de puesto de mando de la defensa de la frontera se trasladó a Perpiñán.
En 1657, el presidencial, jurisdicción existente en Carcasona, ya había sido transferido a la ciudad baja.[39] La sede episcopal lo es en 1745, pasa de la catedral de Saint-Nazaire a la de Saint-Michel situada también en la ciudad baja,[40] que prospera gracias a la industria textil. En 1790 es abolido el capítulo; palacio episcopal y claustro se venden y posteriormente son destruidos en 1795. En 1794, los archivos de la torre de Tesoro se pierden debido a un incendio.[41] Bajo el Antiguo régimen y, a continuación, durante la Revolución francesa, la Cité se reduce a nivel militar a arsenal, almacén de armas y alimentos. Entre 1804 y 1820, se excluye de la lista de lugares de guerra y es reclasificada como de segunda clase.[Nota 5] Pierde su autonomía y se convierte en un barrio de la comuna de Carcasona. El castillo condal se transforma prisión[42] y el ejército está dispuesto a cederla para ser demolida y aprovechar las piedras que la edifican en nuevas construcciones. En las lizas se construyen viviendas y en las torres se instalan bodegas y graneros. La Cité, abandonada a la ruina, se va deteriorando rápidamente.
La ciudad no sólo tiene un declive social con el aumento de la pobreza, sino también un declive demográfico: es abandonada paulatinamente por sus habitantes más ricos y los pobres ocupan sólo un barrio de tejedores. Entre 1819 y 1846, la población se reduce en aproximadamente un 3%.[43]
Pero el romanticismo puso de nuevo de moda el periodo medieval. Prosper Mérimée, a la sazón inspector general de Monumentos históricos, se interesó por las ruinas, al tiempo que Cros-Mayrevieille, historiador y periodista carcasonés, dedicaba sus esfuerzos a difundir su conocimiento. Fue así como se consiguió que en 1844 se encargara la reconstrucción de la Cité a Viollet-le-Duc, una reconstrucción que actualmente resulta controvertida, como muchas otras de las que hizo.
La Cité domina geográfica y visualmente la ciudad baja.
Restauración por Viollet-le-Duc y polémica
En el siglo XIX, el arquitecto Eugène Viollet-le-Duc dirigió una amplia restauración de la muralla y de las torres de la ciudad, así como del castillo que contienen.
Busto de Eugène Viollet-le-Duc, arquitecto al que se debe la restauración y recuperación de la ciudad histórica
Sin embargo, acostumbrado a reconstrucciones en territorios situados al norte de Francia, Viollet-le-Duc cometió errores que posteriormente se han revelado como de gran importancia. En efecto, no sólo se utilizaron para la reconstrucción materiales no propios de la zona en la que se enmarca la Cité, como pizarra en colores oscuros, en vez de la tradicional teja en colores ocres, sino que además se modificó la propia estructura de las torres tanto de la muralla como del castillo, que en vez de estar rematadas por una terraza como es propio de la región, pasaron a estar cubiertas por una cúpula recubierta de lajas de pizarra.
Ello ha obligado modernamente a una larga y costosa intervención, que pretende reintegrar la fortaleza en su entorno, mediante la sustitución del elemento visual de más impacto, la pizarra, por otros elementos constructivos más adecuados a su entorno.
Por otra parte, ya desde el primer momento de inicio de las labores de restauración la intervención dirigida por Viollet-le-Duc fue objeto de fuertes críticas por parte de sus contemporáneos. De estas antiguas críticas, deben destacarse las del historiador y político Hippolyte Taine, o las del escritor y político Nicolas-Louis François de Neufchâteau
Vista del espacio entre las dos murallas (liza o intervallum), en el que se aprecia el uso en la reconstrucción por Viollet-le-Duc de las lajas de pizarra y la sustitución posterior con elementos más propios de la zona
Las críticas de Hippolyte Taine están especialmente referidas a un punto de vista romántico de la Historia, entendiendo que las partes del conjunto monumental que se encontraban en ruinas no debían ser reconstruidas, ya que ello privaría a la Cité de Carcasona de buena parte de su encanto romántico.
De mayor enjundia y calado son las críticas de François de Neufchâteau, dirigidas a cuestionar el estilo de las restauraciones mismas, que llevan indudablemente la impronta personal del restaurador, Viollet-le-Duc, y su concepción mental de lo que debe ser un castillo o una fortaleza, acercando las restauraciones a un estilo gótico aunque con una reinterpretación de dicho estilo propia de la concepción decimonónica.
Otras críticas, referidas a detalles menores dentro del conjunto, pero que indudablemente afectan notablemente al resultado final, han sido expresadas a lo largo del tiempo.
Así, por ejemplo, se ha criticado la reconstitución del puente levadizo existente hoy junto a una de las puertas de la ciudad medieval, la puerta de Narbona, y que modernamente constituye el acceso principal al conjunto monumental.
No obstante, más allá de la mayor o menor importancia de las críticas acumuladas a lo largo de dos siglos, debe destacarse que gracias a la visión personal de Viollet-le-Duc ha sido posible llegar a la situación actual, en la que existe una presentación completamente coherente del conjunto, con independencia de que respecto de parte de los detalles de la reconstrucción posean mayor o menor fidelidad a la historia.
Prueba de ello es que algunas de las concepciones de Viollet-le-Duc han quedado plenamente incorporadas a la ciudad fortificada, ya que se entiende que la propia reconstrucción es parte indisoluble de la historia del monumento.
La Cité actual y el turismo
La Cité de Carcasona es un lugar de gran atracción turística, no sólo a nivel nacional de Francia sino con un alcance europeo, en razón del excelente estado de conservación del conjunto monumental. Por ese motivo, la mayor parte de las plantas bajas del interior del recinto amurallado han sido convertidas en locales comerciales orientados al turismo, en forma de restaurantes, locales de venta de recuerdos turísticos, joyerías, pastelerías, librerías u otros.
Panter- Nombre de missatges : 2858
Fecha de inscripción : 12/05/2010
Re: Els Càtars
Panter 03/11/10, 03:50 am
Vista de la Ciudad fortificada de Carcasona y del Pont Vieux, construido en el siglo XIV, que atraviesa el río Aude.
Arquitectura
El carácter defensivo de la Cité a lo largo de su historia ha influenciado la complejidad de su arquitectura, donde se refleja notablemente el arte militar. Su sistema de defensa es excepcional debido a sus dimensiones y constituye la mayor fortaleza de Europa por su complejidad y la calidad en su conservación.[44]
Plano
Plano de la Cité, realizado por Eugène Viollet-le-Duc, representándola gráficamente en el siglo XIII
Las partes más destacables comprenden ambas murallas y varios edificios. El plano al lado permite localizar estos edificios descritos en las secciones siguientes. La muralla interior y las puertas están señaladas en rojo mientras que la muralla exterior y las barbacanas se encuentran representadas con amarillo, el castillo en verde y la basílica en rosa:
1.- Puerta de Narbona y barbacana de Saint-Louis,
2.- Puerta y barbacana de Saint-Nazaire,
3.- Puerta del Aude,
4.- Puerta del Burgo y barbacana de Notre-Dame,
5.- Castillo condal rodeado por un foso y construido a lo largo de la muralla interior,
6.- Barbacana del este que protege la entrada del castillo,
7.- Barbacana del Aude, actualmente destruida,
8.- Basílica de Saint-Nazaire.
Murallas y torres
La protección exterior de la ciudad la aseguran dos recintos amurallados concéntricos, separados por una liza, con 52 torres, que suman en total 3 km de murallas. Por la parte alta de las murallas transcurre un camino de ronda, protegido por almenas y merlones y reforzado por cadalsos.
La muralla interna, cuyas partes más antiguas son de época galo-romana, de finales del siglo III, en época del llamado Imperio Galo, y que sirvió de defensa frente los visigodos en el siglo V, fue utilizada en la época feudal por la familia de los Trencavel, para ser posteriormente reconstruida cuando la ciudad fue ocupada por los reyes de Francia. Posee un perímetro de 1.070 m y se caracteriza por un paramento de piedra de gran tamaño y mortero duro, interrumpido por hileras de ladrillos que garantizan la estabilidad de la construcción, por sus propiedades de flexibilidad y recuperación, ante posibles impactos. Posee ventanas en arco de medio punto recalcadas por claves de ladrillos. Está flanqueada por torres en forma de herradura, cuadradas en el lado interno, el de la ciudad, y en semicírculo en la parte externa que da a la liza. La pared de este recinto tiene de dos a tres metros de grosor.
Esta muralla interna fue reforzada por un recinto exterior, una segunda muralla, construida durante el siglo XIII, durante el reinado de Felipe III, fácilmente identificable por el uso de piedras en almohadilla en lugar de paramento. Cabe destacar el espacio, llano, existente entre ambas murallas: las lizas, que comportaban un importante papel defensivo en la época de su construcción antes del uso de artillería. Por una parte, la Cité se podía defender de sus atacantes desde dos líneas altas de tiro, las dos murallas; si era traspasado el recinto exterior, los atacantes quedaban en el espacio llano, retrasando su ataque y en situación especialmente vulnerable desprovistos de refugio, al que accedía la caballería y jinetes fácilmente.
Durante esta época también se llevó a cabo la reconstrucción de la zona meridional de la muralla interior, de la Torre del Obispo y de la Torre de Saint-Nazaire.
Elementos galorromanos
La primera muralla, construida sobre el promontorio rocoso durante el periodo galorromano, permitía dominar el curso del río Aude y su valle. Tenía un perímetro de 1.070 m y protegía una ciudad de siete hectáreas.[46] La base o fundamentos de esta construcción es visible desde las lizas: fue construida con grandes bloques de piedra y mortero duro, formando un muro de un espesor de 2 a 3 metros,[47] el resto está formada por morrillos regulares e hileras de ladrillos.
Existen aún 17 torres galorromanas, más o menos alteradas y reformadas posteriormente, de las treinta originales del recinto,[46] con alturas que varían de los 11,65 m a 13,70 m y cubiertas por tejas planas.[48] Todas ellas tenían forma de herradura de caballo en la parte externa del recinto y plana en el interior, excepto la torre Pinte, de estructura únicamente rectangular. La parte inferior de las torres, cuyo diámetro es de entre 4,50 y 7 metros, es especialmente sólida debido al cuidadoso trabajo de albañilería.[49] Los niveles superiores poseen grandes aspilleras adaptadas al uso de armas de tiro, con una determinada inclinación que garantizaba a la vez la defensa interior y la protección exterior ante tan amplias aberturas.
Torre galorromana con su característica forma de herradura
Construcciones y reformas en la Edad Media
A partir del siglo XIII, los reyes de Francia ordenaron la construcción de un segundo recinto exterior en torno a la Cité, de una altura entre 10 y 12 m,[48] rodeado por un foso excepto en los lugares donde la pendiente del promontorio ya actúa como defensa natural. En este caso las torres se construyeron con forma redonda, en su mayoría con menos altura que las predecesoras galo romanas y sin techo para evitar refugio a asaltadores que las pudieran conquistar y así quedando al descubierto de los tiros de los defensores, desde muralla interior más elevada. Entre ambas murallas se dejó un espacio de separación considerable, las lizas, allanando el terreno con pendiente; la nivelación supuso rebajarlo dejando zonas con parte de los cimientos de la muralla exterior al descubierto, con las consecuentes obras llevadas a cabo sobre ellos como consolidación.
Bajo los mandatos de Felipe III el Atrevido y Felipe el Hermoso se construyen elementos que resaltan por sus grandes dimensiones y altura, además del empleo de la piedra en almohadilla, la puerta de Narbona, la de Saint-Nazaire y la torre del Tesoro.
Otros elementos son incorporados o construidos durante la Edad Media, como la forma en la base de las torres, más amplia en su diámetro que el resto de la estructura, a fin de que los proyectiles lanzados desde el exterior reboten volviéndose contra los atacantes. También en las murallas se construyen cadalsos, es decir, estructuras de madera suspendidas sobre el vacío a modo de refugio a la vez que de aumento de precisión del campo de tiro de los ballesteros, o diversas garitas aprovechando salientes en los muros de las murallas
Puertas de acceso
En las murallas se encuentran cuatro puertas principales de acceso al interior de la Cité, situadas cada una de ellas en uno de los puntos cardinales.
La puerta de Narbona
Puerta de Narbona con su barbacana.
En las murallas se encuentran cuatro puertas principales de acceso al interior de la Cité, situadas cada una de ellas en uno de los puntos cardinales.
La puerta de Narbona
La entrada principal al recinto amurallado se encuentra en su sección oriental, por la llamada Porte Narbonnaise o Puerta de Narbona, orientada hacia la ciudad de la costa mediterránea que le da el nombre. Fue construida hacia 1280 durante el reinado de Felipe III de Francia y se compone de dos imponentes torres de tres niveles además de la planta baja, equipadas con un frente en forma de tajamar (bec) para el desvío de los proyectiles atacantes. La puerta de acceso está reforzada por un doble rastrillo y protegida por matacanes, desde donde se podían arrojar verticalmente objetos y materiales defensivos como aceite hirviendo, y por troneras, desde donde se podían disparar proyectiles de manera protegida.[50] La planta baja de las torres y su primer nivel poseen techos abovedados mientras que el resto de los niveles se construyeron planos. Para poder soportar los períodos prolongados de asedio, en la torre norte se habilitó una estancia para la reserva de víveres mientras que la torre sur se equipó con una cisterna de agua.
Una fortificación avanzada o barbacana, llamada de "Saint-Louis", se encuentra justo enfrente de la puerta como puesto defensivo de vanguardia y que, a su vez, está defendida en su flanco derecho por un castillete o atalaya desde donde se podía hostigar directamente a los atacantes en caso de que estos hubieran tomado esta posición. Finalmente, el conjunto se encuentra rematado por un pequeño altar coronado en forma de trébol y donde se emplaza una representación de la figura religiosa de la Virgen María.
La rehabilitación emprendida por Viollet-le-Duc de 1859 a 1860 la dotó de una imitación de puente levadizo que no existía originalmente, mientras que el almenado y la cubierta fueron reconstruidos con pizarra.
La puerta del Aude
Muralla y puerta del Aude.
La puerta del Aude, que se abre hacia el río Aude en el sector occidental del conjunto, por una de las zonas en las que el acceso al recinto fortificado resulta más difícil, se encuentra protegida por una barbacana, un castillete y un enorme matacán.
Panter- Nombre de missatges : 2858
Fecha de inscripción : 12/05/2010
Re: Els Càtars
Panter 03/11/10, 04:40 am
Emplazada en las cercanías del castillo condal, queda prolongada por la barbacana del Aude, que en 1816 fue parcialmente destruida con motivo de la construcción de la iglesia de Saint-Gimer, subsistiendo únicamente la rampa de acceso, que queda rodeada por muros almenados.
La configuración de la puerta pone de manifiesto un complejo sistema defensivo, ya que existen arcos que aparentemente contienen puertas en realidad inexistentes, tratándose únicamente de un modo de burlar los esfuerzos del presunto atacante por penetrar las defensas de la fortificación. Por el mismo motivo, se encuentran diversos pasillos con recovecos y entrecruzamientos, que pretenden coger en una trampa a los atacantes quedando expuestos a disparos desde todos los ángulos posibles. Es decir, se combinan con gran sofisticación en la puerta del Aude diversos sistemas de defensa activa y pasiva de la época.
La rampa de acceso se iniciaba en la barbacana hoy desaparecida; la pendiente asciende no en línea recta sino mediante diversas curvas y giros, para penetrar en la fortaleza atravesando en realidad dos puertas sucesivas.
Se trata de una parte de la muralla de origen visigodo, que quedaba reforzada en ese lugar por el hecho de estar sobre elevada la propia muralla, que a su vez se reforzaba con tres contrafuertes edificados en el siglo XIII.
La puerta es en forma de arco de medio punto, en el que quedan alternados sillares de piedra y ladrillo, como medio de reforzar aún más el conjunto, por la capacidad de absorción de impactos del ladrillo.
El matacán hoy visible no forma parte de la construcción original, sino que es un añadido efectuado por Viollet-le-Duc durante su restauración.
