Últimos temas
» Un Joc Divertit: VERITAT ò MENTIDA
29/02/16, 12:18 pm por VlCTUR

» ALFABETO EMOCIONAL...
23/09/15, 11:32 pm por VlCTUR

» El domini de les emocions, clau en el treball i fora d'aquest
22/09/15, 06:44 pm por VlCTUR

» M'han ajudat a eliminar un xic de burriqueria.
21/09/15, 11:01 pm por VlCTUR

» Música de la Terra
23/09/14, 09:46 am por VlCTUR

» Per a Pantera.
26/05/14, 03:25 am por VlCTUR

» Bona tarde de¨fret ivent
07/05/14, 02:56 am por VlCTUR

» Bon Fret i molta pluja
01/02/14, 02:33 pm por greta

» Bonas festes Nadalenques i Any Nou
16/01/14, 02:19 pm por greta


Reflexionem aquí també ?

Pàgina 5 de 7 Previ  1, 2, 3, 4, 5, 6, 7  Següent

Veure tema anterior Veure tema següent Ir abajo

Re: Reflexionem aquí també ?

Missatge  Invitat el 10/06/10, 02:54 am

Com enyoro l'exercici de la meva professio...I menys mal què me'n vaig anar del lloc on vivia, ja què tenia el despatx davant, i no hagués resistit la temptació d'anar-me'n passant de tant en tant. Encara què ara em dedicaria a la conciliació o a la supervisió, ja què les promocions actuals, encara porten el xumet a la boca, i per aquestes professions es necessita un mínim d'experiències vitals, viscudes i elaborades per conduir be una tasca tan feixuga. Però les coses són com són, i aquest és un altre dol que he hagut d'elaborar...encara què sempre ho porti a dins d'alguna manera. Temps és el que em falta, la salut en el meu cas també és important, però segur que ja trobaria la manera de salvar els esculls què aquesta m'aporta.

No se estar sense fer res, i no obstant això, m'haig d'aguantar. No puc dir què sigui de les pitjors coses què m'han passat, però sí què ha anat omplint el sac de les contingències indesitjables. Vaig deixant fluir, fins on m'arribi la paciència. Segur què abans de què aquesta se m'acabi (en tinc molta) se m'obrirà la llum (com gairabé sempre) i veuré el camí per on haig de tirar. Ara per ara, no és una qüestió què em tregui la son, bé, la son dificilmen me la treu res; per això deixo fluir i com l'aigua em vaig adaptant al continent que em toca a cada moment...sense deixar de ser aigua. Això vol dir, què sembla que em conformi, però res més lluny. Estic a l'espera, sense esperar, però amb un subconscient alerta per si es dona l'ocasió...no se què, ni quina; però segur què la se reconèixer quan la tingui davant.

Invitat
Invitat


Tornar a dalt Ir abajo

Re: Reflexionem aquí també ?

Missatge  Invitat el 13/06/10, 01:06 am

Aquesta tarda he deixat de banda l'ordinador per mirar la película què donaven. L'he estat mirant atentament, i no és la primera vegada què la veig, al menys l'he vist unes vuit vegades, però fins avuí no havia parat atenció en els diàlegs.

Per a mi, és una icona del gènere western, què pel meu gust, no hauria d'estar inclosa en aquest apartat, però descartant altres gèneres, és el què toca. Una joia què segueix fidelment la dirigida per l'Akiro Kurosava, Los siete samurais, a l'any 1954. És una narració on l'essencial no està en l'acció trepidant de la película, si no en el contingut èpic de la història. Una cinta en la què no ha passat el temps per ella; la filosofia de la gesta està per sobre del temps i de les ubicacions. Igual es pot localitzar en el Japó antic, com a una aldea mexicana de principis del segle XX...i possiblement, podria adaptarse a una altra versió (què fos igual de bona) on l'acció tingués per escenàri uns alienígenes perversos.

És pura èpica...idealisme...filosofia d'uns homes què, no essént sants precissament, quan veuent que uns camperols estan assetjats per uns malfactors, ix la part més altruïsta de la seva personalitat, i guiats per un sentiment de justícia, ajuden aquella pobra gent. És un cant a la solidaritat, altruïsme, empeny i persistència portada a una finalitat. Els diàlegs no es poden deixar perdre. Película: Los siete magníficos.

Invitat
Invitat


Tornar a dalt Ir abajo

Re: Reflexionem aquí també ?

