Sortir de l’armari lingüístic

Per Juli Parés.


Alguns estudis afirmen que l’ús social del català va minvant en tot el territori. També és cert que altres estudis presentades per la Generalitat de Catalunya afirmen el contrari. Com sempre, tot depen de com t’ho miris; amb quines dades et vols fixar i com les vols interpretar. Més de tres dècades després de l’inici de la transició l’únic punt de consens és la millora de la llengua catalana pel que fa al seu coneixement i a la seva comprensió, especialment a Catalunya, però és motiu de debat si el seu ús social, és a dir, el seu prestigi creix o disminueix.
Per capgirar aquesta situació fets que alguns poden considerar banals com l’expressió pública en català amb més o menys encert de personatges públics com són els membres del Barça sigui d’èpoques pretèrites com Bakero, Julio Salinas, Txiki Begiristain, Kluivert, Rijkaard, Sylvinho, … o actuals com Jaka Lakovic, Touré Yaya o Txigrinski són necessaris. Aquestes simples declaracions poden ser un gest de normalització de la llengua tant o més important que la majoria de les campanyes institucionals de promoció i difusió del català sobretot per aquella part de la població, nouvinguda o no, que habitualment es motra poc implicada o preocupada per la salut del català. L’altre cara de la moneda són els que porten anys a la Masia i demostren un desig de integració i de respecte molt més baix que d’altres acabats d’arribar.Un altre personatge públic que considero que està normalitzant l’ús cotidià de la nostra llengua és en Pep Guardiola. A les rodes de premsa de tots els desplaçaments del Barça escolta i respon en català als perdiodistes que així li pregunten. Tant sigui a Salamanca, París o Kíev. Un exemple clar de normalitat i dignitat.


Per altra banda, l’actual President de la Generalitat de Catalunya ha rebut i rep moltes crítiques per la seva mala fonètica al no haver tingut el català com a llengua materna però públicament s’ha dit que fa uns anys que reps classes particulars per millorar-ho. Certament el seu progrés és pobre i insuficient pels quasi quaranta anys que porta vivint a Catalunya i sobretot pel càrrec que ocupa però la seva dificulat d’expressió i l’intent de millorar-les a través de la formació acadèmica podria ser un exemple proper a les realitats de les persones nouvingudes.