Últimos temas
» Un Joc Divertit: VERITAT ò MENTIDA
29/02/16, 12:18 pm por VlCTUR

» ALFABETO EMOCIONAL...
23/09/15, 11:32 pm por VlCTUR

» El domini de les emocions, clau en el treball i fora d'aquest
22/09/15, 06:44 pm por VlCTUR

» M'han ajudat a eliminar un xic de burriqueria.
21/09/15, 11:01 pm por VlCTUR

» Música de la Terra
23/09/14, 09:46 am por VlCTUR

» Per a Pantera.
26/05/14, 03:25 am por VlCTUR

» Bona tarde de¨fret ivent
07/05/14, 02:56 am por VlCTUR

» Bon Fret i molta pluja
01/02/14, 02:33 pm por greta

» Bonas festes Nadalenques i Any Nou
16/01/14, 02:19 pm por greta


Mites.....o no.....

Veure tema anterior Veure tema següent Ir abajo

Mites.....o no.....

Missatge  Invitat el 27/07/10, 07:02 pm


Invitat
Invitat


Tornar a dalt Ir abajo

Re: Mites.....o no.....

Missatge  Invitat el 27/07/10, 07:04 pm


Invitat
Invitat


Tornar a dalt Ir abajo

Re: Mites.....o no.....

Missatge  Invitat el 27/07/10, 07:17 pm


Invitat
Invitat


Tornar a dalt Ir abajo

Re: Mites.....o no.....

Missatge  Invitat el 28/07/10, 12:02 am


Invitat
Invitat


Tornar a dalt Ir abajo

Re: Mites.....o no.....

Missatge  Sinuhé el 28/07/10, 08:32 am

Segueix, segueix... a mi aquestes coses sempre m'han agradat molt.

Sinuhé

Nombre de missatges : 1687
Fecha de inscripción : 16/01/2009

Veure perfil de l'usuari

Tornar a dalt Ir abajo

Re: Mites.....o no.....

Missatge  Invitat el 28/07/10, 02:39 pm


Invitat
Invitat


Tornar a dalt Ir abajo

Re: Mites.....o no.....

Missatge  Invitat el 29/07/10, 01:30 pm


Invitat
Invitat


Tornar a dalt Ir abajo

Re: Mites.....o no.....

Missatge  Invitat el 30/07/10, 03:50 pm


Invitat
Invitat


Tornar a dalt Ir abajo

Re: Mites.....o no.....

Missatge  Invitat el 31/07/10, 07:25 pm


Invitat
Invitat


Tornar a dalt Ir abajo

Re: Mites.....o no.....

Missatge  Invitat el 02/08/10, 12:31 pm


Invitat
Invitat


Tornar a dalt Ir abajo

Re: Mites.....o no.....

Missatge  Invitat el 02/08/10, 12:32 pm


Invitat
Invitat


Tornar a dalt Ir abajo

Re: Mites.....o no.....

Missatge  Invitat el 03/08/10, 01:17 pm


Invitat
Invitat


Tornar a dalt Ir abajo

Re: Mites.....o no.....

Missatge  Panter el 26/09/10, 02:55 am

EL MITO CELTA DE TUAN MAC CARELL


El dios celta Cernuno, dios de la caza y la vida salvaje en el bosque en el Caldero de Gundestrup, famosa pieza artística descubierta en un pantano danés y que se estima que fue forjado entre los siglo lV y lll aC.

La creencia en la transformación del hombre en animal está fuertemente difundida en la diversidad de las culturas. Uno de los más famosos relatos míticos celtas se vincula con las metamorfosis. Este el caso de Tuan Mac Carell. Tuan atraviesa distintas transformaciones que lo hacen experimentar la forma humana y animal. Este proceso habla de la proximidad, o virtualmente fusión, entre el hombre y otras formas vivientes de la naturaleza. Esto en parte es reflejado por la imagen del dios Cernuno, arriba, de figura humana, pero al mismo tiempo animal en razón de las astas de ciervo que emergen de su cabeza. A su vez, Cernuno sostiene una serpiente (símbolo de inmortalidad) y un torche, típico objeto artístico céltico en cuya forma circular se entrelazan figuras en espiral, otro esencial y antiguo símbolo celta fuertemente presente en New Grange.