Missatge  Invitat el 14/06/10, 04:31 pm

El més segur és què si actualment estigués treballant, no seguiria la vaga què està prevista. Quan estava en actiu, no vaig treballar-ne cap, avuí és diferent. Sí llavors ja estaven força devaluats els sindicats, el què és ara, ja és pur teatre. I no deixa de ser una llàstima què donada la crisi què hi ha, aquesta vaga (com jo la veig) sigui solament "testimonial"

Al nostre país no solament fallen els polítics, falla tothom... passant evidentment pels sindicats. Des què recordo, aquests, només han fet alguna cosa quan hi hagut possibilitats de col.locar-se alguna medalla, però el què és a nivell particular, pobret del què hagi tingut problemes amb l'empresa.

Em deixa meravellada com es mobilitza França. La unitat què s'ha fet palesa cada vegada què han hagut de fer alguna reivindicació, no deixa cap dubte de què Espanya és diferent..."rastrera", diria jo. I com ja és sabut, tant pel Govern...sindicats, i "la villania" en general, per això ens va com ens va.

Terra de venuts, de misèria cultural, de xivatos per no res, ignorància, i sobretot de por, molta por. I en això, perdoneu-me el qui es pensi diferent, poso a tota la península. La por està per tot arreu, és com la mala herba, què arrela per tots els indrets.

Total, "pela amb deu". Els resignats treballadors faran la vaga, perdran uns calerons, què segurament els necessiten, i els sindicats hauran fet veure que es preocupen per "l'estat de la qüestió". I pensar què jo seria capaç d'estar de vaga el temps que calgués en tal d'obtenir justícia...

Invitat
Invitat


Tornar a dalt Ir abajo

Re: Reflexionem aquí també ?

Missatge  Sinuhé el 15/06/10, 09:03 am

Si, penso que la gent, i generalitzant, té més por del que pot perdre que del que podria guanyar. És allò del "pajaro en mano y los ciento volando".
avatar
Sinuhé

Nombre de missatges : 1687
Fecha de inscripción : 16/01/2009

Veure perfil de l'usuari

Tornar a dalt Ir abajo

Re: Reflexionem aquí també ?

Missatge  Invitat el 29/06/10, 07:32 am

Ara què ha "caigut"un altre any, potser què sigui bon moment per reflexionar. Segueixo dient què em sento afortunada, malgrat les meves malures; què les vaig portant, ja per costum. Tinc una pau i una satisfacció que m'omple, ojalà m'hagués sentit així fa vint o trenta anys!!! Però cada cosa ve al seu temps, i ja és sabut què tot no es pot tenir.

Sempre he fet el què he volgut, m'he sentit lliure en tot moment, i si no tenia llibertat, me l'agafava. No la he demanat mai. No cal dir què el meu lema sempre ha estat el "mamfutisme"...i ara, doncs més què mai. No he estat depenent de ningú, ni m'ha agradat què ningú depengués de mi. Vaig educar als fills pq sempre gaudissin d'autonomia en tots els sentits. I francament, mai m'he enganxat a ningú.

He estimat moltissim i m'han estimat amb la mateixa intensitat, tants els pares, com els fills, com parelles què he tingut, així com amigues "de tota la vida", què vàren marxar abans què jo. És un bon balanç.

El fet d'anar sempre "a la meva" ha propiciat què mai torni la vista enrera, no sóc persona què remeni el passat, ni què torni a passar per on he viscut. Si ja no hi visc, no m'importa, tiro endavant. Potser per aquest motiu quan canviava de casa o es trencava alguna amistat, feia el dol corresponent, pq sabia d'una forma inconscient, què allà no hi tornaria mai més. Ara, ni tan sols faig cap dol...deu ser l'avantatge d'haver fet tants canvis. Ara aniria d'una casa a l'altra fins i tot amb goig, i sense portar equipatge, moblada molt millor.

Just avuí li deia a la meva amiga, què sense haver viscut la Guerra, jo n'he viscuda una de personal durant tota la meva vida, i ara em trobo relaxada i feliç d'haver-la lliurat. En dos anys la vida m'ha fet canviar a marxes forçades...i com canvies?...a osties. No conec ningú què canvii pq un dia es lleva amb aquesta idea al cap; canvies pq les garrotades et fan canviar. El que passa és què uns canvien a pitjor, i d'altres a millor. Després de les últimes converses disteses amb els meus fills, i la retrobada amb la menuda, veig què el canvi, en el meu cas, ha estat positiu.

