Per a tots els que alguna vegada han sentit alguna cosa per algú a Internet,

Us recomano aquest llibre que acabo de llegir
Un llibre que ens recorda que els sentiments, no entenen de fronteres ni reals ni virtuals

[i[color=darkblue]]
Contra el viento del norte, de Daniel Glattauer
Título: Contra el viento del norte (2006)
Autor: Daniel Glattauer
Editorial: Alfaguara (2010)
Páginas: 260
ISBN: 9788420406107
Valoración: 8/10
Molts de vosaltres teniu contactes a la xarxa. Què dic molts, gairebé tots. Relacions d'aquelles que s'inicien gairebé sense voler, innocentment, en un xat, en un fòrum o en un bloc com aquest. De vegades fins i tot amb persones de les quals no sabem tan sols el seu nom real, la seva edat, la ciutat on viuen ... i què importa? En la seva majoria, aquests vincles es limiten a una pantalla d'ordinador, són un conjunt de paraules que, per un motiu o altre, complementen el nostre dia a dia, però sense arribar a ser veritablement rellevants.

Però, què passa quan descobreixes que una d'aquestes persones és més que un correu o un missatge al fòrum? Què quan imagines aquest algú més enllà de les seves paraules? Fins a quin punt podem relacionar a la xarxa? Quins són els límits? I, sobretot, què suposa per a nosaltres i com ens afecta?

Contra el vent del nord indaga gairebé sense pretendre-en totes aquestes qüestions. L'argument és simple: una adreça de correu electrònic accidentalment malament escrita fa que, per casualitat, Leo Leika i Emmi Rothner es coneguin a la xarxa. A poc a poc, el que en principi són correus molt formals de dues persones adultes, es converteix en un diàleg ple de personalitat, curiositat per l'altre i humor. Però no es queda aquí: a mesura que van guanyant confiança, la dependència entre ells es fa cada vegada més patent i, al seu torn, també l'afecte i la por. Por a enamorar i, en major mesura, a veure's i decebre.

[Fes clic a "Llegir més" per seguir llegint la ressenya d'aquest llibre]
Molts dirien que es tracta d'una història d'amor, la clàssica correspondència entre dues persones que es volen sense saber-ho. I en certa manera així és, encara que ho veritablement important d'aquesta obra és la manera en què l'autor aconsegueix transmetre el poder de les paraules i la complexitat dels sentiments, siguin del tipus que siguin, destinats a persones que ni tan sols coneixem. En el temps fictici d'un any, Daniel Glattauer ens mostra, o almenys ens fa pensar, en el millor i en el pitjor que poden oferir les relacions a la xarxa.

I no només això. A diferència de la realitat física, quan coneixem a gent a la xarxa normalment ho fem sols, de tu a tu. Tant és així que a vegades, quan el tracte es fa més estret, acabem pensant que aquestes relacions són úniques, especials, diferents a la resta. Contra el vent del nord ens fa veure, ens recorda més aviat, que això no és totalment cert, que amistats d'aquest tipus es donen a totes hores i tots els dies, i que una història semblant a la de Leo i Emmi podria passar-nos a qualsevol. És sorprenent i contradictori doncs que, recorrent a la història de dos únics personatges, l'autor hagi generalitzat de tal manera aquest tipus de contactes.

No és una obra mestra de la literatura i té recursos fàcils que minven la seva vàlua. Però no per això deixa de ser, en definitiva, un llibre molt bonic amb una història d'amor cibernètica tan original literàriament parlant com comú en la vida real, fet que de ben segur serà un dels seus principals motius d'èxit. A més, malgrat la seva senzillesa (o precisament per això) és tremendament addictiu. La mateixa curiositat del lector per saber quines conseqüències tindrà la relació, el fàcil llenguatge i la inalterable estructura epistolar, sense narrador ni descripcions, fan que Contra el vent del nord sigui una lectura ràpida i molt lleugera. És difícil tancar el llibre abans d'arribar al final.

I si per llavors no teniu suficient, encara hi ha més: properament es publicarà també en Alfaguara Cada set onades, la segona part de la novel.la. En la meva opinió, en aquesta Glattauer haurà de fer-ho molt bé per ser versemblant i convèncer. El final del primer és perfecte, i una mala continuació només podria espatllar. Creuarem els dits.
Escuchar
Leer fonéticamente

Sempre he estat una detractora de la paraula "virtual". Potser vagi al revés del món, però dic el que sento, i jo més que virtual, ho defineixo com una forma de cominicar-se en el segle XXI, tan vàlida i acceptable com en el segle XX la gent anava als "guateques", puff's, discoteques, etc.

Que a l'altre no el coneixem? I qui coneix veritablement algú? La forma de "trobar-se" les parelles són tan variades, com inversemblants. Pots conèixer una persona en un hospital, una festa, un casament...enterrament, discoteca, treball...i així en tantes corcumstàncies com et depari la vida. Pots quedar per veure't...dinar...sopar, etc. Potser aquesta forma "real" et dóna la exclusivitat de conèixer millor a la suposada parella, que coneixent-la per internet? Penso que mai s'arriba a conèixer del tot a ningú, de vegades fins i tot ens costa coneixer-nos a nosaltres mateixos. Per tant, donem-li un vot de confiança, i sobretot pensem que estem al segle XXI, i la societat canvia més de pressa que la mentalitat de moltes persones.

Jo el que crec que coneixer a algu per este mig, quant entables un dialeg sincer, cuatn es crea un clima de confiansa i repecte mutu, em sebla una bona manera de entablar un realcio.
Pero tot depen de la clase de ralacio que busques. Si sols vol tenir algu en qui xarar em sebla perfecte.
Pero que pasa cuant vols compartir mes coses? que pasa si els sentiments van mes anlla de voler tenir una agrdable tertulia?
Que pasa cuant sents la nesesitat de abrasar a ixa persona? ahí comensa el dilema de aquest llibre, i pot ser de algunes persones que se haguin conegut per aqui.
Que hi ha que fer? deixar de paralar perque la fsutracio es mes gran que la satisfasio?
Crear el mon o la cietat en busca de ixa abras que no saps on et podra dur?
O seguir parlant de vegades del temps o de futbol, mentres vas ofegant els sentiments fins que es muigen del tot?

Carme jo parlo del dilema que planteja aquest llibre.
Jo se gestionar molt be els meus sentiemtes, i tin molt clar el que faria si a mi em pasara.