La historia que Tuan nos narrará a continuación procede la edad media irlandesa, de la versión escrita que los monjes cristianos realizaron a partir de relatos orales anteriores de procedencia popular.

EL MITO CELTA DE TUAN MAC CARELL

Se dice que San Finnen, un abad irlandés del siglo Vl, fue a buscar la hospitalidad de un jefe llamado Tuan Mac Carell, que no vivía lejos del monasterio de Finne, en Moville, Donegal. Tuan rechazó su admisión y el santo se sentó en el umbral del jefe y ayunó durante todo un domingo, durante el transcurso del cual el malhumorado guerrero pagano le abrió la puerta. Se establecieron buenas relaciones entre ellos y el santo regresó con sus monjes. “Tuan es un hombre excelente”, les dijo, “vendrá a consolaros y a contar viejas historias de Irlanda”. Este interés humano por las viejas leyendas y mitos del país es un hecho tan constante como agradable en la literatura de la primitiva cristiandad irlandesa. Tuan fue, al poco tiempo, a devolver la visita del santo y le invitó junto a sus discípulos, a su fortaleza. Cuando le preguntaron su nombre y linaje su respuesta fue sorprendente: “Yo soy un hombre de Ulster”, dijo. “Mi nombre es Tuan hijo de Carell, pero una vez me llamé Tuan hijo de Starn, hijo de Sera, y mi padre, Starn, fue el hermano de Partholan”. “Cuéntanos la historia de Irlanda”, dijo entonces Finnen, y así lo hizo. “Partholan, empezó, fue el primero de los hombres que colonizó Irlanda. Tras la gran peste sólo sorevivió él, pues no hay nunca un exterminio del cual no sobreviva alguien para contar la historia”.

Tuan estaba solo en la tierra y fue de fortaleza en fortaleza, de roca en roca, buscando refugio de los lobos. Vivió de esta forma durante veintidós años, habitando en sitios deteriorados hasta llegar a un gran estado de decrepitud y vejez. “Entonces Nemed, hijo de Agnoman, tomó posesión de Irlanda-siguió diciendo Tuan-. El era el hermano de mi padre y le vi desde el acantilado y me mantuve alejado de él. Yo llevaba el pelo largo, estaba lleno de arañazos, estaba decrépito, horrible y miserable.

Entonces, una noche dormí y al despertarme me vi convertido en un hombre. Volvía a ser joven y alegre de corazón. Fue en ese instante cuando canté la llegada de Nemed y de su raza, así como mi propia transformación... ‘Tengo un nuevo aspecto, una piel áspera y cabellos largos. La victoria y la felicidad son fáciles para mí; no hace mucho tiempo yo estaba débil e indefenso’.

Tuan es el rey de todos en Irlanda y así se mantuvo todos los días en Nemed y su raza. El cuenta como los hombres de Nemed navegaron a Irlanda en una flota de treinta y dos embarcaciones de treinta personas cada una. Ellos se extraviaron durante una año y medio y la mayoría de ellos perecieron de hambre y sed o por culpa de los naufragios. Sólo escaparon nueve -el mismo Nemed con cuatro hombre y cuatro mujeres-. Ellos llegaron a Irlanda y crecieron en número con el paso del tiempo hasta ser ocho mil setenta hombres y mujeres. Luego, misteriosamente, murieron todos. De nuevo la vejez y la decrepitud se apoderaron de Tuan, pero le aguardaba otra transformación:

"Una vez estaba de pie en la entrada de mi cueva -aún lo recuerdo- y supe que mi cuerpo había cambiado de forma. Era un jabalí y sobre ello canté esta canción: ‘Hoy soy un jabalí..Hace tiempo que me sentaba en la asamblea que juzgó a Partholan. Fue cantado y todo ensalzaba la melodía. ¡Cuán agradable fue la tensión de mi brillante juicio! ¡Qué agradable para las mujeres jóvenes y atractivas! Mi carro rebosaba majestad y belleza. Mi voz era grave y dulce. Mi paso era rápido y firme en la batalla. Mi faz estaba llena de encanto. Y ¡hoy! Me he transformado en un jabalí negro’. “Esto es lo que dije en el convencimiento de que era un jabalí. Luego me volví joven de nuevo y me alegré mucho. Yo era el rey de una manada de jabalís de Irlanda; y fiel a cualquier costumbre, volví a ir a todas mis residencias y regresé a las tierras de Ulster, pues era allí donde tenía lugar mis transformaciones cuando me venía la vejez y el abatimiento, y esperé la renovación de mi cuerpo’.