Fa unes hores, m'ha trucat un amic per felicitar-me, i jo li deia que em trobava tant bé, què ara venia allò què tant ens han inculcat..."compte, que això no és normal...alguna te'n passarà" I ell em deia què "normal, la felicitat no és l'estat natural de la persona". Bé, ell sempre te arguments què fa què m'emprenyi, però en el fons no va equivocat del tot (Això t'ho dedico per quan ho llegeixis, guipaire!!!)


Editat per darrera vegada per Carme el 30/06/10, 03:18 am, editat 1 cop en total

Invitat
Invitat


Tornar a dalt Ir abajo

Re: Reflexionem aquí també ?

Missatge  arcoiris el 30/06/10, 01:44 am


Carme:
Sempre que llegeixo, les teves reflexions, arribo a la mateixa conclusió, i és que m'agradaria arribar a la teva edat, i tenir la meva autoestima tan alta com la tens tu, i pensar que ho he fet tot tan bé en la vida, com penses que ho has fet tu, amb el teu treball, amb les teves parelles, amb els teus fills, amb els teus amics .. Ha de donar una sensació d'orgull ,que per a mi encara està molt lluny de poder assolir.
Dóna gust llegir a persones que se senten tan satisfetes de si mateixes ..
avatar
arcoiris

Nombre de missatges : 2378
Fecha de inscripción : 20/01/2009

Veure perfil de l'usuari

Tornar a dalt Ir abajo

Re: Reflexionem aquí també ?

Missatge  arcoiris el 30/06/10, 02:38 am

No sé si la felicitat és l'estat natural de l'ésser humà Però hauria ser-ho. No té cap sentit haver vingut a aquest món sols a patir.Però a mi sempre m'ha costat molt sentir-me feliç.
No puc ser-ho quan, veig la mirada trista d'un amic,, quan noto el cansament de la gent, els seus problemes, les seves preocupacions. Sento massa el dolor dels altres, per oblidar-ho i poder-me sentir feliç.
No puc ser feliç, si miro al meu voltant i no veig també feliços els altres.
Encara que reconec que hi ha petits moments en la meva vida, instants fugaços de sensacions tan intenses i tan marbillosas, que per un segon sóc capaç de tancar els ulls, d'aturar la meva ment, de oblidar-me de tot i de sentir-me infinitamnete feliç.
Uff, com m'agradaria poder fer eterns aquests moments, o almenys que succediren més sovint. Però se'm escapen entre els dies buits, com se m'escapa el vent entre els meus dits.
De tota manera aquests petits instants, aquestes ràfegues de felicitat, són les que fan que estar en aquest món valgui la pena.
Sols espere, que no desapareguen mai del tot.
avatar
arcoiris

Nombre de missatges : 2378
Fecha de inscripción : 20/01/2009

Veure perfil de l'usuari

Tornar a dalt Ir abajo

Re: Reflexionem aquí també ?

Missatge  Invitat el 30/06/10, 03:33 am

arcoiris escrigué:
Carme:
Sempre que llegeixo, les teves reflexions, arribo a la mateixa conclusió, i és que m'agradaria arribar a la teva edat, i tenir la meva autoestima tan alta com la tens tu, i pensar que ho he fet tot tan bé en la vida, com penses que ho has fet tu, amb el teu treball, amb les teves parelles, amb els teus fills, amb els teus amics .. Ha de donar una sensació d'orgull ,que per a mi encara està molt lluny de poder assolir.
Dóna gust llegir a persones que se senten tan satisfetes de si mateixes ..

Lola, se que no tothom pot sentir-se d'aquesta manera. Què molta gent se li queda quelcom pendent de les coses què volia realitzar durant la vida. Fins i tot, alguns es queden amb la idea de què han viscut per res. Però també et diré que aquest estat s'aconsegueix estant sempre alerta, i amb les ganes de millorar com a persona, cosa que tampoc és fàcil. Res és fàcil en aquesta vida, i has de tenir paciència i molta voluntat. I cada vegada què reps una ostia, sempre és un pas endavant. Si pretens sempre estar bé, i que res et faci mal, mai arribaràs a assolir aquest estat. No creguis què m'ha sigut fàcil, la lluita ha estat constant, i ara en certa forma estic recollint el fruït de tots els esforços que he aplicat.

Invitat
Invitat


Tornar a dalt Ir abajo

Re: Reflexionem aquí també ?