La puerta del burgo o de Rodez
Situada al norte, la puerta del Burgo o Rodez[Nota 6] comunicaba la ciudad con el antiguo burgo de Saint-Vincent. Se hallaba defendida por la barbacana Notre-Dame y la torre Mourétis.[51]
La puerta, bastante sencilla, se encuentra en las murallas entre dos torres. Durante la época de los visigodos se encontraba protegida por una especie de pabellón cuya muralla se prolongaba hacia el burgo de Saint-Vincent,[52] sustituido posteriormente por una barbacana adelantada a la muralla exterior, la denominada Notre-Dame.
La puerta de Saint-Nazaire
La puerta Saint-Nazaire, situada al sur, se encuentra emplazada en la torre de planta cuadrada del mismo nombre. Originariamente fue construida siguiendo un planteamiento defensivo muy complejo, cuya estructura fue modificada en detrimento a este carácter durante las obras de rehabilitación de Viollet-le-Duc a mediados del siglo XIX.[53] Da acceso a la muralla y a la Cité mediante un pasillo que da un giro de 90 grados y en el que cada entrada se encuentra protegida a su vez por matacanes y aspilleras.
Torres
Entre las torres existentes, algunas de ellas merecen especial atención:
Torre de Saint Nazaire. Torre de planta cuadrada, con función protectora y defensiva de la basílica de Saint-Nazaire, situada a 25 metros de ella, en la que se encuentra la puerta del mismo nombre.[54] Sólo se podía acceder originariamente por una escalera de madera que se retiraba en caso de peligro y se encuentra equipada con cuatro garitas. Tiene dos plantas acondicionadas para la estancia de las guarniciones y cuerpos de mando, con chimenea.
Torre del Tresau (o del Tesoro).
Situada al noroeste de la Cité. Con salas abovedadas y ventanas de estilo gótico.
Torre de la Justicia.
Es una torre redonda con abovedado en ojiva. Refugio durante la época de la familia Trencavel, fue reforzada posteriormente por los ingenieros reales de Luis IX. En ella se encontraban probablemente el Tribunal de la Inquisición y las mazmorras. Desde ella se accede a una galería que dirige a la puerta del Aude, y en la que se encuentra una serie de ventanas geminadas románicas y una construcción defensiva en voladizo sobre la puerta de entrada: un saliente de mampostería con función de lanzar proyectiles en vertical.
Torre del Obispo.
Es una torre cuadrada construida en la liza existente entre las dos murallas, que impide la comunicación entre las murallas de la zona norte y las meridionales. Posee en cada una de sus cuatro esquinas atalayas.
Castillo condal
El castillo condal de la Cité, situado en el oeste de la ciudad fortificada, se encuentra adosado a la muralla más externa, en la zona del montículo donde la cuesta es más empinada. Fue construido en dos fases, con forma de paralelogramo extendido de norte a sur, con dos salidas, una al oeste contigua a la puerta del Aude y otra al este.
Su construcción fue iniciada por Bernard Aton IV Trencavel durante el período románico, hacia el año 1130, para sustituir a un primitivo castillo probablemente situado donde se encuentra la puerta de Narbona.[55] [56] El castillo está constituido por dos cuerpos de edificio formando una «L» y dominado por una atalaya, la torre Pinte. En la zona norte se encuentra una capilla dedicada a María, en la que se observa el ábside de la época románica. Sólo una empalizada separa el castillo del resto de la ciudad amurallada.[56]
Entrada al castillo.
Durante la época de dominio real francés, entre 1228 y 1239, el castillo fue completamente rediseñado a fin de convertirse en una fortaleza dentro de la ciudad.
Se construyeron varias estructuras. Una barbacana con un camino de ronda y una muralla de parapeto merlonado vigilaba la entrada del castillo, justo antes del foso que rodea completamente la pared interna. La puerta de entrada al castillo, enmarcada por dos torres,[57] con matacán, solo es accesible por un puente con una parte fija de piedra seguido por una parte levadiza impulsada por contrapesos. Las murallas sustituyeron a la empalizada original y rodeaban completamente los edificios.
El castillo y sus murallas incluyen nueve torres, dos de las cuales son de época visigoda, la torre de la capilla y la torre Pinte, cuadrada, la más alta de la ciudad. Todas las demás, construidas a lo largo del siglo XII, poseen idéntica composición interna y externa:[58] constan de tres pisos y una planta baja. En la planta baja y primer piso se encuentran techos abovedados, mientras que en los pisos superiores son simples. La comunicación entre los pisos se hace por medio de los agujeros que sirven de portavoz en las bóvedas y los pisos.
El acceso al castillo tras pasar la puerta principal conduce a un patio rectangular rodeado de edificios alternados de entre el siglo XII y el XVIII; las paredes septentrionales están flanqueadas por simples pórticos mientras que al sur y al este se encuentran dos edificios. En el del sur se encuentra la cocina y la torre Pinte, que da acceso a una segunda tribuna; poseía otra edificación, destruida, de la que son visibles las vigas del primer piso y varias ventanas.[59]
Basílica de Saint-Nazaire y Saint-Celse
Basílica de la Cité de Carcasona
La basílica de Saint-Nazaire, construida en gres (piedra arenisca) es una iglesia románica, cuya parte más antigua se remonta al siglo XI. En el emplazamiento originalmente se elevaba una catedral carolingia de la cual no queda ningún vestigio.[60]
En vísperas de la culminación del arte románico, fue consagrada por el Papa Urbano II en 1096, hecho que impulsó a Trencavel a realizar una edificación mayor de lo previsto inicialmente.[61] [62] De este edificio sólo subsisten los dos primeros pilares de la nave y la cripta, cuyo estado deteriorado sugiere que se trataba realmente de una obra previa. En el siglo XII se construye la nave actual, con seis tramos o envergaduras, que se dejó intacta durante las ampliaciones de la época gótica, al contrario de la cabecera del siglo XI, que se destruyó totalmente. El portal románico también se reformó completamente en el siglo XIX durante la restauración de Viollet-le-Duc.[63]
La basílica fue ampliada entre 1269 y 1330, ya en el gótico importado por los nuevos dueños de la región provenientes del norte de Francia, con un crucero y un coro muy delgados, decorada con esculturas y un conjunto de vidrieras que se encuentran entre las más bellas del sur de Francia. Un prelado constructor, Pierre de Rochefort, financió la construcción de una gran parte de la escenografía y la terminación de las bóvedas.
Su escudo de armas es visible en el coro, el ábside y el brazo meridional del transepto, mientras que la capilla colateral situada en el norte del edificio alberga el monumento conmemorativo de la muerte del contribuidor. También el arzobispo de Carcasona Pierre Rodier, tiene su escudo de armas en la capilla colateral sur.[60]
La restauración de Eugène Viollet-le-Duc transformó el exterior de la basílica aunque en el interior las reformas son mucho más notables, con los dos estilos, gótico y románico, superpuestos en las vidrieras, esculturas y decoraciones de la iglesia. Las fachadas presentan diversas vidrieras, de los siglos XIII y XIV, que representan escenas de la vida de Cristo y sus apóstoles. En 1801, a la iglesia se le quitó el rango de catedral de Carcasona en favor de la iglesia de Saint-Michel, situada fuera la Cité. Esta transferencia tuvo lugar a la vez que era abandonada por sus habitantes en beneficio de la ciudad baja. Se convierte en basílica en 1898 por el papa León XIII.[64]
Una comunidad de canónigos vivía cerca de la catedral en una casa adjunta con el dormitorio en la zona oriental, el refectorio y cocinas en el sur y las bodegas y establos en el oeste, pero los edificios fueron demolidos en 1792.
El claustro, también situado en la zona sur, se reconvirtió en un teatro al aire libre, edificado en el año 1908.
La leyenda de la Dama Carcas: origen del nombre
Según una tradición, el topónimo Carcasona deriva del nombre de una princesa sarracena protagonista de una anécdota cuya historia, elevada al rango de leyenda, remonta a los tiempos de la ocupación musulmana y del emperador Carlomagno a principios del siglo VIII.[65] [66]
Busto de la Dama Carcas, situado frente a la puerta de Narbona
Tras ser ocupada por las fuerzas musulmanas que acababan de conquistar el reino visigodo de Hispania y sus posesiones de Septimania, la plaza fuerte de Carcaso se dispuso a afrontar un asedio emprendido por el ejército de Carlomagno que se extendió durante cinco años. Al frente de los caballeros que defendían la ciudad se encontraba la dama Carcas, pues su esposo había resultado muerto. Al debutar el sexto año del sitio, las provisiones de alimentos y agua comenzaron a escasear y Carcas ordenó entonces realizar un inventario de los recursos todavía disponibles. La población le presentó como únicos víveres un cerdo y un saco de trigo, pero a pesar de ello la dama Carcas ideó una estratagema, ordenando que se cebara el animal con todo el trigo contenido en el saco y a continuación, que se lanzara al pie de las murallas desde la torre más alta de la fortificación.
La reacción de Carlomagno y sus tropas ante el espectáculo del animal lleno de trigo que acababa de ser desperdiciado fue la de interpretar que los habitantes disponían de víveres en abundancia por lo que cayendo en el engaño y considerando inútil el ataque, dispusieron retirarse poniendo fin al asedio. A la vista del ejército imperial en retirada, Carcas ordenó que se hicieran sonar todas las campanas de la ciudad y fue en ese momento que uno de los hombres de Carlomagno exclamó:
"¡Carcas sona!"
La configuración de la puerta pone de manifiesto un complejo sistema defensivo, ya que existen arcos que aparentemente contienen puertas en realidad inexistentes, tratándose únicamente de un modo de burlar los esfuerzos del presunto atacante por penetrar las defensas de la fortificación. Por el mismo motivo, se encuentran diversos pasillos con recovecos y entrecruzamientos, que pretenden coger en una trampa a los atacantes quedando expuestos a disparos desde todos los ángulos posibles. Es decir, se combinan con gran sofisticación en la puerta del Aude diversos sistemas de defensa activa y pasiva de la época.
La rampa de acceso se iniciaba en la barbacana hoy desaparecida; la pendiente asciende no en línea recta sino mediante diversas curvas y giros, para penetrar en la fortaleza atravesando en realidad dos puertas sucesivas.
Se trata de una parte de la muralla de origen visigodo, que quedaba reforzada en ese lugar por el hecho de estar sobre elevada la propia muralla, que a su vez se reforzaba con tres contrafuertes edificados en el siglo XIII.
La puerta es en forma de arco de medio punto, en el que quedan alternados sillares de piedra y ladrillo, como medio de reforzar aún más el conjunto, por la capacidad de absorción de impactos del ladrillo.
El matacán hoy visible no forma parte de la construcción original, sino que es un añadido efectuado por Viollet-le-Duc durante su restauración.
La puerta del burgo o de Rodez
Situada al norte, la puerta del Burgo o Rodez[Nota 6] comunicaba la ciudad con el antiguo burgo de Saint-Vincent. Se hallaba defendida por la barbacana Notre-Dame y la torre Mourétis.[51]
La puerta, bastante sencilla, se encuentra en las murallas entre dos torres. Durante la época de los visigodos se encontraba protegida por una especie de pabellón cuya muralla se prolongaba hacia el burgo de Saint-Vincent,[52] sustituido posteriormente por una barbacana adelantada a la muralla exterior, la denominada Notre-Dame.
La puerta de Saint-Nazaire
La puerta Saint-Nazaire, situada al sur, se encuentra emplazada en la torre de planta cuadrada del mismo nombre. Originariamente fue construida siguiendo un planteamiento defensivo muy complejo, cuya estructura fue modificada en detrimento a este carácter durante las obras de rehabilitación de Viollet-le-Duc a mediados del siglo XIX.[53] Da acceso a la muralla y a la Cité mediante un pasillo que da un giro de 90 grados y en el que cada entrada se encuentra protegida a su vez por matacanes y aspilleras.
Torres
Entre las torres existentes, algunas de ellas merecen especial atención:
Torre de Saint Nazaire. Torre de planta cuadrada, con función protectora y defensiva de la basílica de Saint-Nazaire, situada a 25 metros de ella, en la que se encuentra la puerta del mismo nombre.[54] Sólo se podía acceder originariamente por una escalera de madera que se retiraba en caso de peligro y se encuentra equipada con cuatro garitas. Tiene dos plantas acondicionadas para la estancia de las guarniciones y cuerpos de mando, con chimenea.
Torre del Tresau (o del Tesoro).
Situada al noroeste de la Cité. Con salas abovedadas y ventanas de estilo gótico.
Torre de la Justicia.
Es una torre redonda con abovedado en ojiva. Refugio durante la época de la familia Trencavel, fue reforzada posteriormente por los ingenieros reales de Luis IX. En ella se encontraban probablemente el Tribunal de la Inquisición y las mazmorras. Desde ella se accede a una galería que dirige a la puerta del Aude, y en la que se encuentra una serie de ventanas geminadas románicas y una construcción defensiva en voladizo sobre la puerta de entrada: un saliente de mampostería con función de lanzar proyectiles en vertical.
Torre del Obispo.
Es una torre cuadrada construida en la liza existente entre las dos murallas, que impide la comunicación entre las murallas de la zona norte y las meridionales. Posee en cada una de sus cuatro esquinas atalayas.
Castillo condal
El castillo condal de la Cité, situado en el oeste de la ciudad fortificada, se encuentra adosado a la muralla más externa, en la zona del montículo donde la cuesta es más empinada. Fue construido en dos fases, con forma de paralelogramo extendido de norte a sur, con dos salidas, una al oeste contigua a la puerta del Aude y otra al este.
Su construcción fue iniciada por Bernard Aton IV Trencavel durante el período románico, hacia el año 1130, para sustituir a un primitivo castillo probablemente situado donde se encuentra la puerta de Narbona.[55] [56] El castillo está constituido por dos cuerpos de edificio formando una «L» y dominado por una atalaya, la torre Pinte. En la zona norte se encuentra una capilla dedicada a María, en la que se observa el ábside de la época románica. Sólo una empalizada separa el castillo del resto de la ciudad amurallada.[56]
Entrada al castillo.
Durante la época de dominio real francés, entre 1228 y 1239, el castillo fue completamente rediseñado a fin de convertirse en una fortaleza dentro de la ciudad.
Se construyeron varias estructuras. Una barbacana con un camino de ronda y una muralla de parapeto merlonado vigilaba la entrada del castillo, justo antes del foso que rodea completamente la pared interna. La puerta de entrada al castillo, enmarcada por dos torres,[57] con matacán, solo es accesible por un puente con una parte fija de piedra seguido por una parte levadiza impulsada por contrapesos. Las murallas sustituyeron a la empalizada original y rodeaban completamente los edificios.
El castillo y sus murallas incluyen nueve torres, dos de las cuales son de época visigoda, la torre de la capilla y la torre Pinte, cuadrada, la más alta de la ciudad. Todas las demás, construidas a lo largo del siglo XII, poseen idéntica composición interna y externa:[58] constan de tres pisos y una planta baja. En la planta baja y primer piso se encuentran techos abovedados, mientras que en los pisos superiores son simples. La comunicación entre los pisos se hace por medio de los agujeros que sirven de portavoz en las bóvedas y los pisos.
El acceso al castillo tras pasar la puerta principal conduce a un patio rectangular rodeado de edificios alternados de entre el siglo XII y el XVIII; las paredes septentrionales están flanqueadas por simples pórticos mientras que al sur y al este se encuentran dos edificios. En el del sur se encuentra la cocina y la torre Pinte, que da acceso a una segunda tribuna; poseía otra edificación, destruida, de la que son visibles las vigas del primer piso y varias ventanas.[59]
Basílica de Saint-Nazaire y Saint-Celse
Basílica de la Cité de Carcasona
La basílica de Saint-Nazaire, construida en gres (piedra arenisca) es una iglesia románica, cuya parte más antigua se remonta al siglo XI. En el emplazamiento originalmente se elevaba una catedral carolingia de la cual no queda ningún vestigio.[60]
En vísperas de la culminación del arte románico, fue consagrada por el Papa Urbano II en 1096, hecho que impulsó a Trencavel a realizar una edificación mayor de lo previsto inicialmente.[61] [62] De este edificio sólo subsisten los dos primeros pilares de la nave y la cripta, cuyo estado deteriorado sugiere que se trataba realmente de una obra previa. En el siglo XII se construye la nave actual, con seis tramos o envergaduras, que se dejó intacta durante las ampliaciones de la época gótica, al contrario de la cabecera del siglo XI, que se destruyó totalmente. El portal románico también se reformó completamente en el siglo XIX durante la restauración de Viollet-le-Duc.[63]
La basílica fue ampliada entre 1269 y 1330, ya en el gótico importado por los nuevos dueños de la región provenientes del norte de Francia, con un crucero y un coro muy delgados, decorada con esculturas y un conjunto de vidrieras que se encuentran entre las más bellas del sur de Francia. Un prelado constructor, Pierre de Rochefort, financió la construcción de una gran parte de la escenografía y la terminación de las bóvedas.