Luego Tuan cuenta cómo Semion, hijo de Stariat, se estableció en Irlanda, de quien descendieron los firbolgs y dos tribus más que persistieron hasta tiempos históricos. De nuevo la vejez lo invadió y las fuerzas le abandonaron y en él tiene lugar una nueva transformación. Se convirtió en una ‘gran águila’, y volvió a disfrutar de renovada juventud y vigor. Luego explicó cómo llegó el pueblo de Dana, "dioses y falsas deidades de las que sabemos que los irlandeses, hombres de conocimiento, surgieron". Después de ellos llegaron los hijos de Miled, que conquistaron al pueblo de Dana. Duante todo este tiempo Tuan conservó su aspecto de águila marina, hasta que un día, viendo que iba a sufrir otra transformación, ayunó durante nueve días, y se apoderó de él un sueño y fue transformado en un salmón. El se alegró de su nueva vida, escapando durante muchos años de las trampas de los pescadores, hasta que un día fue pescado y llevado a la mujer de Carell, jefe del país. "La mujer me vio y me comió entero y de esta forma pase a su matriz". De esta manera nacío de nuevo y es Tuan, hijo de Carell; pero la memoria de sus existencias pasadas y todas sus transformaciones, toda la historia de Irlanda que él presenció desde los días de Partholan todavía permanece en él y él enseñó todas estas cosas a los monjes cristianos, quienes cuidadosamente las conservaron. Este cuento, con su atmósfera de antigüedad y asombro infantil, nos recuerda las transformaciones del galés Taliesin, quien también se transformó en águila y apunta a la doctrina de la transmigración del alma, que obsesionaba la imaginación de los celtas. (*)

(*) Fuente: Los celtas. Mitos y leyendas; compilación de T. W. Rolleston. Studio editores.

Panter

Nombre de missatges : 2858
Fecha de inscripción : 12/05/2010

Veure perfil de l'usuari

Tornar a dalt Ir abajo

Re: Mites.....o no.....

Missatge  Panter el 14/10/10, 11:50 pm

EL MITO HINDÚ DE INDRA Y VISNU



Indra, déu vèdic de la guerra i la tempesta muntat sobre la seva clàssica muntura: l'elefant Avuteya.


LA DESFILADA DE LES FORMIGUES


Indra va matar el drac, tità gegantí que s'amagava a les muntanyes en forma de núvol i serp i retenia captives en el seu ventre les aigües del cel. El déu va llançar un raig al centre dels seus pesats anells, i el monstre va saltar a trossos com un munt de joncs secs. Es van alliberar les aigües, i es van escampar en franges sobre la terra per córrer de nou pel cos del món.

Aquest diluvi és el diluvi de la vida i pertany a tots. És la saba del camp i el bosc, la sang que circula per les venes. El monstre s'havia apropiat del bé comú, inflat el seu cos egoista i cobdiciós entre el cel i la terra, però ara ha mort. Han tornat a rajar els sucs. Els titans s'han retirat al submón, els déus han tornat al cim de la muntanya central de la terra per regnar des de les altures.

Durant el període de supremacia del drac, s'havien anat esquerdant i enfonsant les mansions de la excelsa ciutat dels déus. El primer que va fer Indra ara va ser reconstruir-la. Totes les divinitats del cel ho van aclamar com el seu salvador. Portat del seu triomf, i conscient de la seva força, va cridar a Visvakarman, déu dels oficis i de les arts, i li va ordenar que s'erigís un palau digne de l'inigualable esplendor del rei dels déus.

Visvakarman, geni miraculós, va aconseguir construir en un sol any una esplèndida residència, amb palaus i jardins, llacs i torres. Però a mesura que avançava el seu treball, les demandes d'Indra es tornaven més exigents i les visions que revelava més vastes. Demanava terrasses i pavellons addicionals, més estanys, més arbredes i parcs. Cada vegada que Indra s'apropava a elogiar els treballs, donava a conèixer visions després visions de meravelles que encara quedaven per fer. Així que el diví artesà, desesperat, va decidir demanar auxili a dalt, i va anar a Brahma, creador demiürg, encarnació primera de l'Esperit Universal que habita molt amunt, lluny de la tumultuosa esfera olímpica de l'ambició, la lluita i la glòria.

