Les Portes

... mantenir-les tancades.

Collons, Víctor. Tant bonic que semblava...

Ja m'he fet un embolic jo sola.
Ara no es que vols dir. si tenim que fer un esforç per a tancar portes o per a obrir-les.
Suposo que caldrà esforçar-se, en obrir-les per algunes coses i en tancar-les per a unes altres.
De totes maneres una porta que está oberta avui, demà pot tancar-se en els nostres nassos, sense previ avís i una porta que sempre ha estat tancada, pot ser se'ns obriga una petita escletxa.
De totes maneres crec que tinc la solució per al problema de les teves portes.
A veure si t'agrada, Víctor.

GIRATORIAS

Puertas Automáticas

A veure si ara em surt.

Jo també m'he fet un embolic.
Les portes es tanquen molt sovint i no sempre s'obren quan es necessiten obertes; i a voltes vols tancar-les i no pots.
Hi ha moltes portes, grans i pesades, petites i de plom, d'altres quasi ni es noten i unes altres s'obren i es tanquen amb molta facilitat, clar que l'important és saber com, quan i per què obrir-les i tancar-les.
Ostres, tanta porta em ve al cap una vegada que el meu pare va tancar la porta del cotxe i.....crasssssss......no es va trencar la mà de miracle (ufff, quin mal només pensar-ho!!!!!), vam estar tota la tarda calladets i sense fer soroll, qualsevol s'atrevia a dir res!

Les meves portes estàn obertes. Per això a vegades m'he trobat algún "inquilino" dormint al sofà i fins i tot al cotxe [b]. De la familia eh? El dia que m'hi trobi un desconegut ja rumiaré de tancar-les amb clau.

Jo crec que molts cops les portes es tanquen soles, sense fer soroll, un bon dia es tanquen i no tornen a obrir-se. També crec que un no pot quedar-se quiet si alguna cosa el neguiteixa, pot ser cal un temps per pensar què fer, però sí que crec que si alguna cosa no agrada, i si aquesta cosa no pot suposar cap mal per un altre....s'elimina, es tanca i si hi ha qui vol parlar...doncs es parla.

M'agrada parlar de portes, hi ha tantes! us confesaré una cosa, he hagut de tancar portes difícils i algunes encara estan mig obertes, però de mica en mica, i a mida que d'altres es van obrint, aquelles que han de romandre tancades i no volen van perdent força....obrim noves portes!!!

A mi m'agradaria poder tenir una porta oberta per a l'amor, l'amistat, l'afecte, la tendresa, l'alegria ,la il·lusió, la vida… I m'agradaria tenir altra tancada per a l'odi, el rancor el ressentiment, la por, la tristesa, el dolor….
Però tinc la sensació que no hi ha dues portes diferents, si no que tant lo bo com lo mal. ha de passar per la mateixa porta, així que si la tanquesa lo mal, també la tanques a lo bo.
Crec que durant una part de la nostra vida mantenim aquesta porta oberta de bat a bat, sense parar-nos a pensar que podem tancar-la. Però després arriba un moment en al vida en el qual t'adónes que pots triar tancar o obrir aquesta porta, no del tot perquè això és impossible tret que estiguis morta o congelada. Però si en en gran part, així que jo prengui la decisió de tancar aquestes porta fa molt temps.
Ara tan solament mantinc una petita finestra oberta, per la qual trec el cap de tant en tant, però sempre darrere d'un cristall, perquè tinc por que el fret vent de la nit que fora bufa, em pugui danyar, per això em vull protegir de ell . No sigui que vagi a agafar la grip.

arcoiris escrigué:A mi m'agradaria poder tenir una porta oberta per a l'amor, l'amistat, l'afecte, la tendresa, l'alegria ,la il·lusió, la vida… I m'agradaria tenir altra tancada per a l'odi, el rancor el ressentiment, la por, la tristesa, el dolor….
Però tinc la sensació que no hi ha dues portes diferents, si no que tant lo bo com lo mal. ha de passar per la mateixa porta, així que si la tanquesa lo mal, també la tanques a lo bo.....

Arco,
jo crec que hi ha tantes portes com moments, com sentiments, com situacions, com persones... les obrim i les tamquem a voltes sense veure el que hi ha dins.
Al obrir-les crec que normalment ho fem a poc a poc, amb una mica de por al que trobarem, però tancar-les molts cops ho fem sense pensar-hi i d'altres costa tant que mai les pots tancar del tot.

Gràcies Victor per aquest panell, m'agraden les portes i parlar d'elles.... siguin les que siguin

De res Beri, a mi també m'agraden les portes.

Lola, de vegades, darrera una porta, es troba l'amistat, l'amor ... i d'altres vegades, rere la mateixa porta es troba l'odi i la rancúnia.

Hi ha que saber obrir-les i tancar-les en cada cas.

Si que en donen de suc les portes. Potser si que la vida són portes que s'obren i es tanquen, per deixar marxar, per deixar entrar, per deixar endarrera, per no tornar-hi més, per veure que hi ha amb il·lusió, a vegades engantxant-nos els dits, com el pare de la Beri, altres amb boniques sorpreses. Portes que a vegades es tanquen amb suavitat i altres amb un fort cop de porta. Al final el que importa és no perdre mai el desig i la il·lusió de seguir descobrint que hi ha a darrera de cada nova porta que trobem pel camí.