Su escudo de armas es visible en el coro, el ábside y el brazo meridional del transepto, mientras que la capilla colateral situada en el norte del edificio alberga el monumento conmemorativo de la muerte del contribuidor. También el arzobispo de Carcasona Pierre Rodier, tiene su escudo de armas en la capilla colateral sur.[60]
La restauración de Eugène Viollet-le-Duc transformó el exterior de la basílica aunque en el interior las reformas son mucho más notables, con los dos estilos, gótico y románico, superpuestos en las vidrieras, esculturas y decoraciones de la iglesia. Las fachadas presentan diversas vidrieras, de los siglos XIII y XIV, que representan escenas de la vida de Cristo y sus apóstoles. En 1801, a la iglesia se le quitó el rango de catedral de Carcasona en favor de la iglesia de Saint-Michel, situada fuera la Cité. Esta transferencia tuvo lugar a la vez que era abandonada por sus habitantes en beneficio de la ciudad baja. Se convierte en basílica en 1898 por el papa León XIII.[64]
Una comunidad de canónigos vivía cerca de la catedral en una casa adjunta con el dormitorio en la zona oriental, el refectorio y cocinas en el sur y las bodegas y establos en el oeste, pero los edificios fueron demolidos en 1792.
El claustro, también situado en la zona sur, se reconvirtió en un teatro al aire libre, edificado en el año 1908.
La leyenda de la Dama Carcas: origen del nombre
Según una tradición, el topónimo Carcasona deriva del nombre de una princesa sarracena protagonista de una anécdota cuya historia, elevada al rango de leyenda, remonta a los tiempos de la ocupación musulmana y del emperador Carlomagno a principios del siglo VIII.[65] [66]
Busto de la Dama Carcas, situado frente a la puerta de Narbona
Tras ser ocupada por las fuerzas musulmanas que acababan de conquistar el reino visigodo de Hispania y sus posesiones de Septimania, la plaza fuerte de Carcaso se dispuso a afrontar un asedio emprendido por el ejército de Carlomagno que se extendió durante cinco años. Al frente de los caballeros que defendían la ciudad se encontraba la dama Carcas, pues su esposo había resultado muerto. Al debutar el sexto año del sitio, las provisiones de alimentos y agua comenzaron a escasear y Carcas ordenó entonces realizar un inventario de los recursos todavía disponibles. La población le presentó como únicos víveres un cerdo y un saco de trigo, pero a pesar de ello la dama Carcas ideó una estratagema, ordenando que se cebara el animal con todo el trigo contenido en el saco y a continuación, que se lanzara al pie de las murallas desde la torre más alta de la fortificación.
La reacción de Carlomagno y sus tropas ante el espectáculo del animal lleno de trigo que acababa de ser desperdiciado fue la de interpretar que los habitantes disponían de víveres en abundancia por lo que cayendo en el engaño y considerando inútil el ataque, dispusieron retirarse poniendo fin al asedio. A la vista del ejército imperial en retirada, Carcas ordenó que se hicieran sonar todas las campanas de la ciudad y fue en ese momento que uno de los hombres de Carlomagno exclamó:
"¡Carcas sona!"
Panter- Nombre de missatges : 2858
Fecha de inscripción : 12/05/2010
Re: Els Càtars
Panter 04/11/10, 01:37 am
RUTA DE LA MUNTANYA NEGRA
La Muntanya Negra enclavada gairebé al , Ofereix sobretot una perspectiva natural, per les seves muntanyes d'una bellesa espectacular, on els rius corren entre elles, amb tota classe de espessos boscos, alzinars rouredes, i per ser un lloc proper a la Mediterrània, pins com suaus pendents d'un verd maragda .
Les seves vistes panoràmiques són excepcionals, i uns dels més visitats Balcons del Llenguadoc, on els trobadors feien les delícies per tots els castells càtars, cantant o explicant, les heroïcitats dels seus senyors, i els seus amors amb les dames.
Cal destacar els seus castells càtars, sobretot el conjunt de Lastours amb els seus quatre castells enfilats miraculosament, per turons d'aquesta zona, tot i el seu estat ruïnós, val la pena visitar, per la qual escarpat del seu terreny, i la gran importància que van tenir per la resistència càtara.
El seu conegut parc natural Haut-Llenguadoc, on podem trobar a Limousin la "Grotte de Limousis destacant la Sala del Abisme Gegant, Instal Rojas i la Sala del 7è Cel, d'impressionants dimensions, amb les estalactites i estalagmites de l'abisme Gegant de Cabrespina.
Es destaca en la Muntanya Negra el Pic de Nore lloc més alt de tot el massís amb 1210 metres d'altura, podent gaudir d'una panoràmica inigualable, des d'on es pot albirar en dies de bona visibilitat, El Canigó
Jalonada la Muntanya Negra, de castells , sent els més destacats Miravall Saissac Vilallonga Hautpoul, alguns altres que no van tenir tanta incidència amb els càtars, fins i tot en un estat actual ruïnós.
Sobretot en aquesta zona , podem degustar, els seus inigualables embotits, mel, exquisits formatges, i sobretot carn de xai preparada amb tòfones del país, espàrrecs, castanyes tal com eren elaborats pels antics càtars.
Disposa la zona càtara de la Muntanya Negra, innombrables hotels, en les ciutats com Limouse, als voltants hi ha més de 25 hotels, el mateix podem dir de Pradelles-Cabardès, constant de bones instal.lacions hoteleres la ciutat de Castres.
Pel que fa als amants dels bons vins càtars de la Muntanya Negra, produeix aquesta terra molt bons vins negres, de preus molt assequibles, com ara Corbieres, Faugères, Fitou, Minervois, Saint Loup, o un Saint Chinian.
Muntanya Negra
La Muntanya Negra (Montanha Negra en occità, Montagne Noire en francès), és un massís muntanyós situat a l'extremitat sud-oest del Massís Central, a estat francès, i representa la línia divisòria dels departament del Tarn, l'Erau i el de l'Aude. Als peus d'aquesta serralada, pel nord, s'hi troba la ciutat de Masamet
La Muntanya Negra la comparteixen 4 departaments, l'Aude i el Tarn (els quals n'ocupen una major extensió), i l'Alta Garona i l'Erau (que només posseeixen zones petites).
El massís, orientat d'est a oest presenta dues cares:
El vessant nord abrupte és coberta de boscos obacs de roures, faigs, avets i pinàcies. La ciutat de Masamet es troba situada en aquest vessant i és considerada la capital de la Muntanya Negra.
El vessant sud-est menys abrupte, que comprèn dos territoris principals: el Cabardés al sud que s'estén fins a Carcassona, el Menerbés a l'est i una part del Lauragués a l'oest. Des de nombrosos indrets d'aquesta vessant es poden observar bells panorames de la serralada dels Pirineus (Pradelles-Cabardès, Saissac, Cuxac-Cabardès).
El clima és generalment suau en tot el seu conjunt, de tipus mediterrani, però bastant ventós. Tot i així, al Cabardés i el vessant nord, el temps és més fred. L'estiu és menys calorós que a la plana, gràcies als boscos humits, i l'hivern és fresc amb nevades regulars als cims.
El punt més alt és el Pic de Nore, de 1 210 metres d'atura. La Muntanya Negra és inclosa dins del Parc natural regional de l'Alt Llenguadoc.
Pic de Nore (1.210 m), punt més alt de la Muntanya Negra
Geologia
La muntanya Negra és un vell massís hercinià (360-300 milions d'antiguitat) orientat seguint un eix O-E. Els mantells invertits (les roques més joves es troben sobre les més velles) al sud-oest del massís són molt cèlebres.
La Muntanya Negra dels geòlegs és clarament més gran que la concebuda per la geografia. La sistema s'estén fins a Castres i Camarès, incorporant d'aquesta manera els Monts de Lacaune, el Sidobre i els Monts de l'Espinosa.[1]
Es poden visitar les coves de Limousis i la de Cabrespine. Pedreres de granit reconegudes s'exploten a la regió del Sidobre. El vessant sud de la muntanya és aspre i sec i s'inclina vers les planes del Lauragués
Apunts d'història
La presència humana dins el massís ve d'antic. En tenim el testimoni material en diverses coves, com la del Trou de la cité situada dins la comuna de Las Tors.
Durant els segles XII i XIII es convertirà en refugi de trobadors i de càtars. Els senyors de Cap d'Aret, propietaris dels castells de Las Tors, van acollir i patrocinar trobadors i, durant la Croada albigesa van ser desposseïts de les seves terres per Simó de Montfort, sospitosos d'heretgia.
Les aigües de la Muntanya Negra han servit per alimentar el canal del Migdia. Amb el regnat de Lluís XIV, l'enginyer Pierre-Paul Riquet se li encomanà l'enllaçar Tolosa amb la Mediterrània. Aquest projecte va ser el principi dels llargs i costosos treballs de construcció del Canal de les Dues Mars, també conegut com el Canal del Migdia. Davant del problema d'alimentació permanent del canal, Riquet va idear un sistema basat en la construcció de 3 llacs alimentats per petits canals artificials que recullen l'aigua. Al llac de Sant Ferriol es troba la maquinària necessària que permet de regular l'alimentació del canal i el seu nivell d'aigua. Molts obrers van morir en la seva construcció.
La Muntanya Negra enclavada gairebé al , Ofereix sobretot una perspectiva natural, per les seves muntanyes d'una bellesa espectacular, on els rius corren entre elles, amb tota classe de espessos boscos, alzinars rouredes, i per ser un lloc proper a la Mediterrània, pins com suaus pendents d'un verd maragda .
Les seves vistes panoràmiques són excepcionals, i uns dels més visitats Balcons del Llenguadoc, on els trobadors feien les delícies per tots els castells càtars, cantant o explicant, les heroïcitats dels seus senyors, i els seus amors amb les dames.
Cal destacar els seus castells càtars, sobretot el conjunt de Lastours amb els seus quatre castells enfilats miraculosament, per turons d'aquesta zona, tot i el seu estat ruïnós, val la pena visitar, per la qual escarpat del seu terreny, i la gran importància que van tenir per la resistència càtara.
El seu conegut parc natural Haut-Llenguadoc, on podem trobar a Limousin la "Grotte de Limousis destacant la Sala del Abisme Gegant, Instal Rojas i la Sala del 7è Cel, d'impressionants dimensions, amb les estalactites i estalagmites de l'abisme Gegant de Cabrespina.
Es destaca en la Muntanya Negra el Pic de Nore lloc més alt de tot el massís amb 1210 metres d'altura, podent gaudir d'una panoràmica inigualable, des d'on es pot albirar en dies de bona visibilitat, El Canigó
Jalonada la Muntanya Negra, de castells , sent els més destacats Miravall Saissac Vilallonga Hautpoul, alguns altres que no van tenir tanta incidència amb els càtars, fins i tot en un estat actual ruïnós.
Sobretot en aquesta zona , podem degustar, els seus inigualables embotits, mel, exquisits formatges, i sobretot carn de xai preparada amb tòfones del país, espàrrecs, castanyes tal com eren elaborats pels antics càtars.
Disposa la zona càtara de la Muntanya Negra, innombrables hotels, en les ciutats com Limouse, als voltants hi ha més de 25 hotels, el mateix podem dir de Pradelles-Cabardès, constant de bones instal.lacions hoteleres la ciutat de Castres.
Pel que fa als amants dels bons vins càtars de la Muntanya Negra, produeix aquesta terra molt bons vins negres, de preus molt assequibles, com ara Corbieres, Faugères, Fitou, Minervois, Saint Loup, o un Saint Chinian.
Muntanya Negra
La Muntanya Negra (Montanha Negra en occità, Montagne Noire en francès), és un massís muntanyós situat a l'extremitat sud-oest del Massís Central, a estat francès, i representa la línia divisòria dels departament del Tarn, l'Erau i el de l'Aude. Als peus d'aquesta serralada, pel nord, s'hi troba la ciutat de Masamet
La Muntanya Negra la comparteixen 4 departaments, l'Aude i el Tarn (els quals n'ocupen una major extensió), i l'Alta Garona i l'Erau (que només posseeixen zones petites).
El massís, orientat d'est a oest presenta dues cares:
El vessant nord abrupte és coberta de boscos obacs de roures, faigs, avets i pinàcies. La ciutat de Masamet es troba situada en aquest vessant i és considerada la capital de la Muntanya Negra.
El vessant sud-est menys abrupte, que comprèn dos territoris principals: el Cabardés al sud que s'estén fins a Carcassona, el Menerbés a l'est i una part del Lauragués a l'oest. Des de nombrosos indrets d'aquesta vessant es poden observar bells panorames de la serralada dels Pirineus (Pradelles-Cabardès, Saissac, Cuxac-Cabardès).
El clima és generalment suau en tot el seu conjunt, de tipus mediterrani, però bastant ventós. Tot i així, al Cabardés i el vessant nord, el temps és més fred. L'estiu és menys calorós que a la plana, gràcies als boscos humits, i l'hivern és fresc amb nevades regulars als cims.
El punt més alt és el Pic de Nore, de 1 210 metres d'atura. La Muntanya Negra és inclosa dins del Parc natural regional de l'Alt Llenguadoc.
Pic de Nore (1.210 m), punt més alt de la Muntanya Negra
Geologia
La muntanya Negra és un vell massís hercinià (360-300 milions d'antiguitat) orientat seguint un eix O-E. Els mantells invertits (les roques més joves es troben sobre les més velles) al sud-oest del massís són molt cèlebres.
La Muntanya Negra dels geòlegs és clarament més gran que la concebuda per la geografia. La sistema s'estén fins a Castres i Camarès, incorporant d'aquesta manera els Monts de Lacaune, el Sidobre i els Monts de l'Espinosa.[1]
Es poden visitar les coves de Limousis i la de Cabrespine. Pedreres de granit reconegudes s'exploten a la regió del Sidobre. El vessant sud de la muntanya és aspre i sec i s'inclina vers les planes del Lauragués
Apunts d'història
La presència humana dins el massís ve d'antic. En tenim el testimoni material en diverses coves, com la del Trou de la cité situada dins la comuna de Las Tors.
Durant els segles XII i XIII es convertirà en refugi de trobadors i de càtars. Els senyors de Cap d'Aret, propietaris dels castells de Las Tors, van acollir i patrocinar trobadors i, durant la Croada albigesa van ser desposseïts de les seves terres per Simó de Montfort, sospitosos d'heretgia.
Les aigües de la Muntanya Negra han servit per alimentar el canal del Migdia. Amb el regnat de Lluís XIV, l'enginyer Pierre-Paul Riquet se li encomanà l'enllaçar Tolosa amb la Mediterrània. Aquest projecte va ser el principi dels llargs i costosos treballs de construcció del Canal de les Dues Mars, també conegut com el Canal del Migdia. Davant del problema d'alimentació permanent del canal, Riquet va idear un sistema basat en la construcció de 3 llacs alimentats per petits canals artificials que recullen l'aigua. Al llac de Sant Ferriol es troba la maquinària necessària que permet de regular l'alimentació del canal i el seu nivell d'aigua. Molts obrers van morir en la seva construcció.
Panter- Nombre de missatges : 2858
Fecha de inscripción : 12/05/2010
Re: Els Càtars
Panter 04/11/10, 01:57 am
Castillos de Lastours
Los castillos de Lastours (en occitano Lastors, en francés Lastours) son cuatro castillos cátaros ubicados en el término municipal de Lastours, departamento del Aude, en la región de Languedoc-Roussillon. Los cuatro castillos se encuentran sobre un contrafuerte rocoso por encima del pueblo de Lastours, aislados por los profundos valles de los ríos Orbeil y Grésilhou. Constituían el cerrojo del Cabardès, de ahí el nombre del castillo principal: Cabaret. Fueron construidos a 300 metros de altura en un mismo eje: Cabaret, Surdespine, la Tour Régine et Quertinheux ligeramente por detrás. El lugar está clasificado como Monument historique desde 1905, y constantemente se efectúan allí excavaciones arqueológicas.