Missatge  Invitat el 30/06/10, 04:06 am

arcoiris escrigué:No sé si la felicitat és l'estat natural de l'ésser humà Però hauria ser-ho. No té cap sentit haver vingut a aquest món sols a patir.Però a mi sempre m'ha costat molt sentir-me feliç.
No puc ser-ho quan, veig la mirada trista d'un amic,, quan noto el cansament de la gent, els seus problemes, les seves preocupacions. Sento massa el dolor dels altres, per oblidar-ho i poder-me sentir feliç.
No puc ser feliç, si miro al meu voltant i no veig també feliços els altres.
Encara que reconec que hi ha petits moments en la meva vida, instants fugaços de sensacions tan intenses i tan marbillosas, que per un segon sóc capaç de tancar els ulls, d'aturar la meva ment, de oblidar-me de tot i de sentir-me infinitamnete feliç.
Uff, com m'agradaria poder fer eterns aquests moments, o almenys que succediren més sovint. Però se'm escapen entre els dies buits, com se m'escapa el vent entre els meus dits.
De tota manera aquests petits instants, aquestes ràfegues de felicitat, són les que fan que estar en aquest món valgui la pena.
Sols espere, que no desapareguen mai del tot.


Mira, et faré una reflexió sobre el fet què comentes, de què no pots ser feliç, si mires al teu voltant i no veus als altres què són feliços. És fàcil, i espero què ho entenguis. Tu només ets responsable de la teva vida, i com a molt, de la manera que has educat als teus fills de petits...de grans, ells són responsables de la seva pròpia vida. El què et passa, no solament no és normal, si no què no beneficia ningú. Jo vaig estar treballant a l'hospital de Sant Pau, i encara en un lloc possiblement més trist, com és una residència. Doncs quan entrava a treballar, era conscient de la responsabilitat que tenia sobre aquelles persones, què el que necessitaven no era precissament compassió. si no ser tractats com persones normals què estaven faltes d'alegria i algú què estigués per ells...això no vol dir fer-los les coses que jo sabia què podien fer-se ells perfectament. Recordo haver visitat la residència del Mil.lenàri (Generalitat) al cap d'uns anys d'haver-hi treballat, i em vaig quedar estorada al veure què els ancians què encara vivien, em vàren rebre em molta emoció, i el què és més difícil, la majoria se'n recordava del meu nom. Mai ho vaig trobar un treball depriment, pq jo m'ho passava bé amb ells, i a l'inrevés, igual. Vull dir-te amb tot això, què si tu t'engoixes de veure soledat, tristor o dolor, quina força et queda per animar-los? Ells no volen veure persones que estan com ells, sinó dinamitzadors que els retornin les ganes de viure.

Invitat
Invitat


Tornar a dalt Ir abajo

Re: Reflexionem aquí també ?

Missatge  Sinuhé el 30/06/10, 08:33 am

Cadascú és com és. I encara que tothom ha d'intentar ser com voldria ser, no és gens fàcil, i si el que ens demanem és canviar la manera de sentir, uff, això gairebé deu ser impossible. O sigui que potser el que s'ha de fer és acceptar-ho, no donar-li més voltes, aprendre a viure tal com som, i sent conscients que la nostra manera de sentir ens pot fer patir força (i disfrutar força també, quan toca, clar).
Al final el que és de gel ni pateix ni disfruta, i el que és un terrabastall de sentiments, doncs pateix i disfruta molt.
avatar
Sinuhé

Nombre de missatges : 1687
Fecha de inscripción : 16/01/2009

Veure perfil de l'usuari

Tornar a dalt Ir abajo

Re: Reflexionem aquí també ?

Missatge  Invitat el 02/07/10, 03:02 am

Ahir la televisió de Catalunya va emetre un programa sobre el "bricolatge emocional" No se si tindrà continuïtat, o només va tractarse d'una mena de documental. Les pautes què donaven eren senzilles, no es va aprofondir massa en els temes, però entenc què així ha de ser pq les persones que no han sentit parlar mai d'aquestes eines què tenim al nostre abast, ho puguin anar assimilant poc a poc.

Jo el vaig trobar fluixet i no sense cert escepticisme; pq per més què t'expliquin com han d'anar les coses pq funcionin, el més difícil és portar-les a l'acció, sobretot, si no tens un ensinistrament previ.