Quan Visvakarman es va presentar en secret davant l'altíssim tron i va exposar el cas, Brahma consolar al sol licitant.

-Aviat seràs alliberat d'aquesta càrrega-va dir-. Ves en pau.

Tot seguit, mentre Visvakarman baixava pressa a la ciutat d'Indra, va pujar Braham a una esfera encara més alta. Es va presentar davant Visnu, l'Ésser Suprem, de qui ell mateix era simple agent. Visnu escoltar amb beatífica silenci, i amb un simple gest de cap li va fer saber que la petició de Visvakarman seria satisfeta.

L'endemà va aparèixer abans les portes d'Indra un joveníssim brahman amb el bastó de pelegrí, i va demanar al guardià que anunciés la seva visita al rei. El sentinella va córrer a avisar al seu senyor, i aquest va anar en persona a rebre el auspicis hoste. Era un nen prim, d'uns deu anys, resplendent de saviesa. Indra el va descobrir entre la multitud de nois que miraven embadalits. El nen va saludar a l'amfitrió amb una mirada dolça dels seus ulls negres i brillants. El rei va inclinar el cap davant el nen, li va donar alegre la seva benedicció. Es van retirar els dos al gran saló d'Indra, i allí li va donar cerimoniosament la benvinguda al seu convidat, amb ofrenes de mel, llet i fruits. I va dir a continuació:

- Oh, venerable nen, digues-me l'objecte de la teva visita!

El bell nen va contestar amb una veu que era profunda i suau com el tro lent dels núvols prometedores de pluja:

- Oh, Rei dels déus, he sentit parlar del poderós palau que estàs construint, i he vingut a exposar-les preguntes que em venen al cap! Quants anys caldran per completar aquesta rica i immensa residència? Quines noves proeses d'enginyeria es preveu que dugui a terme Visvakarman? Oh, el més alt dels Déus-l'aspecte del nen lluminós va esbossar un somriure bondadosa, a penes perceptible-, cap Indra anterior ha aconseguit completar un palau com el que va ser el teu!

Embriagat de triomf, el rei dels déus li va divertir la pretensió d'aquest nen de saber sobre els Indras anteriors a ell. Amb un somriure paternal, li va preguntar:

-Digues, criatura, has vist tu molts Indras i Visvakarmans ... o has sentit parlar tan sols d'ells?


Panter

Nombre de missatges : 2858
Fecha de inscripción : 12/05/2010

Veure perfil de l'usuari

Tornar a dalt Ir abajo

Re: Mites.....o no.....

Missatge  Panter el 15/10/10, 12:00 am

El meravellós hoste va assentir amb aplom.

-Per descomptat, he vist molts-la seva veu era càlida i dolça com la llet de vaca acabada de munyir-. Fill meu-va prosseguir el nen -, jo he conegut el teu pare Kasyapa, l'Ancià Tortuga, senyor i progenitor de tots els éssers de la Terra. I he conegut al teu avi, Marició, Raig de Llum Celestial, fill de Brahma. Marició va ser engendrat per l'esperit pur del déu Brahma, la seva riquesa i la seva glòria van ser la seva santedat i la seva devoció. I també conec Brahma, a qui Visnu fa sortir del calze del lotus nascut del seu melic. I al mateix Visnu, l'Ésser suprem que sosté Brahma en la seva tasca creadora, el conec també.

"Oh, Rei dels Déus, jo he conegut la dissolució espantosa de l'univers. He vist morir a tots una vegada i una altra, al final de cada cicle, moment terrible en què cada àtom es dissol en les aigües pures i primordials de l'eternitat d'on havien sortit originalment. Així, doncs, tot torna a la infinitud insondable i turbulenta de l'oceà cobert d'absoluta negror i buit de tot vestigi d'éssers animats. Ah, qui pot calcular els universos que han desaparegut i les creacions que han sorgit, una i altra vegada, de l'abisme informe de les aigües immenses? Qui pot comptar els segles efímers del món segons es van succeint interminablement? I qui enumerar els universos que hi ha a la infinita immensitat de l'espai, cadascun amb la seva Brahma, la seva Visnu i la seva Siva? Què dir dels Indras que hi ha en ells, els Indras que regnen a la vegada en els innombrables mons, els que van desaparèixer abans que aquests sorgissin, i els que se succeeixen en cada línia, remuntant-se a la divina reialesa, un darrere l'altre , i, un darrere l'altre desapareixent? Oh, Rei dels Déus, hi ha entre els teus servents que sosté que és possible comptar els grans de la sorra que hi ha a la terra i les gotes de pluja que cauen del cel, però que mai posarà ningú nombre a tots aquests Indras. Això és el que saben els Savis.