Los cuatro castillos conforman un conjunto común único, aunque carecen de estructuras comunes. El contexto natural del lugar permitió ahorrar los gastos de una fortaleza de gran tamaño. Los planos se adaptaron a las rocas sobre las que se asientan los castillos. La construcción es a veces heterogénea debido a la superposición de remodelaciones efectuadas a lo largo del tiempo sobre el conjunto.
Castillo de Lastours a través de una muralla del castillo de Querthineux
Historia
Durante la Edad Media, el lugar pertenece al señorío de Cabaret, mencionado por vez primera en 1067. Sus riquezas provienen especialmente de la explotación de minas de hierro. Probablemente tan solo tres castillos habían sido construidos en el siglo XI y el emplazamiento evoluciona en el tiempo en razón de las sucesivas destrucciones y reconstrucciones. En esta época se documentan al menos 22 señores de Cabaret.
Vista de los castillos de Lastours.
Los castillos vivieron en primera línea los acontecimientos de la cruzada contra los Albigenses. Efectivamente, los señores de Cabaret mantuvieron fuertes vínculos con los adeptos al catarismo. Los pueblos que rodean a los castillos acogieron numerosos cátaros. En esta época, la fortaleza pertenecía a Pedro Roger de Cabaret fiel de Ramón Roger Trencavel, junto al que combatió durante el sitio de Carcasona. El lugar sufre a partir de 1209 los asaltos de Simón de Montfort, aunque resiste con éxito dichos envites. Sin embargo, el cruzado Bouchard de Marly, entonces señor del castillo de Saissac, es capturado por Pedro Roger. Se negocia su liberación contra la rendición de Cabaret en 1211.
En 1223, los señores de Cabaret recuperan sus tierras y Cabaret se convierte en sede del obispado cátaro del Carcassès. El señor Pedro Roger resistió durante varios años los ataques de Simón de Montfort, pero en 1227, los castillos son nuevamente asediados, ahora por Humberto de Beaujeu. En 1229, Cabaret capitula.
Los pueblos y castillos son saqueados, y posteriormente reconstruidos para convertirse en fortalezas reales. Se construye la Tour Régine por orden del rey para afirmar su supremacía. Los castillos se convierten en el centro administrativo y militar de seis comunidades que conforman la castellanía del Cabardès. En el siglo XVI, los castillos son ocupados por los protestantes. Son desalojados por el mariscal de Joyeuse en 1591
Cabaret, Tour Régine et Surdespine sur la crête.
Organización en el siglo XI
Con anterioridad a la cruzada contra los Albigenses, los castillos únicamente son tres, y no se ubican sobre la cima. Los pueblos envuelven los núcleos de los castillos en la misma manera: con casas, forjas y cisternas situadas alrededor de un alta y estrecha torre del homenaje. Se encuentran restos de ese pueblo en la vertiente oeste, dispuesto en semicírculo siguiendo las curvas de nivel alrededor de la residencia señorial.
En el siglo XIII, el rey decide la destrucción de las tres torres señoriales y de las viviendas con el objetivo de suprimir cualquier posible refugio a los cátaros. Sin embargo, los castillos son reconstruidos, ahora sobre las crestas, para hacerlos menos accesibles al tiro de la artillería y los arqueros enemigos.
El catarismo en Cabaret
Los castillos de Lastours son un importante polo de actividad religiosa cátara durante el siglo XIII. El pueblo que hay a sus pies recibirá numerosas casas de perfectos y numerosos obispos cátaros residen en Cabaret: Arnaud Hot, Pierre Isarn y Guiraud Abith. En 1229, la fortaleza es el mascarón de proa de la resistencia cátara en las tierras del Languedoc. Esta época es denominada Guerra de Cabaret.
Descripción actual
Los cuatro castillos se ubican en lo alto de la cresta en un eje norte-sur: Cabaret, Tour Régine, Surdespine y Querthineux. Controlan las principales vías de acceso al Cabardès y la Montaña negra.
Cabaret
El castillo de Cabaret es la ciudadela principal con un sistema defensivo del género de las barbacanas. Está formado por una torre al norte, un torreón al sur y un cuerpo de residencia en el centro. En conjunto está amurallado con un camino de ronda construido sobre arcadas ciegas en arcos quebrados. El conjunto está construido con aparejo irregular y piedra labrada para ángulos y aperturas.
Los castillos de Lastours (en occitano Lastors, en francés Lastours) son cuatro castillos cátaros ubicados en el término municipal de Lastours, departamento del Aude, en la región de Languedoc-Roussillon. Los cuatro castillos se encuentran sobre un contrafuerte rocoso por encima del pueblo de Lastours, aislados por los profundos valles de los ríos Orbeil y Grésilhou. Constituían el cerrojo del Cabardès, de ahí el nombre del castillo principal: Cabaret. Fueron construidos a 300 metros de altura en un mismo eje: Cabaret, Surdespine, la Tour Régine et Quertinheux ligeramente por detrás. El lugar está clasificado como Monument historique desde 1905, y constantemente se efectúan allí excavaciones arqueológicas.
Los cuatro castillos conforman un conjunto común único, aunque carecen de estructuras comunes. El contexto natural del lugar permitió ahorrar los gastos de una fortaleza de gran tamaño. Los planos se adaptaron a las rocas sobre las que se asientan los castillos. La construcción es a veces heterogénea debido a la superposición de remodelaciones efectuadas a lo largo del tiempo sobre el conjunto.
Castillo de Lastours a través de una muralla del castillo de Querthineux
Historia
Durante la Edad Media, el lugar pertenece al señorío de Cabaret, mencionado por vez primera en 1067. Sus riquezas provienen especialmente de la explotación de minas de hierro. Probablemente tan solo tres castillos habían sido construidos en el siglo XI y el emplazamiento evoluciona en el tiempo en razón de las sucesivas destrucciones y reconstrucciones. En esta época se documentan al menos 22 señores de Cabaret.
Vista de los castillos de Lastours.
Los castillos vivieron en primera línea los acontecimientos de la cruzada contra los Albigenses. Efectivamente, los señores de Cabaret mantuvieron fuertes vínculos con los adeptos al catarismo. Los pueblos que rodean a los castillos acogieron numerosos cátaros. En esta época, la fortaleza pertenecía a Pedro Roger de Cabaret fiel de Ramón Roger Trencavel, junto al que combatió durante el sitio de Carcasona. El lugar sufre a partir de 1209 los asaltos de Simón de Montfort, aunque resiste con éxito dichos envites. Sin embargo, el cruzado Bouchard de Marly, entonces señor del castillo de Saissac, es capturado por Pedro Roger. Se negocia su liberación contra la rendición de Cabaret en 1211.
En 1223, los señores de Cabaret recuperan sus tierras y Cabaret se convierte en sede del obispado cátaro del Carcassès. El señor Pedro Roger resistió durante varios años los ataques de Simón de Montfort, pero en 1227, los castillos son nuevamente asediados, ahora por Humberto de Beaujeu. En 1229, Cabaret capitula.
Los pueblos y castillos son saqueados, y posteriormente reconstruidos para convertirse en fortalezas reales. Se construye la Tour Régine por orden del rey para afirmar su supremacía. Los castillos se convierten en el centro administrativo y militar de seis comunidades que conforman la castellanía del Cabardès. En el siglo XVI, los castillos son ocupados por los protestantes. Son desalojados por el mariscal de Joyeuse en 1591
Cabaret, Tour Régine et Surdespine sur la crête.
Organización en el siglo XI
Con anterioridad a la cruzada contra los Albigenses, los castillos únicamente son tres, y no se ubican sobre la cima. Los pueblos envuelven los núcleos de los castillos en la misma manera: con casas, forjas y cisternas situadas alrededor de un alta y estrecha torre del homenaje. Se encuentran restos de ese pueblo en la vertiente oeste, dispuesto en semicírculo siguiendo las curvas de nivel alrededor de la residencia señorial.
En el siglo XIII, el rey decide la destrucción de las tres torres señoriales y de las viviendas con el objetivo de suprimir cualquier posible refugio a los cátaros. Sin embargo, los castillos son reconstruidos, ahora sobre las crestas, para hacerlos menos accesibles al tiro de la artillería y los arqueros enemigos.
El catarismo en Cabaret
Los castillos de Lastours son un importante polo de actividad religiosa cátara durante el siglo XIII. El pueblo que hay a sus pies recibirá numerosas casas de perfectos y numerosos obispos cátaros residen en Cabaret: Arnaud Hot, Pierre Isarn y Guiraud Abith. En 1229, la fortaleza es el mascarón de proa de la resistencia cátara en las tierras del Languedoc. Esta época es denominada Guerra de Cabaret.
Descripción actual
Los cuatro castillos se ubican en lo alto de la cresta en un eje norte-sur: Cabaret, Tour Régine, Surdespine y Querthineux. Controlan las principales vías de acceso al Cabardès y la Montaña negra.
Cabaret
El castillo de Cabaret es la ciudadela principal con un sistema defensivo del género de las barbacanas. Está formado por una torre al norte, un torreón al sur y un cuerpo de residencia en el centro. En conjunto está amurallado con un camino de ronda construido sobre arcadas ciegas en arcos quebrados. El conjunto está construido con aparejo irregular y piedra labrada para ángulos y aperturas.
Panter- Nombre de missatges : 2858
Fecha de inscripción : 12/05/2010
Re: Els Càtars
Sinuhé 04/11/10, 10:06 am
M'ho haig de llegir tot això. Farà dos o tres anys vaig anar a Montsegur. A sota el castell hi ha el prat dels cremats, on van cremar els últims càtars de Montsegur que no havien renunciat a la seva fe. Hi ha un petit monument recordant-ho i com a homenatge i al llegir el recordatori tens l'agradable sorpresa de veure que és en català.
Sinuhé- Nombre de missatges : 1687
Fecha de inscripción : 16/01/2009
Re: Els Càtars
Panter 06/11/10, 12:53 am
Tour Régine
La Tour Régine es la fortaleza más reciente y la de menor tamaño de todo el conjunto. Está formada por una torre rodeada por un conjunto amurallado o cortina, cuyas murallas se han derrumbado. Bajo tierra, la torre contiene la mayor cisterna de los cuatro castillos. Dicha torre posee tres pisos a los que se accede por una escalera. La piedra utilizada, piedra calcárea blanca, es idéntica a la de Cabaret.
Surdespine
Es de los cuatro castillos el que cuenta con un peor estado de conservación. Está constituido por una torre cuadrada, una zona de habitación y una cisterna. Una cortina de planta rectangular protege el conjunto. Se caracteriza por la rareza de sus saeteras y por sus cuatro ventanas.
Querthineux
El castillo de Quertinheux es el que está situado más al sur de la cresta sobre un espolón rocoso aislado. Está constituido por una torre circular y una cortina poligonal. Un saliente en chicane protege la entrada al castillo. El castillo cae a pico sobre los restos de una iglesia románica destruida
La Tour Régine, Surdespine et Querthineux vue depuis Cabaret
La Tour Régine es la fortaleza más reciente y la de menor tamaño de todo el conjunto. Está formada por una torre rodeada por un conjunto amurallado o cortina, cuyas murallas se han derrumbado. Bajo tierra, la torre contiene la mayor cisterna de los cuatro castillos. Dicha torre posee tres pisos a los que se accede por una escalera. La piedra utilizada, piedra calcárea blanca, es idéntica a la de Cabaret.
Surdespine
Es de los cuatro castillos el que cuenta con un peor estado de conservación. Está constituido por una torre cuadrada, una zona de habitación y una cisterna. Una cortina de planta rectangular protege el conjunto. Se caracteriza por la rareza de sus saeteras y por sus cuatro ventanas.
Querthineux
El castillo de Quertinheux es el que está situado más al sur de la cresta sobre un espolón rocoso aislado. Está constituido por una torre circular y una cortina poligonal. Un saliente en chicane protege la entrada al castillo. El castillo cae a pico sobre los restos de una iglesia románica destruida
La Tour Régine, Surdespine et Querthineux vue depuis Cabaret
Panter- Nombre de missatges : 2858
Fecha de inscripción : 12/05/2010
Re: Els Càtars
Panter 08/11/10, 01:47 am
Castell de Miravall
El castell de Miravall prop del riu Orbeil, ia pocs quilòmetres de la turística platja de Saint Tropez, només queda original l'Església de la Mare de Déu de Laure, amb la seva magnífica torre hexagonal del segle XII, de belles finestres romàniques, com el seu porta d'entrada, ja d'estil gòtic.
L'originalitat del castell de Miravall, és tota la seva història romàntica, ja que en el castell càtar va néixer el trobador Ramon de Miravall, propietari del castell de Miravall, on es van veure molts dels trobadors que en aquesta regió de Provença, cantaven les lloances guerreres i sobretot amoroses dels cavallers que van existir per aquesta ruta càtara, produint nombroses trobades en ell , A fi de cantar els seus poemes, que tant apreciaven la gent.
Així i tot el trobador Ramon de Miravall, era un gran simpatitzant dels càtars, cosa que no agradava als francesos del nord.
El que ha fet famós al castell de Miravall, des de fa pocs anys, és la parella d'actors cinematogràfics tan coneguts com Angelina Jolie (mig francesa) i Brat Pitt, que juntament amb els seus sis fills, van llogar el castell de Miravall per tres anys, no sent estrany que finalment el poguessin adquirir, reformant totalment per tal de modernitzar, amb més de 35 habitacions, ja que Brat Pitt és un gran aficionat a l'arquitectura, i dissenyada per ell totes les reformes que s'hi van fer, a més l'extensió de terreny és d'unes 35 hectàrees, conreant la vinya. Per a més discreció de la parella, compten amb una pista d'aterratge, i heliport, així com discreta vigilància a càrrec de la gendarmeria.
A més de les vinyes, posseeix Miravall espessos boscos de pins mediterranis, es pot pujar a les Martys, caminant des de Miravall a Saissac el viatger gaudeix d'un magnífic paisatge seguint el curs d'aigua del riu Orbeil, esquitxat aquí i allà de verds prats, que fan molt agradable la vista de tots els contemplen.
Naturalment que el castell de Miravall, va sucumbir com tants altres a les connexions propiciades pels croats, en la persecució de l'heretgia càtara.