Jo sempre havia pensat que tots tenim les mateixes capacitats per a poder assolir allò què ens proposem, si jo assoleixo una fita, un altre també ho por fer-ho. En certa manera no solament tots som igual (com diu el meu amic: "Uns dels altres no som tan diferents, tothom dorm, menja i caga", si no què fins i tot compartim gairabé tot l'ADN amb els ximpancés, o sigui què la pregunta del milió és: pq uns poden assolir el què es proposen, i d'altres no? (queda descartat el tema econòmic)

Fins fa poc temps tenia la convicció què era pq no posaven massa interés, pq no volien, o pq ja els estava bé com estaven, però després de veure alguns casos, me n'adono què no és exactament això, si no que en el seu bagatge de vida, no els van equipar amb les eines corresponents per a fer-les servir en el moment oportú.

Aquest viatge comença quan ets un nadó, i els encarregats de prepararte la maleta són els pares. Si quests no són conscients de la gran responsabilitat que tenen, aquest nadó ja adult, per més què li diguin el què hauria de fer, no troba les eines reglamentàries. Una forta batzegada podria fer-lo reaccionar...o també sumir-lo en una depressio dificil de superar. Tots som igual, l'ùnic què ens diferencia és la manera d'enfrontar la vida.</A>

Invitat
Invitat


Tornar a dalt Ir abajo

Re: Reflexionem aquí també ?

Missatge  VlCTUR el 02/07/10, 06:34 pm

avatar
VlCTUR

Nombre de missatges : 816
Fecha de inscripción : 15/01/2009
Edad : 51

Veure perfil de l'usuari http://www.cagabandúrries.cat

Tornar a dalt Ir abajo

Re: Reflexionem aquí també ?

Missatge  arcoiris el 03/07/10, 01:05 am

Tots som iguals en general ,fisicament tots necessitem respirar, mengar, dormir.... Perquè si no ens morim, però no a tots ens agraden els mateixes mengars, ni bevem la mateixa quantitat, ni dormim les mateixes hores ni en la mateixa posició...
Per a uns escalar el cim d'una muntanya, és una atracció irresistible, per a altres, bussejar en les profunditats del mar és la millor sensació
Pel que fa a nivell psicològic, tots necessitem, sentir-nos segurs, que ens valorin, que ens tinguin en compte, que ens estimin, que ens escoltin, que ens comprenguin, que ens donin suport, però no tots ho necessitem de la mateixa manera ni amb la mateixa intensitat.

Si tots fóssim iguals, no tindríem problemes d'entesa, tot el que fan els altres ens semblaria perfecte i no ens quedariem tantes vegades amb aquesta sensació de no entendre res i de no saber perquè els altres actuen d'una manera tan estranya i tan diferent a com ho fem nosaltres.
Amb el agrabant de creure sempre que som nosaltres els que fem les coses bé i els altres els que es equivocades per no pensar, ni sentir el mateix que nosaltres.
Quantes vegades ens hem quedat sorpresos en veure com la mateixa persona que ens fa somriure de sobte un dia ens fa plorar.
Ni tan sols les mateixes persones necessitem sempre el mateix, depenent del dia necessitem més unes coses que altres i moltes vegades qui tenim davant no es dóna compte o no necessita el mateix, amb la consegüent frustració i desil.lusió.
A mi mateixa em passa, unes vegades em sento com una papallona amb les ales de colors al vent i altres com un trist cuc que s'arrossega per sota de la terra.
Si tots fóssim iguals, si tots poguéssim entendre i donar-nos els uns als altres tot el que necessitem, no hi hauria tantes discusions, ni tantes pelees, ni tans enfados ni tantes llàgrimes, ni tants moments de buit, d'aquest sentir-nos com si fóssim un cos estrany vagant en soledat pel fosc infinit, com si no hagués ningú més, que es sembles una mica a nosaltres
avatar
arcoiris

Nombre de missatges : 2378
Fecha de inscripción : 20/01/2009

Veure perfil de l'usuari

Tornar a dalt Ir abajo

Re: Reflexionem aquí també ?

Missatge  Invitat el 03/07/10, 05:41 am

l'Ùnic què ens diferencia, Lola, és la manera d'afrontar la vida. En aquests casos serveix aquella dita què ens diu: "Nada es verdad ni mentira, todo es según el color del cristal con que se mira"

Ara estic fent una repassada al llibre d'Erich Fromm, l'Art d'Estimar, i és bo rellegir vells llibres què d'alguna forma has anat interioritzant, però què massa vegades oblides algún apunt què és fonamental.

