69 anys d'ençà de l'afusellament de Lluís Companys

Avui fa exactament 69 anys d'ençà de l'afusellament del president de la Generalitat de Catalunya, Lluís Companys i Jover, l'únic president d'una nació democràtica d'Europa afusellat pel feixisme. Companys moria a cara descoberta i descalç al crit de "Per Catalunya!!" a dos quarts de set de la matinada del 15 d'octubre de 1940, afusellat per l'exèrcit franquista al fossar de Santa Eulàlia del castell de Monjuïc. Tenia 58 anys, i acabava d'escriure el seu testament polític, amb les seues darreres paraules. "A tots els qui m'han agreujat perdono; a tots els qui hagi pogut agreujar demano perdó. Si he de morir, moriré serenament. No queda tampoc en mi l'ombra d'un rancor".



"Donaré gràcies a Déu que m'hagi procurat una mort tan bella pels ideals. Ell ha volgut aquest destí, i li dec encara la gratitud d'aquesta placidesa i serenitat que m'omple en pensar en la mort, que veig atansar-se sense temor. La meva petitesa no podia esperar una fi més digna. Per Catalunya i tot el que representa de Pau, Justícia i Amor".

http://webs.racocatala.cat/lluiscompanys/

Oriol Junqueras Historiador i professor de la UAB

15.10.2007 ! 10.50h




Intenteu imaginar la matinada del 15 d’octubre de 1940. Esteu presoners en una cel•la. Fa poca estona que heu redactat el vostre testament. A l’exterior del calabós, unes passes s’acosten pel passadís. S’aturen. Ara són els forrellats els que trenquen el silenci de la nit. S’obre la porta. Us venen a buscar. D’aquí una estona, us afusellaran. Sou el president Lluís Companys.

En sortir del Castell de Montjuïc, arrossega els peus a causa dels maltractaments soferts durant els interrogatoris a Madrid. El condueixen cap al fossar de Santa Eulàlia, on l’assassinaran. I, mentre avança pel camí de ronda exterior de la fortalesa, veu per darrera vegada la capital del seu país. El país que havia presidit i que havia fet tot el possible per salvar. Un país envaït per un exèrcit que arreu de l’Estat espanyol –des de les Canàries fins a Euskadi i des de Galícia fins a Melilla– s’havia autoanomenat Ejército Nacional; fins que, en entrar al Principat de Catalunya, passa a designar-se en els seus propis documents com a Ejército de Ocupación de Cataluña. Un exèrcit que, en haver entrat al primer poble del Principat, la Pobla de Massaluca, havia reunit els seus habitants a la Plaça de la Vila, i l’oficial que el comanava havia començat el seu discurs dient: “Catalanes, no sois dignos del Sol que os alumbra”. Oficials com el general Solchaga, que –en veure Barcelona des de dalt del Tibidabo– havia exclamat: “¡Dios mío! ¿Quién ha permitido esto? ¡Tantos rojos juntos!”. Aquest era l’exèrcit que està a punt d’executar Lluís Companys. El president de Catalunya que, durant la guerra, havia salvat la vida d’alguns dels membres del tribunal, que ara l’havia condemnat a mort. El mateix home que tot just fa uns instants ha conclòs el seu testament polític amb aquestes darreres paraules: “A tots els qui m’han agreujat perdono; a tots els qui hagi pogut agreujar demano perdó. Si he de morir, moriré serenament. No queda tampoc en mi l’ombra d’un rancor. Donaré gràcies a Déu que m’hagi procurat una mort tan bella pels ideals. Ell ha volgut aquest destí, i li dec encara la gratitud d’aquesta placidesa i serenitat que m’omple en pensar en la mort, que veig atansar-se sense temor. La meva petitesa no podia esperar una fi més digna. Per Catalunya i tot el que representa de Pau, Justícia i Amor”. Uns minuts després, amb l’esquena contra la paret, mirant fit a fit els ulls de la mort, es descalça per trepitjar la Terra i respon a l’ordre de “Fuego!” dels seus botxins, tot cridant “Per Catalunya!”.

En aquell instant funest de l’alba del 15 d’octubre de 1940, quan gairebé tota Europa estava ocupada pels nazis i pels seus còmplices (incloent-hi en aquell moment Stalin), on era l’esperança de llibertat, de pau, de justícia i d’amor? La resposta és infinitament cruel: no hi havia esperança. I, sense esperança, una generació de catalans va viure –literalment desesperada– per fer viure els seus fills. I, així, fer-nos viure a tots nosaltres. Aquesta és la generació de Salvador Espriu, que en versos del poeta se’ns adreça en aquests termes: “(...) hem viscut per salvar-vos els mots, / per retornar-vos el nom de cada cosa, / perquè seguíssiu el recte camí / d’accés al ple domini de la terra”. I que ens demana que ens mantinguem “per sempre fidels al servei d’aquest poble”.

Nosaltres hem de saber recollir el testimoni dels que ens han precedit en la lluita. En cada un dels nostres gestos, hem d’honorar la memòria d’aquells que van morir per Catalunya, esperant que Catalunya no morís amb ells. En arribar a Barcelona l’1 de març de 1936, després d’un any i mig de presó, el president Companys ja ens va indicar el camí que hauríem de seguir: “Venim per servir els ideals. Portem l’ànima amarada de sentiment. Res de venjances, però si un nou esperit de justícia i reparació. Recollim les lliçons de l’experiència. Tornarem a sofrir, tornarem a lluitar i tornarem a vèncer!”. I, per tant, arengats per Joan Salvat Papasseit, nosaltres hem de formar “l’escamot del soldats de la llibertat, / dels qui mai no reculen, / i sols un bes els pot fer presoners; / l’escamot dels que trenquen les reixes, / i res els pot fer caure sinó un altre bes; / l’escamot dels soldats d’avantguarda, / perquè el primer bes se’ns doni als primers”.