Trobador Ramón de Miravall
Raimon de Miraval
La figura de Ramon de Miravall (actiu com a trobador entre 1191 i 1229) té el seu interès en el marc dels esdeveniments de l’època i per la seva relació amb Hug de Mataplana, que li retreu haver abandonat la seva dona, que també era trobadora. Estem parlant del sirventés de Hug de Mataplana, D'un sirventes m'es res talens () i la resposta de Miraval Grans mestiers m'es razonamens (Més molt necessaria la meva defensa)
El cognom Miraval apareix en documents que s’escalonen entre 1148 i 1213, sempre referits al vescomtat de Besiers i Carcasona, que es poden referir al nostre trobador o a un parent seu. El trobador Ramon de Miraval, fou un cavaller pobre, que va compartir la propietat del castell familiar, amb altres tres posseidors (segurament germans seus), situat a Miraval-Cabardès (departament francès d’Aude), en el vescomtat de Carcasona. El castell fou conquerit pels croats de Simón de Monfort potser el 1209 i amb total seguretat el 1211. Aixó fa suposar que fou un fidel del comte de Tolosa i per això desposeït de les seves minses propietats, com refereix en una poesia, Bels m’es q’ieu chant e coindei (Es bo que canti i sigui amable). En aquesta cançó, escrita abans de setembre de 1213, després de la batalla de les Naves de Tolosa i abans del desastre de Muret, dirigida a Pere II d’Aragó, el trobador confia en el monarca català per recuperar les terres dominades pels croats francesos. Desposeït de la seva minsa heretat durant la croada albigesa, va morir a Lleida, com diu la seva vida, al monestir de monges cistercenques de Santa Clara, cap el 1229
De Raimon de Miravall, per exemple, en la seva vida, s’esmenta que "Et era seingner de lui e de son alberc, e seingner del rei Peire d’Arragon e del vescomte de Beders, e d’En Bertan de Saissac, de totz los grans barons d’aquella encontrada (Y se había hecho señor de él [el comte de Tolosa] y de su casa, y señor del rey Pedro de Aragón y del vizconde de besiers, y de Bertran de Saissac, y de todos los grandes barones de aquella comarca)"
La seva vida, que podem reconstruir en part mitjançant quatre razos que precedeixen quatre de la quarentena de poesies que se li atribueixen, sembla que fou, segons Martí de Riquer, "una divertida y pintoresca novelita, tal vez basada en una lejana realidad, pro exagerada y adornada con detalles curiosos. El tono de algunas canciones de Raimon de Miraval, su infatil orgullo y ss pasiones dsengaños dieron pie a la visión que de él ha dado el antiguo biógrafo, que algunas veces roza la caricatura. Sus aventuras sentimentales son siempre fracasos, excepto en el caso de la Loba de Puegnautier, dama también cantada por Peire Vidal, la cual según una de estas razós, fue engañada y abandonada por Miraval. Consta, por claras referencias en sus versos, que éste celebró a Alazais de Boissazon, pero la relación sentimental con tal dama es objeto de una anécdota que supone que se la birló el mujeriego Pedro II de Aragón. Similar és la anécdota de la razó que cuenta sus relaciones con Aimengarda de Castras, que tan cruelmente se burló del poeta, y en la que hay un punto de verdad, pues lo corrobora el sirventés de Huguet [Hug] de Mataplana, o sea que Raimon de Miraval estaba casado con una dama llamada Na Caudairenga, que era trobairitz"
D'aquest debat poètic entre Hug de Mataplana i Ramon de Miraval tenim una razó anteposada a la resposta del trbador provençal al sirventès, D'un sirventes m'es res talens (Dictat pels meus raonaments), que li havia escrit anteriorment el trobador ripollès. La versió que presentem és la de Climent Forner:
El castell de Miravall prop del riu Orbeil, ia pocs quilòmetres de la turística platja de Saint Tropez, només queda original l'Església de la Mare de Déu de Laure, amb la seva magnífica torre hexagonal del segle XII, de belles finestres romàniques, com el seu porta d'entrada, ja d'estil gòtic.
L'originalitat del castell de Miravall, és tota la seva història romàntica, ja que en el castell càtar va néixer el trobador Ramon de Miravall, propietari del castell de Miravall, on es van veure molts dels trobadors que en aquesta regió de Provença, cantaven les lloances guerreres i sobretot amoroses dels cavallers que van existir per aquesta ruta càtara, produint nombroses trobades en ell , A fi de cantar els seus poemes, que tant apreciaven la gent.
Així i tot el trobador Ramon de Miravall, era un gran simpatitzant dels càtars, cosa que no agradava als francesos del nord.
El que ha fet famós al castell de Miravall, des de fa pocs anys, és la parella d'actors cinematogràfics tan coneguts com Angelina Jolie (mig francesa) i Brat Pitt, que juntament amb els seus sis fills, van llogar el castell de Miravall per tres anys, no sent estrany que finalment el poguessin adquirir, reformant totalment per tal de modernitzar, amb més de 35 habitacions, ja que Brat Pitt és un gran aficionat a l'arquitectura, i dissenyada per ell totes les reformes que s'hi van fer, a més l'extensió de terreny és d'unes 35 hectàrees, conreant la vinya. Per a més discreció de la parella, compten amb una pista d'aterratge, i heliport, així com discreta vigilància a càrrec de la gendarmeria.
A més de les vinyes, posseeix Miravall espessos boscos de pins mediterranis, es pot pujar a les Martys, caminant des de Miravall a Saissac el viatger gaudeix d'un magnífic paisatge seguint el curs d'aigua del riu Orbeil, esquitxat aquí i allà de verds prats, que fan molt agradable la vista de tots els contemplen.
Naturalment que el castell de Miravall, va sucumbir com tants altres a les connexions propiciades pels croats, en la persecució de l'heretgia càtara.
Trobador Ramón de Miravall
Raimon de Miraval
La figura de Ramon de Miravall (actiu com a trobador entre 1191 i 1229) té el seu interès en el marc dels esdeveniments de l’època i per la seva relació amb Hug de Mataplana, que li retreu haver abandonat la seva dona, que també era trobadora. Estem parlant del sirventés de Hug de Mataplana, D'un sirventes m'es res talens () i la resposta de Miraval Grans mestiers m'es razonamens (Més molt necessaria la meva defensa)
El cognom Miraval apareix en documents que s’escalonen entre 1148 i 1213, sempre referits al vescomtat de Besiers i Carcasona, que es poden referir al nostre trobador o a un parent seu. El trobador Ramon de Miraval, fou un cavaller pobre, que va compartir la propietat del castell familiar, amb altres tres posseidors (segurament germans seus), situat a Miraval-Cabardès (departament francès d’Aude), en el vescomtat de Carcasona. El castell fou conquerit pels croats de Simón de Monfort potser el 1209 i amb total seguretat el 1211. Aixó fa suposar que fou un fidel del comte de Tolosa i per això desposeït de les seves minses propietats, com refereix en una poesia, Bels m’es q’ieu chant e coindei (Es bo que canti i sigui amable). En aquesta cançó, escrita abans de setembre de 1213, després de la batalla de les Naves de Tolosa i abans del desastre de Muret, dirigida a Pere II d’Aragó, el trobador confia en el monarca català per recuperar les terres dominades pels croats francesos. Desposeït de la seva minsa heretat durant la croada albigesa, va morir a Lleida, com diu la seva vida, al monestir de monges cistercenques de Santa Clara, cap el 1229
De Raimon de Miravall, per exemple, en la seva vida, s’esmenta que "Et era seingner de lui e de son alberc, e seingner del rei Peire d’Arragon e del vescomte de Beders, e d’En Bertan de Saissac, de totz los grans barons d’aquella encontrada (Y se había hecho señor de él [el comte de Tolosa] y de su casa, y señor del rey Pedro de Aragón y del vizconde de besiers, y de Bertran de Saissac, y de todos los grandes barones de aquella comarca)"
La seva vida, que podem reconstruir en part mitjançant quatre razos que precedeixen quatre de la quarentena de poesies que se li atribueixen, sembla que fou, segons Martí de Riquer, "una divertida y pintoresca novelita, tal vez basada en una lejana realidad, pro exagerada y adornada con detalles curiosos. El tono de algunas canciones de Raimon de Miraval, su infatil orgullo y ss pasiones dsengaños dieron pie a la visión que de él ha dado el antiguo biógrafo, que algunas veces roza la caricatura. Sus aventuras sentimentales son siempre fracasos, excepto en el caso de la Loba de Puegnautier, dama también cantada por Peire Vidal, la cual según una de estas razós, fue engañada y abandonada por Miraval. Consta, por claras referencias en sus versos, que éste celebró a Alazais de Boissazon, pero la relación sentimental con tal dama es objeto de una anécdota que supone que se la birló el mujeriego Pedro II de Aragón. Similar és la anécdota de la razó que cuenta sus relaciones con Aimengarda de Castras, que tan cruelmente se burló del poeta, y en la que hay un punto de verdad, pues lo corrobora el sirventés de Huguet [Hug] de Mataplana, o sea que Raimon de Miraval estaba casado con una dama llamada Na Caudairenga, que era trobairitz"
D'aquest debat poètic entre Hug de Mataplana i Ramon de Miraval tenim una razó anteposada a la resposta del trbador provençal al sirventès, D'un sirventes m'es res talens (Dictat pels meus raonaments), que li havia escrit anteriorment el trobador ripollès. La versió que presentem és la de Climent Forner:
Panter- Nombre de missatges : 2858
Fecha de inscripción : 12/05/2010
Re: Els Càtars
Panter 08/11/10, 01:56 am
E si s’enamoret [Raimon de Miraval] d’una joven dompna gentil d’Albiges, que avia nom dompna Aimengarda de Castras. Bela era e cortesa et avinens, et enseinnada e gen parlans. Mout l’amet e la onoret e la lauset en contan et en cantan, e mout la mes en gran prez entre la bona gen. E lonc temps la preguet q’ela li fezes plaiser en dreich d’amor, et ella li dis q’ela no.il faria plaiser d’amor per nom de drudaria; mas si el volia laissar soa moiller, ela lo tolria per marit. Qan Raimons de Miraval auzi q’ela lo volia tolre per marit, mout fo liegres, e venc s’en al seu castel. E penset per cal caison el pogues partir sua moiler da si, la cals avia nom ma dopna Caudairenga, per lo paire qe avia nom Caudeira. Bela era et avinens, e sabia ben trobar coblas e dansas. E.N Guilelm Breimon entendia en ela, q’era uns cavaliers gentils e bons e bels. En Raimons de Miraval si trobet aqesta ochasion a sua moillier que no convenian dui trobador en un alberc. E dis li q’ela mandes per sos parens, et q’ela s’en anes a son alberc. E qant ela vi la volontat del marit, ela mandet per Guilelm Bremon. Et el venc, e Raimons de Mirval si la.il mes entre las mans; et el la menet via, e tolc la per moillier. E la dompna en la qal En Raimons entendia, ma dompna Aimengarda, si tolc marit un gentil baron d’aqelas encontradas, qe avia nom Olivier de Saisac. Don Miravals venc a gran dolor et a gran tristesa, per la dompna q’el ac perduda e per la moillier. Aqestas novellas foron auzidas per totas aqelas encontradas, loing a pres; et avenc a saber ad un valen baron de Cataloina, qe avia nom N’Uget de Mataplana, q’era mout adreichz e bons trobaire, e mour amics de Miraval. E si.n fetz aqest sirventes qe ditz:
D’un [sirventes m’es pres talens]
D'un sirventes m'es pres talens
qe razos m'o mostra e m'o di,
e qand faitz er, tendra.l cami
a Miravall tot dreich correns
a.N Raimon, don ai pessanssa,
car fetz tant gran malestanssa
contra dompnei, don totz tems s'es vanatz;
e s'anc tenc dreig viatge
de drut cortes, ar camja son coratge.
En lui es era conoissens
lo reproviers qe.l savis di:
c'om non conois tant ben en si
cum en atrui los faillimens;
q'el sol aver s'esperanssa
en joi et en alegranssa,
mas aras n'es malamens cambjatz,
qe mes a tal usatge
don no.is pot esdir de vilanatge.
Car per sos bels catnemens
e per son bel trobar parti
sa cortesa moiller de si:
ben par qe.l consseilles sirvens.
Issutz es de l'esperanssa
d'esser drutz, a ma semblanssa,
car si.l plagues mais dompneis ni solatz,
non feira tal outratge
don tuich cortes volguesson son dampnatge.
Car maritz a cui platz jovens
deu sofrir, per so c'atressi
sofrant lui siei autre vezi;
mas aissi l'es camjatz sos sens.
E car fetz tant malestanssa,
poing c'ab lieis aj'acordanssa.
E si'la.l vol ni sos cobrars li platz,
fassa'il tant d'avantatge
qu'ill sofr'un drut qui trob'a son coratge.
E pois er sos albercs gauzens
qand ab lieis aura faita fi,
ab que ja mais non la chasti
de trobar ni de motz plazens;
ni de lieis no.is don doptanssa
ni non s'o teign'a grevanssa
si sos albercs es soven cortejatz;
c'aissi er d'agradatge
a nos cortes et als gelos salvatge.
Na Caudairenga, dompna, ben sapchatz
qu'iratz sui del viatge
que avetz pres en vostre bon coratge
D’un [sirventes m’es pres talens]
D'un sirventes m'es pres talens
qe razos m'o mostra e m'o di,
e qand faitz er, tendra.l cami
a Miravall tot dreich correns
a.N Raimon, don ai pessanssa,
car fetz tant gran malestanssa
contra dompnei, don totz tems s'es vanatz;
e s'anc tenc dreig viatge
de drut cortes, ar camja son coratge.
En lui es era conoissens
lo reproviers qe.l savis di:
c'om non conois tant ben en si
cum en atrui los faillimens;
q'el sol aver s'esperanssa
en joi et en alegranssa,
mas aras n'es malamens cambjatz,
qe mes a tal usatge
don no.is pot esdir de vilanatge.
Car per sos bels catnemens
e per son bel trobar parti
sa cortesa moiller de si:
ben par qe.l consseilles sirvens.
Issutz es de l'esperanssa
d'esser drutz, a ma semblanssa,
car si.l plagues mais dompneis ni solatz,
non feira tal outratge
don tuich cortes volguesson son dampnatge.
Car maritz a cui platz jovens
deu sofrir, per so c'atressi
sofrant lui siei autre vezi;
mas aissi l'es camjatz sos sens.
E car fetz tant malestanssa,
poing c'ab lieis aj'acordanssa.
E si'la.l vol ni sos cobrars li platz,
fassa'il tant d'avantatge
qu'ill sofr'un drut qui trob'a son coratge.
E pois er sos albercs gauzens
qand ab lieis aura faita fi,
ab que ja mais non la chasti
de trobar ni de motz plazens;
ni de lieis no.is don doptanssa
ni non s'o teign'a grevanssa
si sos albercs es soven cortejatz;
c'aissi er d'agradatge
a nos cortes et als gelos salvatge.
Na Caudairenga, dompna, ben sapchatz
qu'iratz sui del viatge
que avetz pres en vostre bon coratge
Panter- Nombre de missatges : 2858
Fecha de inscripción : 12/05/2010
Re: Els Càtars
Panter 09/11/10, 03:50 am
Castell de Saissac
El castell de Saissac, té la particularitat d'estar separat del poble, i construït sobre un gran barranc per on passa el riu Vernassone, i prop del riu Aiguebelle. El castell de Saissac té aquesta particularitat per raó de la seva millor defensa dels càtars enfront de l'enemic, en ser lloc forçós per on necessitaven passar les tropes enemigues, si volien assaltar el .
El , Malgrat la seva ruïna, resulta una impressionant mola defensiva, amb les seves torres rodones, sent un enclavament molt important per als càtars.
De camí cap al castell de Saissac, ens trobem amb l'església de Sant Miquel que val la pena visitar, amb el seu claustre del segle XIV, del qual encara subsisteix una galeria.
A 8 quilòmetres del castell de Saissac, el visitant pot admirar, l'Abadia de Santa Maria de Vilallonga, del segle XII, amb el seu presbiteri pla, segons el costum constructora dels cistercencs. La Sala Capitular de l'Abadia del segle XII, conservant encara les magnífiques voltes ogivals, així com la sagristia amb voltes de mig punt. Es manté encara un mur romànic al costat del castell de Saissac, pertanyent a l'Abadia.
Després de poder admirar les construccions medievals al costat del castell de Saissac, ens toca ara un bon descans per la ruta dels càtars, que podem trobar en hotels com per exemple en Villemagne a 7 quilòmetres del castell de Saissac, proveït d'una bona biblioteca, amb volums sobre temes càtars, i per suposat una excel lent cuina, on es poden degustar les exquisideses de la cuina dels càtars i els seus no menys preuats vins del Llenguadoc. Prop del castell de Saissac, pel que fa a hotels, els trobarem a bon preu Ravel, Mazamet i una mica més lluny Castres, amb un ampli assortiment de bons picar, sempre respectant la ruta dels càtars.
Castillo de Saissac
El castillo de Saissac es uno de los denominados castillos cátaros, situado en el pueblo de Saissac, en el Aude y región de la Montaña Negra, al noroeste de Carcasona, en Francia. Está protegido legislativamente como lugar y monumento histórico.
A diferencia de lo que suele ser habitual, el castillo no se halla en lo alto del pueblo, si no en la parte inferior meridional, al borde de un barranco, el Vernassonne. La posición no es casual, en este emplazamiento guardaba y defendía todo intento de incursión a la Montaña Negra.