Clar, pots pensar que estimar és estimar, i prou. Però quan una persona com Fromm li dedica un llibre pq la gent reflexioni, pensi i en el millor dels casos, reeduqui la seva forma d'estimar, vol dir què no és cosa intranscendent el fet d'estimar com cal. I si dic com cal, és pq "hay cariños que matan"

Però clar, ja estem amb allò de: "ufff, què difícil és canviar" ...i jo et dic, si t'estimes algú amb tota l'ànima...i aquest algú ets TU, doncs, val la pena intentar-ho amb totes les forces. Si tu no t'estimes, dificilment podràs estimar ningú, el necessitaràs, què és una altra història, i no val confondre necessitar amb estimar, error en el què cauen moltes persones què quan menys s'estimen més demanden dels altres que els ompli de l'estima què ells mateixos no es tenen. Llavors es tornen possessius, depenents, alienats què no viuen la seva pròpia vida, si no què tot ho fan girar en torn de la vida del malestimat. Un amor així, ofega a qualsevol, vaja, què no hi ha qui ho resisteixi. Eeeeiiiii, què jo sóc aprenenta, eh?

Invitat
Invitat


Tornar a dalt Ir abajo

Re: Reflexionem aquí també ?

Missatge  Isona77 el 03/07/10, 10:39 am

Magnífica reflexió la teva Carme. Hi estic totalment d'acord.
avatar
Isona77

Nombre de missatges : 1095
Fecha de inscripción : 18/01/2009

Veure perfil de l'usuari

Tornar a dalt Ir abajo

Re: Reflexionem aquí també ?

Missatge  Invitat el 05/07/10, 09:02 pm

Acabo de posar tv3 i, quina sorpresa, em trobo que avuí estan fent el programa mòbil des de l'Escala. Quina enveja, quins records...quina impotència!!! Just estan al punt de platja on solia anar a parar el sol. Fa un dia esplèndid i aquesta hora hi ha poca gent, normal. A la tarda i més sent juliol, sempre sol haver-hi menys gent. Tinc ganes de plorar, pq amb el què m'agrada el mar, possiblement no pugui tornar a jeure a la sorra com ho havia fet tantes i tantes vegades.

La mateixa Mediterrània, el mateix racó amb les roques ben clavades on solia reclinar-me...l'edifici del Gavià...el bar Casablanca...és com si enlloc d'estar a casa, estigués allà contemplant-ho tot, i què el temps s'hagués aturat aquella tarda d'estiu. No se si és bo o dolent que segueixi sentint, veient i comparant present i passat. Em fa mal. Una veu em diu a cau d'orella: "el què fa mal, cura, endavant". Li faig cas, i segueixo contemplant aquest blau tan intens i suau, què just avuí, va de la mà amb un cel de pastís, en què la tramuntana ha fet la seva feina netejant-lo de núbols....I hauré d'estar agraïda de què, encara què no hi sigui en persona, hi sóc en ànima i més, amb vida viva per poder-ho veure i gaudir... malgrat sigui per la tele.

Invitat
Invitat


Tornar a dalt Ir abajo

Re: Reflexionem aquí també ?

Missatge  arcoiris el 07/07/10, 05:22 am

Aissssssssss el mar, Carmen a mi també m'atrau com un Himan, i també sento molta nostàlgia, el seu color, la seva olor, la seva immensitat, l'escuma de les seves onades acariciant el meu cos,... i aquells amaneixers, desde la meua finestra, que semblaven dir-me que el nou dia que comensaba era una Pagina en blanc, on jo podia esccriure la meva pròpia història.
Avui tu i jo per circumstàncies ja no estem vivint al seu costat.
Però igual que un dia varem decidir marxar, potser també algun dia decidim tornar.
I estic segura que el nostre mar seguirà estan alli i ens estara esperant, mentres tant el seu rocort seguira envoltannos de la seva magia.
avatar
arcoiris

Nombre de missatges : 2378
Fecha de inscripción : 20/01/2009

Veure perfil de l'usuari

Tornar a dalt Ir abajo

Re: Reflexionem aquí també ?

Missatge  Invitat el 07/07/10, 05:30 am

I tant què si!!! i segur què el trobarem igual, i el dia què anem, ens estarà esperant majestuós i amb la immensitat de sempre

Invitat
Invitat


Tornar a dalt Ir abajo

Re: Reflexionem aquí també ?