"La vida i regnat d'un Indra dura setanta-un eons, i quan han expirat vint Indras, ha transcorregut un dia i una Nit de Brahma. Però l'existència d'un Brahma, mesurada en Dies o Nits de Brahma, és només de cent vuit anys. Brahma succeeix a Brahma, desapareix un i sorgeix el següent, no es poden explicar les seves sèries interminables.

"Però qui pot calcular el nombre d'universos que hi ha en un moment donat, cadascun albergant un Brahma i un Indra? Més enllà de la visió més llunyana, atapeïts en l'espai exterior, els universos vénen i se'n van, formant una host interminable. Com naus delicades, suren a les aigües insondables i pures que són el cos de Visnu. De cada porus d'aquest cos borbolleja i irromp un univers. Pots tu presumir de comptar? Pots comptar els déus de tots aquests mons, dels mons presents i passats? "

Una processó de formigues havia fet la seva aparició a la sala durant el discurs del nen. En ordre militar, formant una columna de quatre metres d'amplada, la tribu avançava per terra. El nen va reparar-hi, callar i es va quedar observant, després va deixar anar una sorprenent riallada, però tot seguit es abisme en mut i pensatiu silenci.

- De què rius? - Tartamudejar Indra-. Qui ets tu, ser misteriós, sota aquesta enganyosa aparença de nen? - L'orgullós rei es sentia secs els llavis i la gola, la seva veu va seguir repetint entretallada-: Qui ets tu, Oceà de Virtudes, embolicat en broma il.lusòria?

El sorprenent nen va prosseguir:

-M 'han fet riure les formigues. No puc dir el motiu. No em demanis que ho desvetlli. Aquest secret tanca la llavor del dolor i el fruit de la saviesa. És el secret que abat amb una destral l'arbre de la vanitat mundana, i talla les seves arrels i esmotxar la seva copa. Aquest secret és un llum per als que caminen a les palpentes a causa de la ignorància. Aquest secret es troba enterrat en la saviesa dels segles i poques vegades es revela tan sols als sants. Aquest secret és l'aire vital dels ascetes que renuncien a l'existència mortal i la transcendeixen, però a les persones mundanes, enganyades pel desig i l'orgull, les destrueix.

El nen va somriure i es va quedar callat. Indra li va mirar, incapaç de moure's.
- Oh, fill de brahman-suplicar el rei a continuació, amb nova i visible humilitat-, no sé qui ets! Sembles l'encarnació de la Saviesa. REVELAM aquest secret dels temps, aquesta llum que dissipa les tenebres.

Requerit d'aquesta manera, el nen va ensenyar al déu l'oculta saviesa:
-He vist, oh Indra, com desfilen les formigues en llarga processó. Cadascuna va ser un Indra en un altre temps. Igual que tu, cada un, en virtut de piadoses accions passades, va ascendir al rang de rei dels déus. Però ara, després de multitud de renaixements, cada un s'ha convertit de nou en formiga. Aquest exèrcit és un exèrcit d'antics Indras.

La pietat i les accions sublims eleven als habitants del món al regne gloriós de les mansions celestials, o als dominis superiors de Brahma i de Siva, ja l'esfera més alta de Visnu, però les accions reprovables els enfonsen en mons inferiors, en abismes de patiment i dolor que impliquen la reencarnació en ocells o sabandijas, i es converteix en esclau o en senyor. Per les seves accions aconsegueix un el rang de rei o de brahman, o d'algun déu, o d'un Indra o un Brahma. I gràcies a les seves accions, a més contreu malalties, adquireix bellesa o deformitat, o torna a néixer en la condició de monstre.

"Aquesta és la substància del secret. Aquesta és la saviesa que, solcant l'oceà de l'infern, condueix a la beatitud.

