Hablame en Cristiano ???

MIQUEL MARTÍN

“¡Hábleme en español!” és una de les frases més típiques del nostre país; potser més que “Demà serà un altre dia” o “Sembla que vol ploure”. És una frase recurrent i dita en un to imperatiu, entre la insolència i el menyspreu. La diu gent que està aquí de pas i que es pensava que anava a un altre país, un país fet de tòpics i prejudicis que, de cop i volta, se’ls esvaeixen. Però també la diu gent que sap perfectament a quin país es troba, perquè fa anys que hi viu i s’hi guanya la vida, tot i que no han tingut temps d’entendre allò que senten cada dia (en alguns llocs, cada dia menys). La diu gent que està convençuda que parlem català per molestar o perquè som uns excèntrics o uns flockòrics, perquè ja se sap que parlar català és provincià, gairebé una qüestió de mal gust, mostra d’un tancament lingüístic i cultural empobridor (això ho pensen els que, a diferència de nosaltres, només parlen una llengua). La diu gent que considera que defensar la teva llengua vol dir atacar l’altra, la que precisament no cal defensar de res perquè no està amenaçada.

La diu gent que es pensa que un canvia de llengua com canvia de camisa, que es pensa que una llengua és només una manera de comunicar-se i que tant li fa si en tries una o una altra. La diu gent que no tenen ni la més remota idea que tu no tries una llengua, sinó que una llengua et tria a tu i, amb ella, tot el món que representa i amb el qual t’identifiques.

De fet, la diu gent que, fa uns anys, hauria dit o més aviat exigit “¡Hábleme en cristiano!”, que volia dir el mateix que “Hablar el idioma del imperio” (no se sap ben bé quin, d’imperio). Tot plegat demostra que, tants anys després, les coses han canviat més aviat poc. Vivim, encara, en la fangosa terra de l’ambigüitat: som catalans però val més que no es noti gaire, no sigui cas que algú s’ofengui. Esgrimim un bilingüisme que no es creu ningú, que no és real i que, a més, és una dissimulada manera de mantenir el català en una situació d’eterna submissió. Al cap i a la fi, està comprovat i demostrat que es pot viure en aquest país sense saber ni un borrall de català: un idioma superflu i que fa nosa.

Així les coses, i recorrent al pragmatisme, he decidit que a partir d’avui mateix demanaré que em parlin en anglès, un idioma que malgrat el meu provincianisme i tancament també parlo. Els ho exigiré en el mateix to que ells m’exigeixen que els parli espanyol i estic segur que no hi posaran cap pega i ens entendrem encara que sigui amb gestos. A més, diuen que l’anglès és l’idioma internacional i del futur. Ja és hora doncs de deixar enrere llengües prescindibles com el català… i l’espanyol.

Informa: DIARI DE GIRONA

Clar que té raó. El bilingüisme només és una manera d'enredar-nos, i només fa falta mirar i veure que els seus grans defensors no ho són mai de bilingües, sinó que són monolingües castellans.