Castillo de Saissac y la llanura del Lauragais al fondo
Historia
Las primeras menciones en escritos datan del año 960, al ser legado al conde de Carcasona, transferido posteriormente en el año 1008 del condado de Barcelona al vizcondado de Carcasona. En el año 1191 el castillo pertenecía a Bertran de Saissac, emparentado con el linaje del condado de Foix, vasallo de la familia Trencavel y uno de los nobles más involucrados con el catarismo. Su compromiso lo demostró al actuar de arbitro en diversos debates cátaros y presente en muchos Consolamentums, según el cronista de los cruzados Vaux-de-Cernay. Fue también una de las personas más influyentes en el Vizcondado de Carcasona, dato reforzado a la muerte del Vizconde Roger II, en 1194, cuando Bertran fue escogido tutor de su hijo Raymond Roger Trencavel, que contaba con 9 años de edad.
En el siglo XIII debido a la cruzada albigense, se sometió a Simón de Montfort en 1209, que lo otorgó a su compañero de armas Bouchard de Marly. El castillo fue reconstruido por los ingenieros reales del senecal de Carcasona: la torre del homenaje y las murallas flanqueadas por las torres cuadrangulares. Diversos señores se sucedieron durante este periodo, Luis IX de Francia restituyó una parte a los señores faydits de Saissac aunque fue perdida por la familia de nuevo en 1242; la otra parte, y posterior totalidad, fue transmitida sucesivamente a diversos cruzados y familias nobles francesas.
A finales del siglo XVI, durante las guerras de religión, fue atacado por tropas protestantes en 1568 y en 1580, reforzándose con cañoneras y resistiendo el asedio.
Durante los siglos XVII y XVIII el pueblo conoció la prosperidad gracias a la industria de paños, favorecidas por los numerosos torrentes que lo surcan bajando de las montañas, pero no así el castillo, que tras la Revolución francesa cayó en ruinas y fue utilizado como pedrera. Finalmente, la Marie de Saissac localizó a los descendientes de la última familia propietaria del castillo y fue comprado a mediados de los años 90.
Arquitectura
Vista del la primera terraza del castillo
Del castillo no quedan más que vestigios a los que se accede a través de un puente de piedra sustituto del antiguo elevadizo.
Compuesto por un enmurallamiento externo irregular cuadrangular, sobre tres niveles o terrazas continuas adaptándose al desnivel natural del terreno, flanqueadas por torres circulares y rodeadas por un foso, actualmente desaparecido casi en su totalidad.
En la primera terraza se encuentra una muralla, en la que se conservan dos torres cuadradas y almenadas, rodeando una Torre del homenaje poligonal central de 20 m de altura y un gran patio central, probablemente correspondientes al periodo de reconstrucción de los siglos XIII y XIV.
En la segunda, a la que se accede por unas escaleras, se hallan una serie de edificios de cuatro niveles, correspondientes los dos superiores en su mayor parte al siglo XVI, con ventanas renacentistas. Los inferiores, de época anterior, son subterráneos y comunican con la antigua poterna medieval mediante una rampa.
El tercer desnivel o terraza, el más meridional y aparentemente el más reciente, consta de una gran patio central rodeado por una muralla flanqueada en la zona sur por dos torres semicirculares.
Al lado de las ruinas en su zona norte se encuentra la iglesia de Saint-Michel, un edificio románico del siglo XIII, que fue casi completamente destruido durante la cruzada y quemado posteriormente en el siglo XVI, pero del que queda aún un muro románico y restos de una puerta de comunicación con las dependencias del castillo. Al pie del castillo, en la zona sur y más abrupta, se encuentran los vestigios de una antigua vila castral.
Bibliografía y referencias
Jean Michel (2001). Le Château de Saissac
Jesús Mestre (1996). Viatge al país dels càtars
Documents du Conseil Général de l'Aude et Municipalité de Saissac
El castell de Saissac, té la particularitat d'estar separat del poble, i construït sobre un gran barranc per on passa el riu Vernassone, i prop del riu Aiguebelle. El castell de Saissac té aquesta particularitat per raó de la seva millor defensa dels càtars enfront de l'enemic, en ser lloc forçós per on necessitaven passar les tropes enemigues, si volien assaltar el .
El , Malgrat la seva ruïna, resulta una impressionant mola defensiva, amb les seves torres rodones, sent un enclavament molt important per als càtars.
De camí cap al castell de Saissac, ens trobem amb l'església de Sant Miquel que val la pena visitar, amb el seu claustre del segle XIV, del qual encara subsisteix una galeria.
A 8 quilòmetres del castell de Saissac, el visitant pot admirar, l'Abadia de Santa Maria de Vilallonga, del segle XII, amb el seu presbiteri pla, segons el costum constructora dels cistercencs. La Sala Capitular de l'Abadia del segle XII, conservant encara les magnífiques voltes ogivals, així com la sagristia amb voltes de mig punt. Es manté encara un mur romànic al costat del castell de Saissac, pertanyent a l'Abadia.
Després de poder admirar les construccions medievals al costat del castell de Saissac, ens toca ara un bon descans per la ruta dels càtars, que podem trobar en hotels com per exemple en Villemagne a 7 quilòmetres del castell de Saissac, proveït d'una bona biblioteca, amb volums sobre temes càtars, i per suposat una excel lent cuina, on es poden degustar les exquisideses de la cuina dels càtars i els seus no menys preuats vins del Llenguadoc. Prop del castell de Saissac, pel que fa a hotels, els trobarem a bon preu Ravel, Mazamet i una mica més lluny Castres, amb un ampli assortiment de bons picar, sempre respectant la ruta dels càtars.
Castillo de Saissac
El castillo de Saissac es uno de los denominados castillos cátaros, situado en el pueblo de Saissac, en el Aude y región de la Montaña Negra, al noroeste de Carcasona, en Francia. Está protegido legislativamente como lugar y monumento histórico.
A diferencia de lo que suele ser habitual, el castillo no se halla en lo alto del pueblo, si no en la parte inferior meridional, al borde de un barranco, el Vernassonne. La posición no es casual, en este emplazamiento guardaba y defendía todo intento de incursión a la Montaña Negra.
Castillo de Saissac y la llanura del Lauragais al fondo
Historia
Las primeras menciones en escritos datan del año 960, al ser legado al conde de Carcasona, transferido posteriormente en el año 1008 del condado de Barcelona al vizcondado de Carcasona. En el año 1191 el castillo pertenecía a Bertran de Saissac, emparentado con el linaje del condado de Foix, vasallo de la familia Trencavel y uno de los nobles más involucrados con el catarismo. Su compromiso lo demostró al actuar de arbitro en diversos debates cátaros y presente en muchos Consolamentums, según el cronista de los cruzados Vaux-de-Cernay. Fue también una de las personas más influyentes en el Vizcondado de Carcasona, dato reforzado a la muerte del Vizconde Roger II, en 1194, cuando Bertran fue escogido tutor de su hijo Raymond Roger Trencavel, que contaba con 9 años de edad.
En el siglo XIII debido a la cruzada albigense, se sometió a Simón de Montfort en 1209, que lo otorgó a su compañero de armas Bouchard de Marly. El castillo fue reconstruido por los ingenieros reales del senecal de Carcasona: la torre del homenaje y las murallas flanqueadas por las torres cuadrangulares. Diversos señores se sucedieron durante este periodo, Luis IX de Francia restituyó una parte a los señores faydits de Saissac aunque fue perdida por la familia de nuevo en 1242; la otra parte, y posterior totalidad, fue transmitida sucesivamente a diversos cruzados y familias nobles francesas.
A finales del siglo XVI, durante las guerras de religión, fue atacado por tropas protestantes en 1568 y en 1580, reforzándose con cañoneras y resistiendo el asedio.
Durante los siglos XVII y XVIII el pueblo conoció la prosperidad gracias a la industria de paños, favorecidas por los numerosos torrentes que lo surcan bajando de las montañas, pero no así el castillo, que tras la Revolución francesa cayó en ruinas y fue utilizado como pedrera. Finalmente, la Marie de Saissac localizó a los descendientes de la última familia propietaria del castillo y fue comprado a mediados de los años 90.
Arquitectura
Vista del la primera terraza del castillo
Del castillo no quedan más que vestigios a los que se accede a través de un puente de piedra sustituto del antiguo elevadizo.
Compuesto por un enmurallamiento externo irregular cuadrangular, sobre tres niveles o terrazas continuas adaptándose al desnivel natural del terreno, flanqueadas por torres circulares y rodeadas por un foso, actualmente desaparecido casi en su totalidad.
En la primera terraza se encuentra una muralla, en la que se conservan dos torres cuadradas y almenadas, rodeando una Torre del homenaje poligonal central de 20 m de altura y un gran patio central, probablemente correspondientes al periodo de reconstrucción de los siglos XIII y XIV.
En la segunda, a la que se accede por unas escaleras, se hallan una serie de edificios de cuatro niveles, correspondientes los dos superiores en su mayor parte al siglo XVI, con ventanas renacentistas. Los inferiores, de época anterior, son subterráneos y comunican con la antigua poterna medieval mediante una rampa.
El tercer desnivel o terraza, el más meridional y aparentemente el más reciente, consta de una gran patio central rodeado por una muralla flanqueada en la zona sur por dos torres semicirculares.
Al lado de las ruinas en su zona norte se encuentra la iglesia de Saint-Michel, un edificio románico del siglo XIII, que fue casi completamente destruido durante la cruzada y quemado posteriormente en el siglo XVI, pero del que queda aún un muro románico y restos de una puerta de comunicación con las dependencias del castillo. Al pie del castillo, en la zona sur y más abrupta, se encuentran los vestigios de una antigua vila castral.
Bibliografía y referencias
Jean Michel (2001). Le Château de Saissac
Jesús Mestre (1996). Viatge al país dels càtars
Documents du Conseil Général de l'Aude et Municipalité de Saissac
Panter- Nombre de missatges : 2858
Fecha de inscripción : 12/05/2010
Re: Els Càtars
Panter 14/11/10, 06:59 am
RUTA DEL ALBIGERES
Va ser aquesta una zona on els càtars van irradiar la seva influència per tota Occitània, no hi va haver grans batalles com en altres llocs del Llenguadoc però si molts dels seus senyors feudals encara que no anessin a prendre part de la religió càtara, si eren simpatitzants, el que va provocar innombrables conflictes entre ells.
En canvi si és destacable, l'amable dels seus paisatges, parcs i jardins molt ben harmonitzats, del més pur estil francès, erigits molts d'ells per Le Notre el mateix dissenyador dels fantàstics jardins del Palau de Versalles.
Cal també destacar, el naixement al castell de Albí del pintor i cartellista Toulouse-Lautrec, pare del postimpressionisme, tenint un museu en les estances del mateix castell, amb moltes de les seves pintures més famoses.
Parlar de Albigeres regió càtara, és com no, referir-nos a la seva gastronomia tan variada com exquisida, i a les grans extensions de les seves vinyes, la degustació sempre ha de deixar bona memòria, de tots els visitants proven els seus vins.
El primer d'agost se celebra a Gaillac la Fête des Vins de Gaillac amb profusió de bones marques de tan preuat líquid.
Resulta sorprenent i agradable, la recomanable visita al museu del pintor Francisco de Goya, instal.lat al segon pis de l'ajuntament de Albí.
Tant en la seva principal ciutat de Albí, com els seus voltants, el visitant pot gaudir de les variades classes d'hotels que se li ofereixen, adaptats a la seva butxaca, on l'amabilitat dels albigerenses es fa patent, en el tracte amb tothom que utilitzi les seves instal.lacions.
Existeixen innombrables itineraris, a fi de poder visitar tots els racons de la regió albigerense
Va ser aquesta una zona on els càtars van irradiar la seva influència per tota Occitània, no hi va haver grans batalles com en altres llocs del Llenguadoc però si molts dels seus senyors feudals encara que no anessin a prendre part de la religió càtara, si eren simpatitzants, el que va provocar innombrables conflictes entre ells.
En canvi si és destacable, l'amable dels seus paisatges, parcs i jardins molt ben harmonitzats, del més pur estil francès, erigits molts d'ells per Le Notre el mateix dissenyador dels fantàstics jardins del Palau de Versalles.
Cal també destacar, el naixement al castell de Albí del pintor i cartellista Toulouse-Lautrec, pare del postimpressionisme, tenint un museu en les estances del mateix castell, amb moltes de les seves pintures més famoses.
Parlar de Albigeres regió càtara, és com no, referir-nos a la seva gastronomia tan variada com exquisida, i a les grans extensions de les seves vinyes, la degustació sempre ha de deixar bona memòria, de tots els visitants proven els seus vins.
El primer d'agost se celebra a Gaillac la Fête des Vins de Gaillac amb profusió de bones marques de tan preuat líquid.
Resulta sorprenent i agradable, la recomanable visita al museu del pintor Francisco de Goya, instal.lat al segon pis de l'ajuntament de Albí.
Tant en la seva principal ciutat de Albí, com els seus voltants, el visitant pot gaudir de les variades classes d'hotels que se li ofereixen, adaptats a la seva butxaca, on l'amabilitat dels albigerenses es fa patent, en el tracte amb tothom que utilitzi les seves instal.lacions.
Existeixen innombrables itineraris, a fi de poder visitar tots els racons de la regió albigerense
Panter- Nombre de missatges : 2858
Fecha de inscripción : 12/05/2010
Re: Els Càtars
Panter 14/11/10, 07:19 am
Castell de Castres
Castres dins del moviment càtar, és important per la rellevància dins del Llenguadoc, de la croada albigesa contra els càtars, i la quantitat de personatges implicats en Castres, com el més cèlebre Perfecte d'Occitània, Gilabert de Castres així igualment Perfecta Ermengarda de Castres, coneguda per la "Belle Castreise" per la seva gran bellesa.
Castres no conserva el seu castell ni muralles, en ser derruïdes totalment en l'època a què ens referim, per obra i gràcia de l'etern enemic dels càtars, Simó de Montfort.
A l'edifici del Palau Episcopal del segle XIV, actual seu de l'Ajuntament, només es conserva, en el seu pati interior una torre romànica, de l'antiga abadia benedictina
No obstant això es recomana la visita de Castres, ja no només pel seu preponderant paper en la lluita anti càtara, sinó pel notable de totes les seves instal.lacions, que fan de la seva visita un inesborrable record d'aquesta zona càtara.
En primer lloc Castres, és banyat pel riu Agout, en les ribes es poden veure antigues cases penjades sobre el seu curs, les seves belles carrers medievals de la vella ciutat càtara, ja de per si, és un regal per als ulls del visitant.
Són admirables els jardins del Palau Episcopal de Castres (Ajuntament actual), anomenats "Jardins de Le Nôtre" per estar dissenyats per Le Nôtre, el mateix que va configurar els famosíssims jardins del Palau de Versalles.
Admirable joia del renaixement tolosà d'aquesta zona càtara, la podem veure sense dubte a l'Hotel de Nayrac del segle XVI, important és també el "Museu d'Art Hispànic (Museu Goya)" del segon pis de l'Ajuntament de Castres, pels llenços del artista aragonès, tot i així sorprèn a molts visitants del país càtar, es puguin admirar obres tan representatives com són dels pintors, Murillo, Valdés Leal i Ribera.
A la ciutat de Castres es pot admirar la Catedral de Sant Benet, així com l'església de Notre Dame de la Plata, i sobre tot el que el viatger no ha de perdre's és el conjunt d'edificis de la "Place Jean-Jaurés" construïdes seves datades en gres.
Pot el visitant, i a més és recomanable en aquesta zona càtara del Llenguadoc, la visita a pocs minuts de Castres, al costat del poble L'Rozier, i prop de Millau, la "Gorges del Tarn" veritable art natural, que el riu Tarn ha anat llaurant a la roca, sent visitable, per mitjà d'una serpentejant carretera al costat del precipici, o pel mateix riu en una embarcació, situat tot aquest bell paratge al Parc Nacional d'Alt Langedoc., i en aquest entorn es situa el "Mirador Point sublim "amb unes vistes que farà plorar a més d'un visitant.
Si algú està interessat en dormir sota el sostre d'un castell, res millor que traslladar-se a 12 quilòmetres al castell de "Châtreau de Roqueperlic", i al mateix temps poder admirar les vinyes de Minervois i Saint Chinian.
Castres dins del moviment càtar, és important per la rellevància dins del Llenguadoc, de la croada albigesa contra els càtars, i la quantitat de personatges implicats en Castres, com el més cèlebre Perfecte d'Occitània, Gilabert de Castres així igualment Perfecta Ermengarda de Castres, coneguda per la "Belle Castreise" per la seva gran bellesa.