"La vida al cicle dels innombrables renaixements és com la visió d'un somni. Els déus de les altures, els arbres muts i les pedres, són altres tantes aparicions d'aquesta fantasia. Però la Mort administra la llei del temps. A les ordres del temps, la Mort és senyora de tots. Peribles com bombolles són els éssers bons i els éssers dolents d'aquest somni. El bé i el mal s'alternen en cicles interminables. Per això els savis no es lliguin al bé ni el mal. Els savis no es lliguen a res en absolut.

El nen va concloure la lliçó esglaiadora i va mirar al seu amfitrió en silenci. El rei dels déus, malgrat la seva esplendor celestial, s'havia reduït davant seu mateix a la insignificança. Mentrestant, una altra sorprenent aparició havia entrat a la sala.
El nouvingut tenia aspecte d'ermità. Un monyo espès li coronava el cap; portava una camussa negra lligada a la cintura, al front tenia pintada una marca blanca, es protegia el cap amb un miserable para-sol de yerba, i en el pit li naixia un estrany i espès floc: estava intacte en la circumferència, però del centre li havien desaparegut molts pèls pel que sembla. Aquest personatge sant va ser directament a Indra, i el nen es va asseure entro tots dos, on va romandre immòbil com una roca. El majestuós Indra, recobrant d'alguna manera el seu paper d'amfitrió, va saludar amb una inclinació de cap, li va retre homenatge, i li va oferir llet agra i mel com refrigeri, després titubejant, encara reverent, va preguntar al seu auster hoste per la seva salut. Després d'això el nen es va dirigir a l'home sant, fent-se les mateixes preguntes que el mateix Indra li havia formulat.

- D'on vens, Oh Home Sant? Com et dius i què et porta a aquest lloc? On és la teva actual llar i quin és el significat d'aquest para-sol de herba? Què prodigi és aquest l'floc circular que tens al pit: per què és tan espès en la circumferència però en el centre està gairebé pelat? Tingues la bondat, oh Home Sant, de respondre breument a aquestes preguntes. Estic desitjós de comprendre.

El sant ancià va somriure amb paciència, i va començar lentament:

-Sóc brahman. Em dic Vellesa. I he vingut aquí a advertir Indra. Com sé que la meva vida és breu, he decidit no tenir llar, ni construir-casa cap, ni casar-me, ni procurar aliment. Viu de les almoines. Per protegir del sol i de la pluja porto sobre el meu cap aquest para-sol d'herba.

"Quant al rodal de pèl que tinc al pit, és font d'aflicció per als fills del món. No obstant això, ensenya saviesa. Per cada Indra que mor em cau un pèl. Per això al centre m'ha desaparegut tot el pèl. Quan expiri l'altra meitat del període assignat al Brahma actual, jo mateix moriré. Oh, nen brahman, se suposen que els meus dies són escassos, així que, per què tenir esposes, fill ni casa?

"Cada parpelleig del gran Visnu assenyala el pas d'un Brahma. Tot el que hi ha per sota d'aquesta esfera de Brahma és inconsistent com el núvol que adopta una forma i es desfà a continuació. Per això em dedico només a meditar sobre els incomparables peus de lotus del altíssim Visnu. La fe en Visnu és més que la dita de la redempció, perquè tota alegria, fins i tot la celestial, és fràgil com un somni, i no fa sinó destorbar la concentració de la nostra fe en l'Ésser Suprem.

"Siva, infon la pau, altíssim guia espiritual, m'ha ensenyat aquesta saviesa meravellosa. No anhelo experimentar les diverses formes de redempció, ni compartir les mansions excelses del altíssim i gaudir de la seva eterna presència, o ser com ell en cos i abillament, o convertir en part del seu augusta substància, o fins i tot diluir enterament en la seva essència inefable.

"De sobte, l'home sant va callar i va desaparèixer. Havia estat el mateix déu Siva; ara havia tornat al seu domicili supramundana. Simultàniament, el nen brahman, que era Visnu, va desaparèixer també. El rei es va quedar sol, desconcertat i perplex.

Indra, el rei, va reflexionar, i li va semblar que aquests successos havien estat un somni. Però ja no va sentir desig cap d'augmentar la seva esplendor celestial ni de continuar la construcció del seu palau. Va cridar a Visvakarman. I acollint amablement l'artífex amb paraules afalagadores, el va cobrir de joies i regals preciosos, i ho va manar a casa després d'una sumptuosa comiat.

