Anyoro el teu fred

Ho sento, però t'ho he de dir... no puc més.... no em puc aguantar, i ho has de saber!!!

Sé que ets tímida i de poques paraules, el silenci és la teva millor paraula. Parles sense dir res... a cada pas et sento al meu voltant, a cada pas em fas saber que estàs amb mi, a vegades una suau brisa em porta el soroll dels teus sensuals moviments... bonics però perillosos. Ets un àngel blanc... arribes del no res i te'n vas en una explosió de vida...

Fa molt de temps que no et veig... massa temps. L'enyorança, l'estima, l'emoció de tenir-te, tocar-te, acariciar-te, cada hora, minut, segon que passa és més forta, més intensa i apassionada, et necessito i t'ho he de dir.

Sentir el teu tacte suau a la meva pell, alhora fred i càlid, però sempre sensual... sentir com el meu cos s'esglaia i em poso vermell, no sé si de l'emoció o de la vergonya... cada cop que em toques, m'acarones la cara... les mans... a vegades fins i tot el cos sencer... cada cop que ho fas se'm posen els músculs en tensió... apreto les dents... tanco els ulls... vull sentir-te... però alhora m'apartaria de tu com qui fuig d'un gos rabiós... no puc fer-ho, car et necessito... necessito dormir al teu costat, sobre teu... sentir el que em fas sentir durant les fosques nits d'hivern... sols, tu i jo sota el cel estrellat,veure com brilles en la foscor... veure el teu resplandor en mig del "no-res", en mig del "tot", en mig del paradís. Veure com et fons sota el meu cos calent, notar com m'abraces en mig de la foscor... et miro, em mires... els dos sabem que estem allí... els dos ens respectem, els dos ens estimem i per això t'ho faig saber, et necessito i ho has de saber... tant lluny com estàs, et faré arribar el meu crit, com una suau birsa en mig de la foscor i del fred, estiguis on estiguis, t'ho faré saber.

Ooooh!!!! Deeeeeeeeeuuuuu!!! Quant de temps he d'esperar???? No n'has tingut prou durant tot aquest temps de sofriment i patiment???? Encara hauré d'esperar més???? La necessito i ho saps!!!!!!!!! La necessito com l'aire que respiro!!! Necessito acariciar la seva pell blanca!!!! Necessito que m'acaroni!!!! Necessito sentir la seva ma freda al meu cos!!!!!!

Sé que és un joc perillós. Ella i jo. Sé que si vol sóc un titella a les seves mans. Sé que si vol em pren la vida. Sé que si vol... desapareixeré per sempre en els seus braços. Sé que si vol em donarà tot el que necessito. Sé que si vol em respectarà, ella sap que la respecto! Sap que connec el perill, la por, l'esglai, sap que la vull conneixer més... car per mi ho és tot.


Els seus amics? No em pregunteu per ells... sempre van agafats de la mà... a vegades cabalquen com els genets de l'apocalipsi, sembrant la por, el terror, l'holocaust per arreu per on passen.
A vegades, són dòcils, amables, sensuals i càlids. Es deixen dominar... però compte! No en desperteu la seva ira... la caixa de Pandora pot ser oberta en qualsevol moment... pot sesgar vides al seu pas, pot trencar familes, pot pendre el teus amics al seu pas, un pas ràpid, terrible, ensordedor, i eficaç en mig de la mort i la destrucció. Ho sé... però et necessito. Sé que si vols m'esclafes amb el teu blanc puny. Sé que és una mort dolça, feliç... car els que no n'han tornat no tenen cara d'esglai... semblen contents... riuen... petrificats entre els teus braços i riuen!!! Com pots pendre la vida a algú i fer que mori feliç???

Jo t'estimo... no vull que m'ho facis això... et respecto i sóc pacient... espero el millor moment per veure't de nou...




Ale... fruit de la inspiració d'una aborrida tarda de divendres...

Per si no heu pillat de que anava, parla sobre la neu.