Castres no conserva el seu castell ni muralles, en ser derruïdes totalment en l'època a què ens referim, per obra i gràcia de l'etern enemic dels càtars, Simó de Montfort.
A l'edifici del Palau Episcopal del segle XIV, actual seu de l'Ajuntament, només es conserva, en el seu pati interior una torre romànica, de l'antiga abadia benedictina
No obstant això es recomana la visita de Castres, ja no només pel seu preponderant paper en la lluita anti càtara, sinó pel notable de totes les seves instal.lacions, que fan de la seva visita un inesborrable record d'aquesta zona càtara.
En primer lloc Castres, és banyat pel riu Agout, en les ribes es poden veure antigues cases penjades sobre el seu curs, les seves belles carrers medievals de la vella ciutat càtara, ja de per si, és un regal per als ulls del visitant.
Són admirables els jardins del Palau Episcopal de Castres (Ajuntament actual), anomenats "Jardins de Le Nôtre" per estar dissenyats per Le Nôtre, el mateix que va configurar els famosíssims jardins del Palau de Versalles.
Admirable joia del renaixement tolosà d'aquesta zona càtara, la podem veure sense dubte a l'Hotel de Nayrac del segle XVI, important és també el "Museu d'Art Hispànic (Museu Goya)" del segon pis de l'Ajuntament de Castres, pels llenços del artista aragonès, tot i així sorprèn a molts visitants del país càtar, es puguin admirar obres tan representatives com són dels pintors, Murillo, Valdés Leal i Ribera.
A la ciutat de Castres es pot admirar la Catedral de Sant Benet, així com l'església de Notre Dame de la Plata, i sobre tot el que el viatger no ha de perdre's és el conjunt d'edificis de la "Place Jean-Jaurés" construïdes seves datades en gres.
Pot el visitant, i a més és recomanable en aquesta zona càtara del Llenguadoc, la visita a pocs minuts de Castres, al costat del poble L'Rozier, i prop de Millau, la "Gorges del Tarn" veritable art natural, que el riu Tarn ha anat llaurant a la roca, sent visitable, per mitjà d'una serpentejant carretera al costat del precipici, o pel mateix riu en una embarcació, situat tot aquest bell paratge al Parc Nacional d'Alt Langedoc., i en aquest entorn es situa el "Mirador Point sublim "amb unes vistes que farà plorar a més d'un visitant.
Si algú està interessat en dormir sota el sostre d'un castell, res millor que traslladar-se a 12 quilòmetres al castell de "Châtreau de Roqueperlic", i al mateix temps poder admirar les vinyes de Minervois i Saint Chinian.
Panter- Nombre de missatges : 2858
Fecha de inscripción : 12/05/2010
Re: Els Càtars
Panter 14/11/10, 07:42 am
Castell de Albí
A la ciutat de Albí i el seu castell càtar, es va iniciar l'expansió de l'heretgia anomenada albigesa, en un principi, encara que posteriorment eren coneguts com càtars, estenent aquesta religió per tota Occitània.
Albí, també és coneguda per haver nascut en el seu castell, el conegudíssim pintor i cartellista de l'anomenat estil postimpressionisme, Henri Toulouse-Lautrec, Comte Henri Marie Raymond de Toulouse-Lautrec el 1864, sent molt popular entre els seus contemporanis, i escandalitzant a uns altres, per les seves atrevides pintures. En el mateixcastell de Albí té dedicat un museu a la seva obra.
Albí, està situada als peus de l'important riu Tarn, que també dóna nom a aquesta regió concreta, sobre el qual es contempla en les seves aigües el "Pont Vieux" Pont Vell, amb les seves harmonioses formes.
Al castell de Albí es va instal.lar el bisbat càtar dominant tot el seu contorn com, Lautrec, Gallac, Brens, Rabastens i altres de semblant importància.
És especialment notable la catedral d'Albí "Santa Cecília", en estar construïda com una fortalesa, particularitat que no es troba en cap altra catedral, donant-li un aspecte monumental impressionant. La catedral càtara de Albí construïda amb maons vermells, seguint el costum tolosana, fins i tot amb el seu camí de ronda, propi dels castells càtars. El bellíssim porxo gòtic de Santa Cecília d'Albí, en molt bon estat de conservació, és igualment admirable la fresca dedicat al judici final, a l'entrada del baldaquí, amb el característic tremendisme, propi de les representacions religioses en l'època càtara.
A l'interior de Albí es troba el Palau de la Berbie "on es va instal.lar un inquisidor vingut de Carcassona anomenat Juan Galand.
Pintoresc i digne de visitar és el barri antic de Albí, on es barregen les construccions medievals, amb els moderns comerços i restaurants de la ciutat.
A 3 quilòmetres de Albí podem contemplar la bonica església de Sant Salvi d'estil gòtic segles XII al XIII.
Igualment a tan sols 5 quilòmetres de Albí contemplem l'artística església romànica de Lescure.
Per al descans i la degustació dels famosos vins de la regió, com els seus molt agradables restaurants, els podem trobar a la mateixa ciutat de Albí, com en els seus voltants, amb l'amabilitat pròpia de la gent del Llenguadoc, especialment de la ciutat d' Albí.
Albi(en occità Albi [ˈalβi], en francès Albi [alˈbi]) és una ciutat del departament del Tarn i a la regió de Migdia-Pirineus. Amb 51.199 habitants, és cap de la comarca de l'Albigès. Els seus habitants es diuen en català albigesos (en occità albigés -esa, en francès Albigeois -oise)
La ciutat episcopal, situada al centre històric d'Albi, al voltant de la catedral, fou proclamada Patrimoni de la Humanitat per la Unesco el 2010
Situat a la vora del Tarn, de les vinyes de Galhac, de l'altiplà cordais i del bosc de la Grésigne. A 80 km de Tolosa de Llenguadoc, 3 hores dels Pirineus i a 2 hores del mar Mediterrani.
L'origen del nom Albi queda en l'àmbit de les hipòtesis. Podria venir d'Alp prefix celta significant lloc escarpat o oppidum, o d'Albius, nom d'un notable que visqué a Albi en l'època romana, o potser d'alba (blanc en llatí) dels penya-segats calcaris que envolten la ciutat. Se sap molt poca cosa de la regió en temps dels romans; els geògrafs no esmenten cap nom de poble ni cap vila. Juli Cèsar esmenta als eleuteris (eleutherii = lliures) però no rpecisa el lloc on vivien; al Quercy apareixen els cadurcs eleuteris que podrien estar emparentats amb aquestos eleuteris de Cèsar, però no hi ha res segur. Temps més trad, les primeres noticies esmenten Albi sota el nom de Civitas Albiensium, i més tard Albia i Albiga; a "Notitia dignitates" apareixen esmentats els Equités Cataphractarii Albigenses. A Montans, prop del Tarn, sota Gaillac, s'han trobat medalles, urnes i altres restes.
Un bisbat s'hi esmenta al segle V. Des el començament del segle VI, va ser seu d'un comtat sota domini dels francs. Al segle IX pertanyia al comtes de Tolosa que hi van instal·lar vescomtes cap el 872 (vegeu Vescomtat d'Albi), però el domini feudal de la vila corresponia als bisbes. Des el 1067 el comte de Barcelona va reclamar l'alta sobirania feudal i es va enfrontar repetidament amb els vescomtes (els Trencavell).
Durant els segles XII i XIII, Albi va acollir les doctrines càtares, i la ciutat es va convertir en un centre d'aquesta doctrina acollint un bisbat càtar. És per això que sovint són anomenats albigesos. El catarisme, jutjat herètic per l'Església catòlica, va ser violentament reprimit en el moment de la croada contra els Albigesos (vegeu croada albigesa).
El 1247 el vescomte va renunciar a Albi en favor del rei de França i el 1258 el rei d'Aragó hi va renunciar pel tractat de Corbeil. Els bisbes d'Albi foren reconeguts com a senyors de la ciutat.
A la ciutat va néixer el gran pintor Henri Toulouse-Lautrec.
Catedral i Palau de Berbie
El Pont Vell
A la ciutat de Albí i el seu castell càtar, es va iniciar l'expansió de l'heretgia anomenada albigesa, en un principi, encara que posteriorment eren coneguts com càtars, estenent aquesta religió per tota Occitània.
Albí, també és coneguda per haver nascut en el seu castell, el conegudíssim pintor i cartellista de l'anomenat estil postimpressionisme, Henri Toulouse-Lautrec, Comte Henri Marie Raymond de Toulouse-Lautrec el 1864, sent molt popular entre els seus contemporanis, i escandalitzant a uns altres, per les seves atrevides pintures. En el mateixcastell de Albí té dedicat un museu a la seva obra.
Albí, està situada als peus de l'important riu Tarn, que també dóna nom a aquesta regió concreta, sobre el qual es contempla en les seves aigües el "Pont Vieux" Pont Vell, amb les seves harmonioses formes.
Al castell de Albí es va instal.lar el bisbat càtar dominant tot el seu contorn com, Lautrec, Gallac, Brens, Rabastens i altres de semblant importància.
És especialment notable la catedral d'Albí "Santa Cecília", en estar construïda com una fortalesa, particularitat que no es troba en cap altra catedral, donant-li un aspecte monumental impressionant. La catedral càtara de Albí construïda amb maons vermells, seguint el costum tolosana, fins i tot amb el seu camí de ronda, propi dels castells càtars. El bellíssim porxo gòtic de Santa Cecília d'Albí, en molt bon estat de conservació, és igualment admirable la fresca dedicat al judici final, a l'entrada del baldaquí, amb el característic tremendisme, propi de les representacions religioses en l'època càtara.
A l'interior de Albí es troba el Palau de la Berbie "on es va instal.lar un inquisidor vingut de Carcassona anomenat Juan Galand.
Pintoresc i digne de visitar és el barri antic de Albí, on es barregen les construccions medievals, amb els moderns comerços i restaurants de la ciutat.
A 3 quilòmetres de Albí podem contemplar la bonica església de Sant Salvi d'estil gòtic segles XII al XIII.
Igualment a tan sols 5 quilòmetres de Albí contemplem l'artística església romànica de Lescure.
Per al descans i la degustació dels famosos vins de la regió, com els seus molt agradables restaurants, els podem trobar a la mateixa ciutat de Albí, com en els seus voltants, amb l'amabilitat pròpia de la gent del Llenguadoc, especialment de la ciutat d' Albí.
Albi(en occità Albi [ˈalβi], en francès Albi [alˈbi]) és una ciutat del departament del Tarn i a la regió de Migdia-Pirineus. Amb 51.199 habitants, és cap de la comarca de l'Albigès. Els seus habitants es diuen en català albigesos (en occità albigés -esa, en francès Albigeois -oise)
La ciutat episcopal, situada al centre històric d'Albi, al voltant de la catedral, fou proclamada Patrimoni de la Humanitat per la Unesco el 2010
Situat a la vora del Tarn, de les vinyes de Galhac, de l'altiplà cordais i del bosc de la Grésigne. A 80 km de Tolosa de Llenguadoc, 3 hores dels Pirineus i a 2 hores del mar Mediterrani.
L'origen del nom Albi queda en l'àmbit de les hipòtesis. Podria venir d'Alp prefix celta significant lloc escarpat o oppidum, o d'Albius, nom d'un notable que visqué a Albi en l'època romana, o potser d'alba (blanc en llatí) dels penya-segats calcaris que envolten la ciutat. Se sap molt poca cosa de la regió en temps dels romans; els geògrafs no esmenten cap nom de poble ni cap vila. Juli Cèsar esmenta als eleuteris (eleutherii = lliures) però no rpecisa el lloc on vivien; al Quercy apareixen els cadurcs eleuteris que podrien estar emparentats amb aquestos eleuteris de Cèsar, però no hi ha res segur. Temps més trad, les primeres noticies esmenten Albi sota el nom de Civitas Albiensium, i més tard Albia i Albiga; a "Notitia dignitates" apareixen esmentats els Equités Cataphractarii Albigenses. A Montans, prop del Tarn, sota Gaillac, s'han trobat medalles, urnes i altres restes.
Un bisbat s'hi esmenta al segle V. Des el començament del segle VI, va ser seu d'un comtat sota domini dels francs. Al segle IX pertanyia al comtes de Tolosa que hi van instal·lar vescomtes cap el 872 (vegeu Vescomtat d'Albi), però el domini feudal de la vila corresponia als bisbes. Des el 1067 el comte de Barcelona va reclamar l'alta sobirania feudal i es va enfrontar repetidament amb els vescomtes (els Trencavell).
Durant els segles XII i XIII, Albi va acollir les doctrines càtares, i la ciutat es va convertir en un centre d'aquesta doctrina acollint un bisbat càtar. És per això que sovint són anomenats albigesos. El catarisme, jutjat herètic per l'Església catòlica, va ser violentament reprimit en el moment de la croada contra els Albigesos (vegeu croada albigesa).
El 1247 el vescomte va renunciar a Albi en favor del rei de França i el 1258 el rei d'Aragó hi va renunciar pel tractat de Corbeil. Els bisbes d'Albi foren reconeguts com a senyors de la ciutat.
A la ciutat va néixer el gran pintor Henri Toulouse-Lautrec.
Catedral i Palau de Berbie
El Pont Vell
Panter- Nombre de missatges : 2858
Fecha de inscripción : 12/05/2010
Re: Els Càtars
Panter 22/11/10, 02:14 am
RUTA TOULOUSE
Toulouse, centre turístic de gran interès per ser la regió del Llenguadoc, on va tenir lloc els esdeveniments més importants, en la ruta dels castells càtar, i les seves lluites contra els croats.
Centres càtars de Tolosa tan importants, com ho van ser Lavaur, Verfeil, Puigllorenç, Muret, o Montrastuc.
Culturalment, va ser Tolosa la primera ciutat on es van instituir els primers jocs florals el 3 maig 1324 de Jean-Paul Laurens, i vencedor en els mateixos Armaud Vidal de Castelnaudary, i premiat per la violeta d'or.
En aquestes de regions de Tolosa, trobarà el visitant, indicis de la croada contra els càtars, en els diferents castells, en record de les múltiples fogueres erigides, per cremar els perfectes o tot aquell simpatitzant amb l'heretgia càtara. Com donar fe en monòlits, de les lluites contra els càtars, o alliberament a la zona de Tolosa de l'heretgia albigesa i celebració de la unió d'Occitània a França, segons versió del govern francès en l'Edat Mitjana.
Pel que fa als diferents llocs a la zona de i les seves especialitats culinàries, podrem tastar l'exquisit vi d'Armagnac, el plat de "cassoulet", o la resta de la cuina provençal tan característic d'aquesta part de Toulouse. Els seus hotels distribuïts per tot el contorn, Toulouse ofereix diferents opcions, tant en preus com bonics llocs on s'assenten en tota aquesta regió càtara.
Una altra faceta interessant dels diferents llocs de Tolosa bé pot proporcionar el riu Garona, que tot i ser el seu naixement a Espanya, concretament al Pirineu Aragonés, tot el seu recorregut és per les terres de Tolosa del país càtar, que en ser navegable en tot el seu curs, és font de satisfacció per als amants a la navegació fluvial, travessant llocs tan amplis com és aquesta regió de Tolosa, pintorescos i plens de bellesa, enllaçant amb el Canal du Midi, obra d'una important enginyeria, amb interessants rescloses i puntes per on travessa aquestes fèrtils terres del Llenguadoc, donant un fort caràcter a Tolosa
Castell de Lavaur
Lavaur, ja l'any 1181, va patir un dur càstig enfront del castell de Lavaur, on van cremar a la foguera a més de 400 perfectes, juntament amb altres seguidors de l'heretgia càtara, de la plaça principal es va erigir una gran creu de ferro, en record de les fogueres de Lavaur.
Com s'ha dit va existir el castell en Lavaur, anomenat Plo, que va ser completament destruït, perquè la gent de Lavaur, no tinguessin ja recer enfront dels croats, en la esplanada l'ocupa avui dia un deixant moderna amb el símbol dels càtars , representat per un colom atrapada en la pedra, perquè la gent de Lavaur no oblidin mai la pèrdua de la seva independència.