Indra, el rei va desitjar ara aconseguir la redempció. Hi havia adquirit saviesa, i només volia ser lliure. Confiar la pompa i el pes del seu ofici al seu fill, i es va disposar a retirar al desert i abraçar la vida d'ermità. En assabentar la seva bella i apassionada reina, Saci, es va sentir traspassada de dolor.

Plorant de pena i d'absoluta desesperació, Saci va acudir a Brhaspati, enginyós sacedorte, conseller espiritual de la caiguda de Indra, i Senyor de la Saviesa Màgica. Postrant als seus peus, Saci li va suplicar que apartés de l'ànim al seu espòs tan severa resolució. L'hàbil conseller dels déus, que amb els seus ardits i encants havia ajudat els poders celestials a arrencar el govern de l'univers de les mans dels seus rivals dels titans, va escoltar meditabund la queixa de la voluptuosa i desconsolada deessa, i va assentir amb sagacitat. Amb somriure de mag, la va agafar de la mà i la va conduir a la presència del seu marit. Allà, en el seu paper de mestre espiritual, va dissertar sàviament sobre les virtuts de la vida espiritual però també de les virtuts de la secular. De les dues va dir el que era de justícia. Va desenvolupar molt hàbilment el seu discurs; convèncer al rei deixeble perquè moderés la seva extrema resolució, i va retornar a la reina la seva radiant alegria.

Aquest Senyor de la Saviesa Màgica havia compost en un altre temps un tractat sobre el govern, per tal d'ensenyar a Indra a governar el món. Ara va escriure una segona obra, un tractat sobre política i ardits de l'amor conjugal. Demostrant el dolç art sempre nou del galanteig, i encadenat l'estimat amb llaços duradors, la seva inestimable llibre proporcionar sòlids fonaments a la vida conjugal de la parella reunida.

Així conclou la meravellosa història de com el rei dels déus va ser humiliat pel seu orgull desmesurat, curat d'una ambició excessiva i, per mitjà de la saviesa espiritual i secular, retornat a la consciència de la seva pròpia funció en el joc transitori de la vida interminable. (*)
(*) Font: Mites i símbols de l'Índia, De Heinrich Zimmer, Edicions Siruela.


Màscara del Déu Indra

Panter

Nombre de missatges : 2858
Fecha de inscripción : 12/05/2010

Veure perfil de l'usuari

Tornar a dalt Ir abajo

Re: Mites.....o no.....

Missatge  Panter el 14/11/10, 08:07 am

LA LEYENDA DEL JACARANDA



En la provincia argentina de Corrientes nació esta leyenda en torno al jacarandá, árbol de bellas flores...

Cuando los españoles comenzaron a poblar Corrientes, trayendo consigo a sus familias, vino a habitar este suelo un caballero que traía consigo a su hija. Una bella jovencita de escasos dieciséis años, de tez blanca, ojos azul oscuro y negra cabellera.

Se instalaron en una zona no muy retirada de la ciudad de las Siete Corrientes, en una reducción donde los jesuitas cumplían su misión evangelizadora y civilizadora, enseñando no sólo el amor a Cristo sino también a cultivar la tierra a los guaraníes.

Entre los jóvenes de esa reducción se distinguía Mbareté, un mocetón
veinteañero alto y fornido, que trabajaba la tierra con tesón, como queriendo arrancar de sus entrañas toda su riqueza y sus secretos.

Una tarde en que Pilar -la joven española- salió a caminar en compañía de una doncella que la servía, vio a Mbareté y fue verlo y prendarse de su apostura. El indio también la observó con disimulo al principio, con desenfado después, y admiró su blanca piel, su negro cabello y el color de sus ojos.

El encuentro fue fugaz. Tan sólo intercambiaron una mirada. Pero Mbareté la siguió con la vista hasta que la joven desapareció entre unos arbustos. El indio buscó la forma de que el jesuita le asignara tareas cerca de las casas y, en silencio, hurgaba por cuanta abertura había, para poder ubicar a la joven.

