Si Montilla se'n va, qui ve?

El fins ara president de la Generalitat, José Montilla, va llançar ahir definitivament la tovallola i va anunciar que, a banda de renunciar al lideratge del PSC després de la davallada, no ocuparà el seu escó de diputat de l'oposició al nou Parlament. Lògic. Diu Montilla que se'n va “per afavorir el procés de reflexió i debat que els cal als socialistes catalans per afrontar la seva renovació”. I té raó. Però, no ens enganyem, el procés de reflexió i debat a can PSC ja estava obert de molt abans, i ni l'aparell ni la direcció del partit no el van voler escoltar. El PSC, amb els pitjors resultats de la seva història, corre el risc de convertir-se en un partit marginal a Catalunya i d'abandonar definitivament el paper vertebrador i de centralitat que ha fet en molts moments. Ha perdut el rumb. O ha anat a batzegades. I li costarà recuperar-lo. El PSC ha de decidir d'una vegada si vol ser un partit que representi Catalunya i els catalans, o si simplement vol ser un apèndix del PSOE i ja li val tenir els 28 diputats d'ara o els 20 que li podrien baixar d'aquí a quatre anys si continua així. La patacada del PSC era previsible i ningú hi va voler fer res, i ja en parlarem, de si hi són a temps de frenar-la de cara a les eleccions municipals i les espanyoles, que jo crec que no, perquè això fa tota la sensació que és un canvi de cicle. Han fet el sord i no han volgut escoltar cap de les veus crítiques internes que ja parlaven de reflexió, debat i renovació. I han quedat tan tranquils quan Castells ha marxat i ha tancat la porta. El PSC ha de decidir quin país vol representar. I decidir si els resultats d'aquest cop són l'inici de la remuntada o un replà en la davallada.