I de la porta del Víctor, potser s'ha de preguntar al de la nota, per quina raó la porta ha de quedar oberta. Que no sigui que la màquina necessita refrescar-se i que corri l'aire.

Aquest text reflexa molt be coses que jo sent, i que me dic a mi mateixa.



DETRÁS DE AQUELLA PUERTA.

En algún lugar del gran muro inconcluso está la puerta,
aquella que no abriste
y que arroja su sombra de guardiana implacable en el revés de todo tu destino.
Es tan sólo una puerta clausurada en nombre del azar,
pero tiene el color de la inclemencia
y semeja una lápida donde se inscribe a cada paso lo imposible.
Acaso ahora cruja con una melodía incomparable contra el oído contra el oído de tu ayer,
acaso resplandezca como un ídolo de oro bruñido por las cenizas del adiós,
acaso cada noche esté a punto de abrirse en la pared final del mismo sueño
y midas su poder contra tus ligaduras como un desdichado Ulises.
Es tan sólo un engaño,
una fabulación del viento entre los intersticios de una historia baldía,
refracciones falaces que surgen del olvido cuando lo roza la nostalgia.
Esa puerta no se abre hacia ningún retorno;
no guarda ningún molde intacto bajo el pálido rayo de la ausencia.
No regreses entonces como quien al final de un viaje erróneo
—cada etapa un espejo equivocado que te sustrajo el mundo—
descubriera el lugar donde perdió la llave y trocó por un nombre confuso la consigna.
¿Acaso cada paso que diste no cambió, como en un ajedrez,
la relación secreta de las piezas que trazaron el mapa de toda la partida?
No te acerques entonces con tu ofrenda de tierras arrasadas,
con tu cofre de brasas convertidas en piedras de expiación;
no transformes tus otros precarios paraísos en páramos y exilios,
porque también, también serán un día el muro y la añoranza.
Esa puerta es sentencia de plomo; no es pregunta.
Si consigues pasar,
encontrarás detrás, una tras otra, las puertas que elegiste.

Beri:
Aquesta porta per tu. Te la regale.

Quina porta més preciosa, Arcoiris, la Beri se la mereix.

Ahir llegia la Vanguardia (m'agrada molt la contraportada, on solen fer entrevistes a personatges amb molta humanitat). En aquesta ocasió, el Victor Amela entrevistava a Joset Maria Esquirol, un filòsof "del temps".

Aquí teniu l'entrevista:

http://www.lavanguardia.es/free/edicionimpresa/20090513/53701916679.html

Hi va haver una cosa que em va agradar molt; quan el filòsof diu el seguent:

" ... Otra actitud ante el tiempo. Entenderlo como oportunidad para hacer algo: acostarte, levantarte, ayudar, comer… El tiempo como invitación, como oportunidad (que viene de puerta). Estate atento para ver las puertas."

Em va fer feliç descobrir aquesta etimologia de l'Oportunitat. No la savia... quina paraula més maca, ¿no?

Quan jo dic, al principi d'aquest panell, que en obrir i tancar una porta (eiiii, no us faci ràbia tancar-la ... es momentani, es per a salvaguardar alguna cosa), no pretenem canviar la porta per un forat perpetu (fent que sempre sigui oberta o per un mur eterns fent que sempre estigui tancada, que el fet d'actuar obrint-la o tancant-la quan es necessari, costa un petit esforç, un petit temps; el que estem fent és actuar com diu el filòsof: guanyant i donant temps, no pas perdent-lo, que, a primera vista, es el que pot semblar.

Dedicar un temps a baixar la tapa de water, no és més que una oportunitat a evitar microbis, o a conviure amb algú que li agrada l'estètica i la neteja de la casa, per exemple.

Dediacar un temps a tancar la porta d'un magatzem després de sortir a fumar una cigarreta, es l'oportunitat d'evitar que entrin fulles i brutícia dins, i que després algú altre hagi de gastar encara més temps per a escombrar.

Perdoneu si els meus exemples no són importants, però crec que en trobariem en tots els àmbits de la vida.

També m'ha agradat aquesta frase, Víctor, el temps com a oportunitat. Només fa falta adonar-te que en tens de temps per intentar obrir i tancar portes.

Gràcies Arco per aquesta porta, és ben bonica i a més, sense tú saber-ho, has encertat de ple: mirant enrera sense pena ni ràbia i amb una porta oberta que m'espera.

Molts cops hem tingut portes al davant que no hem vist o que no hem volgut veure i hem passat de llarg, hi ha moments que cal parar-se i mirar al voltant, hi ha moltes portes per obrir, i com diu Esquirol: és una oportunitat (també m'ha agradat molt aquesta frase)

De vegades el porblema, no es tenir o no opurtunitas, ni trobarnos amb portes obertes o tancades, sinó la actitud que tenim nosaltres cap a elles .