Cua de gana a la Diagonal

Sinuhé 19/02/09, 10:08 am

El convent dels caputxins de la Riera de Sant Miquel reparteix aliments a 200 famílies que fan cua fins a tocar del Cinc d’Oros

La misèria acostuma a estar amagada o arraconada en barris o racons poc vistosos. I en el cas de Barcelona, es refugia en llocs poc o gens turístics. Sempre s’ha tingut una especial cura de posar mampares per tapar la pobresa. Com quan es feien neteges selectives de barraques si el Franco venia de visita.
Però la realitat és tossuda i la crisi actual ja no és tan fàcil d’amagar. Cada dimecres al cor de la Barcelona benestant, a la cruïlla de la Diagonal amb la Riera de Sant Miquel i el Cinc d’Oros, la misèria es concreta en una llarga cua de persones que amb carretons d’anar a la plaça esperen rebre els aliments que reparteix el Servei Solidari i Missioner (SSIM) dels caputxins del convent de Pompeia.
El SSIM funciona des de fa dotze anys i atén unes 200 famílies, però d’ença que s’ha aguditzat la crisi la cua és més llarga i el rebost dels caputxins més magre. “Abans ateníem gent de tot Catalunya i ara hem hagut de cenyir-nos a l’àrea de Barcelona. Per nosaltres, són prioritàries les persones sense papers, perquè són les més vulnerables, i els veïns de Gràcia, especialment els ancians i els malalts crònics”, explica el colombià Erick Hoy, que ha conegut tot el recorregut de la cua i ara és el gerent d’aquest rebost solidari.
Explica l’Erick que les donacions que vénen del Banc dels Aliments i de la Unió Europea continuen arribant amb igual quantitat, però amb menys varietat, i que han disminuït molt els donatius de les empreses. “Abans, quan faltava un mes per a la caducitat dels articles, ja ens en donaven, i ara esperen més o ja no arriben”. I amb el que arriba “hem de fer jocs malabars”. A la cua hi ha gent de 41 països diferents, però la gran majoria són llatinoamericans. Els bolivians són el 47% del total. La voravia de la Riera de Sant Miquel és molt estreta i la gent que s’espera l’ocupa tota. No es poden relaxar gaire, perquè per la calçada passen moltes cotxes. El convent obre el vestíbul perquè s’hi esperin els ancians i les dones amb criatures petites, mentre una legió de voluntaris –també de moltes nacionalitats– van omplint els carretons personalitzats al rebost del soterrani.