Molt significativa és la catedral de Lavaur "Sant Alain" construïda amb maons vermells, ocupant el mateix lloc que va ser de la catedral de Santa Cecília d'Albí del segle XIII gòtica. En aquesta mateixa catedral de Lavaur a la seva dreta hi ha la torre del campanar a l'interior hi ha un homenet de fusta amb un gran martell marcant sobre la seva campana el pas de les hores de Lavaur, podent fins i tot conservar sobre la seva porta principal els matacans que la defensaven .
De l'antiga catedral de Santa Cecília de Lavaur, tan sols es conserva el seu portal, situat en una capella, entrant a la dreta, i un capitell decorat amb els Reis Mags.
En el presbiteri de la catedral de Lavaur hi ha reproduïts unes icones del segle XV i XVI, esculpits a l'Abadia de Lagrasse, i el seu altar del segle XI
A la catedral de Lavaur, es pot accedir a una terrassa, des d'on es contempla l'espectacular visió plàcida del riu Agote.
Lavaur conserva la seva església més antiga, la de Santa Foy, molt interessants passejar pels carrers ben conservades del segle XV i XVI, com la de Pere Colin, o el carreró de la bretxa, per on va entrar Simó de Montfort, per atacar la ciutat de Lavaur. No obstant diferents historiadors presenten a Lavaur com una de les capitals càtares, o centre d'aquesta heretgia.
Pels voltants de Lavaur, el visitant troba plaents turons de suaus pendents, i llocs de singular bellesa, així com les exquisideses de la seva cuina o bé els vins del Gaillac, molt apreciats per tot aquell que els prova, no faltant a Lavauriendo molt apreciada, la ceràmica de Giroussens, molt a prop de Lavaur.
Toulouse, centre turístic de gran interès per ser la regió del Llenguadoc, on va tenir lloc els esdeveniments més importants, en la ruta dels castells càtar, i les seves lluites contra els croats.
Centres càtars de Tolosa tan importants, com ho van ser Lavaur, Verfeil, Puigllorenç, Muret, o Montrastuc.
Culturalment, va ser Tolosa la primera ciutat on es van instituir els primers jocs florals el 3 maig 1324 de Jean-Paul Laurens, i vencedor en els mateixos Armaud Vidal de Castelnaudary, i premiat per la violeta d'or.
En aquestes de regions de Tolosa, trobarà el visitant, indicis de la croada contra els càtars, en els diferents castells, en record de les múltiples fogueres erigides, per cremar els perfectes o tot aquell simpatitzant amb l'heretgia càtara. Com donar fe en monòlits, de les lluites contra els càtars, o alliberament a la zona de Tolosa de l'heretgia albigesa i celebració de la unió d'Occitània a França, segons versió del govern francès en l'Edat Mitjana.
Pel que fa als diferents llocs a la zona de i les seves especialitats culinàries, podrem tastar l'exquisit vi d'Armagnac, el plat de "cassoulet", o la resta de la cuina provençal tan característic d'aquesta part de Toulouse. Els seus hotels distribuïts per tot el contorn, Toulouse ofereix diferents opcions, tant en preus com bonics llocs on s'assenten en tota aquesta regió càtara.
Una altra faceta interessant dels diferents llocs de Tolosa bé pot proporcionar el riu Garona, que tot i ser el seu naixement a Espanya, concretament al Pirineu Aragonés, tot el seu recorregut és per les terres de Tolosa del país càtar, que en ser navegable en tot el seu curs, és font de satisfacció per als amants a la navegació fluvial, travessant llocs tan amplis com és aquesta regió de Tolosa, pintorescos i plens de bellesa, enllaçant amb el Canal du Midi, obra d'una important enginyeria, amb interessants rescloses i puntes per on travessa aquestes fèrtils terres del Llenguadoc, donant un fort caràcter a Tolosa
Castell de Lavaur
Lavaur, ja l'any 1181, va patir un dur càstig enfront del castell de Lavaur, on van cremar a la foguera a més de 400 perfectes, juntament amb altres seguidors de l'heretgia càtara, de la plaça principal es va erigir una gran creu de ferro, en record de les fogueres de Lavaur.
Com s'ha dit va existir el castell en Lavaur, anomenat Plo, que va ser completament destruït, perquè la gent de Lavaur, no tinguessin ja recer enfront dels croats, en la esplanada l'ocupa avui dia un deixant moderna amb el símbol dels càtars , representat per un colom atrapada en la pedra, perquè la gent de Lavaur no oblidin mai la pèrdua de la seva independència.
Molt significativa és la catedral de Lavaur "Sant Alain" construïda amb maons vermells, ocupant el mateix lloc que va ser de la catedral de Santa Cecília d'Albí del segle XIII gòtica. En aquesta mateixa catedral de Lavaur a la seva dreta hi ha la torre del campanar a l'interior hi ha un homenet de fusta amb un gran martell marcant sobre la seva campana el pas de les hores de Lavaur, podent fins i tot conservar sobre la seva porta principal els matacans que la defensaven .
De l'antiga catedral de Santa Cecília de Lavaur, tan sols es conserva el seu portal, situat en una capella, entrant a la dreta, i un capitell decorat amb els Reis Mags.
En el presbiteri de la catedral de Lavaur hi ha reproduïts unes icones del segle XV i XVI, esculpits a l'Abadia de Lagrasse, i el seu altar del segle XI
A la catedral de Lavaur, es pot accedir a una terrassa, des d'on es contempla l'espectacular visió plàcida del riu Agote.
Lavaur conserva la seva església més antiga, la de Santa Foy, molt interessants passejar pels carrers ben conservades del segle XV i XVI, com la de Pere Colin, o el carreró de la bretxa, per on va entrar Simó de Montfort, per atacar la ciutat de Lavaur. No obstant diferents historiadors presenten a Lavaur com una de les capitals càtares, o centre d'aquesta heretgia.
Pels voltants de Lavaur, el visitant troba plaents turons de suaus pendents, i llocs de singular bellesa, així com les exquisideses de la seva cuina o bé els vins del Gaillac, molt apreciats per tot aquell que els prova, no faltant a Lavauriendo molt apreciada, la ceràmica de Giroussens, molt a prop de Lavaur.
Panter- Nombre de missatges : 2858
Fecha de inscripción : 12/05/2010
Re: Els Càtars
Panter 22/11/10, 02:43 am
RUTA DEL PAIS DE FOIX
Foix es una tierra de suaves pendientes, que se llenan de verdor, por ser una ruta de los cátaros, próxima a los Pirineos, como la llamada ruta verde de la Barguillère a unos 4 kilómetros de Foix, con un buen hotel donde alojarse.
El país de Foix, como no podía faltar en la ruta de los cátaros, sus espléndidos y extensos viñedos al borde de río Tarn, invitando a probar sus caldos.
Existe en esta región cátara de Foix, una variada y amplia gama de lugares en que visitar las cuevas con sus pinturas rupestres, así como el hallazgo de diversos objetos de la época prehistórica, demostrando que el país de Foix es rico en estos hallazgos, mostrando de forma mas o menos aproximada, la vida de aquellas gentes asentadas en lo que después sería la región cátara del país de Foix, ejemplo de ello es el conjunto arqueológico de Millau.
Otro lugar de la región de Foix, de este país cátaro son el conjunto fluvial, compuesto por los ríos Las Gorges del Tarn y el Garona, haciendo de frontera natural con la región de la Montaña Negra, con vistas absolutamente deliciosas de esta parte de Foix en ruta de los cátaros.
Merecen también mención de Foix, el precipicio de Padirac-Padirac, de una singular belleza, forma un encanto más que nos ofrecer en la ruta de los cátaros, sin duda como una experiencia inolvidable de esta zona de Foix, representada por el río subterráneo de Laboviche, con su paseo en barca durante quinientos metros y a 102 metros de profundidad, bajo tierra.
En la región de Foix son igualmente notables en esta parte de la ruta de los cátaros, las grutas de Mas d’Azil, Niaux y Lambrives, con salas y cavidades de una formidable belleza, que el agua ha ido horadando en las rocas por donde atraviesan sus corrientes, así como en Foix no puede perderse el visitante, las grutas de Pech Merlé.
Como recomendación para los visitantes que pasen por estas tierras de los cátaros, en el interior de Foix que la zona está poseída tanto de buenos hoteles como restaurantes, con un amplia abanico de categorías y precios, muchos de ellos asequibles a todo aquel que además quiera disfrutar de la cocina cátara de Foix, y sus ya renombrados y exquisitos vinos, donde el viajero no quedará defraudado.
Castillo de Usson
El castillo cátaro de Usson, está situado entre los ríos Aude y Bruyante, en la región de Ariege, en un promontorio rocoso de la zona pirenaica a 920 metros de altitud, es un típico castillo cátaro, situado en un lugar casi imposible, donde Usson resultaba ser inexpugnable, rodeado de riscos y precipicios.
Observación importante, y típico de la mayoría de los castillos cátaros, a parte de su difícil posición, ya con el propósito de una buena defensa, cuando es atacado. Es sin duda para el visitante de ahora, un gran efecto plástico en el conjunto paisajístico, al contemplarse desde cierta distancia, pudiéndose comparar a la contemplación de una maqueta, donde el entorno de una construcción determinada, forma un conjunto bello como estético, que una vez dentro del edificio no es apreciable, con los castillos cátaros, ocurre lo mismo, primero los contemplamos en la lejanía, valorando su entorno natural, para después adentrarnos en la propia construcción del mismo.
El castillo de Usson, en tiempos modernos se procedió a consolidarlo, ya que su reconstrucción no era posible a causa del expolio a que fue sometido, hasta finales del siglo XIX, utilizándolo como cantera en la edificación de casas y pueblos cercanos al castillo.
El castillo de Usson, perteneció al señor cátaro Bernard de Alión, que por ser hereje, fue librado a la hoguera en el año1258, como tantos otros cátaros de su época.
El castillo de Usson, está cerca de la gruta de Sabartés, mereciendo la pena visitarla, por el viajero curioso de estas construcciones naturales.
Se dice que en el último día de tregua en el sitio del castillo cátaro de Montségur, rescataron el tesoro allí escondido cuatro perfectos cátaros, entre los cuales se encontraba, el Perfecto Pedro Bonnet, y el creyente llamado Mateo, escondiéndolo en el castillo de Usson, cerca del día de Navidad del año 1243, arriesgándose por los difíciles caminos y cortaduras del castillo de Montségur.
Una visita destacable que se recomienda por su espectacular belleza, es la garganta del Aude, y de San Jorge, donde tras millones de años el río ha ido labrando las rocas hasta situarse a unos 350 metros de profundidad, y poco mas o menos de 20 metros de anchura, pudiendo contemplarse el magnífico desfiladero de Pierre-Lys.
Se puede transitar por esta parte del país cátaro, sobre una carretera que se empezó a construir en el siglo XVIII, serpenteando por todas las gargantas del Aude, donde admiramos un pequeño túnel excavado en la roca, a mano, en las postrimerías del siglo XIX, llamado el ” Hueco del Cura”.
Foix es una tierra de suaves pendientes, que se llenan de verdor, por ser una ruta de los cátaros, próxima a los Pirineos, como la llamada ruta verde de la Barguillère a unos 4 kilómetros de Foix, con un buen hotel donde alojarse.
El país de Foix, como no podía faltar en la ruta de los cátaros, sus espléndidos y extensos viñedos al borde de río Tarn, invitando a probar sus caldos.
Existe en esta región cátara de Foix, una variada y amplia gama de lugares en que visitar las cuevas con sus pinturas rupestres, así como el hallazgo de diversos objetos de la época prehistórica, demostrando que el país de Foix es rico en estos hallazgos, mostrando de forma mas o menos aproximada, la vida de aquellas gentes asentadas en lo que después sería la región cátara del país de Foix, ejemplo de ello es el conjunto arqueológico de Millau.
Otro lugar de la región de Foix, de este país cátaro son el conjunto fluvial, compuesto por los ríos Las Gorges del Tarn y el Garona, haciendo de frontera natural con la región de la Montaña Negra, con vistas absolutamente deliciosas de esta parte de Foix en ruta de los cátaros.
Merecen también mención de Foix, el precipicio de Padirac-Padirac, de una singular belleza, forma un encanto más que nos ofrecer en la ruta de los cátaros, sin duda como una experiencia inolvidable de esta zona de Foix, representada por el río subterráneo de Laboviche, con su paseo en barca durante quinientos metros y a 102 metros de profundidad, bajo tierra.
En la región de Foix son igualmente notables en esta parte de la ruta de los cátaros, las grutas de Mas d’Azil, Niaux y Lambrives, con salas y cavidades de una formidable belleza, que el agua ha ido horadando en las rocas por donde atraviesan sus corrientes, así como en Foix no puede perderse el visitante, las grutas de Pech Merlé.
Como recomendación para los visitantes que pasen por estas tierras de los cátaros, en el interior de Foix que la zona está poseída tanto de buenos hoteles como restaurantes, con un amplia abanico de categorías y precios, muchos de ellos asequibles a todo aquel que además quiera disfrutar de la cocina cátara de Foix, y sus ya renombrados y exquisitos vinos, donde el viajero no quedará defraudado.
Castillo de Usson
El castillo cátaro de Usson, está situado entre los ríos Aude y Bruyante, en la región de Ariege, en un promontorio rocoso de la zona pirenaica a 920 metros de altitud, es un típico castillo cátaro, situado en un lugar casi imposible, donde Usson resultaba ser inexpugnable, rodeado de riscos y precipicios.
Observación importante, y típico de la mayoría de los castillos cátaros, a parte de su difícil posición, ya con el propósito de una buena defensa, cuando es atacado. Es sin duda para el visitante de ahora, un gran efecto plástico en el conjunto paisajístico, al contemplarse desde cierta distancia, pudiéndose comparar a la contemplación de una maqueta, donde el entorno de una construcción determinada, forma un conjunto bello como estético, que una vez dentro del edificio no es apreciable, con los castillos cátaros, ocurre lo mismo, primero los contemplamos en la lejanía, valorando su entorno natural, para después adentrarnos en la propia construcción del mismo.
El castillo de Usson, en tiempos modernos se procedió a consolidarlo, ya que su reconstrucción no era posible a causa del expolio a que fue sometido, hasta finales del siglo XIX, utilizándolo como cantera en la edificación de casas y pueblos cercanos al castillo.
El castillo de Usson, perteneció al señor cátaro Bernard de Alión, que por ser hereje, fue librado a la hoguera en el año1258, como tantos otros cátaros de su época.
El castillo de Usson, está cerca de la gruta de Sabartés, mereciendo la pena visitarla, por el viajero curioso de estas construcciones naturales.
Se dice que en el último día de tregua en el sitio del castillo cátaro de Montségur, rescataron el tesoro allí escondido cuatro perfectos cátaros, entre los cuales se encontraba, el Perfecto Pedro Bonnet, y el creyente llamado Mateo, escondiéndolo en el castillo de Usson, cerca del día de Navidad del año 1243, arriesgándose por los difíciles caminos y cortaduras del castillo de Montségur.
Una visita destacable que se recomienda por su espectacular belleza, es la garganta del Aude, y de San Jorge, donde tras millones de años el río ha ido labrando las rocas hasta situarse a unos 350 metros de profundidad, y poco mas o menos de 20 metros de anchura, pudiendo contemplarse el magnífico desfiladero de Pierre-Lys.
Se puede transitar por esta parte del país cátaro, sobre una carretera que se empezó a construir en el siglo XVIII, serpenteando por todas las gargantas del Aude, donde admiramos un pequeño túnel excavado en la roca, a mano, en las postrimerías del siglo XIX, llamado el ” Hueco del Cura”.
Panter- Nombre de missatges : 2858
Fecha de inscripción : 12/05/2010
Pàgina 2 de 3 • 1, 2, 3
Pàgina 2 de 3
Permisos d'aquest fòrum:
No pots respondre a temes en aquest fòrum
» Un Joc Divertit: VERITAT ò MENTIDA
» ALFABETO EMOCIONAL...
» El domini de les emocions, clau en el treball i fora d'aquest
» M'han ajudat a eliminar un xic de burriqueria.
» Música de la Terra
» Per a Pantera.
» Bona tarde de¨fret ivent
» Bon Fret i molta pluja