Missatge  Invitat el 14/07/10, 02:01 am

l'Art d'estimar

Esa actitud -que no hay nada más fácil que amar- sigue siendo la idea prevaleciente sobre el amor, a pesar de las abrumadoras pruebas-de lo contrario. Prácticamente no existe ninguna otra actividad o empresa que se inicie con tan tremendas esperanzas y expectaciones, y que, no obstante, fracase tan a menudo como el amor. Si ello ocurriera con cualquier otra actividad, la gente estaría ansiosa por conocer los motivos del fracaso y por corregir sus errores -o renunciaría a la actividad-. Puesto que lo último es imposible en el caso del amor, sólo parece haber una forma adecuada de superar el fracaso del amor, y es examinar las causas de tal fracaso y estudiar el significado del amor.

El primer paso a dar es tomar conciencia de que el amor es un arte, tal como es un arte el vivir. Si deseamos aprender a amar debemos proceder en la misma forma en que lo haríamos si quisiéramos aprender cualquier otro arte, música, pintura, carpintería o el arte de la medicina o la ingeniería.

¿Cuáles son los pasos necesarios para aprender cualquier arte?

Invitat
Invitat


Tornar a dalt Ir abajo

Re: Reflexionem aquí també ?

Missatge  Invitat el 14/07/10, 02:16 am

La forma pasiva de la unión simbiótica es la sumisión, o, para usar un término clínico, el masoquismo. La persona masoquista escapa del intolerable sentimiento de aislamiento y separatidad convirtiéndose en una parte de otra persona que la dirige, la guía, la protege, que es su vida y el aire que respira, por así decirlo. Se exagera el poder de aquel al que uno se somete, se trate de una persona o de un dios; él es todo, yo soy nada, salvo en la medida en que formo parte de él. Como tal, comparto su grandeza, su poder, su seguridad. La persona masoquista no tiene que tomar decisiones, ni correr riesgos; nunca está sola, pero no es independiente; carece de integridad; no ha nacido aún totalmente. En un contexto religioso, el objeto de la adoración recibe el nombre de ídolo; en el contexto secular de la relación amorosa masoquista, el mecanismo esencial, de idolatría, es el mismo. La relación masoquista puede estar mezclada con deseo físico, sexual; en tal caso, trátase de una sumisión de la que no sólo participa la mente, sino también todo el cuerpo. Puede ser una sumisión masoquista ante el destino, la enfermedad, la música rítmica, el estado orgiástico producido por drogas o por un trance hipnótico; en todos los casos la persona renuncia a su integridad, se convierte en un instrumento de alguien o algo exterior a él; no necesita resolver el problema de la existencia por medio de la actividad productiva.

Invitat
Invitat


Tornar a dalt Ir abajo

Re: Reflexionem aquí també ?

Missatge  Invitat el 14/07/10, 02:19 am

La forma activa de la fusión simbiótica es la dominación, o, para utilizar el término correspondiente a masoquismo, el sadismo. La persona sádica quiere escapar de su soledad y de su sensación de estar aprisionada haciendo de otro individuo una parte de sí misma. Se siente acrecentada y realzada incorporando a otra persona, que la adora.

En contraste con la unión simbiótica, el amor maduro significa unión a condición de preservar la propia integridad, la propia individualidad. El amor es un poder activo en el hombre; un poder que atraviesa las barreras que separan al hombre de sus semejantes y lo une a los demás; el amor lo capacita para superar su sentimiento de aislamiento y separatidad, y no obstante le permite ser él mismo, mantener su integridad. En el amor se da la paradoja de dos seres que se convierten en uno y, no obstante, siguen siendo dos.


Per reflexionar....i molt!!!

Invitat
Invitat


Tornar a dalt Ir abajo

Re: Reflexionem aquí també ?

Missatge  Invitat el 21/07/10, 07:53 am

l'Art d'estimar Erich Fromm

Además de la conformidad como forma de aliviar la angustia que surge de la separatidad, debemos considerar otro factor de la vida contemporánea: el papel de la rutina en el trabajo y en el placer. El hombre se convierte en «ocho horas de trabajo», forma parte de la fuerza laboral, de la fuerza burocrática de empleados y empresarios. Tiene muy poca iniciativa, sus tareas están prescritas por la organización del trabajo; incluso hay muy poca diferencia entre los que están en los peldaños inferiores de la escala y los que han llegado más arriba. Aun los sentimientos están prescritos: alegría, tolerancia, responsabilidad, ambición y habilidad para llevarse bien con todo el mundo sin inconvenientes. Las diversiones están rutinizadas en forma similar. Los clubs del libro seleccionan el material de lectura; los dueños de cinematógrafos y salas de espectáculos, las películas, y pagan, además, la propaganda respectiva; el resto también es uniforme: el paseo en auto del domingo, la sesión de televisión, la partida de naipes, las reuniones sociales. Desde el nacimiento hasta la muerte, de lunes a lunes, de la mañana a la noche: todas las actividades están rutinizadas y prefabricadas. ¿Cómo puede un hombre preso en esa red de actividades rutinarias recordar que es un hombre, un individuo único, al que sólo le ha sido otorgada una única oportunidad de vivir

Invitat
Invitat


Tornar a dalt Ir abajo

Re: Reflexionem aquí també ?