Pilar, entre tanto, no podía borrar de su retina la imagen del joven aborigen. No podía olvidar lo hermoso que le pareció con su torso desnudo, cubierto de gotas de sudor que le parecían chispas del sol que se le pegaban al cuerpo, al estar realizando su rudo trabajo.

No pasó mucho tiempo y un día Pilar y Mbareté se encontraron. Esta vez las miradas fueron largas y profundas. Tan profundas que -sin palabras- se adentraron en el espíritu de ambos, mutuamente.

Mbareté pidió ál sacerdote que los instruía que le enseñara el castellano. Y aprendió rápido todas aquellas palabras que le sirvieran para expresarle a
Pilar que la amaba desde el primer día en que se conocieron. Y buscó la forma de encontrarla a solas y poder hablarle. Y esa oportunidad la tuvo el día en que halló a la joven rodeada de indiecitos a quienes les enseñaba el catecismo. El joven se acercó al grupo y sin musitar palabra permaneció observándola hasta que los niños se fueron.

Entonces, Mbareté caminó junto a ella y, ante su asombro, le habló en español -balbuceante, al principio- para confesarle su amor. Pilar se ruborizó, se sintió confundida, quiso ocultar sus sentimientos, pero sus hermosos ojos azules y su cálida sonrisa la traicionaron y el joven pudo comprobar que era correspondido.

Los encuentros se repitieron. Mbareté le propuso huir juntos, lejos, donde su padre no pudiera encontrarlos. Le habló de construir una choza, junto al río, para ella y allí unir sus vidas. Pilar aceptó y, cuando la choza estuvo concluida, amparándose en las sombras de una noche en que Yasy les brindó su complicidad, escapó con su amado.
A la mañana siguiente, el caballero español buscó infructuosamente a su hija, hizo averiguaciones y alguien de la reducción le comentó que la habían visto frecuentemente en compañía de Mbareté y que éste también había desaparecido.

Furioso, el padre convenció a varios compañeros para que lo ayudaran a
encontrar a la pareja y, fuertemente armados, comenzaron la búsqueda. Pasaron varios días hasta que descubrieron la choza junto al río. Sigilosamente, tomaron posiciones para observar a sus moradores. Así vieron llegar a Mbareté en su canoa, con el producto de su pesca, y vieron también salir a Pilar a recibirlo.

El padre de la joven no resistió la visión de la tierna escena de los amantes abrazados y salió de su escondite gritando el nombre de su hija y apuntando con su arma al indio. La joven vio el fuego del odio en los ojos de su padre y comprendió lo que cruzaba por su mente. Trató de evitarlo; de explicarle su actitud, pero el español siguió avanzando con el dedo en el disparador. Pilar se interpuso entre los dos hombres en el preciso instante en que la carga fue lanzada y cayó con el pecho teñido de rojo, fulminada por su propio padre. Al ver esto, Mba-reté quedó atónito, tieso, sin atinar a defenderse. Fue entonces cuando otro disparo le dio en plena frente y el joven se desplomó sobre el cuerpo de su amada.

El padre, dolorido e indignado, no se acercó siquiera a los cuerpos yacentes e instó a sus compañeros a volver a la reducción. Esa noche, la imagen de su hija no pudo apartarse de su mente, y con las primeras luces del alba, inició el camino hacia el lugar donde tan tristemente terminara ese amor tan grande que motivó que los jóvenes se olvidaran de sus diferencias de raza.

Cuando llegó a la choza, el español no halló restos de la tragedia y en el lugar donde la tarde anterior yaciera la pareja -sin que existiera ningún rastro de la sangre allí derramada- se erguía un hermoso árbol de tronco fuerte, cubierto de flores azul oscuro que se mecían suavemente con la brisa.

El hombre tardó en comprender que Dios había sentido misericordia de los enamorados y había convertido a Mbareté en ese árbol, y que los ojos de su hija lo miraban desde todas y cada una de las azules flores del jacarandá. (*)

Panter

Nombre de missatges : 2858
Fecha de inscripción : 12/05/2010

Veure perfil de l'usuari

Tornar a dalt Ir abajo

Re: Mites.....o no.....

Missatge  Contenido patrocinado Hoy a las 05:13 pm


Contenido patrocinado


Tornar a dalt Ir abajo

Veure tema anterior Veure tema següent Tornar a dalt


 
Permisos d'aquest fòrum:
No pots respondre a temes en aquest fòrum