Carme:

arcoiris 20/08/10, 11:38 am

Hi ha persones que són com les ones del mar, que vénen i van, seguint només el seu propi impuls natural.
Jo m'he trobat amb moltes persones així ,en la meva vida i he après a seguir el meu camí sense esperar que apereguin i sense deixar que la tristor s´apodere de mi.
Vaig deixar de preguntar-me perquè desapareixien sense importales el dolor que me causaven.
Simplemnet em vaig acostumar a colps de moltes llágrimes a no esperar res de elles i solament gaudir del seu onatge cuant volen apareixer i després seguir caminat per la vora del mar, sense deixar que l'enyorança i la malenconia me impedeixin gaudir d'altres coses.
Mai se sap cant aquestes onades tornaran a banyar-me. El únic que sé és que quan ho facin tornaré a gaudir de la seva frescor i tornaré a somriure amb elles.
I aixó val per la vida real i per el mon virtual.

Invitat 20/08/10, 01:47 pm

Hola, Lola, bon dia!!! Mira, ja se que hi ha persones així...jo mateixa que de vegades estic una temporada que no dic res, i de cop surto, i no paro. El fet d'anar cridant a "les ovelletes" deu de ser deformació professional, que amb el temps, espero que vagi desapareixent. Com el fet "controlador" que tenia quan els nens eren petits, que havia d'estar en varis llocs a la vegada i controlar-ho tot pq no es desmanegués. Ara no controlo ni les hores de menjar o dormir, m'he tornat una bohèmia. No estic, ni de bon troç, a sobre dels meus fills, i els truco quan me'n recordo...sóc un cas. També t'haig de dir que actuo així pq sé que estan bé, una altra cosa seria, si sabés que estan malament. Respecte a les llàgrimes, et diré que jo també he plorat i molt, però he rigut molt més...i això és una satisfacció per a mi.