Missatge  Invitat el 21/07/10, 01:40 pm

El que ve a dir l'Erich Fromm, ho va tornar a fir fa poc l'Eduard Punset al referir-se a la primera cèl.lula que estava sola...de seguida va anar a buscar una altra. Els primers mesos de vida, l'ésser humà forma un tot amb la mare, és més tard quan se n'adona què la mare i ell són dos éssers diferents, i comença l'angoixa de la separativitat. Haig d'acabar de llegir el llibre, a veure com acaba aquesta angoixa de trobar-se sol i perdut "en un valle de lágrimas"

I vull acabar-lo pq jo no he sentit mai aquesta angoixa...no sigui cas que m'ho hagi de fer mirar Em consola veure dones, com la Nacha Guevara (a la que sempre he admirat) que en una entrevista que li van fer dissabte passat, va dir una frase què se'm va quedar a la memòria: "soy de ratos", referint-se al fet de no viure amb cap home.

Portaria uns dos anys de casada, quan la mare em va dir: nena, no t'hauries d'haver casat, ets massa independent. Si se'm veuria "la patita", quan sent tan joveneta, la mare ja m'ho va vaticinà. Ara estic que només em falten les ales per poder volar...i mai millor dit Si tingués la mobilitat normal, a bona hora m'estaria quieta, el més probable és que no fos mai a casa. Però tot i així, faig el que puc, i la veritat és que no em puc queixar.

Un home? per sempre les 24 hores del dia, rotundament, no. Com diu la Nacha: "Soy de ratos", i cadascú a su casita. Així no aguanto, ni m'aguanten, que tots tenim les nostres dèries, i només faltaria que aquestes alçades m'hagués de preocupar d'un problema més. Penso ara així, però així també pensava fa trenta anys, o sigui que no és cosa de l'edat, si no d'un caràcter.

Invitat
Invitat


Tornar a dalt Ir abajo

Re: Reflexionem aquí també ?

Missatge  arcoiris el 22/07/10, 01:39 am


"Desde el nacimiento hasta la muerte, de lunes a lunes, de la mañana a la noche: todas las actividades están rutinizadas y prefabricadas. ¿Cómo puede un hombre preso en esa red de actividades rutinarias recordar que es un hombre, un individuo único, al que sólo le ha sido otorgada una única oportunidad de vivir"

Jo crec que, tots hem apres a escapar d'alguna manera del ramat d'ovelles en el qual ens han volgut tancar.
Encara que de vegades el preu que paguem sigui el sentir-nos un mica com, bixus raros.
Anar en contra del corrent, de les normes establertes, de les idees imposades, no és sempre fàcil, però la sensació de llibertat, de saber que ningú et diu el que tens de fer i el que no, i poder ser tu mateix, la veritat és que compensa.
avatar
arcoiris

Nombre de missatges : 2378
Fecha de inscripción : 20/01/2009

Veure perfil de l'usuari

Tornar a dalt Ir abajo

Re: Reflexionem aquí també ?

Missatge  Sinuhé el 22/07/10, 08:54 am

I que canvia si et sents únic i amb una única oportunitat per viure ? Tot ha de ser xauxa o hem de continuar amb les nostres responsabilitats com a fills, com a pares, com a amics, com a companys, com a persones, com a... el que sigui, que és el que més ens marca la vida.
avatar
Sinuhé

Nombre de missatges : 1687
Fecha de inscripción : 16/01/2009

Veure perfil de l'usuari

Tornar a dalt Ir abajo

Re: Reflexionem aquí també ?

Missatge  Contenido patrocinado


Contenido patrocinado


Tornar a dalt Ir abajo

Pàgina 5 de 7 Previ  1, 2, 3, 4, 5, 6, 7  Següent

Veure tema anterior Veure tema següent Tornar a dalt


 
Permisos d'aquest fòrum:
No pots respondre a temes en aquest fòrum