No cal ser feliç

Ens hem cregut que hem de buscar la felicitat, però potser l'objectiu és un altre. Tal vegada es tracta de perseguir la veritat, de prendre decisions encertades i, sobretot, de no malbaratar la vida.

La felicitat és difícil de trobar dintre d'un mateix i impossible de trobar a qualsevol altre lloc. Em vaig cansar de repetir aquesta frase, formulada segurament per algun fabricant a l'engròs de cites cèlebres, durant la promoció d'una novel·la meva que pretenia tractar sobre la intel·ligència, la felicitat i la sospita que la intel·ligència no fa la felicitat.

He recordat l'esmentada cita llegint un article de The New York Times que qüestiona l'eficàcia de remenar dins nostre com a via per accedir al benestar. L'autoconeixement, diu l'autor de l'article, no ens porta necessàriament a sentir-nos millor. És més, a vegades fins i tot ens pot acabar d'enfonsar en la misèria. Això deu passar quan el que trobem en aquest viatge al fons de l'ànima no ens agrada. Quan descobrim que som males persones, que no som tan bones persones com pensàvem o que, simplement, no som la mena de persona amb la qual quedaríem per anar a fer un cafè al sol. Que no ens caiem gaire bé, vaja.

Si la brama s'escampa, molt em temo que el negoci dels llibres d'autoajuda se n'anirà en orris. Perquè la majoria d'aquests manuals recorren a l'exploració i al creixement interior com si fos la solució de tots els mals. De nosaltres depèn que arribem a sentir-nos plenament realitzats i, doncs, feliços. Només ens cal seguir les vuit lleis espirituals de l'èxit, o fugir de les nostres zones errònies, o aplicar els set hàbits de la gent altament efectiva, o invocar el poder dels pensaments positius, o vendre'ns el Ferrari i assaborir els
petits plaers quotidians.

És probable que l'autoconeixement no sigui un camí directe cap a la felicitat. Com tampoc ho és la intel·ligència. Una cosa i l'altra més aviat ens menen, això sí, cap a la veritat. I la veritat potser
no ens fa feliços, però és l'únic
que ens pot consolar. La felicitat dels ignorants és una entelèquia: ni tu ni jo no voldríem haver
viscut una mentida. A mi doneu-me la veritat, per dura que sigui, i ja m'encarregaré de gestionar-la. Si em diagnostiquen un càncer terminal no seré feliç, ni de broma, però almenys podré plorar fins que se'm gastin les llàgri-
mes. I em podré emprenyar amb els déus o amb la genètica o amb
la mala sort. o aprofitar el temps que em queda de vida.
Ben mirat, potser la felicitat està sobrevalorada. Potser no hem vingut a aquest món a ser feliços. Potser l'objectiu és haver estimat prou i haver assolit una certa lucidesa. Haver entès què hi fem, aquí. Per acabar tornant a l'enlloc d'on veníem amb la certesa d'haver aprofitat la jugada
14/02/11 02:00 - Eva Piquer

Pot ser tingues rao Isona, i ens calga perseguir ixa felicitat, encara qeus iga en el nostre interior.
Pero jo fa temps que vag tirar la toalla, i ja no busque ser feliç, sino poder sentirme en pau.
De vegades penso que pot ser tan sols sigui comoditat o cansansi, el que em pasa. Pero crec que eh arribat a la mateixa conclusio de aquest article.



Ben mirat, potser la felicitat està sobrevalorada. Potser no hem vingut a aquest món a ser feliços. Potser l'objectiu és haver estimat prou i haver assolit una certa lucidesa. Haver entès què hi fem, aquí. Per acabar tornant a l'enlloc d'on veníem amb la certesa d'haver aprofitat la jugada